divendres, 25 d’abril de 2014

Teòric recompte del dia de Sant Jordi (llistes i vendes)

Pronòstics complerts


PUBLICAT EL DIJOUS, 24 ABRIL 2014

Villaró s'enfila amb 'Els ambaixadors' a dalt de tot dels més venuts, amb Canturri a punt de 'sorpasso'

Les vacances escolars frustren una diada que millora lleugerament les vendes del curs passat

A. L.

ANDORRA LA VELLA

Diuen que el Cid guanyava batalles fins i tot després de mort. Albert Villaró no arriba a tant (de moment) però el cert és que no li va caldre plantar-se ahir a la plaça del Poble a firmar exemplars perquè Els ambaixadors (Columna) complissin les expectatives i s'enfilessin fins al lloc més alt del podi dels mes venuts (secció diguem-ne local). No és ni una sorpresa ni una casualitat, perquè el patracol –ja saben: 600 pàgines llargues i mig quilo de pes– amb què l'autor juga a reescriure la història de Catalunya va per la 3a edició, i les que vindran, i ha tingut el santíssim de l'oportunitat. I no hi podia ser, a la plaça del Poble, perquè Villaró es va multiplica ahir per atendre tots els compromisos... barcelonins: Laie, Abacus, El Corte Inglés, La Central, Casa del Llibre... En fi, que el do de l'oportunitat segur que sí, però el de la ubiqüitat, encara no.

Així que es va complir el guió, però va faltar poc perquè Pere Canturri protagonitzés el sorpasso de la jornada amb el recull d'articles que li ha publicat Editorial Andorra. Tampoc es tracta d'una estricta sorpresa perquè també es veia venir que L'Andorra de Pere Canturri estava destinat a un dels llocs de privilegi del podi de Sant Jordi. El que no estava gens cantat és que al tercer lloc s'hi colaria Què mengem a Andorra (A4), el receptari de Cristina Ribes, un llibre realtivament vell –es va presentar per la campanya de Nadal– però que ha demostrat una formidable capacitat de resistència i que s'ha imposat a rivals que a priori semblaven millor posicionats: L'home de mirada clara (Editorial Andorra), la biografia novel·lada del veguer Charles Romeu que firma Ludmilla Lacueva, i Qui és qui als carrers d'Andorra (2+1), la cita d'aquest any d'Alfred Llahí amb el lector. Jugava, en canvi, amb totes les butlletes en contra La paz de Troya (A4), de Natàlia Senmartí, novetat d'últimíssima hora i, per acabar-ho de rematar, pèssimament promocionat per l'editorial. N'hi ha que són capaços de fer-se la murga a ells mateixos.

La nota negativa de la jornada –literàriament parlant, s'entén– la va donar la desaparició de les Cartes mortes (Males herbes), de David Gálvez, que com Villaró firmava a Barcelona –és el que té jugar a Primera Divisió– però que a diferència de l'autor d'Els ambaixadors no figura a cap de les llistes facilitades pels llibreters –Anna Riberygua, de La Puça; Pamela Méndez, d'Idees, i Antonio Molina, de Pyrénées. Una llàstima, dèiem, perquè resulta que al final tindrà raó el crític aquell que va augurar que Cartes mortes era un llibre massa bo perquè tingués el ressò que mereix.

Ai, si haguéssim tingut a Gabo

Pel que fa a la literatura (diguem-ne) internacional, també aquí es va complir el que estava escrit des de feia setmanes, per no dir mesos: el suec Jonas Jonasson va fer bons els auguris amb L'analfabeta (La Campana), i el van acompanyar al podi dos productes de laboratori, concebuts per al consum massiu: La gran desmemoria (Planeta), l'oportunista biografia d'Adolfo Suárez perpetrada per Pilar Urbano –probablement, l'au carronyera amb més èxit del panorama editorial espanyol–, i Yo fui a EGB (Plaza&Janés), de Jorge Díaz y Javier Ikaz, evocació en clau de nostàlgia generacional –¿recorden Aquellos maravillosos años?– de l'adolescència als anys 70 i primers 80. Pel que fa a la ficció, ensenyen la poteta en un discret segon pla títols com ara El primer heroi (Ediciones B), de Martí Gironell; L'altra (La magrana), de Marta Rojals, Dies de frontera (Proa), de Vicenç Pagès Jordà, Desig de xocolata (Planeta), de Care Santos, i entre els best sellers, El valle del asombro (Planeta), d'Amy Tan. A diferència d'anys anteriors, però, sense una campanada definitiva ni diferències gaire significatives entre els títols més venuts, amb un parell de convidats d'última hora i a qui nos'esperava a la festa, com ara La frontera invisible, de Kilian Jornet, o Cuina de Joan Roca. Unes llistes que, com es veu, calquen les catalanes.

Pel que fa al balanç global de la Diada, Molina i Méndez coincidien que aquest ha sigut el millor Sant Jordi dels últims anys. I millor que podria haver sigut encara si la Setmana Santa no hagués estat tan mal posada: les vacances escolars es van notar ahir sensiblement, sobretot en les vendes de llibre infantil. Un hàndicap que ha compensat parcialment el turista estranger. Però només parcialment. Riberaygua veu el vas més buit que els seus col·legues, i sosté que el calendari ha jugat una vegada més en contra del Dia del Llibre, i que no hi ha turista que compensi el client nacional. El que passa és que quan no és el calendari, és la meteorologia, i anar fent. En el que tots tres coincideixen és en la dispersió de les vendes d'aquesta Diada i en l'absència d'un fenomen de vendes.

Ho hauria pogut ser García Márquez, que pel que es veu ha despertat la vena necròfila que molts portaven dintre –potser sense saber-ho. Però també aquí el calendari ha conspirat contra els interessos d'editors i llibreters: el colombià va tenir la mala pensada d'anar a morir en plena Setmana Santa, sense temps material de reposar existències. El resultat és que a Pyrénées es van esgotar els escassos exemplars que tenien de fons l'endemà mateix del traspàs de Gabo, i a idees, diumenge. Tan sols a La Puça es podien trobar ahir exemplars de Cien años de soledad, La hojarasca i El coronel no tiene quien les escriba. I això que n'havien venut una vintena llarga d'exemplars: «I més que n'hauríem col·locat: hauria sigut el boom del dia». Doncs no serà que no estaven avisats...

L'enigma Gabo o nova aparició del professor Gálvez

L'enigma Gabo


A. L.
ANDORRA LA VELLA

El professor David Gálvez i, què hi farem, un servidor hem gastat una considerable quantitat de tinta i de paper mirant d'escatir si Julio Cortázar va posar mai els peus per aquí dalt. Així ho permetia elucubrar el Manuscrito hallado junto a una mano, relat andorrà del gran Julio que la vídua oficial, Aurora Bernárdez, va rescatar el 2009 a Papeles inesperados junt amb una munió d'altres inèdits cortazarians. Hi tornarem de seguida, perquè el traspàs de García Márquez ha posat sobre la taula un altre enigma literari majúscul: és sabut que per l'hotel Mirador de la capital hi van desfilar als anys 60 i 70 patums de mig món, especialment les estrelles del boom –amb Vargas Llosa al capdavant i qui sap si també Cortázar... Però, ¿i Gabo? ¿Que va venir mai? No en tenim constància documental ni cap referència escrita de l'autor de Cien años de soledad, perquè és ben veritat que no es pot tenir tot. Però sí que tenim el testimoni d'Antoni Morell, que en la presentació de l'últim número de la revista Ex-Libris, ahir a la Biblioteca Nacional, ens va posar el caramelet a la boca.

De fet, alguns ja sospitàvem que si hi havia una persona en aquest racó de Pirineu nostre que pogués guardar el secret d'una hipotètica escapada andorrana de García Márquez, havia de ser Morell, a qui –per cert– els anys i els llibres li estan cisellant un venerable aspecte –i sobretot, un to– de Josep Pla de muntanya, sense boina i passat pel fred de Sispony. D'oracle, vaja. En fi, que afirma Morell amb contundència que sí, que Gabo va venir en certa ocasió, que no en recorda l'any però que va ser en qualsevol cas abans de Cien años de soledad –abans per tant del 1967–, que es va instal·lar reglamentàriament al Mirador, que ell mateix va tenir l'oportunitat de saludar-lo i que en van ser testimonis el traspassat Jordi Sasplugas, l'ànima del Mirador, i el tallista Àngel Pla, que a l'època regentava la llibreria Eureka a l'antic carrer de la Vall de la capital.

«El senyor Morell té certificació física que Gabo va ser estar a Andorra», diu el senyor Morell. I no ho posaríem mai de la vida en dubte; al contrari. La llàstima és que Pla –Àngel, no Josep– no conserva memòria d'aquesta visita. Diu l'exllibreter que qui sí que va desfilar per la llibreria va ser Cortázar, a qui, diu, es va trobar sortint –és clar– del Mirador i a qui va demanar que l'acompanyés a la botiga: «Mentre ens hi acostàvem», recordava ahir, «anava dient: ‘Linda librería, sí señor. Linda librería'. Quan el vaig fer entrar, va donar la casualitat que acabava d'arribar una caixa amb exemplars d'una de les seves novel·les, i que n'hi havia una pila en primer pla. I va l'home i comença a cridar: ‘¡¿Pero qué digo, linda?! ¡Lindísima!». El cas és que també amb Cortázar el testimoni d'Àngel Pla és tot el que tenim.

No és l'únic autor llatinoamericà que va desfilar per la llibreria: també recorda el pas de Carlos Rama, historiador colombià avui semioblidat –«Segur que ni saps qui és», repta. Però ni rastre de García Márquez. És clar que ha passat mig segle, que la memòria juga en ocasions males passades i que de Gabo no ens queda ni tan sols el relat andorrà que amb Cortázar ens permet mantenir viva l'esperança. Però tampoc ens posarem ara llepafils, i si Morell recorda el bigoti més il·lustre de la literatura del segle XX passejant pel centre històric de la capital, és que així va passar, i segur que algun dia apareix la fotografia, la postal, la referència, el document que doni fe de tan il·lustre i enigmàtica estada. Paraula de bagaleu.

Luengo parla de Sant Jordi des de les perspectives de Villaró i d'un tal Gálvez

El dia que vaig firmar amb Belén Esteban

DIVENDRES, 25 ABRIL 2014

Villaró va compartir taula amb l'estrella de la premsa del cor; Gálvez va desfilar per TV3 i Catalunya Ràdio

A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
A dalt, selfie de Villaró amb Vicenç Pagès Jordà (Dies de frontera) i Care Santos (Desig de xocolata), a l'esmorzar de Sant Jordi, per començar el dia amb energia. Foto: A.V.

A la galeria, Gálvez i les seves camisetes impossibles, amb Albert Pijuan (El franctirador) i en plena tertúlia vespertina a la llibreria Laie del CCCB. Foto: LLIBRERIA LAIE. 

Definitiu: Albert Villaró s'ha enfilat fins a la sisena posició dels llibres en català més venuts per Sant Jordi, segons el balanç del Gremi de Llibreters de Catalunya fet públic ahir, i on figura immediatament després de L'analfabeta, Desig de xocolata, L'altra, El primer heroi i Eufòria, i just abans de VICTUS i de Dies de frontera. Potser sí, que es veia venir, perquè el premi Josep Pla va catapultar aquesta ucronia a compte d'una Catalunya independent des dels Fets d'Octubre del 1934, i perquè la novel·la arribava al Dia del Llibre amb l'embranzida de tres edicions des del gener. Però els auguris s'han de complir, i perquè es compleixin, els autors hi han de posar de la seva part.

Així ho va fer Villaró, que es va plantar dimarts a Barcelona disposat a córrer la marató promocional que li havia cuinat Destino: la vigília de Sant Jordi, peregrinació pels saraus de TVE-Catalunya a la Casa Fuster i pel d'Òmnium Cultural a l'antiga fàbrica Moritz. I el dia J, amb el coet al cul des de primera hora –esmorzar reglamentari a l'hotel Regina– per complir el ritual de la firma. Villaró tenia cita a Laie, Abacus, El Corte Inglés, la Central, la Casa del Llibre i Alibri, a una hora per barba. ¿Quants exemplars va firmar? Difícil de dir, diu l'autor, «perquè de seguida perds el compte, si és que mai l'arribes a portar». Però s'arrisca a posar-hi xifres: entre 60 i 70, «que segons els estàndards està bé, sobretot tenint en compte que sóc de firma lenta i en realitat l'hora estipulada es queda en tres quarts com a molt». De firma lenta, diu, perquè no en té prou a ser novel·lista i (mig) músic, sinó que les dedicatòries d'Els ambaixadors les enllustra amb un Spitfire autògraf com el que apareix a la portada. Val que com a dibuixant no li dóna per l'hiperrealisme, però armar un Spitfire digne d'aquest gloriós nom requereix el seu temps.

Doncs és precisament l'Spitfire –si remenen al Twitter de l'autor el trobaran de seguida– el que li va reportar a Villaró el moment màgic de la vetllada, perquè resulta que a la Casa del Llibre li va tocar de veí el gran Forges. Li devia fer gràcia veure'l tan enfeinat amb el retolador, diu, perquè va i l'home li dedica per iniciativa pròpia un exemplar del seu llibre: «Para el as de los Messersmith, Albert Villaró, del afamado Barón Fucsia». I no es quedin ara amb l'ortografia capritxosa de Forges, ni amb el pecat mortal que constitueix confondre un Messerschmitt amb un Spitfire. No va ser el dibuixant madrileny, en fi, l'únic il·lustre amb qui Villaró va compartir taula: en una llumenera del màrqueting se li va ocórrer asseure'l al Corte Inglés de la Porta de l'Àngel just al costat de Belén Esteban, que pel que es veu també escriu llibres. La cosa es va convertir en una cua «monumental, monstruosa, impossible de posar-hi ordre», diu. Així que va optar per observar la cosa amb les ulleres d'entomòleg: «Com a fenomen sociològic és inenarrable: hi havia fins i tot parelles joves que li portaven el nen perquè se'l toqués: impressionant». El més estrany de tot és que Belén Esteban no ensenya la poteta en la llista dels més venuts. Misteris de Sant Jordi i del Gremi de Llibreters.

¿Com se sent en un sidral com aquest un autor de natural descregut com ho és Villaró? El secret rau a prendre-s'ho amb esportivitat, diu: «Som la cara humana del negoci editorial; de fet, sense autors no existiria, i està bé que una vegada l'any se'ns concedeixi aquesta visibilitat excepcional. ¿Que es podria fer millor? Segur que sí. Però el tinglado funciona». Hi ha pegues, és clar, com que et toqui la grossa de firmar al costat d'una vedet de la premsa del cor, «però fins i tot això t'ho pots prendre com una experiència paranormal que un dia explicaràs a la prole, sempre, és clar, que prenguis mesures profilàctiques bàsiques com ara no acostar-t'hi gaire, no sigui que t'enganxin alguna cosa». A més, Sant Jordi és un paquet tancat, com un creuer o un viatge en tour operador: «No s'hi val posar-te llepafils a l'hora de firmar al Corte Inglés...» A la nit, fi de festa multitudinari a Luz de Gas, amb tota la tropa d'autors de Planeta –la casa mare de Destino. I fins a la pròxima.

Benvingut a la tribu

Si Villaró encarna, en fi, l'autor ja veterà en aquestes bregues, David Gálvez s'hi estrenava ahir amb l'entusiasme del neòfit. El seu quart d'hora de glòria warholiana li va arribar als Matins de TV3, que va instal·lar el plató a la plaça de Catalunya i el va asseure com a autor novell que és (Cartes mortes, per si algú encara no ho sap) al costat d'un tòtem com ho és Josep Maria Espinàs. Breu i efímér –és el que té la tele– però impossible de resistir-s'hi. A Males Herbes –l'heroica editorial que s'ha atrevit a publicar Cartes mortes– els ho van proposar, diu Gálvez, i per a ells, que no tenen pressupost per a publicitat i que ho fien tot al boca orella i a les xarxes socials, uns minuts en prime time matinal constitueixen un regal que ni somiat: «Van ser dos minuts de res, però per als editors, dos minuts amb la García Melero amb el llibre a les mans els suposa una visibilitat amb què no podien ni somiar». De fet, el bolo televisiu i la promoció gratuïta per a Males Herbes va ser el que el va decidir a apuntar-se al sarau, encara que fos al preu de convertir-se en home-anunci per 120 segons. Si no, diu, s'hauria quedat a casa, tan tranquil, «hauria passejat per la plaça del Poble i hauria firmar llibres –si algú m'ho demanava– a Sant Julià, que era el pla inicial».

Un altre any serà. Ja que hi era, Gálvez va aprofitar per passar-se per L'Oracle, el programa de tardes de Xavier Grasset a Catalunya Ràdio, que organitza cada Dia del Llibre i juntament amb El Núvol, revista digital consagrada a la cultura amb vocació moderneta i alternativa, un altre tinglado sota el nom dels Dracs de Sant Jordi: onze autors emergents entre els quals hi havia aquest any, és clar, el nostre Gálvez. Li va tocar compartir tertúlia amb la poeta Gemma Casamajó –draga com ell mateix– i amb autors consagrats com ara Lluís Racionero, Manuel Cuyàs i Carles Casajuana. I quas sense temps ni de pair-ho, cap a la llibreria Laie del CCCB. En teoria, diu, a firmar Catres mortes; a l'hora de la veritat, i davant la deserció del personal –qualsevol se'n va a la Casa de la Caritat si pots passejar per les Rambles, i pel mateix preu– Gálvez i quatre emergents com ell convidats també a la llibreria van canviar la sessió de firmes per una improvisada tertúlia. ¿Decebut? En absolut, diu: «Si continuo endavant, publico algun llibre més i, és clar, m'ho mereixo, ja arribarà, tot això; i tampoc no em treu la son». No va firmar, en fi, però va fer amics: el primer de tots, Albert Pijuan, autor d'El franctirador, «el millor que he llegit en molt de temps»; i el segon, Yànnick García (La nostra vida vertical). Si arriba a firmar, ja hauria sigut la bomba. Com aquell jugador de pòker d'Eugenio, ¿se'n recorden?

Una 'prèvia', panoràmica, d'Esther Jover

DL., 21/04/2014

Novel·la històrica, reculls, relats i experiments literaris per Sant Jordi

Escrit per: E.J.M.

Tot i que hi ha gent que sempre s’avança a la compra de llibres, el dia de Sant Jordi continua sent el dia més fort de vendes. Prepareu-vos per dimarts i, si encara dubteu entre les propostes dels autors i les editorials andorranes, aquí repassem les obres publicades en els últims mesos.

Una de les campanades del Sant Jordi, tant a Andorra com a Catalunya, s’espera que sigui la novel·la ucrònica Els ambaixadors (Destino), d’Albert Villaró, premi Josep Pla 2014. L’escriptor passarà la jornada del llibre a Barcelona dedicant exemplars als seus lectors.

Villaró hi serà present per partida doble ja que fa uns mesos va publicar el recull de relats La selva moral 2.0 (editorial Andorra), una edició revisada i ampliada de La selva moral (La Magrana, 1993). L’editorial Andorra apunta alt aquesta jornada literària, ja que es presenta amb dues obres acabades de sortir del forn: el recull d’escrits L’Andorra de Pere Canturri, de l’historiador i exministre de Cultura, i L’home de mirada clara, de Ludmilla Lacueva, que ha novel·lat la vida de Charles Romeu, veguer francès de 1887 a 1933.

Editorial Andorra també ha completat la trilogia andorrana d’Isabelle Sandy, amb les edicions bilingües de Nits andorranes (1938) i La nova Andorra (1949). El museu de l’elefant de Joan Peruga, triomfadora del Sant Jordi de l’any passat, tornarà a treure el nas.

Un altre autor que promet fer-se sentir demà és el membre del col·lectiu Portella David Gálvez, que amb Cartes mortes (editorial Males Herbes) ha revolucionat el format clàssic de la literatura.

Els premis literaris que s’entreguen al país no poden faltar en la llista d’indispensables: el premi Carlemany de foment de la lectura, L’home dels ulls grisos (Proa), del debutant Antoni López Massó, i el premi Fiter i Rossell –dotat després de tres edicions declarat desert–, La ciutat de les flors, de l’escriptor Albert Hernàndez Xulvi.

Gràcies a l’èxit d’una campanya de micromecenatge, Àlvar Valls ha publicat Al cap dels anys. Militància, presó i exili 1970-1998 (Edicions del 1979), en què relata les seves memòries com a militant independentista català i l’exili a Andorra.

Alfred Llahí serà present al seu tercer Sant Jordi consecutiu amb el llibre divulgatiu sobre el nomenclàtor Qui és qui als carrers d’Andorra (2+1 Editors). L’editorial també ha editat, en benefici de Càritas, A la recerca de la felicitat, de l’abat benedictí Christopher Jamison.

L’editorial A4 Edicions aportarà les últimes novetats: Canya i Pedra, dibuixos amb canya de Francesc Galobardes, i Què mengem a Andorra, de Cristina Ribes Sagués.

Altres llibres destacats són Ràdio Andorra. La història d’un mite que va fer història (Crèdit Andorrà, 2013), un volum necessari escrit per Gualbert Osorio, i Camins de poesia (Voliana Edicions), un recull de poemes d’Esteve Albert seleccionats per l’editorial.

Per als més aventurers, en aquest repàs d’obres no hi poden faltar les obres Rodamons de la mar: Les aventures de Clare i Edward Allcard a bord del seu veler Johanne abans de convertir-se en el Ciutat Badalona (Viena Edicions), la guia de senderisme Andorra. 17 excursions a peu(Cossetània Edicions), de Manel Figuera, i L’Urgellet i la Seu d’Ur­gell. El patrimoni i 40 rutes a peu(Edicions Salòria), d’Albert de Gràcia i Ricard Lobo.

Quant a llibres editats per institucions i entitats esmentem Petits mamífers i ratpenats d’Andorra, elaborat pel Centre d’Estudis de la Neu i la Muntanya (Cenma); Història territorial de la vall d’Andorra. Dels orígens al segle XV (Consell General), de Jacinto Bonales, premi Principat d’Andorra d’investigació històrica 2012; L’emissió de moneda a Andorra, d’uns inicis entrebancats a la consolidació, volum número set de Papers de recerca històrica (Societat Andorrana de Ciències), i 100 anys de la carretera la Seu d’Urgell-Andorra la Vella (1913-2013), monogràfic editat pels governs andorrà i espanyol.

Tot a punt per triar i remenar. Sant Jordi 2014 ja és aquí.

Recomanacions per Sant Jordi a 'Gent Normal'

22/04/2014

LLEGIR I ESCRIURE #21 SANT JORDI 2014



Avui al "Llegir i escriure": Sant Jordi. No podia ser d'altra manera... Tant si sou dels que us llanceu al carrer a comprar com si s'acabés el món, o dels cagadubtes, tant si llegiu voraçment les vostres compres en pocs dies o les deixeu a la llibreria eternament... Estem segurs que els previstos top ten del Sant Jordi del 2014 no us convencen... Per ajudar a orientar-vos si encara esteu despitats, el "Llegir i escriure" us acosta unes quantes grans propostes d'algunes petites editorials independents de casa nostra: n'hi ha per a tots els gustos, però tots valen la pena. Perquè no tot són periodistes suant la cansalada firmant thrillers o novel·les històriques en els estands de passeig de Gràcia. També hi ha llibres, bons llibres, roses i sol. I, és clar, també hi ha les no-novetats.


Carretera enllà
Aldous Huxley
Any: 2014
Editorial: Adesiara




Aquest és un Aldous Huxley diferent de la distòpica Un món feliç. Bàsicament, no és una novel·la, sinó un dels molts textos assagístics que aquest autor va escriure. És, potser, i si ho hem de fer encabir en algun gènere, literatura de viatges, però sobretot és una interessant reflexió al voltant de la idea de viatjar. Publicat per primer cop el 1925,Carretera enllà és, com bé diu la contraportada, el llibre d'un "turista intel·ligent", que inclou una ferotge crítica als que viatgen per convenció o esnobisme, i que parteix d'una interessant pregunta: ¿Per què no romandre a casa? El llibre és un recorregut desigual, i com la carretera, fa giravolts i alguns passatges són més interessants que d'altres. Però la lucidesa de Huxley ens porta carretera enllà, muntats damunt d'un dels primers models de Citroën a través de l'Europa de principis de segle XX. Una espècie de road movie reflexiva avant la lettre.

No-novetat. Si en voleu més sobre viatges, no podeu deixar de llegir El viatjar infinit, de Claudio Magris (Edicions de 1984). Una versió contemporània del text de Huxley.


Mars del Carib
Sergi Pons Codina
Any: 2014
Editorial: Edicions del 1984




S'ha dit d’aquesta novel·la que és la primera novel·la Oi! de la història. Algú l'ha titllat del "Trainspotting a la catalana". El que és cert és que hi apareixen batalles campals, derives urbanes tenyides de speed, sexe, visites a l'INEM, joves encabritats, però sobretot hi apareix el Mars del Carib, aquest antre el lema del qual és "Eviteu la ressaca, manteniu-vos borratxos". I després hi ha els personatges: en Blai, i la seva colla d'amics, que intenten simplement sobreviure. I així passa la novel·la, com la seva vida, despreocupada i imprevista. Una novel·la que comença i acaba en aquest tuguri de Sant Andreu, el Mars del Carib, i que, la seva gran virtut és que emana realitat, no enganya ni manipula. Potser li falta una mica de gràcia i una mica de versemblança en el llenguatge, que sembla una mica aigualit. I a més, no és tan descarada com un es podria pensar. Però llegir-la crea una espècie d’excitació nerviosa molt recomanable.

No-novetat. Evidentment, si encara no l'heu llegit, Kiko Amat i el seu Rompepistas(Anagrama).


El Monstre de Hawkline 
Richard Brautigan
Any: 2014
Editorial: LaBreu Edicions




El Monstre de Hawkline és un llibre molt particular. Richard Brautigan, extravagant exponent de la contracultura nord-americana, tenyeix les seves històries d'un humor molt especial i barreja els gèneres com còctels explosius. Aquesta curta novel·la és un conjunt de delirants i breus capítols sobre un parell de pistolers que han d'enfrontar-se, per primera vegada, a un monstre desconegut. Del prostíbul d'un western (un món en el qual dos homes poden matar-se a trets per cinc pollastres una tarda de setembre), passem a l'ambientació de novel·la gòtica poblada de dues dones idèntiques, d'una bellesa fantàstica i irreal i amb un estrany fervor sexual que tindrà als dos protagonistes ben entretinguts. Geer i Cameron són una estranya parella: homes durs de la pols de l'oest llunyà amb una cert aire dels germans Marx. Brautigan és un autor de culte que, si no coneixeu, no us podeu deixar perdre. Una imaginació immensa d'una llibertat onírica, que presenta un món regit per unes lleis que semblen extraterrestres.

No-novetat. Si voleu ampliar l'horitzó brautiganià, no us sentiu cohibits: en castellà n'existeixen ja unes quantes traduccions. Per exemple, Blackie Books ha publicat La pesca de la trucha en América, Un general confederado de Big Sur i En Azúcar de sandía.


L'endemà de tot 
Lluís Calvo
Any: 2014
Editorial: Raig Verd Editorial




Lluís Calvo és sobretot poeta (dinou llibres de poesia!). I, com no podia ser d'una altra manera, la seva prosa no deixa el poeta a casa. Com diu la contraportada: "Aquesta és una novel·la sobre l'anormalitat del dia a dia d'un grup d'amics que miren de viure i estimar com si tot fos normal". Doncs sí, també és una novel·la de joves perduts que no saben què els ofereix el futur i que miren de sobreviure, bàsicament. Però viuen al centre, dins les antigues muralles de Barcelona, entre el Raval i el Gòtic. Pagar el lloguer, trobar feina, assumir les obsessions dels amics, mentre el món gira i gira: el món, que "és un esclat que xiula i crema i espetega" (hi veieu el poeta, oi?).


Los niños se aburren los domingos 
Jean Stafford
Any: 2014
Editorial: Sajalín Editores




Sajalín és una editorial petita del barri de Gràcia, però amb propostes enormes com aquesta: Jean Stafford, una escriptora nord-americana de la generació de John Cheever i Flannery O'Connor, autora de relats breus d'una potència extraordinària. Stafford és gairebé un mite: una dona marcada per la infelicitat, dos matrimonis fallits, alcohol i depressions i una salut fràgil. Els seus relats són d'una gran elegància i una fredor gairebé cruel, amb certs matisos irònics. Diríem que de tall clàssic, però amb una tensió subjacent que posa els pèls de punta. Les protagonistes d'aquests tretze relats són dones que d'alguna manera o altra, viuen a flor de pell la discriminació pròpia de mitjans del segle XX. S'esforcen a enderrocar certs límits que els han estat imposats: el matrimoni, la condició intel·lectual i la realització personal, són alguns dels temes que Stafford evoca en aquestes pàgines. Però sobretot, les convencions socials, aquesta presó angoixant, que les evoca a la hipocresia, a la frivolitat i al món de les aparences malgrat els seus intents per escapolir-se'n.

No-novetat. De la mateixa editorial teniu un parell de novel·les de Dan Fante, el Fante júnior: Chump Change, el seu debut literari, i Mooch. I a més, el llibre sobre el seu pare Fante. Un legado de escritura, alcohol y supervivencia, per als fans incondicionals de John Fante.


Cartes mortes
David Gálvez
Any: 2014
Editorial: Males Herbes




Avís per a navegants. Aquest és un llibre interessant, però no entretingut o amè. David Gálvez és un andorrà nascut a Vilanova i la Geltrú, que ha escrit un llibre difícil de descriure, que juga amb la ficció i l'assaig, la prosa poètica, i amb un toc experimental. Una proposta interessant per als lectors àvids d'erudició. Absteniu-vos si us posen nerviosos les cites, si se us eriça el pèl quan sentiu noms com Artaud, Cortázar, Gombrowicz, Joyce, Duchamp, Kafka, Zweig i Bartleby, és a dir, si sou dels que "I would prefer not to... haver de llegir tot això". Però si, al contrari, esteu ansiosos de propostes arriscades, trobareu una novel·la (si és que es pot anomenar així) d'estructura epistolar, amb un aire anacrònic, en la qual un remitent anònim exposa certes inquietuds a també un anònim destinatari. Comença reflexionant sobre una pretesa trobada entre Artaud i Palau i Fabra al cèlebre manicomi d'Ivry, trobada en la qual sembla que el darrer es va gratar ferventment els testicles, provocant la ira del francès, i enceta una espècie de deliri intel·lectual. Tot això amb gran dosi de sarcasme i ironia, envoltat tot d'una certa aurèola d'elegància clàssica, però subjecte als fonaments de la modernitat i l'avantguarda. Potser és un llibre una mica excessiu, un pèl barroc i massa hermètic, però, en definitiva, són això, oi, les cartes mortes? Aquelles que queden sense interpretar...

No-novetat. Per la referència que en fa David Gálvez, i perquè és un gran llibre,Bartleby, l'escrivent, de Herman Melville (Labutxaca).



Quaranta nits amb Montaigne
Antoine Compagnon
Any: 2014
Editorial: Blackie Books




També és un llibre erudit, és clar, però entra més ràpid. I no només entra ràpid, sinó que és un veritable plaer per als sentits. Antoine Compagnon és un home de l'Acadèmia (professor d'universitat) però, com diuen els editors del llibre, "és el professor de literatura que ens hauria agradat tenir". Aquest llibre reuneix 40 petites (molt petites, de fet) i amenes reflexions sobre els Assaigs de Montaigne (1533- 1592) que l'autor va fer a l’emissora de ràdio France Inter durant un estiu. Només Compagnon pot reduir Montaigne a aquest grapat de passatges. Perquè Compagnon també és un transgressor, ja que s'atreveix a trencar el llenguatge de l'acadèmia i "parla per a tothom", de la mateixa manera que ho és Blackie Books apostant per la seva publicació. No espereu trobar-hi un exhaustiu assaig sobre l'autor francès, sinó un passeig agradable per algunes de les seves idees: la conversa, la incapacitat de l'home per arribar al coneixement, la humilitat, la identitat, els indis del Brasil i el Nou Món (que amb contacte amb el vell es degradarà: els bàrbars som nosaltres), etc. La lectura d'aquest petit llibre (i, evidentment, dels Assaigs) pot contribuir a fer-nos gaudir del present –que consti que no és un llibre d'autoajuda –com proclamava aquest home del Renaixement: gaudir, però sense precipitar-se, Festina lente (Apressa't lentament). Apunteu el consell. I sempre amb humilitat, com diu Montaigne: tingueu en compte que "al tron més elevat del món ens hem d'asseure sobre el cul".

No-novetats. Del mateix autor, Los antimodernos (Acantilado) un assaig sobre el que ell anomena els "antimoderns", és a dir, aquells que han estat moderns malgrat la reticència a ser-ho, els que avancen mirant el retrovisor. El gran antimodern: Baudelaire. Una interessant reflexió sobre què significa la modernitat.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Paula Juanpere
Correcció: Montse V.

dijous, 24 d’abril de 2014

Entrevista de García Melero a TV3

TV3, dia de Sant Jordi


Text de Francesc Fuguet a partir de la lectura de 'Cartes mortes'

Carta morta (i enterrada)

Dimarts, 22 d’abril de 2014

Amics,

Podríem dir que és una casualitat forçada (perdoneu, però els oxímorons em tornen boig), que escrigui aquesta carta precisament avui, el mateix dejuni de la festa, diada, jornada o com en vulguin dir de Sant Jordi, per informar-vos d'un escriptor i un llibre: David Gálvez i "Cartes Mortes". Un “nou” (amb moltes cometes) escriptor andorrà que ha irromput o, si ho preferiu, penetrat –tal com ha dit en alguna ocasió el mestre [Joan Peruga]- amb velocitat espermatozoidal, en aquests últims mesos, dins del món literari de Barcelona. Fent-ho de la mà d'una petita editorial, dita Males Herbes, centrada en obres de narrativa no realista, amb un format de butxaca, molt cuidat, verd (el color) i amb un logotip entre esotèric i místic més propi de llibres de bruixeria. (Ara que hi penso..., potser si que aquest llibre té quelcom de bruixeria).

Acabo de llegir el llibre. Però no us puc dir pas de que va (tampoc vull i tampoc ho sabria fer). I per què en parlo, doncs? Ni més ni menys perquè em serveix d'excusa per escriure aquestes línies.

[Per a qui li interessi però, ja que no en puc dir res més, si que us puc explicar el procediment personal de lectura del llibre, que ha precedit aquesta carta. Una cerimònia ritual dividida en tres actes i un afegitó:

Primer acte: compra i lectura impulsiva (fins a la pàgina 50), el mateix dia que el llibre arribava a les llibreries d'Andorra, acabat de sortir del forn.

Segon acte: després de sospirar, “twitejar” tot el referent a la novel·la que podia trobar per les xarxes socials (d'acord, això no formaria part de la lectura però sí d'una micropromoció literària per companyonia).

Tercer acte: lectura compulsiva fins a acabar-lo, per fer palla neta abans de Sant Jordi i poder-ne dir quelcom.

I quart acte, apèndix o afegitó definitiu: pair-lo durant un moment o com també es diu popularment: fer el rotet].

I pel mateix preu de tot (uns 13 euros), enredar-me en les múltiples coincidències i causalitats que Gálvez ens proposa en la seva obra. Un “Dragon Khan” narratiu teixit, com aquell que agafa dues agulles del vuit i se les fica sota el braç, un fardell de llana de molts colors i comença a fer mitja, amb personatges, referències literàries, art, anècdotes, situacions inversemblants, ocurrències, fets, etc. I sempre esperant. Però anem per parts (p. 145, carta 29: com diuen els Estopa que va dir Jack l’Esbudellador).

David Gàlvez, tal com he dit en el primer paràgraf, és un escriptor andorrà. Segons el seu perfil a Twitter (on diuen que si no hi ets virtualment present, en més cos que ànima, no ets ningú): mamífer, pare, escriptor, professor, filòleg UBarcelona, MA en Lit i Cult Estatunidenca KeeleUni, PhD interruptus Lit Hispanoam Cantab i cicloturista. Queda clar.

El que no queda tant clar és el fet que utilitzi com a perfil (tant a Twitter com a facebook), la fotografia d’Isaac Albéniz, músic català del segle XIX. No queda clar i és ben estrany. I aquesta és la incògnita de les incògnites que fa temps que intento esbrinar i que avui us confesso i us faig vostra. Fa dies que he venut l’ànima a “Sant Google” (p. 125, carta 26), del qual en sóc un fidel devot i seguidor (aprofito per dir que si algú em pot fer el favor de proporcionar-me una estampeta, n’estaria infinitament agraït), per buscar-ne relació i treure'n llum, però no estableixo cap vincle possible. Res de res. Només puc arribar a imaginar-me'ls enfrontats en una partida d'escacs, cara a cara, esfilagarsant-se els bigotis i guaitant-se de reüll, intentant entrar a la ment laberíntica del contrari i robar-ne maliciosament la pròxima jugada. Gálvez contra Albéniz; Albéniz contra Gálvez. Però per què Isaac Albèniz? Quin fil els enllaça? El físic? Algun parentiu allunyat? Una reencarnació mal gestionada? Una partitura inacabada? La “z” final que perllonga els cognoms? Em pregunto i demano que algú m’ajudi.

Cordialment.

P.D.: Senyor D.G.: demano humils disculpes. Ni m'hi aproximo. Potser un altre dia… però pensi que a mi, els oxímorons em continuen tornant boig.

dimarts, 22 d’abril de 2014

"Cartes mortes" recomanades des del Comú d'Encamp

RECOMANACIÓ LITERÀRIA!

Descobreix nous llibres: cada quinze dies, una proposta.

Dimecres 9 d'abril del 2014

Sant Jordi a Encamp

Comú d'Encamp | Principat d'Andorra

Com sempre, per Sant Jordi, ens veiem abocats a buscar i remirar aquell llibre que volem regalar a la persona que estimem. De llibres, ens podríem atrevir a recomanar-ne milers, però millor que ens centrem en les novetats. La veritat és que aquest any en tenim per poder triar i encertar. Des de la literatura, passant per obres especialitzades, les editorials i els autors andorrans ens ofereixen possibilitats del tot eclèctiques.

Si parlem de literatura en majúscules hem de destacar la novel·la Cartes Mortes del lauredià David Gálvez, que bé podria estar escrita per un argentí, si ens fixem en les referències a aquell país i al coneixement de Cortázar. No és una novel·la a l’ús, són un conjunt d’informacions epistolars, certes o no. El lector ja ho descobrirà. L’altre gran triomfador és l’Albert Villaró que ja vam ressenyar anteriorment amb l’obra Els Ambaixadors.

Seguint en l’àmbit andorrà, però en altres gèneres, Alfred Llahí ens torna a acostar al coneixement d’Andorra, i en aquest cas ens parla de la provinença dels noms dels carrers a Qui és qui als carrers d’Andorra. Dins el gènere biogràfic, l’Àlvar Valls ens ofereix part de les seves memòries i fins i tot dins de l'àmbit científic el CENMA ha publicat un estudi dels petits vertebrats que és una joia per als amants de la natura, Petits mamífers i ratpenats d’Andorra.

Si creuem la frontera, sense canviar de llengua, ens trobem amb obres literàries originals com L’altra de Marta Rojals, que ja està triomfant des de fa unes setmanes o la nova i divertida novel·la de Jonas Jonasson L’analfabeta que va salvar un país. I canviant de gènere podem gaudir d’una petita joia poètica de Pere Gimferrer, El castell de la puresa, prologada pel darrer geni de la poesia catalana, Josep Pedrals.

Si fem una repassada a la literatura juvenil i infantil, per no estendre’ns massa, podem fer incís en l’obra del prolífic Francesc Miralles, 4171. Aquest títol amaga la xifra 1714 a l’inrevés i com estan fent molts escriptors aquest any 2014, aprofita per parlar dels fets que van tenir lloc a Catalunya fa 300 anys, tot i que en aquest cas és lloable l'intent de voler acostar el conflicte als joves amb un llenguatge planer i proper.

En darrer lloc, per als més menuts no podia faltar la història d’un drac molt particular que cada cop que esternuda canvia de conte. El drac que canviava de conte cada cop que esternudava està escrit per David Aceituno i il·lustrat pel guardonat dibuixant de còmic Miguelanxo Prado.

Comentari sobre 'Cartes mortes' al blog 'La cua del diable'

Cartes mortes

David Gálvez, amigo y escritor, ha publicado un excelente libro de fotografía. No es la menor de sus virtudes, a las del libro me refiero, el que cada una de sus imágenes de cabida a otras muchas y que todas ellas se busquen, jueguen y se enreden en una laberíntica y aparente confusión que se sabe clara, ordenada y diáfana. No se precipiten y se dejen engañar por el hecho, apenas un matiz, que dichas imágenes se puedan leer, ni por la particularidad de que los instantes que cada una de ellas detienen se muevan compulsivamente en todas direcciones. David Gálvez cuelga sus precisas palabras en la galería casi infinita de las más absolutas, inciertas e improbables certezas. David Gálvez sabe perfectamente que el hecho de que alguien te bese en alguna esquina sombría provoca que en el río Gambia un hipopótamo bosteze. A mi parco y desvergonzado entender no se trata de un juego sino de algo mucho más hermoso: se trata del Jugar.

A los que opten por no prestarme la debida atención, sólo les diré que las horas que he pasado con estas "Cartes Mortes" (Editorial Males Herbes) han sido de gran placer no del todo exento de algún leve matiz lúbrico.

Allá ustedes con lo que decidan.

De nada.

per Josep Vilaplana

dijous, 17 d’abril de 2014

Els Dracs a Catalunya Ràdio

15/04/2014

Catalunya Ràdio promou noves veus literàries per Sant Jordi amb la Setmana del Drac

Per segona vegada, l'emissora pública dóna veu als escriptors 'dracs' i els dóna a conèixer al gran públic, enguany en col·laboració amb el digital de cultura Núvol.

Les recomanacions d'autors poc coneguts o novells s'emeten a Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, i es poden tornar a escoltar a Catradio.cat Catalunya Ràdio torna a promoure, per segon any consecutiu, nous valors literaris i els dóna veu per Sant Jordi amb la Setmana del Drac.

Aquesta iniciativa, creada amb la voluntat de descobrir noves realitats literàries d'autors poc coneguts o novells que publiquen en editorials catalanes, enguany es fa en col·laboració amb el digital de cultura Núvol. 

Els autors de la Setmana del Drac 2014

· Joan Todó, L'horitzó primer. L'Avenç
· Yannick Garcia, La nostra vida vertical. L'Altra Editorial
· Alba Dedeu, L'estiu no s'acaba mai. Editorial Proa
· Sergi Pons Codina, Mars del Carib. Edicions de 1984
· Maiol de Gràcia, La peixera. Edicions del Periscopi
· Joaquim Soler, París-Bis. Lleonard Muntaner Editor
· Gemma Casamajó, Terra campa. Pagès Editors
· David Gálvez, Cartes mortes. Editorial Males Herbes
· Albert Pijuan, El franctirador. Angle Editorial
· Alba Sabaté, Aniversari. Editorial Empúries
· Lluís Calvo, L'endemà de tot. Raig Verd Editorial

Aquests onze 'dracs' són escriptors de gran valor literari, escollits a partir d'una selecció de crítics i especialistes, que els dies previs a Sant Jordi seran entrevistats dins la programació de Catalunya Ràdio. Les seves intervencions queden recollides en una pàgina especial a Catradio.cat i es pot ampliar la informació d'aquests autors al web del Núvol.

La Setmana del Drac va néixer l'any passat, quan Catalunya Ràdio va decidir apostar per la figura del drac, la més amagada de la llegenda de Sant Jordi, que representa la veu dels autors per descobrir, en contraposició amb els més coneguts, que presenten novetats el 23 d'abril.

La participació dels 'dracs' a Catalunya Ràdio

Després de l'entrevista a Sergi Pons al programa "Sentits" de Catalunya Informació i a "El suplement de Catalunya Ràdio", aquest dimarts Yannick Garcia conversarà amb Joan Barril a El Cafè de la República, i dijous Joan Todó participarà a la tertúlia de "L'oracle", amb Xavier Graset.

El dia de Sant Jordi, durant la programació especial de Catalunya Ràdio a la plaça de Catalunya, Mònica Terribas entrevistarà Albert Pijuan i Alba Sabaté a "El matí de Catalunya Ràdio", David Gálvez i Gemma Casamajó seran els convidats de "L'oracle", i Maiol de Gràcia i Sergi Pons seran a "La tribu", amb Xavi Rosiñol.

A més dels espais dedicats als autors 'dracs', els oients també podran sentir pinzellades culturals amb les novetats editorials d'aquest any i les recomanacions de lectura d'escriptors a Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. Aquests espais es podran tornar a escoltar a Catradio.cat, que durant aquests dies també ofereix un tast de les novetats bibliogràfiques que han publicat professionals de l'emissora.

dilluns, 14 d’abril de 2014

Surant eternament a la galàxia?



Panorama literari andorrà pre-Sant Jordi, per Andrés Luengo

La novel·la culmina la renovació generacional

Gálvez i Lacueva donen nou impuls a la ficció nacional mentre revifa tímidament la poesia llibres

A.L.
ESCALDES-ENGORDANY

llibres

Lamentàvem ara fa un any la desaparició de la poesia del panorama literari nacional, amb el mutis de les vaques sagrades –fa lustres que Dallerès i Pastor no publiquen poemari–, el silenci temporal de la diguem-ne generació del 2000 –Gibert, Colom i Fenoll, amb volum més o menys recent– i la preocupant falta de relleu –¿quants anys fa que no ensenya la poteta una nova veu lírica? Doncs podria ser –ep: només podria– que ens trobéssim en el punt d'inflexió d'aquesta travessa del desert. I tot, gràcies a la Pluja d'estiu d'Alexina Bofarull, que ha passat injustament desapercebut però que o molt ens equivoquem o no trigarà a donar-nos més alegries. És clar que també podria tractar-se d'un pur miratge, perquè igual que una flor no fa maig un sol poemari tampoc sembla prou aval per llançar les campanes al vol. Ni en el nostre tradicionalment escarransit panorama poètic. Així que siguem optimistes, però amb santa prudència.

Al costat d'aquest tímid repunt líric, el titular gros del curs literari ha de ser sens dubte per a la narrativa; i encara més concretament, per a la novel·la, pal de paller de tota literatura. L'any passat ja apuntàvem aquí mateix la molt saludable irrupció d'un grapat de nous narradors –Arrabal, Janer, Imbernón, Bontempi– que amenaçaven de trencar el monopoli que durant els últims lustres havien practicat –i no era culpa seva, que consti– els quatre noms reconsagrats de la ficció nacional –els Morell, Salvadó, Villaró i Peruga, per dir-ho clarament. Doncs aquesta temporada es confirmen els bons auguris amb el debut de Ludmilla Lacueva i sobretot, sobretot, de David Gálvez. Tots dos han aterrat a la república de les lletres amb la lloable intenció de quedar-s'hi, incidint una en la novel·la històrica que avui domina el mercat editorial, i obrint l'altre la perspectiva de la novel·la amb ADN nacional cap a aventures conceptuals mai fins ara vistes en el nostre racó de món (literari). Una literatura andorrana que –insistim-hi– abandona gràcies a Gálvez el monocultiu de la ficció històrica que amb comptades excepcions –Rubio, assenyadament– havia constituït fins ara el gros de la producció nacional.

Per anar acabant, no constitueix notícia, sinó molt agradable rutina la proliferació de monografies de caràcter històric, començant pel breviari sobre Radio Andorra amb què Gualbert Osorio ha omplert un buit incomprensible, i acabant pel recull d'articles de Pere Canturri que dimecres es presenta en societat. I com que no tot podia ser de color de rosa, apuntem aquí el pas enrere del còmic i la historieta: l'any passat van ser prop de mitja dotzena les novetats del gènere, amb Planellas com a punta de llança; aquest, només Martín Blanco salva la papereta; potser aquesta sola novetat –i encara, autoeditada– retrata amb més propietat la nostra realitat que no aquella insòlita abundància.

FICCIÓ: TRES BONS MOTIUS PER SER OPTIMISTA

Que les Cartes mortes de David Gálvez han sigut la campanada del curs és una obvietat fàcilment comprobable si li hem de fer cas a la crítica catalana, que no s’ha cansat d’esbombar el fenomen Gálvez, autor, diuen, de la primera novel·la argentina en català. I amb tota justícia, perquè Cartes mortes és diferent a tot el que mai havíem vist en la ficció nacional. A tot. És clar que ser diferent no hauria de ser un criteri literari, però en aquest cas s’afegeix a un pols narratiu extraordinari –calen molts pebrots per plantejar un duel epistolar i no morir en l’intent–, i a una rara habilitat per combinar l’ambició literària i l’alta erudició sense renunciar a atrapar el lector. Qualsevol lector, no només els exquisits i postmoderns de torn. Doncs Gálvez fa tot això i se’n surt a més amb una solvència quasi insultant en algú que s’estrena en el negoci de la novel·la. Però què volen que els digui: el sorprenent és que Gálvez fos un autor inèdit.

En fi, que si Cartes mortes és la sorpresa majúscula del curs, Els ambaixadors (Destino) n’és la bomba mediàtica: Albert Villaró es va endur al gener el premi Josep Pla amb aquesta ucronia que planteja una Catalunya independent des dels Fets d’Octubre del 1934, sense Guerra Civil ni Franco, però amb invasió alemanya i... bomba atòmica pel mig. En fi, que a Villaró li ha sortit un patracol oportuníssim en els temps sobiranistes que corren Runer avall, que trobarà sens dubte un lector entusiasta, i a anys llum de La selva moral 2.0 (Editorial Andorra), versió corregida i augmentada dels retrats de tipus de muntanya i amb un estil a mig camí entre el lirisme, el surrealisme i la sal gruixuda amb què va saltar el 1993 a l’arena literària. La tercera en concòrdia de la novel·la nacional és Ludmilla Lacueva, que també s’estrena en el gènere amb L’home de mirada clara (Editorial Andorra). Lacueva hi traça la biografia aproximada –no deixa de ser una obra de ficció– de Charles Romeu, el veguer més longeu en el càrrec –el va exercir entre el 1887 i el 1933– i un personatge tan decisiu en la configuració de l’Andorra d’avui com incomprensiblement oblidat. I també hem de posar al sac d’Editorial Andorra, hiperactiva aquest curs, l’edició bilingüe de La nova Andorra i Nits andoranes, que completen amb Els homes d’aram la trilogia que va posar el Principat al mapa de la literatura francesa (i de passada, de la universal).

Consignem per acabar les novel·les guanyadores dels dos premis grossos de les nostres lletres, ja al carrer: d’una banda, La ciutat de les flors (Pagès), amb què el valencià Albert Hernández Xulvi es va endur el Fiter i Rossell; de l’altra, L’home dels ulls grisos (Proa), del terrassenc Antoni López Massó, premi Carlemany. El racó del convidat l’hem reservat a Paco Roca i Los surcos del azar, l’estupenda novel·la gràfica les planxes de la qual s’exposen al Museu del còmic.

POESIA: LA LLUM AL FINAL DEL TÚNEL

Perdonin el símil suat, la llum i el túnel, però no serem nosaltres els que corregirem les misèries poètiques del nostre país. El cas és que la llum l’hi posa Alexina Bofarull, que debuta amb Pluja d’estiu en un segell barceloní nou de trinca –Els Llums. Es tracta del primer poemari d’estirp sàfica que destil·la la lírica andorrana posem que en els últims dos mil·lennis, i només per això ja mereixeria passar als annals de la literatura nostrada. Però és que a més, Bofarull posseeix una veu pròpia, femenina, a anys llum del que estem acostumats, que el mateix es posa sota l’advocació de Lou Reed i els Beatles que del trobador Barnet de Ventadorn, i que constitueix el revers –per entendre’ns– de Repetició i diferència, el poemari d’Antoni Caus que l’últim Sant Jordi va circular en petit comité i que un any després, incomprensiblement, encara no ha trobat editor. El cert és que Caus i probablement Eva Arasa –tots dos inèdits– constitueixen el futur de la poesia per aquí dalt. Però convindria que algun d’aquests locals segells que no té manies a publicar poemaris d’autors remots tingués el gest heroic d’apostar per saba nova. Si a heroic li diem publicar poetes que, com Caus i Arasa, han sigut premiats al Martí i Pol.

L’altre nom líric del curs és Esteve Albert, de qui Voliana publica oportunament i amb motiu del centenari del nostre polígraf Camins de poesia. Es tracta d’una selecció persona del mateix editor, que es fixa sobretot en l’íntima comunió amb la naturalesa que practicava Esteve Albert, i enriquida amb pròleg de Carles Duarte. La collita poètica es completa, en fi, amb Estones d’atzar, el poemari de la tarragonina Ester Suñé amb què Editorial Andorra reprèn la col·lecció Hedra. Un volum gens negligible que el segell ha renunciat a presentar a Andorra –si no hi confia, ¿per què el publica? Si hi confia, ¿per què l’ignora?– i que ens porta al que parlàvem en el paràgraf anterior: ¿no seria hora de donar l’alternativa a veus que reclamen urgentment lloc al sol poètic? Acabem la llambregada amb la nota exòtica que suposa The other Gitanjali, els 157 poemes pels quals Tagore va rebre el 1913 el Nobel, i que Anima Viva ha traduït per primera vegada a l’anglès.

Val que en aquest calaix de sastre hi cap de tot, però facin una ullada a les propostes d’aquí al costat i segur que s’hi queden enganxats en alguna. O millor, en unes quantes. Probablement serà Pere Canturri i aquesta oportuníssima recopilació (Editorial Andorra) dels articles avui introbables de caràcter històric, etnològic i sociològic que ha anat publicant al llarg de mig segle qui lluitarà amb Villaró, Lacueva i Gálvez pel títol honorífic del més venut de Sant Jordi. Ja ho veurem, però la batalla serà segur renyida. Un altre que podria ser als llocs de privilegi és Alfred Llahí, per tercer any consecutiu amb novetat sota el braç i ara amb aquest Qui és qui als carrers d’Andorra (2+1): ja saben, una colla de sants, moltíssims mossèns, uns quants metges i alguns músics i escriptors per fer maco. Atenció a la segona vida de Radio Andorra: la història d’un mite que va fer història (Crèdit Andorrà), breviari sobre les fascinants quatre dècades de vida de l’estació fundada per Trémoulet el 1939 –i liquidada pel Consell General el 1981. Gualbert Osorio, que en va ser l’últim director i l’home a qui va tocar el dubtós honor de tancar la paradeta, separa el gra històric de la palla purament fabulosa d’una emissora que avui només suscita simpaties (i inversions milionàries), però que va ser a l’època «molt poc estimada».

Més acadèmic i també –diguem-ho tot– considerablement més espès és Història territorial de la vall d’Andorra (Consell General), el patracol amb què l’aragonès Jacinto Bonales es va endur la penúltima edició del Principat d’Andorra d’investigació històrica i en què es fixa en la mútua influència entre home i territori, i com aquesta relació ha anat configurant les actuals divisions administratives; la segona part de l’estudi es va endur l’accèssit el 2013 i veurà probablement la llum aquest curs.

De mena igualment acadèmica però amb intencions saludablement divulgatives és Petits mamífer si ratpenats d’Andorra, l’última monografia publicada pel Centre d’Estudis de la Neu i de la muntanya (Cenma) que passa llista a les 21 espècies de «petits mamífers» –és a dir, mamífers no voladors que pesen menys d’un quilo– i a les onze de ratpenats que conviuen al nostre racó de Pirineu. Molt més èpic és Rodamons de la mar, (Viena) l’única incursió memorialística del curs. Però, ¡quina una! El volum segueix les aventures portentoses dels Allcard –Clare, Edward i la filla, Katy– a bord del Johanne Regina, el veler on van viure 34 anys: pirates, abordatges, màfia, espionatge... des del carib fins a l’Índic passant per la mar roja i el Mediterrani: vaja, que ni Jack Aubrey. Acabem amb Fragilidad evidente, que recull les tres sèries que el fotoil·lustrador Martín Blanco ha creat els últims temps –se’l poden descarregar gratuïtament des del seu portal, per anar obrint boca de cara a l’edició en paper, disponible a fi de mes– i A la recerca de la felicitat, el volum d’autoajuda (!?) de l’abat Christopher Jamison amb què 2+1 s’estrena en l’edició solidària: tots els beneficis, tots, es destinaran a Càritas.

dilluns, 7 d’abril de 2014

Entrevista de Ramon Boixeda a 'Núvol'

David Gálvez: “L’èxit és que un escriptor et sorprengui o t’acolloneixi o et meravelli”

Ramon Boixeda. Barcelona. / 7.04.2014

David Gálvez | Foto: Àlex Lara

Cartes mortes (Les Males Herbes, 2014) resulta un llibre difícil de catalogar, juganer i intel·ligent, camaleònic i concís a la vegada, que convida el lector a que l’acompanyi. Confegit a mode de novel·la epistolar, molt ben construïda i orquestrada per l’andorrà David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970), no deixa indiferent als lectors. Ramon Boixeda entrevista a l’autor per conversar amb ell sobre els misteris de l’obra.


Ramon Boixeda: Per què creus que costa tant de definir el teu llibre? És buscat?

David Gálvez: No sé si costa de definir. No sóc gens objectiu a l’hora de fer-ho. I no, no era buscat. Jo pensava que estava escrivint una novel·la basada en una estructura epistolar.

R.B Diries que Cartes Mortes s’assembla o té a veure amb algun altre llibre que s’hagi escrit per aquest verals? Precedents? Contemporanis? I sinó, algun no nostrat?

D.G Sóc un desconeixedor enciclopèdic del que s’està fent per aquests verals. Crec que si té referents potser sigui a un nivell formal amb llibres que practiquen una manera de narrar paral·lela: Moby-Dick de Herman Melville, La casa verde de MarioVargas Llosa, An Imaginary Life de David Malouf, El Quixot de Miguel de Cervantes, Gulliver’s Travels de Jonathan Swift, The Waste Land de T.S. Eliot o Rayuela de Julio Cortázar. D’altra banda, i pel que fa a algunes de les temàtiques tant més anecdòtiques com de fons, potser tingui a veure amb els textos breus en prosa de Jorge Luis Borges, The Catcher in the Rye de J.D. Salinger, La literatura nazi en América de Roberto Bolaño o A Confederacy of Dunces de John Kennedy Toole. S’entèn que cap de les dues llistes vol ser exhaustiva. Et parlo d’autors o obres que m'han interessat com lector o afectat com persona d’una manera o una altra. També t’he de dir que una de les línies del llibre està purament basada en poesia en llengua castellana (no te’n mencionaré els autor per no avorrir més).

R.B Què significa per a tu la paraula “èxit” (literari o no)?

D.G Literàriament parlant, l’èxit és poder seguir llegint i escrivint. L’èxit és que un escriptor et sorprengui o t’acolloneixi o et meravelli (acaba de construir-te tu la llista) per simple mediació d’aquestes construccions de paraules que anomenem llibres (un fenomen ja de per si fantàstic). L’èxit és que si escrius, el que fas pugui interessar algú. L’èxit també pot ser que si escrius, et publiquin. Etcètera. No parlaré de l’èxit en altres àmbits més privats. No sóc un escriptor motivacional. A més, el que duc de resposta ja és prou carrincló, no voldria afegir més llenya al foc…

R.B Dius cartes i no, per exemple, e-mails. Entenc que rere tot plegat s’hi amaga una voluntat estètica que enllaces amb certa tradició literària, i que, rere l’aparent desvari, la trama està en realitat molt pensada i cenyida a un “ideari” i fer concret…

D.G No hi ha ideari. Potser hi hagi alguna vaguetat estètica. Hi podria haver, més aviat, interessos de trama. El lloc des d’on s’escriu pot imposar els mitjans dels que disposa l’escriptor per fer-ho. Fixa’t que al propi llibre es parla de bústies, d’una oficina de correus, de sobres, de còpies carbòniques, d’un feix físic de cartes impreses… Hi ha també un ritme de resposta (que sí o no arriba). Hi ha uns lapses d’escriptura. A mi em sembla molt arriscat dir que d’això se’n pot derivar un ideari però em semblaria fantàstic si el lector arriba a conclusions pròpies en aquest sentit.

R.B Pots explicar el paper dels texts intercalats entre carta i carta? Fan d’argamassa, donen joc al mosaic, actuen a mode de vàlvula d’escapament, de pòsit per ajudar a bastir la trama?

D.G T’estàs referint als textos mutants, de fet poemes (tot i que es presentin com a proses), que hi ha intercalats aquí i allí? En veritat, aquests són una manera diferent a la de les epístoles d’explicar un substrat biogràfic (més concentrat, és cert). Em fa l’efecte que poden ajudar (a qui ho necessiti) a situar el present narratiu del redactor de les cartes. Els textos mutants són fragments biogràfics entesos no tant com fets pretèrits sinó com estats d’ànim o vivències passades.

R.B La idea del llibre és preconcebuda o va anar sorgint a mesura que s’anava escrivint?

D.G Certes idees són preconcebudes. Són les que guien les línies generals del llibre i les impulsen. Aquests motors els vaig tenir localitzats molt d’hora. També és cert que aquest llibre que llegiu no és el primer Cartes mortes que he hagut d’escriure. Ara, si el que em demanes és si tenia totalment preconcebut des d’un principi el llibre, t’he de dir que no. Part del procés d’escriptura realment s’alimenta d’atzars. És veritat també que alguns atzars aparents, en realitat estan modificats en funció de la ficció que vull crear. Part del meu procés personal d’escriptura del llibre té un component lúdic (i espero que això traspuï).

R.B Quina creus que és o hauria de ser la funció de l’escriptor?

D.G No he pensat mai en l’escriptor en termes de quina funció figura que ha de fer en general. Tampoc no tinc una idea gremial de l’escriptor. Em fa l’efecte que cadascú ha de pensar si escriu amb un funció concreta en ment o no. Jo escric perquè no puc concebre no fer-ho. És tan simple com això. Des del moment en què vaig esdevenir un lector més o menys consumat, o des de poc després, recordo haver escrit. Dit d’una altra manera, jo com escriptor i en genèric no crec dur una funció implantada al cap. Alguna vegada dec haver escrit un text per denunciar o per compartir o per mirar de divertir o perquè havia de parlar d’un tema que em neguitejava o per expressar sentiments o…

R.B Escriure com a teràpia o com a malaltia. O com a què?

D.G No em pregunto (i no vull haver de respondre) per què: escric. Potser si dic que com a necessitat semblarà que exagero. Per tant, no ho diré. Constato que escric. És un fet que no té més mèrit ni més misteri.

R.B De moment, sembla que la gent que ha llegit el llibre li ha “enganxat”. Quin creus que és el “ganxo” d’un llibre no convencional i tan personal com el teu?

D.G No t’ho sé dir. I no em pertoca a mi. Tampoc és que, de moment, hagi tingut moltes reaccions. Em fa l’efecte que el que enganxa és aquest recorregut de bracet d’un narrador que no saps ben bé si et duu enlloc. Això pot irritar o pot ser molt plaent, si et saps deixar dur i t’interessen el paisatge narratiu i les anècdotes.

R.B És Cartes mortes un laberint?

D.G En molts sentits, sí. És un dels temes que explícita i implícitament es toquen al propi llibre. Al llibre es parla de (i es mostren) laberints físics i figurats.

R.B Projectes futurs? Obtindrà resposta el protagonista?

D.G Si et refereixes a una segona part del llibre, absolutament no. Projectes en tinc molts, és clar. Editorialment parlant, Males Herbes ja té un segon llibre acabat i llest per ser publicat d’aquí a uns mesos. Un llibre que no té res a veure amb aquest primer, per cert. I més enllà d’això, sí, estic treballant en un altre llibre ja fa mesos. I idees per altres llibres en tinc com a mínim dos o tres més de força sòlides. El problema no són les idees sinó el temps que cal per arribar a materialitzar-les amb una mica de cara i ulls.

R.B Què pots dir sobre l’argument? No vull que m’expliquis de què va el llibre sinó més aviat el procés, i què t’ha dut a redactar-lo d’aquesta manera.

D.G No vaig pretendre mai fer una novel·la sense argument. Sé del cert que d’arguments me n’explicareu uns quants els propis lectors (a banda d’allò que jo podia tenir al cap). El que passa és que el propi argument –qui és el redactor, des d’on escriu, quin objectiu té quan escriu, en quin estat vital i anímic es troba, per què segueix escrivint tot i no obtenir (en aparença) més que una única resposta (i d’algú que no sembla ser el receptor legítim), quin és el seu passat, què li passa un cop el perdem de vista, etc.–, el propi argument, deia, demana una trama complexa que, curiosament, ha dut a alguns a pensar que no hi ha trama entesa com a argument. De fet hi ha fins i tot una altra trama que és el teixit gairebé físic de paraules i frases i idees i cruïlles i referències. Crec que aquesta trama física és un personatge més de la novel·la des del primer minut. No sé com et sonarà, però al llibre existeixen imatges referents al discurs, les paraules, etc. com a un dels protagonistes de la història. Però, un cop més, només et parlo de les meves impressions, que són absolutament parcials.

R.B I ja per acabar, la última: tinc la impressió que no et mulles gaire, com fent-te el desganat. O com si el llibre, un cop editat i circulant, ja no “anés amb tu”. Entenc la postura, però insisteixo: per què dius que no et pertoca a tu judicar la teva obra, al marge, és clar, de l’opinió que el lector en pugui tenir?

D.G Entenc perfectament que no explico gran cosa i que això pot semblar superficial. Però és que en general prefereixo l’escriptor públicament discret sobre la pròpia obra i que escriu meravellosament bé (Cortázar, el Monzó dels relats, Beckett, Melville, Salinger, etc.) al que xerra en excés sobreimposant coses que no se sap si realment són a la seva obra o no. Per tant, l’objectiu de veritat és poder arribar a escriure meravellosament bé algun dia, més que no pas parlar dels detalls. Considero de debò que no em pertoca a mi analitzar a partir d’un cert punt. No vull reescriure el llibre. Ja el vaig escriure. Ara trobo que és el lector el que ha de dir la seva. No és modèstia. Ni falsa ni de cap altre tipus. És que el llibre ja no està a les meves mans i no sóc jo qui n’ha de donar claus interpretatives o reaccions (no fóra raonable ni objectiu). Això seria igual a manipular el lector. Prefereixo pecar de reservat que d’imprudent. No crec en un treure pit que no es justifiqui al propi llibre.

Etiquetes: David Gálvez | Les Males Herbes | Ramon Boixeda