divendres, 13 de febrer de 2015

Jaume Graupera sobre 'Res no és real'

En David Gálvez Casellas té 44 anys, i gairebé els ha esperat tots abans de publicar les seves primeres novel·les. Ens estalviarem la discussió acadèmica de si els dos llibres de GálvezCartes mortes i Res no és real són o no són estrictament novel·les, acceptant com a bona la definició que del gènere va fer Pio BarojaLa novel·la és un sac on tot hi té cabuda.

Res no és real és, doncs,  la segona novel·la publicada per David Gálvez. La primera, Cartes mortes, va aparèixer el febrer de 2014, editada pel voluntariós segell Males Herbes, que també és qui se la juga amb aquest segon títol, tot just acabat de sortir de la impremta.
Res no és real té lloc en una societat inexistent en un lloc diferent de la ment del seu autor i, després, de la dels seus lectors: una societat imaginada. En Quartcamp Campverd és un home de no se sap quina època, que viu en aquesta societat distòpica, és a dir, en aquesta societat on ningú voldria viure. El seu germà, en Tercercamp Campverd li va ensenyar la manera d’escriure. El seu germà era comptador de dies en l’immens hivernacle on viuen, i d’on no poden escapar de cap manera. Hi viuen conreant maduixes, que són, també, el seu aliment exclusiu. Els dies es compten un darrere de l’altre, sense solució de continuïtat. Així podem dir que Res no és real és, de fet, un recull de fragments dels escrits personals d’en Quartcamp, que transcorren entre el dia 44368 i el dia 44711. Com que l’hivernacle no veu passar dies i nits d’una manera clara, hem de suposar que el període abasta, més o menys, més d’un any.
La desaparició del seu germà és el detonant que empeny en Quartcamp a escriure. Cal dir que a la plantació de maduixeres on viuen i desapareixen els pobladors de la novel·la, morir-se és quelcom excepcional. En aquest llocs sense nom, els que ens vigilen (uns éssers sense cap altre atribut que el de representar el poder de la llei i del costum) decideixen d’acord a uns cicles temporals perfectament establerts, com i quan han de desaparèixer les persones, que no arriben a morir-se. El qui també es arbitrari, i morir-se ve a ser com una cosa passada de moda, que es remunta a un perdut, i una mica enyorat, temps dels clans (una evocació, potser, de la nostra pròpia societat).
A traç gruixut, podem dir que el llibre està suposadament escrit entre dues desaparicions, la d’en Tercercamp Campverd, germà del narrador, i la desaparició de la Primeraverda, la seva filla gran. Ambdues desaparicions, sobtades, arbitràries, inexplicables, han estat decidides pels que ens vigilen. No venen precedides de cap avís previ, i no hi ha opció de revolta, perquè ningú no ha vist els que ens vigilen mai. Només ens son mostrats en forma de somni del narrador, que els identifica a una mena de crancs que cacen papallones.
El llibre, però, s’allarga, per fer palesa la única manera possible de revoltar-se en aquest món de lleis tan cruament senzilles. El llibre s’allarga fins que la dona d’en Quartcamp Campverd derrotada pel dolor, es mor dolçament en els seus braços.
Com la major part de les històries distòpiques, Res no és real no és versemblant. No ho pot ser. El mateix títol ens avisa d’aquest fet. Però, com totes les obres que no semblen creïbles, per ser llegides amb avidesa, han de permetre una mena de lectura altra que la de la versemblança. És tracta de fer saltar Aristòtil pels aires. D’entre les múltiples maneres de llegir històries increïbles, jo he llegit Res no és real en termes de símbols. És això el que em permet dir que Res no és real em sembla una reflexió sobre el poder, sobre el dolor creat pel poder, sobre la por i la mort, i sobre el llenguatge. I que llegit amb aquestes ulleres és un llibre de lectura àvida. Són cent-vint-i-vuit pàgines. La seva extensió, per tant ens parla més de nouvelle que de roman. Finalment, vull dir que no he perdut de vista en cap moment l’ombra de Kafka que plana sobre el text. Sobre tot pel missatge kafkià per excel·lència: quan s’ajunten allò inexplicable i allò injustificable, és quan apareixen tota mena de malsons, a la manera del capricho de Goyael somni de la raó engendra monstres.
En David Gálvez Casellas té 44 anys, i gairebé els ha esperat tots abans de publicar les seves primeres novel·les. Ens estalviarem la discussió acadèmica de si els dos llibres de GálvezCartes mortes i Res no és real són o no són estrictament novel·les, acceptant com a bona la definició que del gènere va fer Pio BarojaLa novel·la és un sac on tot hi té cabuda.
Res no és real és, doncs,  la segona novel·la publicada per David Gálvez. La primera, Cartes mortes, va aparèixer el febrer de 2014, editada pel voluntariós segell Males Herbes, que també és qui se la juga amb aquest segon títol, tot just acabat de sortir de la impremta.
Res no és real té lloc en una societat inexistent en un lloc diferent de la ment del seu autor i, després, de la dels seus lectors: una societat imaginada. En Quartcamp Campverd és un home de no se sap quina època, que viu en aquesta societat distòpica, és a dir, en aquesta societat on ningú voldria viure. El seu germà, en Tercercamp Campverd li va ensenyar la manera d’escriure. El seu germà era comptador de dies en l’immens hivernacle on viuen, i d’on no poden escapar de cap manera. Hi viuen conreant maduixes, que són, també, el seu aliment exclusiu. Els dies es compten un darrere de l’altre, sense solució de continuïtat. Així podem dir que Res no és real és, de fet, un recull de fragments dels escrits personals d’en Quartcamp, que transcorren entre el dia 44368 i el dia 44711. Com que l’hivernacle no veu passar dies i nits d’una manera clara, hem de suposar que el període abasta, més o menys, més d’un any.
La desaparició del seu germà és el detonant que empeny en Quartcamp a escriure. Cal dir que a la plantació de maduixeres on viuen i desapareixen els pobladors de la novel·la, morir-se és quelcom excepcional. En aquest llocs sense nom, els que ens vigilen (uns éssers sense cap altre atribut que el de representar el poder de la llei i del costum) decideixen d’acord a uns cicles temporals perfectament establerts, com i quan han de desaparèixer les persones, que no arriben a morir-se. El qui també es arbitrari, i morir-se ve a ser com una cosa passada de moda, que es remunta a un perdut, i una mica enyorat, temps dels clans (una evocació, potser, de la nostra pròpia societat).
A traç gruixut, podem dir que el llibre està suposadament escrit entre dues desaparicions, la d’en Tercercamp Campverd, germà del narrador, i la desaparició de la Primeraverda, la seva filla gran. Ambdues desaparicions, sobtades, arbitràries, inexplicables, han estat decidides pels que ens vigilen. No venen precedides de cap avís previ, i no hi ha opció de revolta, perquè ningú no ha vist els que ens vigilen mai. Només ens son mostrats en forma de somni del narrador, que els identifica a una mena de crancs que cacen papallones.
El llibre, però, s’allarga, per fer palesa la única manera possible de revoltar-se en aquest món de lleis tan cruament senzilles. El llibre s’allarga fins que la dona d’en Quartcamp Campverd derrotada pel dolor, es mor dolçament en els seus braços.
Com la major part de les històries distòpiques, Res no és real no és versemblant. No ho pot ser. El mateix títol ens avisa d’aquest fet. Però, com totes les obres que no semblen creïbles, per ser llegides amb avidesa, han de permetre una mena de lectura altra que la de la versemblança. És tracta de fer saltar Aristòtil pels aires. D’entre les múltiples maneres de llegir històries increïbles, jo he llegit Res no és real en termes de símbols. És això el que em permet dir que Res no és real em sembla una reflexió sobre el poder, sobre el dolor creat pel poder, sobre la por i la mort, i sobre el llenguatge. I que llegit amb aquestes ulleres és un llibre de lectura àvida. Són cent-vint-i-vuit pàgines. La seva extensió, per tant ens parla més de nouvelle que de roman. Finalment, vull dir que no he perdut de vista en cap moment l’ombra de Kafka que plana sobre el text. Sobre tot pel missatge kafkià per excel·lència: quan s’ajunten allò inexplicable i allò injustificable, és quan apareixen tota mena de malsons, a la manera del capricho de Goyael somni de la raó engendra monstres.
En David Gálvez Casellas té 44 anys, i gairebé els ha esperat tots abans de publicar les seves primeres novel·les. Ens estalviarem la discussió acadèmica de si els dos llibres de Gálvez, Cartes mortes i Res no és real són o no són estrictament novel·les, acceptant com a bona la definició que del gènere va fer Pio Baroja: La novel·la és un sac on tot hi té cabuda.
Res no és real és, doncs,  la segona novel·la publicada per David Gálvez. La primera, Cartes mortes, va aparèixer el febrer de 2014, editada pel voluntariós segell Malesherbes, que també és qui se la juga amb aquest segon títol, tot just acabat de sortir de la impremta.
Res no és real té lloc en una societat inexistent en un lloc diferent de la ment del seu autor i, després, de la dels seus lectors: una societat imaginada. En Quartcamp Campverd és un home de no se sap quina època, que viu en aquesta societat distòpica, és a dir, en aquesta societat on ningú voldria viure. El seu germà, en Tercercamp Campverd li va ensenyar la manera d’escriure. El seu germà era comptador de dies en l’immens hivernacle on vivien, i d’on no poden escapar de cap manera. Hi viuen conreant maduixes, que són, també, el seu aliment exclusiu. Els dies es compten un darrere de l’altre, sense solució de continuïtat. Així podem dir que Res no és real és, de fet, un recull de fragments dels escrits personals d’en Quartcamp, que transcorren entre el dia 44368 i el dia 44711. Com que l’hivernacle no veu passar dies i nits d’una manera clara, hem de suposar que el període abasta, més o menys, més d’un any.
La desaparició del seu germà és el detonant que empeny en Quartcamp a escriure. Cal dir que a la plantació de maduixeres on viuen i desapareixen els pobladors de la novel·la, morir-se és quelcom excepcional. En aquest llocs sense nom, els que ens vigilen (uns éssers sense cap altre atribut que el de representar el poder de la llei i del costum) decideixen d’acord a uns cicles temporals perfectament establerts, com i quan han de desaparèixer les persones, que no arriben a morir-se. El qui també es arbitrari, i morir-se ve a ser com una cosa passada de moda, que es remunta a un perdut, i una mica enyorat, temps dels clans (una evocació, potser, de la nostra pròpia societat)
A traç gruixut, podem dir que el llibre està suposadament escrit entre dues desaparicions, la d’en Tercercamp Campverd, germà del narrador, i la desaparició de la Primeraverda, la seva filla gran. Ambdues desaparicions, sobtades, arbitràries, inexplicables, han estat decidides pels que ens vigilen. No venen precedides de cap avís previ, i no hi ha opció de revolta, perquè ningú no ha vist els que ens vigilen mai. Només ens son mostrats en forma de somni del narrador, que els identifica a una mena de crancs que cacen papallones.
El llibre, però, s’allarga, per fer palesa la única manera possible de revoltar-se en aquest món de lleis tan cruament senzilles. El llibre s’allarga fins que la dona d’en Quartcamp Campverd derrotada pel dolor, es mor dolçament en els seus braços.
Com la major part de les històries distòpiques, Res no és real no és versemblant. No ho pot ser. El mateix títol ens avisa d’aquest fet. Però, com totes les obres que no semblen creïbles, per ser llegides amb avidesa, han de permetre una mena de lectura altra que la de la versemblança. És tracta de fer saltar Aristòtil pels aires. D’entre les múltiples maneres de llegir històries increïbles, jo he llegit Res no és real en termes de símbols. És això el que em permet dir que Res no és real em sembla una reflexió sobre el poder, sobre el dolor creat pel poder, sobre la por i la mort, i sobre el llenguatge. I que llegit amb aquestes ulleres és un llibre de lectura àvida. Són cent-vint-i-vuit pàgines. La seva extensió, per tant ens parla més de nouvelle que de roman. Finalment, vull dir que no he perdut de vista en cap moment l’ombra de Kafka que plana sobre el text. Sobre tot pel missatge kafkià per excel·lència: quan s’ajunten allò inexplicable i allò injustificable, és quan apareixen tota mena de malsons, a la manera del capricho de Goya: el somni de la raó engendra monstres.