dissabte, 30 de maig de 2015

Sobre el llibre-disc amb Hysteriofunk

Hysteriofunk, a la impremta

Mitja: 10.0/10 (1 vot)   Galeria Fotos
A. D. Andorra la Vella 30/05/2015

Hysteriofunk seguirà sent Hysteriofunk, sense ensurts per als seus seguidors, però això de ser una banda instrumental, de no tenir temes amb lletra, els suposava cert neguit. Al proper projecte ho superen, amb David Gálvez col·laborant en el que serà un llibre-disc.
És una idea a la qual donaven voltes ja des de fa temps, explica Oriol Vilella des de la banda que completen Roger Casamajor, Òscar Llauradó i Lluís Cartes. Ara fa poc s’han decidit a posar fil a l’agulla i a encetar un nou àlbum –el segon en poc temps després de Deco i encara sense nom– que sortirà en format de llibre-disc. David Gálvez és amic de la banda, ell els segueix i ells se’l llegeixen, i tot semblava rodó per a aquesta col·laboració en què es van embarcar. “A mi m’encanten aquests projectes híbrids”, apunta l’escriptor, amb bona part de la feina ja avançada.
Serà un àlbum de vuit pistes (set temes i un bonus track), explica Vilella, que ja han cuinat pràcticament: està tot compost, amb uns primers enregistraments casolans fets perquè Gàlvez s’escolti els temes. “Hysteriofunk ja té un segell, així que seguiran sonant Hysteriofunk”, apunta el guitarrista de la banda, que argumenta que “finalment, quan ens posem a tocar plegats no sabem fer una altra cosa, no podem”, així que encara que considera difícil que el nou disc pugui superar Déco, que considera “maco i rodó”, el nou serà una nova dosi del so al qual tenen acostumats els incondicionals.
Entre els seguidors de molt de temps s’hi compta Gálvez, un “admirador”, confessa, a qui ara li ha caigut a les mans omplir de lletres l’imaginari sonor de la veterana formació. “Sembla que l’Oriol [Vilella] s’havia llegit Cartes Mortes”, explica Gálvez en referència al primer llibre publicat per l’autor, i va concebre la idea que seria un bon fitxatge. “Em va agradar molt la idea, va molt amb el meu tarannà i m’hi vaig apuntar de seguida.” Igual que ho va fer, apunta, en el llibre d’artista que prepara amb Mònica Armengol. “M’encanten aquests projectes híbrids.”
Així que Gálvez es va escoltant els temes, encara gravats rudimentàriament, i escriu allò que li suggereixin: petits relats, imatges, un poema, “el que surt”, i ja en porta aproximadament la meitat de la feina feta. “Ells juguen amb el so i jo, que tinc certa formació musical, em deixo portar pel que em ve al cap i vaig estirant del fil”. Després els ho passa a la banda, en “una comunicació molt fluida”. I encara hi haurà un tercer pas: les il·lustracions, encarregades a una jove artista, Astrid Janer.
El projecte compta amb una subvenció, de 4.855 euros, del ministeri de Cultura.

divendres, 29 de maig de 2015

El Biblionauta ha parlat (sobre 'Punts de fuga')

fuga_portada PUNTS DE FUGA (2015) – Diversos autors

divendres, 22 de maig de 2015

Jordi Sellarès sobre "Punts de fuga"

Present i futur de la literatura catalana

 No Comment

Males Herbes, en la seva missió de trencar barreres i portar les lletres catalanes allà on pocs altres les han volgut portar, ens ofereix ara un recull de contes molt especial. Aquesta antologia sobre viatges en el temps és, per damunt d’etiquetes, una prova viva que la literatura catalana està en un moment de riquesa creativa com potser mai abans.




26 Punts


Des de perspectives molt personals, la que es podria anomenar, sense por i sense embuts, primera divisió de la literatura catalana de gènere fantàstic o de ciència-ficció actual s’ajunta amb autors que representen el present i, sobretot, el futur de les lletres catalanes, però que potser encara no havien entrat en els terrenys de la literatura de gènere. El resultat? 26 històries ben diferents, que ens torben, ens fan riure, ens emocionen, ens meravellen, ens susciten interrogants, ens despisten i ens fan veure la llum mentre ens fan viatjar, d’una o altra forma, per activa o per passiva, cap a punts incerts de l’espai-temps.
Amb tantes històries escrites per autors tan diferents es fa difícil escriure una ressenya unitària del conjunt, així que em limitaré a fer una relació mínima de cadascuna d’elles, sense spoilers, juntament amb un petit apunt sobre qui són aquests autors.
Antoni Munné-Jordà (1948), escriptor de diversos llibres juvenils i per a adults i membre de la SCCFF, Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, ens parla de les segones oportunitats o de l’opció que els escriptors del passat puguin conèixer la incidència que les seves obres han tingut en el futur.
Joan Todó (1977), poeta i escriptor, autor de A butxacades (LaBreu, 2011) i L’horitzó primer (L’Avenç, 2013) ens parla del viatge en el temps com una tendència socialment acceptada i estesa, en un relat amb gran influència de Philip K. Dick.
L’escriptor andorrà David Gálvez, autor de Cartes mortes i Res no és real (Males Herbes, 2014 i 2015) ens ofereix un subtil i preciós relat sobre els viatges en el temps que podem realitzar cada cop que obrim un llibre.
Mar Bosch Oliveras indaga en els records de senectut i la transmissió oral en un relat on un avi explica batalletes de joventut al seu nét, i aquest, d’alguna manera, les pot veure.
Emili Olcina (1945), prolífic escriptor de gènere (publicat, sobretot, per Laertes) ens ofereix una trama plena d’especulació científica i humor càustic, amb girs insospitats que demostren la seva perícia i experiència com a escriptor.
Carles Terés, autor de Licantropia (Edicions de 1984, 2013) en té prou amb un microrelat per oferir-nos una mena de joc entre el protagonista i la veu en off del narrador.
Jordi Sanglas realitza un complicat joc de metarealitat dins del relat, amb un aire de la seva novel·la 100.000 candeles (Males Herbes, 2013), en què l’encàrrec d’escriure el conte per aquesta antologia és el catalitzador de la història, barrejant elements aparentment autobiogràfics amb la ficció i el viatge subtil.
El conte de Ruy d’Aleixo —traductor, entre d’altres, de La vida somni de Balso Snell (Males Herbes, 2013) i El núvol missatger(Adesiara, 2013)— és pura especulació científica de la bona, amb ecos de L’illa del doctor Moreau i de Solaris. Després de llegir-lo no ens podem estar d’esperar amb delit el seu pròxim recull de contes.
Mentrestant, Salvador Macip (1970), escriptor prolífic, membre fundador de la SCCFF i guanyador de premis com el Carlemany i l’Ictineu, ens ofereix un particular homenatge a La màquina del temps d’H.G. Wells.
Max Besora recupera el fil i l’univers de La tècnica meravellosa (Males Herbes, 2014) i de Vulcano (LaBreu, 2012) per fer-nos partícips d’un viatge delirant, estrafolari, digne del seu univers personal, que tots el lectors celebrem!
Enric Herce, autor de Simulacions de vida (Males Herbes, 2014), aposta per un relat efectiu sobre especulació científica de tall clàssic que funciona també com un tribut sincer i alhora divertit a Lovecraft i que sens dubte entusiasmarà els seguidors de l’un i de l’altre.
Josep Maria Argemí, amb aquell amor a la metaliteratura que traspuen els seus relats —com els inclosos a La primavera al desert(Males Herbes, 2012)—, en proposa un viatge literari i vital a l’ombra dels grans clàssics.
Joan Jordi Miralles, autor d’Una dona meravellosa (LaBreu, 2014), fa una digressió sonada sobre la llibertat d’expressió i la moral imperant a partir d’un relat que l’editor es nega a publicar però que inexplicablement veurà la llum i que situarà al fictici autor al bell mig de la polèmica.
Maiol de Gràcia segueix l’estela distòpica de la seva excel·lent La peixera (Edicions del Periscopi, 2013) i ens torna a fer sentir l’angoixa d’aquell que no sap què li depara el destí.
Yannick Garcia, escriptor guardonat amb el premi Documenta 2014 amb La nostra vida vertical (L’Altra Editorial, 2014), ens explica el viatge aparent i introspectiu d’una noia jove que desitja perdre’s enmig de les àgores de l’antiga Grècia.
Pere Grament, un dels editors de la revista Les Males Herbes, parla de l’obsessió d’un aspirant a director d’institut. És tan gran que està disposat a viatjar en el temps només per manipular unes eleccions al claustre, amb resultats insospitats.
Albert Pijuan canvia totalment de registre respecte de l’excel·lent El franctirador (Angle Editorial, 2014), i ens ofereix una narració convulsiva i al·lucinada de drogues i experiències espai-temps, amb una forta essència a Philip K. Dick.
I què hi fan una papallona i un tiranosaure parlant amb un ex-presidiari? Adrià Pujol —Alteracions (Males Herbes, 2013)—, us ho explicarà.
Sebastià Jovani (1977) explica com si fos una peripècia vital, o gairebé astral, el viatge d’un escriptor cap a la presentació del seu darrer llibre, un recorregut que aquest veurà com la més gran de les penitències.
L’escriptora i traductora Carla Benet —El passat i els càstigs de Yu Hua (Males Herbes, 2013)—, amb una prosa molt cuidada, ens proposa un subtil joc d’encontres entre vides presents i passades, que s’acaba convertint en una breu, però magnífica, història de fets quotidians i alhora fantàstics.
Ramon Mas (1982), escriptor, cantant de punk-rock i un dels pilots de la nau Males Herbes, que amb el seu alter ego ens va fer partir el cul de riure amb Mentre el món explota (Males Herbes 2014), aposta per una història sobre bogeria, lucidesa i possibles immersions dins el temps, entès com a dimensió paral·lela.
Jaume C. Pons Alorda (1984), poeta i traductor —Fulles d’herba de Walt Withman, (Edicions de 1984, 2014)— elabora un microrelat que pot recordar vagament un fragment (encara que al·lucinat) d’Els gossos de Tíndalos de Frank Belknap Long.
En Sebastià Bennassar (1976), periodista, traductor i bregat escriptor balear, parla d’un secret amagat a l’Edifici de les Aigües de la UPF que només alguns emèrits professors coneixen.
Jordi Nopca (1983), traductor, periodista i escriptor —El talent (LaBreu, 2012) i Puja a casa, (L’Altra Editorial, 2015)—, parteix d’una situació quotidiana que se’n va de marres per acabar amb un final sorprenent i al·lucinant.
La digressió que fa el músic, traductor (John Fante, Kurt Vonnegut o Jim Dodge) i escriptor (Principi d’incertesa, Males Herbes 2015) Martí Sales (1979) en el seu microrelat és realment sorprenent, ja que més que una història podríem definir-la com conjunt de microhistòries que formen un microrelat.
Tanca aquesta antologia Víctor Nubla (1956), músic i escriptor —El regal de Gliese (Males Herbes, 2012), amb un llarg relat sobre misteris i forces tel·lúriques en un conegut barri barceloní.
26 autors, 26 relats, 26 maneres particulars de veure o d’entendre un viatge en el temps. El tribut i l’homenatge als clàssics, les introspeccions, els desvaris enfollits i l’experimentació, la tendresa i la subtilesa, el misteri i l’aventura i, sobretot, l’amor a la literatura. Tot això, i molt més, ho trobareu dins aquesta magnífica antologia que, per damunt de gèneres o intencions estètiques, ens demostra que la literatura catalana té corda per estona. Si no us ho creieu, viatgeu al futur, ho comproveu, i de tornada, m’ho expliqueu!
FITXA BIBLIOGRÀFICA
Punts de fuga
Diversos autors
Males Herbes, 
Barcelona, 2015
398 pàgines

Ressenya de "Res no és real"

Res no és real. La importància del llegat que ens deixen les paraules

Res no és real és una obra de l'autor David Gàlvez que tothom que ha llegit no s'està de recomanar. En primer lloc, perquè la lectura és força planera i senzilla, i perquè la història enganxa des del minut u. No pots deixar-la estar fins que ja l'has acabada. I en segon lloc, els temes que tracta ens fan reflexionar sobre el nostre entorn i les estructures socials.

De què tracta? Per començar, el tema lingüístic hi té una gran rellevància. El protagonista de l'obra el que fa és posar per escrit tot un seguit de paraules per tal d'anar contant la seva història i garantir que els mots que enregistra no caiguin a l'oblit. És a dir, prenent-ne nota i recollint-los en garanteix la supervivència.

Es veu, doncs, l'afany per enregistrar tota una sèrie d'expressions que designen la seva realitat. Perquè, si es perden, desapareixerà amb ells una forma d'entendre la vida, una tradició històrica. Els mots no només són simples paraules intercanviables per unes altres sinó que defineixen una realitat, l'hi posen nom. Si aquestes deixen d'emprar-se i cauen en desús, cau amb elles una forma i concepció d'entendre el món. 

És un cas similar al que li pot ocórrer al català quan es parla de la seva possible desaparició. Si això es complís, no "només" desapareixeria una llengua i aquesta hauria estat substituïda pel francès, l'espanyol o l'italià, sinó que també perdríem un llegat històric importantíssim. Cada llengua té una forma d'entendre el món, d'expressar-se i els mots en designen la cosmovisió pròpia. Si una llengua es perd, es perd patrimoni de la Humanitat. Per això, el protagonista de l'obra es capfica en mantenir viu el llegat de les paraules. Aquestes donen sentit i pervivència a la seva comunitat, un col·lectiu humà que viu aïllat i que simplement es preocupa de treballar al camp -el seu lloc de residència- per poder cobrir les seves necessitats bàsiques. Els personatges no coneixen altra vida que la que han viscut sempre; ells viuen al marge de la civilització, dels avenços tecnològics. La seva rutina no els permet d'anar més enllà, el seu "modus operandi" sempre és el mateix, dia rere dia. Per tant, l'escenari de la història no és altre que el camp de maduixes.

L'obra, en definitiva, ens explica la història d'un home que, lingüísticament, malda per contar-nos el dia a dia de la seva família i el seu treball al camp. Vol fer-nos partícips de la seva quotidianitat. A part, se'ns presenten reflexions com ara la necessitat de preservar la memòria individual i col·lectiva, la importància de posar per escrit les nostres vivències personals perquè aquestes no s'esvaeixin i no en quedi ni el record. I, per així, a través de l'experiència vital que ens narra, fer-nos-en partícips, de la seva realitat. A mesura que ens la va relatant, no ens sona tan estranya i llunyana. 

En comparació amb altres obres del mateix autor, com ara Cartes mortes que era un reflex de la rebel·lió juvenil, Res no és real té un to molt més íntim i sentimental ja que ens endinsam en el món interior del protagonista. Té un caire reflexiu que intenta connectar amb el lector i fer-lo pensar. Ambdues obres han estat publicades per l'editorial Males Herbes.

diumenge, 10 de maig de 2015

Ressenya d'Antoni Munné-Jordà

Res no és real
de David Gálvez
"Distorsions", 19, Editorial Males Herbes, Barcelona, febrer 2015.

David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970) va debutar a Males Herbes l'any passat amb una remarcable novel·la epistolar, Cartes mortes, menada per l'arrabatat impuls d'Antonin Artaud i que no vam ressenyar perquè no entrava dins l'àmbit d'aquest butlletí. Ara hi torna amb una novel·la dietarística, Res no és real.

 

Com en algunes obres de ciència-ficció iniciàtica d'Aldiss o de Lessing, de Benet i Jornet o de Pedrolo, el narrador parla des d'un món tancat, entre límits infranquejables i desconeixedor dels éssers externs que en tenen cura, "els que ens vigilen". Aquí som en uns immensos horts de maduixes, envoltats de murs altíssims i coberts per un sostre d'hivernacle, fornits d'aigua regularment, fins que arriben periòdicament i aleatòriament les secades i la set, que menen al temps d'horror. Sánchez Piñol n'hauria fet una al·legoria dels negres del Maresme, però Gálvez ho transforma en una faula il·lustradora de la redempció per l'escriptura.

 

Una nova obra destacable de Males Herbes, aquesta investigació sistemàtica i implacable de les eines d'escriptura com a fornidores de memòria i de consciència.

 

amj

dijous, 7 de maig de 2015

Sobre 'Atles de literatura mutant'

Gálvez reincideix: la tercera, en marxa

Escrit per: 
A. L. / Foto: Màximus

N’hi ha que encara no han tingut temps de pair Res no és real –no tenen excusa: se’l ventilaran en dues horetes, però els farà companyia durant molt, molt de temps, paraula– i va David Gálvez i ja té la tercera en camí. De fet, el tercer, perquè Atles de literatura mutant –un títol com una casa de pagès i de vagues reminiscències vilamatianes– no serà una novel·la sinó un volum miscel·lani –quines ganes tenia d’utilitzar aquesta paraula, mare meva!– que recollirà una vintena llarga de microrelats, contes més o menys convencionals i proses, ai, poètiques, el gènere més relliscós de tots els gèneres que es fan i es desfan, la prova del cotó on un autor té molt a perdre i ben poc a guanyar.
Gálvez, en fi, s’hi ha atrevit i ha tirat de calaix per reunir una col·lecció de textos heterogenis, escrits al llarg de dos decennis –tic-tac, tic-tac: glups– i que no tenen, adverteix, cap fil conductor. Un Gálvez que només hem tastat ocasionalment en diaris i revistes i que l’autor ha destil·lat en un volum que encara es farà esperar uns mesos: el contracte està tancat, però la data, no. I s’entén perquè en menys de tres temporades els editors de Males Herbes –Ricard Planes i Ramon Mas– han convertit el segell barceloní en una cosa així com el trending topic, en la coseta més cool de l’edició catalana d’ara mateix. I no paren. A més, l’última novetat també inclou un Gálvez: l’escriptor lauredià ha col·locat Succedanis d’eternitat a Punts de fuga, volum col·lectiu que recull relats escrits per 26 autors a partir d’un tema comú: el viatge en el temps.
Debut en la ciència-ficció
Al costat de Gálvez hi ensenyen la poteta altres estrelles de l’editorial –Yannick García, Max Besora, Martí Sales– i el resultat és un tractat abreujat de ciència-ficció a la catalana, amb un únic autor –Antoni Munné Jordà, guanyador del premi Jules Verne de la nostra Nit literària allà cap a la prehistòria, el 1993– com a únic especialista en el gènere més marcià de la literatura catalana.
Tan marcià que Gálvez admet trepitjar terra incognita i haver portat l’encàrrec al seu terreny: a la metaliteratura, per dir-ho clarament. Per això, el prota de Succedanis recorre a un misteriós artefacte per viatjar fins a certs episodis dels llibres que es cruspeix. I no es moca amb mitja màniga, l’home, no: Tom SawyerMoby DickEl pou i el pèndol i, naturalment, el Quixot. Com veuen, algunes de les dèries de joventut del Gálvez lector. Però hi viatja, insisteix, de veritat. Físicament. “Jo no en sé, d’escriure ciència-ficció. De fet, no en sóc ni un lector qualificat: com a molt, esporàdic, i segurament se m’escapen alguns dels títols majors del gènere. Així que he fet el que he pogut.”
Exactament el mateix que va fer amb Cartes mortes i Res no és real, amb els resultats que coneixem. El que queda clar és que el calaix de Gálvez sembla no tenir fons: tres llibres en quatre anys, i els que vindran, perquè –amenaça– “encara tinc molt de material guardat”. ¿El secret? “Que he escrit molt tota la vida; tinc molts projectes a mitges i, ara que m’hi puc dedicar més, el que faig és reprendre’ls.” Visca, visca.