divendres, 25 d’abril de 2014

Teòric recompte del dia de Sant Jordi (llistes i vendes)

Pronòstics complerts


PUBLICAT EL DIJOUS, 24 ABRIL 2014

Villaró s'enfila amb 'Els ambaixadors' a dalt de tot dels més venuts, amb Canturri a punt de 'sorpasso'

Les vacances escolars frustren una diada que millora lleugerament les vendes del curs passat

A. L.

ANDORRA LA VELLA

Diuen que el Cid guanyava batalles fins i tot després de mort. Albert Villaró no arriba a tant (de moment) però el cert és que no li va caldre plantar-se ahir a la plaça del Poble a firmar exemplars perquè Els ambaixadors (Columna) complissin les expectatives i s'enfilessin fins al lloc més alt del podi dels mes venuts (secció diguem-ne local). No és ni una sorpresa ni una casualitat, perquè el patracol –ja saben: 600 pàgines llargues i mig quilo de pes– amb què l'autor juga a reescriure la història de Catalunya va per la 3a edició, i les que vindran, i ha tingut el santíssim de l'oportunitat. I no hi podia ser, a la plaça del Poble, perquè Villaró es va multiplica ahir per atendre tots els compromisos... barcelonins: Laie, Abacus, El Corte Inglés, La Central, Casa del Llibre... En fi, que el do de l'oportunitat segur que sí, però el de la ubiqüitat, encara no.

Així que es va complir el guió, però va faltar poc perquè Pere Canturri protagonitzés el sorpasso de la jornada amb el recull d'articles que li ha publicat Editorial Andorra. Tampoc es tracta d'una estricta sorpresa perquè també es veia venir que L'Andorra de Pere Canturri estava destinat a un dels llocs de privilegi del podi de Sant Jordi. El que no estava gens cantat és que al tercer lloc s'hi colaria Què mengem a Andorra (A4), el receptari de Cristina Ribes, un llibre realtivament vell –es va presentar per la campanya de Nadal– però que ha demostrat una formidable capacitat de resistència i que s'ha imposat a rivals que a priori semblaven millor posicionats: L'home de mirada clara (Editorial Andorra), la biografia novel·lada del veguer Charles Romeu que firma Ludmilla Lacueva, i Qui és qui als carrers d'Andorra (2+1), la cita d'aquest any d'Alfred Llahí amb el lector. Jugava, en canvi, amb totes les butlletes en contra La paz de Troya (A4), de Natàlia Senmartí, novetat d'últimíssima hora i, per acabar-ho de rematar, pèssimament promocionat per l'editorial. N'hi ha que són capaços de fer-se la murga a ells mateixos.

La nota negativa de la jornada –literàriament parlant, s'entén– la va donar la desaparició de les Cartes mortes (Males herbes), de David Gálvez, que com Villaró firmava a Barcelona –és el que té jugar a Primera Divisió– però que a diferència de l'autor d'Els ambaixadors no figura a cap de les llistes facilitades pels llibreters –Anna Riberygua, de La Puça; Pamela Méndez, d'Idees, i Antonio Molina, de Pyrénées. Una llàstima, dèiem, perquè resulta que al final tindrà raó el crític aquell que va augurar que Cartes mortes era un llibre massa bo perquè tingués el ressò que mereix.

Ai, si haguéssim tingut a Gabo

Pel que fa a la literatura (diguem-ne) internacional, també aquí es va complir el que estava escrit des de feia setmanes, per no dir mesos: el suec Jonas Jonasson va fer bons els auguris amb L'analfabeta (La Campana), i el van acompanyar al podi dos productes de laboratori, concebuts per al consum massiu: La gran desmemoria (Planeta), l'oportunista biografia d'Adolfo Suárez perpetrada per Pilar Urbano –probablement, l'au carronyera amb més èxit del panorama editorial espanyol–, i Yo fui a EGB (Plaza&Janés), de Jorge Díaz y Javier Ikaz, evocació en clau de nostàlgia generacional –¿recorden Aquellos maravillosos años?– de l'adolescència als anys 70 i primers 80. Pel que fa a la ficció, ensenyen la poteta en un discret segon pla títols com ara El primer heroi (Ediciones B), de Martí Gironell; L'altra (La magrana), de Marta Rojals, Dies de frontera (Proa), de Vicenç Pagès Jordà, Desig de xocolata (Planeta), de Care Santos, i entre els best sellers, El valle del asombro (Planeta), d'Amy Tan. A diferència d'anys anteriors, però, sense una campanada definitiva ni diferències gaire significatives entre els títols més venuts, amb un parell de convidats d'última hora i a qui nos'esperava a la festa, com ara La frontera invisible, de Kilian Jornet, o Cuina de Joan Roca. Unes llistes que, com es veu, calquen les catalanes.

Pel que fa al balanç global de la Diada, Molina i Méndez coincidien que aquest ha sigut el millor Sant Jordi dels últims anys. I millor que podria haver sigut encara si la Setmana Santa no hagués estat tan mal posada: les vacances escolars es van notar ahir sensiblement, sobretot en les vendes de llibre infantil. Un hàndicap que ha compensat parcialment el turista estranger. Però només parcialment. Riberaygua veu el vas més buit que els seus col·legues, i sosté que el calendari ha jugat una vegada més en contra del Dia del Llibre, i que no hi ha turista que compensi el client nacional. El que passa és que quan no és el calendari, és la meteorologia, i anar fent. En el que tots tres coincideixen és en la dispersió de les vendes d'aquesta Diada i en l'absència d'un fenomen de vendes.

Ho hauria pogut ser García Márquez, que pel que es veu ha despertat la vena necròfila que molts portaven dintre –potser sense saber-ho. Però també aquí el calendari ha conspirat contra els interessos d'editors i llibreters: el colombià va tenir la mala pensada d'anar a morir en plena Setmana Santa, sense temps material de reposar existències. El resultat és que a Pyrénées es van esgotar els escassos exemplars que tenien de fons l'endemà mateix del traspàs de Gabo, i a idees, diumenge. Tan sols a La Puça es podien trobar ahir exemplars de Cien años de soledad, La hojarasca i El coronel no tiene quien les escriba. I això que n'havien venut una vintena llarga d'exemplars: «I més que n'hauríem col·locat: hauria sigut el boom del dia». Doncs no serà que no estaven avisats...