dijous, 24 d’abril de 2014

Text de Francesc Fuguet a partir de la lectura de 'Cartes mortes'

Carta morta (i enterrada)

Dimarts, 22 d’abril de 2014

Amics,

Podríem dir que és una casualitat forçada (perdoneu, però els oxímorons em tornen boig), que escrigui aquesta carta precisament avui, el mateix dejuni de la festa, diada, jornada o com en vulguin dir de Sant Jordi, per informar-vos d'un escriptor i un llibre: David Gálvez i "Cartes Mortes". Un “nou” (amb moltes cometes) escriptor andorrà que ha irromput o, si ho preferiu, penetrat –tal com ha dit en alguna ocasió el mestre [Joan Peruga]- amb velocitat espermatozoidal, en aquests últims mesos, dins del món literari de Barcelona. Fent-ho de la mà d'una petita editorial, dita Males Herbes, centrada en obres de narrativa no realista, amb un format de butxaca, molt cuidat, verd (el color) i amb un logotip entre esotèric i místic més propi de llibres de bruixeria. (Ara que hi penso..., potser si que aquest llibre té quelcom de bruixeria).

Acabo de llegir el llibre. Però no us puc dir pas de que va (tampoc vull i tampoc ho sabria fer). I per què en parlo, doncs? Ni més ni menys perquè em serveix d'excusa per escriure aquestes línies.

[Per a qui li interessi però, ja que no en puc dir res més, si que us puc explicar el procediment personal de lectura del llibre, que ha precedit aquesta carta. Una cerimònia ritual dividida en tres actes i un afegitó:

Primer acte: compra i lectura impulsiva (fins a la pàgina 50), el mateix dia que el llibre arribava a les llibreries d'Andorra, acabat de sortir del forn.

Segon acte: després de sospirar, “twitejar” tot el referent a la novel·la que podia trobar per les xarxes socials (d'acord, això no formaria part de la lectura però sí d'una micropromoció literària per companyonia).

Tercer acte: lectura compulsiva fins a acabar-lo, per fer palla neta abans de Sant Jordi i poder-ne dir quelcom.

I quart acte, apèndix o afegitó definitiu: pair-lo durant un moment o com també es diu popularment: fer el rotet].

I pel mateix preu de tot (uns 13 euros), enredar-me en les múltiples coincidències i causalitats que Gálvez ens proposa en la seva obra. Un “Dragon Khan” narratiu teixit, com aquell que agafa dues agulles del vuit i se les fica sota el braç, un fardell de llana de molts colors i comença a fer mitja, amb personatges, referències literàries, art, anècdotes, situacions inversemblants, ocurrències, fets, etc. I sempre esperant. Però anem per parts (p. 145, carta 29: com diuen els Estopa que va dir Jack l’Esbudellador).

David Gàlvez, tal com he dit en el primer paràgraf, és un escriptor andorrà. Segons el seu perfil a Twitter (on diuen que si no hi ets virtualment present, en més cos que ànima, no ets ningú): mamífer, pare, escriptor, professor, filòleg UBarcelona, MA en Lit i Cult Estatunidenca KeeleUni, PhD interruptus Lit Hispanoam Cantab i cicloturista. Queda clar.

El que no queda tant clar és el fet que utilitzi com a perfil (tant a Twitter com a facebook), la fotografia d’Isaac Albéniz, músic català del segle XIX. No queda clar i és ben estrany. I aquesta és la incògnita de les incògnites que fa temps que intento esbrinar i que avui us confesso i us faig vostra. Fa dies que he venut l’ànima a “Sant Google” (p. 125, carta 26), del qual en sóc un fidel devot i seguidor (aprofito per dir que si algú em pot fer el favor de proporcionar-me una estampeta, n’estaria infinitament agraït), per buscar-ne relació i treure'n llum, però no estableixo cap vincle possible. Res de res. Només puc arribar a imaginar-me'ls enfrontats en una partida d'escacs, cara a cara, esfilagarsant-se els bigotis i guaitant-se de reüll, intentant entrar a la ment laberíntica del contrari i robar-ne maliciosament la pròxima jugada. Gálvez contra Albéniz; Albéniz contra Gálvez. Però per què Isaac Albèniz? Quin fil els enllaça? El físic? Algun parentiu allunyat? Una reencarnació mal gestionada? Una partitura inacabada? La “z” final que perllonga els cognoms? Em pregunto i demano que algú m’ajudi.

Cordialment.

P.D.: Senyor D.G.: demano humils disculpes. Ni m'hi aproximo. Potser un altre dia… però pensi que a mi, els oxímorons em continuen tornant boig.