dimecres, 26 de setembre de 2012

Luengo escriu sobre Bioy Casares a Andorra

Aquí us enganxo l'article de l'Andrés Luengo de fa uns dies a El periòdic d'Andorra. Parla d'un diari de viatge --En viaje (1967)-- d'Adolfo Bioy Casares del què jo vaig escriure fa uns quants anys en un article publicat al Diari d'Andorra. Vaig conèixer el llibre gràcies al meu sogre, Wolfgang Rhein, que el tenia en una lleixa de la seva biblioteca, a Steinbach. Luengo em cita al text com "el professor Gálvez." Té raó. Tot i que mai no m'he referit a mi mateix d'aquesta manera, és el que sóc. La meva mare encara riu per sota el nas ("m'ha fet molta gràcia, nen, què vols que et digui?"). Au, sense més preàmbuls ni batalletes...


Cliqueu damunt la imatge per engrandir-la.

dissabte, 28 d’abril de 2012

Un altre erm?


Fa temps vaig tenir la idea de demanar a una sèrie d'amics que m'enviessin una llista (un poema) amb la sèrie de records positius que havien anat acumulant al llarg de la seva vida. Els volia per fer-los servir en un relat que preparava per un concurs. Mai no els vaig explicar exactament per a què volia els seus versos. La resposta va ser impressionant tant en volum com en qualitat. Per tant, després d'usar-ne uns quants en el conte de més avall, vaig veure que la cosa donava per un projecte de més envergadura. Ja us ho aniré explicant.

Ara fa uns dies que sé que (un cop més) el relat no va ser premiat. És més, ni tan sols va ser seleccionat per a publicació.

Aquest cop encara més que mai puc dir que no hi fa res, perquè l'aventura que m'ha fet iniciar va més enllà de l'experiència personal d'escriure. De tota manera, aquí us deixo el fals relat.



Fitxes



Van deixar el quadern dins d’un calaix del qual no va moure’s fins al cap de quatre anys. Durant aquest període ningú no se’n va recordar més. Ningú no va obrir-ne les tapes ni el va fullejar lentament, assaborint-ne els tresors.

El conductor del Bus Exprés l’havia trobat a terra en acabar un trajecte. Era de la mida d’un passaport. Hi havia una beta a la part exterior que servia per tancar-lo. No duia escrits ni noms ni telèfons. En canvi, era ple de frases que formaven llistes. Semblaven notes preparatòries.

L’home que havia anotat les frases feia poc més d’un any que s’havia jubilat. No li agradava quedar-se a casa. Preferia estar rodejat de gent. No era gaire amic de places i bancs. Se li va acudir que si cada dia pujava al Bus Exprés —li sortia molt bé de preu, ara que era un sènior— seria capaç de veure poc menys que una multitud. El mètode tenia l’avantatge afegit que al bus no passaria fred. El poble entrava i sortia a cada parada. El món desfilava davant dels seus ulls sense que ell hagués de fer el més mínim esforç. Aquest ball constant de vida el meravellava. Al cap de poc va començar a reconèixer els passatgers habituals i les seves rutines. Es va familiaritzar amb les seves vides perquè molts trobaven amics i coneguts i en parlaven. De mica en mica, alguns d’aquests passatgers es van anar asseient a la seva vora i li explicaven urgències, cabòries, anhels. Però a ell el que més li interessava entre totes les minúcies del dia a dia eren els records més radiants que, de tant en tant, s’escolaven com a perles de les boques dels passatgers.

Així, amb paciència de bon escoltador, en qüestió de mesos havia encetat unes dues dotzenes d’allò que ell anomenava “fitxes”. Al Bus Exprés només escoltava. A casa, més tard, endreçava les joies. Havia numerat les fitxes perquè no creia oportú desvetllar el nom de les persones que li havien fet confidències, encara que fossin involuntàries.

El dia després de perdre el quadernet, l’home va morir plàcidament al llit d’una aturada cardíaca.

L’univers no va estremir-se quan quatre anys més tard la nova secretària de la companyia de transport va agafar el quadern, el va fullejar breument i el va fer passar per la trituradora de paper amb indiferència majestàtica.

I aquest és el rumor. I aquesta és la improbable història que algú em va explicar i a la què només podem aportar versemblança tot i reproduint algunes fitxes fragmentàries que m’han arribat per via oral. Fóra gairebé impossible que permetéssim que aquest memoràndum de vida es perdés del tot.

Fitxa 3 (fragment)

·        la temperatura càlida i l’olor a mar de l’aire de Fortaleza a les onze del vespre en sortir de l’edifici de l’aeroport, la sensació de ser a casa
·        el tacte humit de l’aire del passeig marítim de Palma, una tarda de primavera que passejava per veure ses barquetes
·        l’olor d’algues seques de la platja de Llenaire
·        la velocitat [il·legible] de la meva taula Roberto Ricci planejant enfront de Valdevaqueros
·        l’acceleració del cor, la dilatació de les pupil·les, [vàries paraules il·legibles] i el somriure confiat en saltar de l’avió després d’un ready-set-go a 4000 metres amb la mini pèrdua sensorial instantània consegüent
·        la sensació de dansa perfecta després d’encadenar a vista la via Peus de Moix de Coll de Nargó
·        quan ens miràvem als ulls molta estona, molta, molta
·        els sons greus de “Zuco 103” que sembla que estiguin sonant dins el cor, l’emoció que t’envaeix i que no saps [inacabat]
·        conduir i cantar “Bohemian Rhapsody” dins el cotxe amb ma cosina Norma en direcció a Barcelona, cridant al màxim i simulant que fugim de tot
·        al matí, la cua de l’Abba picant contra el parquet acompassadament quan nota que em desperto

Fitxa 4 (fragment)

·        la llum del sol de la tarda dibuixant les branques nues d’un roure sobre la paret de la sala
·        l’aire del mar d’hivern acariciant-me la cara a la velocitat del vaixell
·        la visió dels camps delineats al terreny, uns segons abans d’aterrar en una nova destinació
·        un enorme sol ponent a l'horitzó camí de Tunis, per acomiadar el viatge
·        els carrers solitaris del meu poble el matí de diumenge
·        l’olor dels pins mentre pedaleges pels camins de bosc no gaire pendents
·        la veu d’un cantant de country animant una nit de Williams, Arizona, transportant-te a una pel·lícula de John Wayne
Fitxa 11 (fragment)

·        les cançons de REM, Sting i Tracy Chapman, evocadores d’un inici de joventut
·        uns ullets enormes mirant-me fixament a través d’un llitet transparent
·        les llargues converses nocturnes amb la vocació de fer un món millor
·        l’anunci telefònic del resultat positiu d’un examen a quilòmetres de distància
·        la serenor d’un paisatge de mar amb els primers rajos de sol acompanyats d’un bon llibre a la Costa Brava
·        el [il·legible] de la màgia de sentir una vida créixer dins meu

Fitxa 1 (fragment)
·        les estrelles que apareixien al cel de Civís a l’agost quan parava de ploure
·        l’olor de la Maria aquell vespre just abans que el sol s’amagués darrere del coll d’Ares
·        el reflex de les estrelles a l’estany Gros de Basturs, com un milió de llampades surant a l’aigua
·        la superfície de vidre de l’estany del Pessó, el de dalt, tan clara que semblava que hi havia dos cels, l’un sobre l’altre
·        a les prades, a la primavera, vora el ramat, quan sortia el sol i no es podia distingir on naixia el cel i on s’acabava la terra
·        la pluja d’agost fent bombolles als bassals

Fitxa 7 (fragment)
·        miríades de cuques de llum una nit d’estiu a la riera d’Ocata, quan hi anàvem a pescar el congre, talment una rèplica de la volta celeste
·        el perfum barrejat de vi ranci i de tomàquets de penjar al celler de Ca la Margalida al poble del Masroig, al Priorat
·        la sentor mesclada de tinta i màstic de la impremta de can Seix & Barral, a la Barcelona dels anys seixanta
·        la imatge del meu fill petit, en Roger, el dia que el vaig conèixer per primera vegada, en un marge de la carretera a la Guingueta d’Ix, quan ja tenia cinc mesos
·        les soles d’unes xiruques que vaig gastar en pocs mesos de tant caminar pels carrers en el meu exili parisenc
·        la gravidesa de l’atmosfera abans de desencadenar-se la tempesta, a qualsevol lloc de muntanya
·        el silenci còsmic al cim de Casamanya
·        la definició de llumí al Diccionari Pompeu Fabra
·        el sostingut de baríton a les Vespro della Beate Vergine de Monteverdi
·        la raie à la sauce moutarde a la terrassa del Café du Commerce d’Ars-en-Ré, qualsevol dia de l’any, a l’illa de Ré (Charente Maritime)
·        el xiscle punyent de les orenetes, al cel del terrat de casa, preludi de l’arribada de l’estiu