dijous, 26 de febrer de 2015

Sobre la presentació de 'Res no és real' a 'El Periòdic d'Andorra'

David Gálvez presenta ‘Res no és real’ a la Puça

L’escriptor andorrà publica la seva segona novel·la, plena de misteri

David Gálvez, La Puça, Novel·la, Literatura andorrana, Res no és real
L'escriptor andorrà David Gálvez.
El cafè llibreria La Puça d’Andorra la Vella va ser ahir, de nou, l’escenari de la presentació del llibre d’un escriptor andorrà, tot i que nascut a Vilanova i la Geltrú. Per a David Gálvez Res no és real suposa la seva segona novel·la després de publicar l’any passat Cartes mortes. El títol del segon llibre de Gálvez és tan desconcertant com la història que amaga les seves pàgines.
 
«En Campverd escriu per salvar les paraules, la seva missió és impedir que desapareguin. Li calen per poder continuar relatant el dia a dia de la seva comunitat aïllada. Són gent senzilla, la seva vida gira al voltant dels grans camps de maduixes, on treballen i viuen, atrapats en una rutina aparentment arbitrària, ignorants del món que existeix més enllà». El llenguatge, les paraules i la memòria són alguns dels pilars d’aquest magnífic desconcert que atrapa al lector i li fa plantejar-se moltes d’aquelles preguntes universals com qui som, d’on venim o cap a on anem. Tot i que intenti respondre preguntes tan filosòfiques, Gálvez va deixar clar posant-li humor que no és cap filòsof. 
 
L’escriptor intenta que el lector s’hagi de plantejar novament preguntes com: què és la mort? Perquè segons l’escriptor andorrà «tenim mecanismes establerts per a reaccionar contra –per exemple– la mort» i el que fa és buscar noves reaccions, plantejar-se altres formes d’afrontar les situacions a les quals la societat s’hi ha acostumat. De fet, Gálvez va afirmar que «per a moltes coses no hi ha explicació; no ho sabem tot». 
 
Si una cosa va quedar clara de les paraules de l’autor és que el lector haurà de treballar i exercitar la imaginació per omplir els forats que presenta la novel·la, que cobreix aproximadament un any de vida del protagonista. Extreu un període de temps concret d’una vida sense donar-hi antecedents i deixant el final, una vegada més, obert. Quan a Gálvez se li va preguntar com acaba la història va admetre entre riure que «no sé què passarà». 
 
Sensacions i lectures / Gálvez va estar acompanyat del periodista Albert Roig i de l’exdirector de Promoció Cultural, Joan Sans. Roig va participar com a lector, explicant les sensacions que li va transmetre el llibre tant la primera com la segona vegada que se’l llegia. El periodista va recordar quan a l’any 2009 Gálvez anava publicant els capítols en un blog a través de la xarxa i ell esperava «impacient» les noves entrades tot i «no entendre res». Això sí, Roig va reconèixer que la forma d’escriure de Gálvez li recordava a Kafka «per l’ambient angoixant, irreal», i que no deixava d’imaginar-se vivint en el món de Res no és real.
 
Sans, per la seva part, va fer un recull d’algunes frases que apareixen al llibre. Escriptor, periodista i lectors van intentar buscar-ne el significat. La màgia de la lectura i la imaginació van fer que ens alguns casos coincidissin i en d’altres, gens. 

Sobre la presentació de 'Res no és real' al 'BonDia Andorra'

DX., 25/02/2015 - 23:20

Gálvez presenta la novel·la més inclassificable de la literatura andorrana

Escrit per:
Andrés Luengo / Foto: Tati Masià


Pamflet subversiu, tractat d’antropologia, manual de filosofia, introducció a l’onomàstica, aproximació a la filologia recreativa, inciació a la tanatologia, antinovel·la existencial de tall kafkià... Entre les moltes  i ajustades interpretacions de Res no és real -ja saben, la segona novel·la del lauredià David Gálvez- que van anar sortint en la presentació d’ahir a la Puça, diríem que la més sensacional es va quedar al tinter i es deu a cert crític català que s’entossudeix a dir que aquesta distopia a la francesa que li ha sortit al professor Gálvez és quasi, quasi, un assaig d’entomologia. De bitxets i altres bestioles. Sosté aquest crític que l’univers bastit pel novel·lista consisteix en un hivernacle estil Maresme on mira de sobreviure una resignada població d’insectes dedicada a cultivar, recollir i consumir exclusivament maduixes (!) i sotmesa a una existència atzarosa, precària i finalment incomprensible. Fins que sorgeix el rebel de torn -¿se’n recorden de Z, la formiga  d’Antz?- que arran de la mort de la filla comença a fer-se preguntes: ¿qui són els que ens  vigilen? ¿Què hi ha, més enllà dels límits de l’hivernacle? ¿Per què ens fan desaparèixer? ¿Què passa, després de desaparèixer? ¿Quina legitimitat té, la llei? ¿I  els costums? ¿Què hi fem, en fi, aquí? De tot això que ens interpel·la tan directament, ens van venir a dir els presentadors de la novel·la -el filòleg Joan Sans i el periodista Albert Roig- ens parla Gálvez a Res no és real de la manera més natural, directa i poc cortazariana, fugint de retòriques i adademicismes. No hi busquin respostes, diu l’autor, però veuran com els estimula l’esperit (hiper)crític: ¿es pot demanar més d’una novel·leta de 130 pàgines amb bitxo i maduixes?

Sobre la presentació de 'Res no és real' al 'Diari d'Andorra'


Alba Doral (text) i Xavier Pujol (imatge).

dimarts, 24 de febrer de 2015

Entrevista d'Andrés Luengo sobre 'Res no és real'



David Gálvez: "A la literatura li sobren les cotilles nacionals"

Escrit per: 
A. L. / Foto: Màximus

¿Ja li hauria agradat al “seu” Cortázar, aquesta traïció?
Diria que tant com Cartes mortes. O tan poc, és clar. Cortázar no és només Rayuela; va fer des de microcontes a sonets, novel·les experimentals, pamflets infumables... De tot.
¿Infumable, diu? ¿Cortázar?
I tant: els seus assajos polítics, si els entomes un darrere de l’altre, són indigeribles.
“Res no és real” s’adscriu al gènere de la distopia, au raríssima en la literatura catalana... però no en altres literatures: ¿una altra prova que a la literatura li sobren les cotilles nacionals?
Absolutament. No les he entès mai. Segurament, si et demano una llista dels escriptors que més t’agraden no pensaràs en termes nacionals. Seria absurd.
La novel·la carrega ni que sigui inconscientment contra l’“statu quo” social, polític i religiós. ¿Li ha sortit una mena de Podemos literari?
Els plantejaments del protagonista són més existencials que no polítics, tot i que acaba qüestionant l’ordre establert. El que desencadena la seva dèria grafòmana, la seva necessitat d’entendre, són dues pèrdues molt pròximes.
Quartcamp és un subversiu i un revolucionari encara que no ho sàpiga.
Aquests són els bons, i aquí rau la diferència amb Podemos. Em sembla a mi.
No ens creiem que no sàpiga què va passar el dia 0 de fa 121 anys.
Ni el que va passar fa 121 anys, ni tampoc abans, en l’època dels clans. No hi ha cap catàstrofe, cap cataclisme iniciàtic. Bé, sí que hi és, però jo el desconec.
Vostè havia vingut a parlar-nos de la mort.
Efectivament: tenim uns mecanismes culturals per assumir el cop. La desaparició és un subterfugi per tornar-te a situar davant d’aquest fet com si fos la primera vegada: és inexplicable, és aleatòria, és imprevisible...
Una preocupació que neix en vostè arran de la paternitat.
Així és: la novel·la parteix d’un malson en que aparfeixen uns camps d’hivernacles com els del Maresme, i acaba amb la pèrdua d’un fill, que és la sensació més brutal que he experimentat mai. I això que era un somni...
¿Serà Quartcamp el Connor del País dels Camps de Maduixes, el salvador de la humanitat a “Terminator”?
Tinc una vaga idea del que passa després de la novel·la.
¿I?
Aquest paio no es planta aquí, en farà una de grossa, però no sé quina. Jo només ho intueixo, no em vaig fer un esquema de l’abans ni del després.
Més que novel·la, li va sortir una novel·leta...
Un relat expandit, una novel·la en el sentit clàssic.
¿Què serà el següent?
Tinc un parell de novel·les més al cap: la més avançada, una de centrada en la Casa dels Russos i l’epopeia de Fiske Warren i el rus Popov.
¿Novel·la històrica?
No exactament, tot i que hi ha al darrere una investigació.
¿És un peatge, la novel·la “andorrana” que tenia pendent?
Que passi aquí o al Japó m’és igual. També transcorre a Barcelona, Irlanda i Boston. M’interessava el que va dur aquesta gent aquí en aquell moment: ¿Per què?
Deixi’m fer-li una mica la pilota: “Res no és real” també és “massa” bona per tenir èxit. Com “Cartes mortes”.
Espero que no sigui així i vendre’n uns quants exemplars més, De fet, crec que quant a lectura. és molt més senzill, més fàcil d’enganxar-t’hi. Cartes mortes era molt més exigent, requeria un lector molt més obstinat.

dissabte, 21 de febrer de 2015

Albert Roig al 'Diari d'Andorra' sobre 'Res no és real'

Res no és real


M’hi vaig enganxar. El dia que penjava al seu web un nou capítol descobria una mica més d’aquell món irreal que anava bastint en el meu. Capítols curts, però intensos, que em deixaven amb la curiositat de què passaria a continuació. Reconec que ara ho tinc una mica difús en la memòria i no recordo amb claredat si havia d’esperar massa a llegir el següent capítol, perquè la producció no era diària, però no negaré que cada matí hi entrava per veure si la saga continuava. Em va captivar la història, el relat amb certs punts angoixants i, sobretot, les ganes de saber en quin món, en quin ecosistema vivien els personatges. Al cap dels dies, acabada ja l’obra, el seu relat va passar a ser d’aquells que et queden al cervell i de tant en tant et ressorgeixen. Com les obres que et marquen no saps ben bé per què, però que en algun moment de la teva vida el seu imaginari se’t mostra de nou davant dels ulls. Certament mai n’he parlat amb el David d’aquestes sensacions. I recordo clarament com un cop finalitzada l’obra, coneixedor de la meva lectura en línia a cada capítol nou que penjava, m’havia demanat l’opinió. No em demaneu per què, però no trobava les paraules adients per definir què havia sentit –tots sentim coses quan llegim–. Ho he sabut sis anys després (o set, potser). Més enllà del relat, hi havia un altre magnetisme que em portava cada matí a clicar l’enllaç al seu bloc i del que me n’he adonat ara en la relectura en paper: no és altra que el joc i les construccions lingüístiques, l’elaboració d’un nou món al servei de les paraules entrellaçades que ens ofereix el Res no és real (Males Herbes) d’en David Gálvez.

dimecres, 18 de febrer de 2015

Alexandra Grebennikova al 'BonDia Andorra' sobre 'Res no és real'

"Living is easy with eyes closed / Misunderstanding all you see”… Els qui vam prendre el primer biberó acompanyats de cançons dels Beatles mai no hem arribat a associar els “strawberry fields” on, incidentalment, “nothing is real”, amb les maduixes sinó amb el rock psicodèlic. Ara David Gàlvez ens regala amb una anàlisi detallada de la seva versió d’una comunitat que viu als grans camps de maduixers. I vet aquí que sí que hi ha maduixes a la vida dels seus herois. De fet, hi ha poca cosa més que les maduixes i les eines per cultivar-les i paper per escriure. A més a més, hi ha aigua subministrada intermitentment, emmetzinada després de cada període de manca d’aigua, i períodes d’estupor anomenats “becaina grossa”.

Quan llegeixes el llibre, els seus personatges se’t presenten en dues formes físiques simultàniament. Podríem dir, més o menys metafòricament, que els grans camps de maduixers són un camp de concentració muntat per unes aranyes emprenedores per criar papallones fresques de consum propi. Les (hipotètiques) papallones saben escriure, s’abracen, estimen els seus fills i cultiven les seves maduixes de cada dia. Fan servir aixetes i galledes, aixades i cubells. Són unes papallones molt humanes. A “els qui les vigilen” no els veuen mai.

S’ha arribat a dir que Cartes mortes i Res no és real, les dues novel·les de David Gàlvez, no tenien res en comú entre elles. No hi estic d’acord: crec que es podrien assenyalar bastants punts de rencontre. En primer lloc, la solitud d’aquell qui narra en primera persona. A Res no és real, els noms de les persones es revelen quasi simultàniament amb la notícia de la sevadesaparició. El narrador no ens revela com es diuen els seus éssers estimats encara vius i rients. Només sabem els noms dels que es perden per sempre i el de qui els esmenta. David Gàlvez sempre s’aplica amb cura a l’elaboració dels noms dels seus personatges –ara bé, Quartverd Campverd i companyia guanyen bastant en estranyesa en comparació amb els més mundans Dr. Whitetoe i Roberto de la Nuez–. L’altra cosa que tenen en comú les dues novel·les és la por de perdre el control. A Cartes mortes, és “el temor atroç que em provoca la idea de la demència en termes absoluts, la imatge de la pèrdua total i permanent de la capacitat de reflexió i autocontrol”. A Res no és real és la consciència que la vida i la desaparició, “un buit de matèria i d’explicació” dels teus éssers més propers són controlats i decidits per “els qui ens vigilen”, el que resta durant “l’horror”.

És fàcil, viure amb ulls tancats, malentenent tot el que veus. Pocs autors superaran David Gàlvez en el que és el retrat d’una infinita, quasi llatinoamericana, tristesa d’un ésser humà que opta per salvar les paraules perquè la resta de la vida resulta insalvable, una tristesa tan nua i real que ha d’aparèixer disfressada amb curiositats literàries i antropològiques. Arriba quan els coneixements i les llegendes, els pensaments i els records se’ls emporta el vent. Quan algú desapareix sense haver-se mort.

(Publicat al BONDIA el 18 de febrer de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

divendres, 13 de febrer de 2015

Jaume Graupera sobre 'Res no és real'

En David Gálvez Casellas té 44 anys, i gairebé els ha esperat tots abans de publicar les seves primeres novel·les. Ens estalviarem la discussió acadèmica de si els dos llibres de GálvezCartes mortes i Res no és real són o no són estrictament novel·les, acceptant com a bona la definició que del gènere va fer Pio BarojaLa novel·la és un sac on tot hi té cabuda.

Res no és real és, doncs,  la segona novel·la publicada per David Gálvez. La primera, Cartes mortes, va aparèixer el febrer de 2014, editada pel voluntariós segell Males Herbes, que també és qui se la juga amb aquest segon títol, tot just acabat de sortir de la impremta.
Res no és real té lloc en una societat inexistent en un lloc diferent de la ment del seu autor i, després, de la dels seus lectors: una societat imaginada. En Quartcamp Campverd és un home de no se sap quina època, que viu en aquesta societat distòpica, és a dir, en aquesta societat on ningú voldria viure. El seu germà, en Tercercamp Campverd li va ensenyar la manera d’escriure. El seu germà era comptador de dies en l’immens hivernacle on viuen, i d’on no poden escapar de cap manera. Hi viuen conreant maduixes, que són, també, el seu aliment exclusiu. Els dies es compten un darrere de l’altre, sense solució de continuïtat. Així podem dir que Res no és real és, de fet, un recull de fragments dels escrits personals d’en Quartcamp, que transcorren entre el dia 44368 i el dia 44711. Com que l’hivernacle no veu passar dies i nits d’una manera clara, hem de suposar que el període abasta, més o menys, més d’un any.
La desaparició del seu germà és el detonant que empeny en Quartcamp a escriure. Cal dir que a la plantació de maduixeres on viuen i desapareixen els pobladors de la novel·la, morir-se és quelcom excepcional. En aquest llocs sense nom, els que ens vigilen (uns éssers sense cap altre atribut que el de representar el poder de la llei i del costum) decideixen d’acord a uns cicles temporals perfectament establerts, com i quan han de desaparèixer les persones, que no arriben a morir-se. El qui també es arbitrari, i morir-se ve a ser com una cosa passada de moda, que es remunta a un perdut, i una mica enyorat, temps dels clans (una evocació, potser, de la nostra pròpia societat).
A traç gruixut, podem dir que el llibre està suposadament escrit entre dues desaparicions, la d’en Tercercamp Campverd, germà del narrador, i la desaparició de la Primeraverda, la seva filla gran. Ambdues desaparicions, sobtades, arbitràries, inexplicables, han estat decidides pels que ens vigilen. No venen precedides de cap avís previ, i no hi ha opció de revolta, perquè ningú no ha vist els que ens vigilen mai. Només ens son mostrats en forma de somni del narrador, que els identifica a una mena de crancs que cacen papallones.
El llibre, però, s’allarga, per fer palesa la única manera possible de revoltar-se en aquest món de lleis tan cruament senzilles. El llibre s’allarga fins que la dona d’en Quartcamp Campverd derrotada pel dolor, es mor dolçament en els seus braços.
Com la major part de les històries distòpiques, Res no és real no és versemblant. No ho pot ser. El mateix títol ens avisa d’aquest fet. Però, com totes les obres que no semblen creïbles, per ser llegides amb avidesa, han de permetre una mena de lectura altra que la de la versemblança. És tracta de fer saltar Aristòtil pels aires. D’entre les múltiples maneres de llegir històries increïbles, jo he llegit Res no és real en termes de símbols. És això el que em permet dir que Res no és real em sembla una reflexió sobre el poder, sobre el dolor creat pel poder, sobre la por i la mort, i sobre el llenguatge. I que llegit amb aquestes ulleres és un llibre de lectura àvida. Són cent-vint-i-vuit pàgines. La seva extensió, per tant ens parla més de nouvelle que de roman. Finalment, vull dir que no he perdut de vista en cap moment l’ombra de Kafka que plana sobre el text. Sobre tot pel missatge kafkià per excel·lència: quan s’ajunten allò inexplicable i allò injustificable, és quan apareixen tota mena de malsons, a la manera del capricho de Goyael somni de la raó engendra monstres.
En David Gálvez Casellas té 44 anys, i gairebé els ha esperat tots abans de publicar les seves primeres novel·les. Ens estalviarem la discussió acadèmica de si els dos llibres de GálvezCartes mortes i Res no és real són o no són estrictament novel·les, acceptant com a bona la definició que del gènere va fer Pio BarojaLa novel·la és un sac on tot hi té cabuda.
Res no és real és, doncs,  la segona novel·la publicada per David Gálvez. La primera, Cartes mortes, va aparèixer el febrer de 2014, editada pel voluntariós segell Males Herbes, que també és qui se la juga amb aquest segon títol, tot just acabat de sortir de la impremta.
Res no és real té lloc en una societat inexistent en un lloc diferent de la ment del seu autor i, després, de la dels seus lectors: una societat imaginada. En Quartcamp Campverd és un home de no se sap quina època, que viu en aquesta societat distòpica, és a dir, en aquesta societat on ningú voldria viure. El seu germà, en Tercercamp Campverd li va ensenyar la manera d’escriure. El seu germà era comptador de dies en l’immens hivernacle on viuen, i d’on no poden escapar de cap manera. Hi viuen conreant maduixes, que són, també, el seu aliment exclusiu. Els dies es compten un darrere de l’altre, sense solució de continuïtat. Així podem dir que Res no és real és, de fet, un recull de fragments dels escrits personals d’en Quartcamp, que transcorren entre el dia 44368 i el dia 44711. Com que l’hivernacle no veu passar dies i nits d’una manera clara, hem de suposar que el període abasta, més o menys, més d’un any.
La desaparició del seu germà és el detonant que empeny en Quartcamp a escriure. Cal dir que a la plantació de maduixeres on viuen i desapareixen els pobladors de la novel·la, morir-se és quelcom excepcional. En aquest llocs sense nom, els que ens vigilen (uns éssers sense cap altre atribut que el de representar el poder de la llei i del costum) decideixen d’acord a uns cicles temporals perfectament establerts, com i quan han de desaparèixer les persones, que no arriben a morir-se. El qui també es arbitrari, i morir-se ve a ser com una cosa passada de moda, que es remunta a un perdut, i una mica enyorat, temps dels clans (una evocació, potser, de la nostra pròpia societat).
A traç gruixut, podem dir que el llibre està suposadament escrit entre dues desaparicions, la d’en Tercercamp Campverd, germà del narrador, i la desaparició de la Primeraverda, la seva filla gran. Ambdues desaparicions, sobtades, arbitràries, inexplicables, han estat decidides pels que ens vigilen. No venen precedides de cap avís previ, i no hi ha opció de revolta, perquè ningú no ha vist els que ens vigilen mai. Només ens son mostrats en forma de somni del narrador, que els identifica a una mena de crancs que cacen papallones.
El llibre, però, s’allarga, per fer palesa la única manera possible de revoltar-se en aquest món de lleis tan cruament senzilles. El llibre s’allarga fins que la dona d’en Quartcamp Campverd derrotada pel dolor, es mor dolçament en els seus braços.
Com la major part de les històries distòpiques, Res no és real no és versemblant. No ho pot ser. El mateix títol ens avisa d’aquest fet. Però, com totes les obres que no semblen creïbles, per ser llegides amb avidesa, han de permetre una mena de lectura altra que la de la versemblança. És tracta de fer saltar Aristòtil pels aires. D’entre les múltiples maneres de llegir històries increïbles, jo he llegit Res no és real en termes de símbols. És això el que em permet dir que Res no és real em sembla una reflexió sobre el poder, sobre el dolor creat pel poder, sobre la por i la mort, i sobre el llenguatge. I que llegit amb aquestes ulleres és un llibre de lectura àvida. Són cent-vint-i-vuit pàgines. La seva extensió, per tant ens parla més de nouvelle que de roman. Finalment, vull dir que no he perdut de vista en cap moment l’ombra de Kafka que plana sobre el text. Sobre tot pel missatge kafkià per excel·lència: quan s’ajunten allò inexplicable i allò injustificable, és quan apareixen tota mena de malsons, a la manera del capricho de Goyael somni de la raó engendra monstres.
En David Gálvez Casellas té 44 anys, i gairebé els ha esperat tots abans de publicar les seves primeres novel·les. Ens estalviarem la discussió acadèmica de si els dos llibres de Gálvez, Cartes mortes i Res no és real són o no són estrictament novel·les, acceptant com a bona la definició que del gènere va fer Pio Baroja: La novel·la és un sac on tot hi té cabuda.
Res no és real és, doncs,  la segona novel·la publicada per David Gálvez. La primera, Cartes mortes, va aparèixer el febrer de 2014, editada pel voluntariós segell Malesherbes, que també és qui se la juga amb aquest segon títol, tot just acabat de sortir de la impremta.
Res no és real té lloc en una societat inexistent en un lloc diferent de la ment del seu autor i, després, de la dels seus lectors: una societat imaginada. En Quartcamp Campverd és un home de no se sap quina època, que viu en aquesta societat distòpica, és a dir, en aquesta societat on ningú voldria viure. El seu germà, en Tercercamp Campverd li va ensenyar la manera d’escriure. El seu germà era comptador de dies en l’immens hivernacle on vivien, i d’on no poden escapar de cap manera. Hi viuen conreant maduixes, que són, també, el seu aliment exclusiu. Els dies es compten un darrere de l’altre, sense solució de continuïtat. Així podem dir que Res no és real és, de fet, un recull de fragments dels escrits personals d’en Quartcamp, que transcorren entre el dia 44368 i el dia 44711. Com que l’hivernacle no veu passar dies i nits d’una manera clara, hem de suposar que el període abasta, més o menys, més d’un any.
La desaparició del seu germà és el detonant que empeny en Quartcamp a escriure. Cal dir que a la plantació de maduixeres on viuen i desapareixen els pobladors de la novel·la, morir-se és quelcom excepcional. En aquest llocs sense nom, els que ens vigilen (uns éssers sense cap altre atribut que el de representar el poder de la llei i del costum) decideixen d’acord a uns cicles temporals perfectament establerts, com i quan han de desaparèixer les persones, que no arriben a morir-se. El qui també es arbitrari, i morir-se ve a ser com una cosa passada de moda, que es remunta a un perdut, i una mica enyorat, temps dels clans (una evocació, potser, de la nostra pròpia societat)
A traç gruixut, podem dir que el llibre està suposadament escrit entre dues desaparicions, la d’en Tercercamp Campverd, germà del narrador, i la desaparició de la Primeraverda, la seva filla gran. Ambdues desaparicions, sobtades, arbitràries, inexplicables, han estat decidides pels que ens vigilen. No venen precedides de cap avís previ, i no hi ha opció de revolta, perquè ningú no ha vist els que ens vigilen mai. Només ens son mostrats en forma de somni del narrador, que els identifica a una mena de crancs que cacen papallones.
El llibre, però, s’allarga, per fer palesa la única manera possible de revoltar-se en aquest món de lleis tan cruament senzilles. El llibre s’allarga fins que la dona d’en Quartcamp Campverd derrotada pel dolor, es mor dolçament en els seus braços.
Com la major part de les històries distòpiques, Res no és real no és versemblant. No ho pot ser. El mateix títol ens avisa d’aquest fet. Però, com totes les obres que no semblen creïbles, per ser llegides amb avidesa, han de permetre una mena de lectura altra que la de la versemblança. És tracta de fer saltar Aristòtil pels aires. D’entre les múltiples maneres de llegir històries increïbles, jo he llegit Res no és real en termes de símbols. És això el que em permet dir que Res no és real em sembla una reflexió sobre el poder, sobre el dolor creat pel poder, sobre la por i la mort, i sobre el llenguatge. I que llegit amb aquestes ulleres és un llibre de lectura àvida. Són cent-vint-i-vuit pàgines. La seva extensió, per tant ens parla més de nouvelle que de roman. Finalment, vull dir que no he perdut de vista en cap moment l’ombra de Kafka que plana sobre el text. Sobre tot pel missatge kafkià per excel·lència: quan s’ajunten allò inexplicable i allò injustificable, és quan apareixen tota mena de malsons, a la manera del capricho de Goya: el somni de la raó engendra monstres.