dijous, 28 de setembre de 2017

Jordi Sellarès sobre 'Arnes'

Arnes

David Gálvez

Males Herbes, Barcelona 2017

240 pàgines


Ja feia temps que esperava amb ganes la darrera proposta d'en David Gálvez (1970), una de les veus literàries més potents descobertes aquests darrers anys pels amics de Males Herbes. Fa just un parell d'anys vam fruir amb la seva magníficanouvelle Res no és real (Males Herbes, 2015). Aquella inquietant distopia agrària va ser la seva segona proposta pel la editorial verda, després de Cartes mortes, la seva presentació en societat, que li va valdre exquisides crítiques. Entremig, la seva participació a Punts de fuga (Males Herbes, 2015), i la traducció de La millor història món de Kipling (Males Herbes, 2017). A tot això, sumar-li L'obra articulística d'Arseni Sugranyes (Editorial Andorra, 2016). Veiem, doncs, que en Gálvez no ha parat quiet. També podem destacar la gran versatilitat que ha mostrat al llarg d'aquests darrers anys; tot el que ha anat facturant és diferent del que havia proposat anteriorment.

En tota la seva producció anterior, així com també en aquest Arnes, Gálvez demostra un domini total del llenguatge i del ritme, encara a valorar més tenint en compte que en aquest nou recull de contes ens trobem amb una nova mostra del gran repertori estilístic i formal de l'escriptor andorrà. Tots els contes giren al voltant de la obsessió, a voltes malatissa, de la ment criminal, de la set de sang d'aquells que necessiten matar per justificar la seva mera existència, el seu sentit a la vida, els seus estímuls més primaris. Però tots ho fan des d'òptiques diferents.

Com per exemple el que inaugura el recull, Un emblema hexagonal, gairebé una nouvelle o conte llarg. Darrera aquest títol misteriós hi trobem la astorant reconstrucció de la vida d'un assassí de criatures que va campar pels Estats Units durant part dels segles XIX i XX a través d'una mena de simposi literari o classe magistral sobre com construir una història. La història està desmembrada, atomitzada, es va endavant i endarrere en la vida de l'inefable assassí; el narrador talla la història, per reprendre-la més endavant (o no) en aquells moments on s'estava posant més interessant. Juga amb nosaltres i ens ho fa passar malament. Tot el que coneixem de l'assassí ho fem a través del narrador/professor del simposi i a través de testimonis i declaracions de terceres persones o reculls de premsa i atestats policials, no entrant mai en la ment del monstre, amb un to fred com la fulla d'un ganivet que ens fa posar els pèls de punta.

Tatuatge inacabat és un homenatge/picada d'ullet, segons el mateix Gálvez, a A perfect day for bananafish de J.D. Salinger. La història, dividida en dues parts, comença amb una vídeo-trucada d'Skype entre dues germanes, on la conversa inicialment sobre temes més banals va deixant pas a temes més greus i profunds sobre les relacions de les dues amb les respectives parelles; els lectors anem coneixent un passat fosc que no ens imaginàvem a l'inici de la conversa. La segona part succeeix en una piscina municipal, no gaire lluny, on ens trobem la parella d'una de les germanes, reposant a l'ombra i parlant amb un nen petit. Un escenari que desemboca en tragèdia.

Els de Berta potser és el conte que més m'ha agradat d'aquest recull. Es tracta d'una mena de monòleg sobre un misteriós grup o entitat anomenada "els de Berta" que sembla que formen part del folklore local en algun indret remot sembla que pirinenc (l'autor no acaba especificant on). Aquest relat es va convertint en una disquisició sobre lingüística, sobre mitologia comparada i els nexes entre diferents figures i símbols pre-cristians femenins de fertilitat i mort i de la pervivència que tenen en la societat de la qual forma part el narrador, sobretot pel que fa als rols socials femenins. La veritat és que aquest relat, amb les seves divagacions brillants, m'ha recordat molt a Jorge Luis Borges. A poc a poc el soliloqui de la protagonista anirà degenerant cap a una història de denigració i venjança.

Els nens cranc i jo és potser el relat que té més de fantàstic, ni que sigui de forma aparent. A través de petits missatges i missives transportades per coloms missatgers coneixem com el protagonista es comunica amb la seva estimada, com la troba a faltar i com es deleix per reunir-se amb ella. Només té un impediment, o molts, més ben dit. Els nens cranc, una mena de raça estrambòtica que es dedica a devorar els coloms missatgers i a impedir que el nostre protagonista es pugui comunicar amb la seva estimada. I és per això que la missió solitària i gairebé obsessiva del nostre protagonista sigui acabar amb els nens cranc, assassinar-los, rebentar-los-hi el cap. Per molta pena que li faci. No n'explicaré res més per no espatllar-lo ni fer spoilers.

All the Pretty Little Horses és un altre conte del que costa fer-ne cinc cèntims sense espatllar les sorpreses. Hi ha una mare jove que treballa en una llar d'infants, està sobreexplotada i no té forces per cuidar de la seva pròpia criatura quan arriba a casa. El seu marit no li fa gaire cas. Se sent humiliada i exhausta i va covant un odi creixent cap a la directora de la llar d'infants, precipitant la deriva retorçada del relat. El títol fa referència a una popular cançó de bressol americana, sobretot a la versió que una dida afro-americana canta al nen blanc que ha de cuidar en comptes de poder cuidar als seus propis fills.

La obsessió, les ments criminals, per dins i per fora, ens fan conèixer als botxins, a les víctimes, però sobretot als botxins com a víctimes i presoners de les seves pròpies obsessions. Sens dubte, Arnes és una nova fita en la versàtil carrera d'un David Gálvez més en forma que mai, una obra que ens fot un mal cos a sobre de la hòstia, ens fa passar males estones però que gaudim de la primera a la darrera paraula.