dimarts, 23 de desembre de 2014

Escriuries un 'best seller' (Laia F. Marot a 'El Periòdic d'Andorra' de 19 de desembre)

  • Iñaki Rubio i, ara també, David Gálvez, pensen en els lectors a l'hora d'escriure
  • L'objectiu: no penedir-se de res que hagis publicat
L. F. M
ANDORRA LA VELLA

Periodic

Foto: TONY LARA
«Monterroso aconsellava els joves escriptors i en el seu famós decàleg deia: ‘No olvides los sentimientos de los lectores. Por lo general, es lo mejor que tienen; no como tú, que careces de ellos, pues de otro modo no intentarías meterte en este oficio'». Iñaki Rubio cita a Monterroso per explicar que ell pensa en el lector: «Intento controlar el missatge i el que es pot interpretar», ara bé, és clar que no és pot controlar quina lectura en farà cada un, «però sí on vull que arribi». A diferència de Rubio, David Gálvez «abans» no pensava en el lector, «però perquè no sabia que es publicaria», això ha canviat, «ara també hi penso». I com poden saber si funcionarà o no el missatge? Doncs s'ho consulten entre ells i comparteixen els seus textos; així desmitificava ahir Rubio la idea de «l'escriptor solitari».

Com a tema de la tertúlia dels Berenars Literaris a La Puça, els dos escriptors també van parlar del procés creatiu. «Hi ha d'haver un moment que et buides, desapareixes de tu mateix, el text ha de funcionar sol», però abans que això passi, hi ha un procés de creació, en el que influeixen l'entorn, els referents, tot. Això sí, desmentint un altre mite, el de que l'escriptor escriu sobre la seva experiència, i sinó, escoltin l'anècdota de Rubio: per al conte Col·lapse, de Trencadís, l'autor vivia un moment dolç amb la seva dona, i aquest parla d'una parella que es baralla, «inconscientment burxava a la meva dona i després prenia apunts».

I al final, el més important: publicar alguna cosa de la qual et sentis satisfet, mantenir la qualitat literària, i «no haver-te de desdir mai del què has fet». I si es tractés d'un best seller? «És molt fàcil dir que no amb només un o dos llibres publicats», diu Gálvez, que també afegeix la conclusió: «La pregunta no és si el llibre és un best seller o no, sinó si és bona literatura, o no».

Llista de llibres de 2014 (top ten) de Jordi Masó Rahola

Com que s'acosta el final de l'any, toca fer balanç. I ha estat un bon any! La collita de lectures ha estat molt fructífera i la llista s'allargaria molt més si no m'imposés la xifra de 10. Per tant, tot i que em deixo molt bons llibres fora, aquests són els deu llibres que més m'han agradat durant l'any 2014, citats per ordre de lectura:

David Gálvez: Cartes mortes (Males Herbes). Una novel·la epistolar delirant, sorprenent i atrevida. Agradarà a qui gaudeixi de personatges sonats com Ignatius J. Reilly, Charles Kinbote o el més desconegut Tarquin Winot, l'heroi d'una primera novel·la extraordinària, En deuda con el placer de John Lanchester (Anagrama) (ai, totes les novel·les que Lanchester ha escrit després d'aquella no li arriben a la sola de la sabata, malaguanyat!).

Benjamin Black: La rubia de ojos negros: una novela de Philip Marlowe (Alfaguara) Banville es disfressa de Black, que es disfressa de Chandler. Una gran novel·la negra –o més aviat, una gran novel·la, sense especificar el color– amb tot el que podríem demanar: argument que atrapa, diàlegs brillants, ironia a dojo i pinzellades poètiques.

Jonathan Lethem: Pistola (amb música de fons) (Males Herbes) Una altra novel·la negra peculiar –d'argument enrevessat, a voltes estrafolari– també a l'ombra de Chandler. L'autor va declarar que era un pastitx entre Chandler i Philip K. Dick, perquè també conté elements propers al món de l'autor de Blade Runner. I efectivament hi trobem la prosa sarcàstica del primer i la imaginació desbordant del segon (amb l'afegitó que no hi ha rastre –sap greu dir-ho– de la prosa matussera de Dick, transformada aquí en una escriptura depuradíssima).

Toni Sala: Els nois (L'altra editorial). Una novel·la dura, desagradable com una pel·lícula de Hanecke, escrita amb un gran virtuosisme. Ideal per aquells lectors que encara creguin que el món rural és idíl·lic. El llibre que més he recomanat aquest any.

Manuel Moyano: La coartada del diablo (Menoscuarto). Teatro de cenizas de Manuel Moyano és un dels pocs llibres de microrelats que em sembla satisfactori de dalt a baix. El amigo de Kafka, del mateix autor, és un excel·lent recull de contes. Aquest Moyano ho fa tot bé: La coartada del diablo és una novel·la de terror amb regust de clàssic que també és una delícia!

Josep M. Argemí: La primavera al desert (Males Herbes). Són molts els atractius d'aquest recull de contes: les frases llargues, laberíntiques, esculpides amb saviesa, que són un gust de llegir; els arguments que exploren els tòpics del gènere fantàstic i els tornen a il·luminar, tant si és una sessió d'espiritisme, com si es tracta de personatges ben coneguts com Sherlock Holmes o Casanova.

Kurt Vonnegut: Mare nit (Males herbes). Jo mai no havia estat gaire vonnegutià, però aquest any el segell verd m'ha abocat a la lectura de l'excel·lent Bressol de gat i d'aquesta extraordinària novel·la, Mare nit: àgil, irònica, mordaç i molt divertida. Ara ja sóc vonnegutià: a la tauleta de nit m'esperen pacientment dos llibres més d'ell.

Eduardo Berti: La vida imposible (Páginas de espuma). Malgrat la meva fascinació pel gènere, he de confessar que hi ha pocs llibres de microrelats que em semblin plenament convincents. Es podrien comptar amb els dits d'una mà (o de dues, a tot estirar). Aquest n'és un: enginyós, elegant i amb un grapat de microrelats memorables.

Charles Baxter: Grifo (RBA). Antologia d'un autor nordamericà encara poc conegut per aquí, que inclou uns quants contes extraordinaris com "Los primos", "El viejo asesino", "Fantasmas" i "Grifo", que dóna títol al volum.

Javier Marías: Así empieza lo malo (Alfaguara). D'acord: Marías fa anys que escriu la mateixa novel·la. Però quines novel·les! Absorbents, reflexives, intel·ligents. Com passa amb els vertaderament grans: s'ha forjat un estil propi que és reconeixible amb una sola frase. I això vol dir alguna cosa.

dissabte, 20 de desembre de 2014

Nollegiu TV sobre "Cartes mortes"

Maria Notó i Xavier Vidal, llibreters de la Nollegiu recomanen alguns llibres per aquest Nadal 2014.

Narrativa en català.

I quins llibres portaran el Tió, el Pare Noel o els Reis Mags? (llibreria NoLlegiu)

Cada any el mateix! Arriba aquesta època i elegim què posarem a la carta per veure si amb una mica de sort ens ho posen. Com que cada any a Espanya es publiquen 85.000 títols aproximadament, a la Maria i al Xavier els ha semblat interessant fer algunes recomanacions. Compte! De les recomanacions hi ha llibres que hem llegit i d’altres que seran els nostres auto-regals de Nadal perquè en tenim ganes.

Com que ens han dit que en això d’Internet el vídeo és un recurs imprescindible, acompanyem els títols per escrit d’uns videos breus on expliquem perquè ens agraden o regalarem aquests llibres. Teniu llibres de novetats i llibres de fons que considerem que sempre són un bon regal (o autoregal) Se’n diu fer el ridícul en honor a la causa de la promoció cultural i de la lectura.

Així doncs, som-hi:

Les que no necessiten ser recomanades:
“Así empieza lo malo” de Javier Marías. Alfaguara.
“El impostor” de Javier Cercas. Literatura Random House.
“L’herba de les nits” o “La hierba de las noches” de Patrik Modiano.
“Underground” de Haruki Murakami. Editorial Tusquets.
“Como la sombra que se va” de Antonio Muñoz Molina. Editorial Seix Barral.

Narrativa en català [N. de l'A.: perdó, però, heu vist en quina companyia em foten? Estic realment flipat!]
“Cròniques del Déu coix” de Joan Lluís-Lluís. Editorial Proa.
“La pell de la frontera” de Francesc Serés. Quaderns Crema.
“La setena vida de Kaspar Schwarz”de Carles Pradas. Editorial Males Herbes.
“Cartes mortes” de David Gálvez. Editorial Males Herbes.
“La cinquena planta” de Manuel Baixauli. Editorial Proa.
“Incerta glòria” de Joan Sales. Club Editor.

Narrativa en castellà:
“Lo que a nadie le importa” de Sergio del Molino. Literatura Random House.
“Paseos con mi madre” de Javier Pérez Andújar. Tusquets.
“Es un decir” de Jenn Díaz. Lumen.
“Big Time. La gran vida de Perico Vidal” de Marcos Ordóñez. Libros del Asteroide.
“Los Modlin” de Paco Gómez. Fracaso Books.
“Rayuela. Edición 50 aniversario” de Julio Cortázar. Alfaguara.
“Una madre” de Alejandro Palomas. Editorial Siruela.

Narrativa traduïda:
“El último encuentro” o “L’última trobada” de Sandor Marai. Editorial Salamandra. Editorial LaButxaca.
“El maestro y la margarita” de Mijail Bulgakov. Editorial Nevski.
“Nos vemos allá arriba” o “Ens veurem allà dalt” de Pierre Lemaitre. Editorial Salamandra. Editorial Bromera.
“Sigmaringen” de Pierre Assouline. Editorial Navona.
“L’escombra del sistema” de David Foster Wallace. Edicions del Periscopi.
“Els germans Karamàzov” de Fiòdor Dostoievski. Club Editor.
“La bèstia humana” d’Emile Zola. L’Avenç Editorial.

Assaig: 
“L’aigua es això” o “Esto es agua” de David Foster Wallace. Edicions del Periscopi o Literatura Random House.
“La utilidad de lo inútil” o “La utilitat de l’inútil” de Nuccio Ordine. Acantilado o Quaderns Crema.
“Ensayos” de Montaigne. Edició Bilingüe. Galaxia Gutenberg.
“La pasión del Diós que quiso ser hombre” de Rafael Argullol. Acantilado.
“De animales a Dioses” o “Sàpiens” de Yuval Noah. Debate o Edicions 62.
“El capital en el siglo XXI” de Thomas Piketty. Fondo de Cultura Económica.
“Ensayos” de George Orwell. Debate.

Poesia:
“Fulles d’herba” de Walt Whitman. Edicions 1984.
“Demà no és mai. Antologia”. Francesc Garriga Barata. Adia Edicions.
“Casi invisible” de Mark Strand. Editorial Visor.
“El rastre blau de les formigues” de Ponç Pons. Quaderns Crema.
“Obra completa” de Blai Bonet. Edicions 1984.
“Poesia completa” de José Ángel Valente. Galaxia Gutenberg.

Llibres especials:
“Las mil y una noches”. Editorial Atalanta.
“Los libros en The New Yorker”. Editorial Libros del Asteroide.
“Mujercitas” de Louise May Alcott. Lumen.
“Noticias felices en aviones de papel” de Juan Marsé. Lumen.
“Outlaw Pete” Bruce Springsteen/Frank Caruso. Editorial Urano.

Aquestes són algunes de les recomanacions, però n’hi moltes més que no hi han cabut com ara “Anima” de Mouawad (Edicions del Periscopi), “Dies de frontera” de Vicenç Pagès Jordà (Edicions 62), “Los muertos” i “Los huérfanos” de Jordi Carrión (Galaxia Gutenberg), “Por qué manda Occidente por ahora” d’Ian Morris (Ático de los Libros)… parem, parem! que no acabaríem mai i és preferible que vingueu a la llibreria!

Bon Nadal 2014, lectors!


divendres, 19 de desembre de 2014

De berenars, amb en Rubio (breus a "Més Andorra" i "Bona Dia Andorra")



Novetats literàries de Rubio i Gálvez per a l'any que ve (LAIA FERRÉ MAROT)

Categoria: Cultura

PUBLICAT EL DIVENDRES, 19 DESEMBRE 2014

Els dos autors publiquen llibre al febrer

LAIA F. MAROT
ANDORRA LA VELLA

Escriuries un 'best seller'?Els autors andorrans segueixen treballant i publicant, i els lectors no hauran d'esperar gaire perquè les novetats arriben a principis del 2015. David Gálvez (Cartes Mortes) torna amb una novel·la que l'editorial Males Herbes publicarà al febrer, i també serà aquest mes el de la publicació del recull de contes L'altre costat del mirall, amb el qual Iñaki Rubio va guanyar el premi Joaquim Ruyra de narrativa. Ara bé, tal i com va explicar ahir l'autor als Berenars Literaris organitzats pel Centre de Cultura Catalana a La Puça, no el presentarà al Principat fins al març.
I per anar obrint boca, Gálvez va fer ahir una pinzellada del nou llibre; no té res a veure amb Cartes Mortes, per a aquells que s'ho preguntin. Dins de la cerca de l'escriptor –els dos autors van coincidir ahir amb Javier Cercas en que s'escriu per buscar respostes, «a preguntes que un mateix es fa», va puntualitzar Rubio– Gálvez en la propera novel·la que publicarà, tot i que la va escriure fa temps, es qüestiona sobre «l'angoixa brutal provocada per un somni real», i a partir d'aquí «desenvolupo tot el llibre».
Gálvez va afirmar ahir en l'àmbit de la tertúlia literària que sempre hi ha «un motor que et mou escriure». A Cartes mortes aquest va ser el preguntar-se sobre el límit entre bogeria i normalitat. Una pregunta que es farà el lector, però que no espera resposta. Una escena que ho podria exemplificar: recorden l'escena del port de Alguien voló sobre el nido del cuco? Quan Randle McMurphy fa creure al vigilant que són professors universitaris per poder navegar? Segons Gálvez Cartes mortes és un llibre que «no va de res», precisament, «la gràcia és no definir».
Antologies/ Els escriptors es guardaven més sorpreses per les postres. Gálvez també ha participat aquest any en una antologia de contes, «un encàrrec fet a 20 escriptors en actiu en llengua catalana de diverses editorials» sota el tema: Viatges en el temps. El llibre sortirà publicat el mes de març i al mateix Gálvez li desperta curiositat ja que «ningú coneix els contes dels altres».
Pel seu cantó, Rubio ha participat en un volum conjunt de l'Associació del llibre del Pirineu, en el qual s'han demanat a diversos escriptors escriure un conte ambientat en diferents llocs del Pirineu català; el seu lloc escollit ha estat Castellbò. Desconeix però, quan en serà la publicació.

dissabte, 6 de desembre de 2014

Declaració jurada sobre el filantrop barbut

Li ho torno a explicar, no passi pena. No. No he pres cap gotet de vi, senyora agent. Com gosa preguntar-m’ho? Voldria informa-la dels següents punts, així que, sisplau, sigui tan considerada de prendre’n nota ad literam:
Primer. Érem al segment nocturn del període diürn que precedeix la celebració anual nadalenca, i enlloc del nostre lloc de residència no es va posar en evidència cap activitat cinètica entre els posseïdors d’aquest potencial, incloent-hi aquella espècie de rosegador domèstic coneguda com Mus musculus. Hi havia mitges i mitjons suspesos meticulosament de la part davantera de l’aparell calòric cremafustes, de conformitat amb el nostre plaer anticipat respecte de la imminent visita d’un excèntric filantrop conegut, entre altres denominacions folklòriques, pel títol honorífic de Sant Nicolau.
En segon lloc. Els germans prepúbers, còmodament instal·lats en els seus respectius allotjaments de repòs, estaven experimentant subconscients al·lucinacions visuals de dolços de gust de fruita variada que es movien rítmicament dins de les seves respectives cúpules cranials. La meva parella conjugal i jo, tocats amb els preceptius revestiments de testa, érem a punt de treure profit de la somnolenta foscor hivernal quan a la part exterior del nostre immoble va elevar-se tal cacofonia que em vaig sentir obligat a alçar-me del meu lloc de descans amb promptitud per tal de determinar la font exacta de la mencionada fressa.
Tertium. Apressant-me a la finestra, vaig obrir immediatament les barreres que confinaven la nostra fenestració, i em vaig adonar tan bon punt ho vaig fer que la resplendor lunar de l’exterior, reflectida en la superfície d’una recent i cristal·lina precipitació líquida, es podria haver considerat digna rival del mateix meridià solar. Això va permetre als meus incrèduls òrgans òptics contemplar un exemplar de transport aeri en miniatura tirat per vuit mostres diminutes del gènere Rangifer i pilotat per un minúscul xofer una mica granadet però tan exuberant i àgil que se’m va fer obvi a l’instant que es tractava en realitat del visitant previst. Gràcies a aquella força motriu ungulada el barbat conductor viatjava a la que possiblement fóra una velocitat més vertiginosa que la dels depredadors alats més ràpids, mentre vociferava amb veu de tro, expulsava alè musicalment a través dels llavis contrets i abordava cadascun dels membres de l’octet al·ludint al seu respectiu cognomen: “Va, Dasher! Força, Dancer!” i de manera anàloga amb la resta, tot guiant-los cap al nivell extrem més superior del nostre habitacle, a través de l’estructura del qual jo podia distingir fàcilment les concatenacions de cadascuna de les trenta-dues extremitats podals, força asclades per la meva sorpresa vist que s’impulsaven en l’aire.
En quart lloc. En el mateix moment en què jo vaig retractar el meu crani de la seva antiga ubicació, alhora que realitzava un gir de cent vuitanta graus, el nostre distingit visitant aconseguia l’accés –amb la major celeritat i pel mètode del salt a la baixa– per mitjà del passatge del fum. Anava vestit enterament de pells d’animals contaminades pels residus de banús de les oxidacions dels combustibles carbonífers que s’havien acumulat en les parets del passatge. La seva similitud amb un venedor ambulant una mica paquidèrmic la hi vaig atribuir en gran mesura a la gran quantitat de joguines variades que portava dorsalment en un còmode receptacle de tela.
Cinquè. Les seves òrbites eren espurnejants i amb una lluminositat reflectida, mentre que les seves esquerdes dèrmiques submaxil·lars aportaven evidència d’una atractiva amabilitat. Els capil·lars de les regions malars i de l’apèndix nasal eren curulls de sang que en banyava les capes subcutànies. Els primers s’aproximaven en coloració a l’emblema floral d’Albió. Els darrers, a la de la Prunus avium o cirera dolça. El seus divertits sub- i supralabials no s’assemblaven a res tant com a un nus de llaç comú i el seu entorn facial hirsut semblava –i no descarto que fos– una sèrie de petits cristalls tabulars i columnars d’aigua congelada.
En sisè lloc. Comprimit amb fermesa entre els seus incisius s’apreciava un estri de fumar, els grisos gasos del qual, formant una tènue el·lipse sobre l’occípit, recordaven un cercle de grèvol per a decorar. El seu rostre era més ample que alt i quan engolia amb audible delit, acarcanyant-se –ja que no va tenir cap mena de problema a fer fonedís un colossal got de llet deixat com a obsequi pels germans prepúbers–, la seva corpulenta regió abdominal ondulava de la mateixa manera que el xarop de fruita dins d’un contenidor hemisfèric tou. Era, en definitiva, ni més ni menys que un gnom obès, alegre i un pèl repapiejant, la percepció òptica del qual em va predisposar a la broma malgrat tots els esforços que vaig fer per abstenir-me’n. Pel ràpid descens i elevació posterior d’una de les parpelles i la rotació del cap lleugerament cap a una banda, el proboscidi em va indicar que no hi havia fonament per al temor per part meva.
I, finalment. Sense dir paraula i amb expedició, va començar a omplir les mitges i els mitjons suspesos abans esmentats amb diversos dels esmentats articles de mercaderia extrets de l’anteriorment esmentat i dorsalment transportat receptacle de tela. En completar aquesta tasca, va executar una abrupta bolcada, va col·locar un únic dígit manual en juxtaposició lateral del seu òrgan olfactiu, va inclinar el seu crani cap endavant en un gest de comiat i a l’instant va dur a terme la seva sortida per la via de la renegociació –en revers– pel pas del fum. A continuació va impulsar-se a si mateix, transportant-se en un vector curt, va dirigir una expulsió musical d’aire a través del seu contret esfínter oral als quadrúpedes cornuts de càrrega i va procedir a elevar-se en l’aire en un moviment comparable a l’observable principalment en les parts amb llavor de la mala herba comuna. Encara vaig escoltar l’exclamació de comiat, audible immediatament abans de la seva vehiculació més enllà dels límits de la visibilitat: “Una extàtica Nativitat a la circumscripció planetària, i ja que hi som, els meus sincers desitjos per a un salubre període de benefici i gratificant gaudi entre la posta i l’alba.”


I de tot això en dono fe ara i aquí, en declaració oral jurada davant de la senyora agent de policia, jurant i perjurant davant la seva insistència que no he ingerit cap mena de substància alcoholitzant i que tampoc no m’he begut l’enteniment. Que si d’alguna cosa jo sempre he anat sobrat, mal em requi de ser jo qui ho digui, és de sobrietat i d’en-te-ni-ment.

dilluns, 1 de desembre de 2014

Iñaki Rubio parla de "Cartes mortes" a Ràdio Nacional d'Andorra


Nota sobre "Res no és real" al BonDia (Esther Jover)


Escrit per: 
E.J.M./Foto:T.M.
A
David Gálvez li ha agafat el cuquet per publicar i, després d’aventurar-se amb Cartes mortes(2013), l’editorial Males Herbes torna a confiar en l’escriptor i prepara l’edició de la seva segona novel·la, Res no és real. Està previst que el llibre surti al mercat literari el febrer de l’any que ve, segons va avançar ahir Gálvez.
El text no és nou. De fet, l’autor ja el va presentar a l’editorial alhora que el manuscrit de Cartes mortes, però s’ha esperat un any entre la publicació de cada novel·la. Quant a la trama, poc ens en pot revelar ja que “m’agrada que el lector munti les peces”, aclareix l’autor. De Res no és real ha explicat que és una narració “en primera persona d’algú que escriu un diari personal sobre la comunitat on viu”, confessa, “i el lector s’haurà de fer la idea d’on passa, què hi passa... Hi ha molts forats, molts misteris”, conclou Gálvez. I amb la mel als llavis l’escriptor puntualitza que no té res a veure amb Cartes mortes: “És narrativa més senzilla de factura, de llenguatge, no hi ha referències culturals i és una novel·la més curta.”
L’escriptor admet que tant Cartes mortes com Res no és real són obres que havia conclòs cap als anys 2007-2008. Les tenia al calaix perquè no pensava publicar-les, però ara, en comprovar que el que escriu agrada, Gálvez es llança a l’aventura editorial. Amb Cartes mortes li ha anat bé i espera repetir-ho amb la pròxima novel·la.
Mentrestant, no para d’escriure, combinant-ho amb la seva vida professional (i personal), “sense pressió”. Però, això sí, amb dues novel·les entre mans.

dissabte, 11 d’octubre de 2014

Resposta a les paraules de Tuli Márquez de la Nogal

Estimat senyor Márquez,

I què li he de dir jo a vostè?

Gràcies.

Que el meu llibre li hagi suscitat engegar un text independent, és un regal. Amb aquesta mena de regals vaig bastint el meu cau. Que vegi tantes coses en el paisatge desolat de la platja plena de debris –disculpi el barbarisme– i objectes procedents del naufragi de la ment del meu personatge, és un luxe.

Li agraeixo la lectura amable. Li agraeixo les paraules que ha passat pel porgador per dir-me el que em diu.

I m’agrada que m’escrigui a mi tot i que em confon amb algú altre. Ja sap. Allò que el meu personatge no sóc ben bé jo. Compartim alguna dèria, alguna manera de dir, però no tot. Si li he prestat alguna imatge o anècdota és només perquè les tenia a mà.

I sí, em sembla que també ho ha vist. Els jocs de mans, la prestidigitació. Tota l’estona perseguint aquelles mosques que havien de menar al flash o la gran merda que mai no arriba. O que arriba però passa de llarg tan ràpidament que no ens n’adonem. De fet, ja ha passat i el flash queda soterrat i oblidat i seguim avançant: la carretera fosca, les curtes posades, enmig d’un paisatge canviant i incomprensible.

El sonat aquell, li ho repeteixo, no sóc jo. És un narrador que m’he hagut d’empescar.

M’agrada molt allò que diu del llibre com mil-fulles. Em sembla la metàfora més literal que mai s’hagi pogut escriure. L’antítesi paradoxal de la metàfora. M’agrada com diu el que diu. Podria fer-ne un poema instantani.
La ciutat morta en els fonaments de la viva.
La vall verda enfosquida pel ciment.
Esqueles amb fons verd.
Mort.
Perdre’s. Deixar-se enredar. Passejar. Badar. Perdre’s.

Que important si el meu laberint ha aconseguit que es perdés. Un dels objectius del llibre –li ho confesso– era que el lector es perdés del propi llibre. Que l’abandonés una mica fastiguejat. Que una imatge deixés el lector pensant en uns apunts seus que va cremar un Sant Jordi o en una lectura seva o en una imatge qualsevol.

Em fa molt feliç, doncs, imaginar-lo a vostè quan va quedar suspès en un aire sense temps imaginant com Palau i Fabre potser és gratava l’ouada davant d’Artaud.

Sempre seu, ara sí, i amb un gràcies repetit,

D.G.C.

Tuli Márquez de la Nogal dixit

david galvezBenvolgut David,
Què li he de dir?
Paisatges de paraules, muntanyes russes d’idees, un anar i venir en la seva nit elàstica. Ho diu vostè, no jo. Un exorcisme, també, de dades i records. De vegades la lectura m’ha semblat això (cregui’m que l’he imaginat cremant piles d’apunts per Sant Joan, de quan vostè estudiava i acabava els exàmens). A banda de les seves dèries, com començar per l’escrot del pobre Palau i Fabre. La diatriba amb el poeta Artaud m’ha deixat una estona la imatge al cap, el gest amb el dit. Ja sé que moltes històries comencen així i, a partir d’aquí, és qüestió d’anar tibant del fil i enllaçant idees. Anecdòtiques i transcendents barrejades, obedients i ordenades en la filera mentre esperen el seu torn. Fins despullar-lo d’intencions, i no parlo de mostrar-les, parlo d’alliberar-se’n, de treure-se-les del damunt -¿un excés de coneixement, potser?- aquesta sobrecàrrega de noms, dates, llibres i fets que sembla que l’atabala. Que és del que està fet el seu llibre. Gombrowicz i les traduccions de “Ferdydurke”, la implicació de Cortázar en la versió castellana que vostè utilitza com a trama central i que recupera quan perd el nord amb d’altres investigacions. Tema Duchamps, Kafka i Hitler, Dalí i Freud. Suposo que sempre buscant el moment del gran flash que ho atura tot, que t’enxampa amb el darrer vers a la boca, amb la paraula que el clourà, quan truquen a la porta i la situació es bifurca definitivament. El poema quedarà incomplert per sempre. Però documentat per bojos com vostè. Història i coneixement, arribar al moll dels fets, dur-nos al moment transcendental, trobar el desencadenant i la coincidència. De Buenos Aires a Nova York amb Europa en guerra. Les seves històries són cartes que no arriben, que moren anticipadament (al final del llibre sembla que hi hagi un aclariment, però), que trobaran lligades dins d’un bagul o dalt d’un armari. Influències de Cortázar, Kafka, Borges, Bolaño. Van apareixent, algunes verbalitzades. Una història damunt de l’altra, un mil-fulles, la ciutat morta en els fonaments de la viva que també morirà algun dia perquè en visqui una altra, encara més gran i impersonal que l’anterior, com la vall verda enfosquida pel ciment i asfalt que vostè coneix. Les troballes infinites d’internet, els laberints de la vida que motiven les nostres passes. Perdre’s. Llegir i creure’ns més intel·ligents que l’escriptor, en una altra de les foteses d’aquest anar nostre híper-informat i amb tot a taula. Per acabar com aquestes cartes mortes de les que parla, cadascú de nosaltres ocupant la lleixa corresponent, la bossa d’escombraries o el carro de supermercat amb el rebuig camí del drapaire. Un perfil de Facebook que ningú pot desactivar, la darrera conversa que vam tenir al xat del telèfon, la dedicatòria d’un llibre dalt de la pàgina. UN gest qualsevol. Algú que es grata els ous (amb perdó de les senyores) i el gest que motiva la imatge que un altre recollirà per iniciar una història. Esqueles amb fons verd, un viatge de ficció sobre un passat concret. Mort, però.
Atentament.
Fins aviat.
Gràcies.

diumenge, 5 d’octubre de 2014

S'ha dit de 'Cartes mortes'...

Dedicació absoluta

Entrevistes premsa escrita

Ràdio

TV

Més de passada

Citacions

divendres, 26 de setembre de 2014

Text de Jordi Masó Rahola sobre Males Herbes (menció a 'Cartes mortes')

L'addicció a les Males Herbes


Confesso que sóc un lector d'addiccions viscerals. Quan pesco un escriptor que m'agrada, no el deixo fins que espremo totes les seves obres. M'ha passat amb autors com Nabokov, Bernhard, Kafka, Cortázar, Borges, Arreola, Echenoz, John Banville/Benjamin Black, Calders, Bradbury, Chandler, Marías, Monzó, Pàmies, Jordi Puntí, i, recentment, Cristina Fernández Cubas, Eduardo Berti, Alice Munro, Juan Gabriel Vásquez entre molts altres que em deixo (una llista ben heterogènia, per no dir esquizofrènica). M'empasso totes les seves obres publicades; si són vius, espero amb paciència de pescador que vagin publicant nous llibres. I si algun escriptor té la descortesia de morir-se, lamento la pèrdua perquè, egoista, penso que ja no podré llegir cap obra nova d'ell (sort que sempre em queda el consol de la relectura).
Però, fins avui, aquesta fal·lera, que reconec que voreja el fanatisme, només m'havia passat amb els autors, no amb les editorials. És clar que sempre hi ha editorials que em fan salivar: només veient les cobertes dels volums, anticipo el plaer d'una bona lectura perquè les vinculo a llibres que m'han agradat (quan era jove Alianza, Molino o Bruguera; de més gran, Alfaguara, Anagrama o Quaderns Crema). Però no havia experimentat mai una obsessió compulsiva per una editorial fins que el passat mes de maig vaig ensopegar, per casualitat, amb la portada verda d'un petit llibre de Males Herbes en una llibreria de Barcelona.
El primer pensament va ser que aquelles cobertes verdes eren impresentables, horroroses, d'una austeritat de postguerra. ¿Qui podia publicar un llibre amb tant mal gust? La tipografia del text 
era massa petita; el paper, desagradable al tacte. El títol tampoc augurava res de bo: “Alteracions”, d'un tal Adrià Pujol que no coneixia. Vaig estar a punt de retornar el llibre a la lleixa per no perdre més el temps, però se'm va ocórrer començar a llegir les primeres paraules del llibre (ho faig sovint): “A l'horitzó incandescent, i del tot pla, apareix una taca metàl·lica que titil·la, com els miratges canònics. La taca creix i es converteix en un estaquirot que s'acosta amb parsimònia. Dom Quixote arriba a casa seva”. Ja en vaig tenir prou. Allò prometia.
Vaig empassar-me el llibre de Pujol en dos dies: contenia una nouvelle que era addictiva i set contes que barrejaven enginy, mala bava i les dosis de metaliteratura justes perquè les històries no s'ofeguessin (com el Coover dels seus millors moments). Un gran recull. Però en necessitava més. Així que vaig fer-me amb dues publicacions més de l'escuderia verda: “Cartes mortes” de David Gálvez i “La primavera al desert” de Josep M. Argemí, dos autors que també m'eren desconeguts. Amb el primer em vaig fer un tip de riure (m'encanten els narradors sonats, ja siguin Humbert Humbert, Ignatius J. Reilly o algun dels seus cosins germans), amb el segon vaig retrobar aquell gènere fantàstic subtil, de qualitat, que tant admiro en Borges, Henry James i un grapat d'autors anglosaxons. Dos llibres deliciosos.
Però no en tenia prou. Els títols de Males Herbes em temptaven amb autors que mai no havia llegit abans, com ara Jonathan Lethem: per google vaig saber que era un escriptor consagrat del mainstream nord-americà que flirtejava amb la ciència-ficció. Som-hi: “Pistola, amb música de fons” va resultar ser una novel·la esbojarrada, la imaginació de Philip K. Dick (un dels meus herois de la SF de la joventut) combinada amb el sarcasme perpetu de Raymond Chandler. Un festí. I llavors va venir Kurt Vonnegut i el seu “Bressol de gat”, espaterrant. I, més tard, un altre Vonnegut encara més brillant: “Mare nit”. I una astracanada apocalíptica que es llegeix amb un somriure permanent als llavis: “Mentre el món explota” de Roderic Mestres. I el descobriment d'un autor de culte que va conrear el conte fantàstic: M. Àngel Riera autor de “La rara anatomia dels centaures”, un títol, per cert, magnífic. (Per ser justos, amb Males Herbes nomes he patit una decepció –diguem-ho sota la protecció discreta d'un parèntesi–, els quatre contes d'“El passat i els càstigs” de Yu Hua, massa solemnes pel meu gust, però això ja ho tenen els orientals: tampoc m'agrada gens el supervendes Murakami).
Per sort, ara que s'acaba l'estiu (el meu estiu de males herbes), encara em queden alguns títols per explorar que m'ajudaran a saciar aquesta addicció terrible (Herce, Sanglas, el recent Cendres...). I ben segur que el futur ens servirà moltes sorpreses literàries més (¿es rumoreja un nou Gálvez?). Curiosament, el verd de les portades que tant va esgarrifar-me el primer dia, ara l'associo a un objecte de desig, un reclam, m'accelera el pols, em fa venir salivera, o, com diria l'Andreu Nicàs –el protagonista embriac i promiscu de “Mentre el món explota”–, trempera.

Entrevista a 'Time Out Barcelona'

Entrevista feta per Albert Forns a la secció 'Literatura barata' del 'Time Out'.

Els secrets de l’escriptura (46): David Gálvez

Aquesta tardor tornen els #secretsdelescriptura amb David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú, 1970), que aquest 2014 ha publicat Cartes mortes (Males Herbes), una novel·la epistolar. A principis del l’any 2015 publicarà una novel·la breu titulada Res no és real (també amb Males Herbes). A banda, ja fa mesos que treballa en una tercera novel·la, “de temàtica entre andorrana i bostoniana”.
1) On escrius? Podries descriure una mica aquest espai?No el puc descriure del tot pgalvez_petiterquè com a espai únic no existeix. És a dir, no tinc un escriptori o un despatx des del qual treballo. Escric al portàtil i em moc constantment. Escric a qualsevol lloc: des del sofà del menjador de casa, en un dormitori a casa dels meus sogres, en una biblioteca, als bars… No hi ha més problema. La qüestió és escriure.
2) Escrius a mà o a màquina? Mantens llibretes i dietaris?Ordinador, normalment. Alguna vegada prenc notes en llibretes, tot i que no és habitual que en dugui una a sobre; principalment, això només passa quan sóc de viatge.
3) Quan t’hi poses, normalment? Escrius cada dia o el cap de setmana? A quines hores treballes més bé?No escric cada dia, ni molt menys. Escric quan tinc un projecte literari i disposo de temps. No sóc un escriptor professional i, per tant, escric quan no treballo. Aprofito molt els períodes de vacances i, puntualment, els caps de setmana i els vespres.
4) Què no pot faltar, al teu escriptori? Llibres de consulta? Quins? Un nino de la sort? Una birra?No tinc fetitxes. No em cal res. Escric a pèl.
5) Quines manies tens, a l’escriure? (confessables i inconfessables). Has de fer alguna cosa, abans d’escriure? Necessites silenci absolut? Poses el 324? O si ets dels que escolta música, què escoltes?Igual que no tinc fetitxes, tampoc no tinc cap altra mania especial. Quan escric, se me’n fot força el que passa al meu voltant. No em cal cap mena de silenci. Tinc una gran capacitat de concentració. Puc escriure amb la tele engegada, amb música de fons (cap preferència especial), en un ambient sorollós i gent que parla…
6) Quanta estona escrius? Pots escriure tot el dia, o només unes hores?Durant els períodes de vacances, quan em trobo en aquells moments en els que realment cal escriure, puc dedicar-hi força hores al dia. Mai el dia sencer. Fins i tot en els moments de més dedicació, m’agrada sortir a fer esport i llegir a més d’escriure.

7) Com has d’anar vestit, per escriure? Pots escriure en pijama? O has d’anar net i perfumat?
No sé si prendre’m la pregunta seriosament. Imagino que quan la formules deu ser perquè has conegut escriptors que et diuen que han d’anar vestits d’una manera concreta. Jo prefereixo anar totalment nu.
298) Mentre escrius pots llegir altres autors? O tens manies al respecte, tipus no llegeixo a tal perquè no m’influeixi, etcètera?
Mai no he tingut manies en aquest sentit. No només no em preocupa que altres autors m’influenciïn, sinó que em sembla fantàstic si em passa. Em semblaria idiota llegir per mirar de ser refractari a les influències.
9) Reescrius molt? Com és el teu procediment a l’hora d’escriure, reescriure, esborranys? Copies de seguretat: en fas? No en fas?
Reescric el que cal, depenent del text. Els articles volen la revisió ràpida i justa d’allò que no pot esperar. Les novel·les, sobretot algunes que tenen una trama complexa, volen moltíssima revisió. Mai no s’acaba del tot. Escric un text que edito i re-edito constantment. Només en guardo una versió: la darrera. No vull haver de gestionar esborranys intermedis per tot arreu. Últimament, les còpies al núvol m’eviten haver d’estar patint constantment quant a la seguretat.
10) Tens lectors de confiança? Deixes llegir el teu text abans que estigui acabat? Deixes reposar els textos, abans d’entregar-los a l’editor? Parles del que escrius als amics o ets dels que manté secretisme absolut?
La primera novel·la sí que la vaig fer arribar a un grapat de lectors de confiança per tal que em fessin saber què en pensaven. La segona ja no la vaig compartir (va passar directament a mans d’editors). D’ara endavant no sé ben bé com ho encararé; no tinc plans en aquest sentit.

dilluns, 1 de setembre de 2014

Entrevista al setmanari "El Temps" (25.8.14)

“M’interessa més suggerir que no pas explicar-ho tot massa mastegadet”

GALERIA >Literatura

Anna Ballbona | ElTemps 1576, 25/08/2014


Cartes mortes (Males Herbes) és l’opera prima de David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970), una novel·la on els límits confusos i juganers entre la realitat i la ficció, els pessics d’ironia i la metaliteratura actuen de motor. L’escriptor, que viu a Andorra des de petit, professor d’anglès i editor de la revista literària Portella, beu en autors sud-americans com Borges, Bolaño o Cortázar per construir una teranyina de referències, relacions, teories i cantons ocults. Tan empeltat com estava d’un món argentí, de primer la va escriure en castellà i després la va traduir al català. L’any que ve publicarà a Males Herbes una segona novel·la que és el contrari d’aquesta: ni un sol nom ni cap referència cultural, amb un llenguatge molt contingut
—A Cartes mortes, per què trieu aquest format de suposades epístoles?
—La meva primera idea era fer un llibre a quatre mans amb un company. Com que érem lluny, el format de la carta fictícia podia funcionar amb uns personatges que aniríem creant a partir del que l’un i l’altre anéssim escrivint. Després la conversa es va quedar en monòleg, i vaig voler mantenir aquest format, que ho permet tot. Ho aguanta tot. És un fals dietari; hi puc introduir petits poemes o textos molt diversos, puc fer-hi un comentari d’actualitat o més literari...
—Què en volíeu treure, del joc constant entre la realitat i la ficció?
—La divisió entre la realitat i la ficció l’entenc, des del punt de vista del lector. Però per a mi, en la vida no és tan clara. I a l’hora d’escriure i de crear un personatge que ja era una mica confós, m’anava molt bé. No saps si el personatge hi toca gaire o no hi toca gens, si és un erudit o està com un llum. És clar, tampoc no en dono gaires detalls biogràfics. 
—Però això forma part del mateix joc, no?
—M’interessa més suggerir o que el lector pugui fer lligams que no pas explicar-ho tot massa mastegadet, donar massa conclusions. M’interessa més aquesta escriptura que pugui suggerir que no dibuixar-ho tot massa i donar massa pistes o conclusions, però tampoc n’hi ha gaires.
—Alguns personatges importants dels quals estireu el fil, com Artaud, Kafka o Gombrowicz, són referents?
—Són gent que m’ha interessat, però també són una mica excuses. Em serveixen per explicar històries humanes o literàries, però, a més, són com rèpliques del personatge principal. Són gent que en algun moment donat de la seva vida hauries dit que estaven absolutament perduts o tocats de l’ala, i en uns altres moments han passat [per] genis. 
—Heu volgut burlar-vos d’alguns llocs comuns de la teorització?
—Durant molts anys vaig estudiar literatura, i vaig escriure i llegir articles dedicats a interpretar, a explicar i a teoritzar. En alguns moments alguns d’aquests articles em semblaven una ficció tan bona com la ficció original. Tot i que m’interessen moltes coses serioses que hi ha en aquests referents, em sembla que si ho expresso d’una manera massa seriosa, fàcilment caic en la pedanteria i faig que perdi interès tot missatge que vulgui passar. Prefereixo que m’interpretin com algú que ironitza que no pas caure en la pedanteria. L’humor no em fa por. Vinc de la literatura anglosaxona, en què l’humor es fa servir molt més que no a Catalunya i, en general, en la literatura espanyola. Si realment tens alguna cosa a dir i te’n surts, el lector és prou intel·ligent per veure totes dues coses, la intel·ligència i la conya. No cal ni protegir-se tant com a escriptor ni protegir el pretès lector ["ni protegir, pretesament, el lector", crec que devia voler dir]. 
—Content del ressò d’aquesta primera novel·la?
—Ha tingut força ressò crític i n’estic contentíssim, en aquest sentit. Quant al lector, no sé com anirà la cosa. És una classe de novel·la que no permet que se’n venguin exemplars en massa, si més no en llengua catalana. És una novel·la que en llengua castellana podia funcionar molt bé a l’Amèrica del Sud, on es podia vendre com una cosa més normal. Em sembla que aquí s’ha vist com una novel·la més estrambòtica que no és realment. Tots aquests jocs que faig aquí s’han fet de fa molt temps en llengua castellana [per, exemple] a l’Argentina.

dilluns, 4 d’agost de 2014

Columna de Noemí Rodríguez sobre lleugeresa

Lectures lleugeres

04/08/2014
Vacances low cost. Que traduït a llenguatge mundà vol dir que tot el que necessito per les vacances no pot sobrepassar les mides estàndard d’una maleta petita. La tasca de tancar-la doncs, té una part de dificultat que –un cop aplicat el seny– es redueix a conformar-m’hi de posar un parell de biquinis, roba còmoda, un vestit de mudar, les vambes per caminar i quatre mostres de cosmètics dins d’una bossa transparent fent companyia al raspall de dents. De fet, la bossa tanca amb facilitat. Fins que penso en la lectura d’estiu. Encara em resisteixo al llibre electrònic, i inevitablement la columna de llibres pendents em miren com dient o ara o mai. I començo a triar: entre les mans noms de casa com Villaró (em queda no res per acabar-lo però fa massa embalum) o en Gálvez –amb mides més contingudes–. Hi ha gent que tria les lectures pel nom de l’autor o el disseny de la portada. Jo ara mateix pel nombre de pàgines i –no us enganyaré– per la lleugeresa de la lectura. La platja no em demana gaire filosofia ni profunditats. Però no se sap mai. Així doncs, remiro els llibres pendents i hi acabo entaforant un del Murakami que no coneixia, les Cartes Mortes d’en David Gàlvez i deixo espai per a allò que –inevitablement– trobaré irresistible al quiosc de l’aeroport. Potser sí que val la pena que faci un cop de cap i em cregui que l’obra de Melville també pot ser llegida en suport digital. Qui sap? Potser aquest any aconseguiré acabar la història de la balena blanca, o en el pitjor dels casos, omplir de paraules un suport petitet compatible amb viatjar lleuger. Estiu, temps de llibres.

dimarts, 22 de juliol de 2014

Guia de novetats de la biblioteca pública de Vilanova i la Geltrú

Sí, ja sé que vaig tard. No hi fa res. De tant en tant passeges per la xarxa buscant a veure si algú ha escrit res de nou sobre el teu llibre i et trobes amb documents aparentment anodins que, de tota manera, et mencionen. Vol dir que algú que preparava una llista o una nota informativa o un índex s'ha pres la molèstia d'incloure't-hi, de comptar amb tu. No hi ha comentari de qualitat a la vora, potser. Hi ha tan sols el comentari implícit que es desprèn del fet de ser inclòs. Per mi, ser a tocar de Vila-Matas, Amy Tan, Pagès i Jordà, Albert Villaró, Víctor Amela, Toni Sala o Jonas Jonasson (per triar un poti-poti d'autors que no he llegit i que sí, que m'han agradat o no tant) és una satisfacció brutal.

El document en qüestió, a més, sembla fet "amb molt d'amor": la pròpia selecció, la cura en les referències, les capitalines i altres detalls de disseny i maquetació deixen entreveure que la persona que l'ha realitzat hi ha esmerçat molt de temps.