dissabte, 21 de febrer de 2015

Albert Roig al 'Diari d'Andorra' sobre 'Res no és real'

Res no és real


M’hi vaig enganxar. El dia que penjava al seu web un nou capítol descobria una mica més d’aquell món irreal que anava bastint en el meu. Capítols curts, però intensos, que em deixaven amb la curiositat de què passaria a continuació. Reconec que ara ho tinc una mica difús en la memòria i no recordo amb claredat si havia d’esperar massa a llegir el següent capítol, perquè la producció no era diària, però no negaré que cada matí hi entrava per veure si la saga continuava. Em va captivar la història, el relat amb certs punts angoixants i, sobretot, les ganes de saber en quin món, en quin ecosistema vivien els personatges. Al cap dels dies, acabada ja l’obra, el seu relat va passar a ser d’aquells que et queden al cervell i de tant en tant et ressorgeixen. Com les obres que et marquen no saps ben bé per què, però que en algun moment de la teva vida el seu imaginari se’t mostra de nou davant dels ulls. Certament mai n’he parlat amb el David d’aquestes sensacions. I recordo clarament com un cop finalitzada l’obra, coneixedor de la meva lectura en línia a cada capítol nou que penjava, m’havia demanat l’opinió. No em demaneu per què, però no trobava les paraules adients per definir què havia sentit –tots sentim coses quan llegim–. Ho he sabut sis anys després (o set, potser). Més enllà del relat, hi havia un altre magnetisme que em portava cada matí a clicar l’enllaç al seu bloc i del que me n’he adonat ara en la relectura en paper: no és altra que el joc i les construccions lingüístiques, l’elaboració d’un nou món al servei de les paraules entrellaçades que ens ofereix el Res no és real (Males Herbes) d’en David Gálvez.