dimarts, 23 de juliol de 2013

Andrés Luengo sobre "Cartes mortes" (exclusiva?)

El moment 'Portella'

  • David Gálvez debuta en la ficció amb 'Cartes mortes', novel·la experimental en la línia de 'Rayuela' / Iñaki Rubio prepara recull de contes i es 'cola' a l'antologia 'Els caus secrets'

A. L.
ESCALDES-ENGORDANY
Periodic
Gálvez espera a la Casa de la Vall l'arribada de la seva primera criatura, "Cartes mortes"; Rubio encara no té títol, però el 2014 tornarà als aparadors. Foto: EL PERIÒDIC
D'acord: qui va donar el tret de sortida va ser Joan Peruga per Sant Jordi amb El museu de l'elefant, el barrabum literari de la temporada. Però ara és el torn de dos dels seus col·legues -i amics, si ens permeten l'oxímoron- portellans: David Gálvez i Iñaki Rubio, tots dos amb novetat en perspectiva -una perspectiva més o menys pròxima- i que amenacen de convertir el 2014 en l'Any Portella. Ja es veurà, perquè en matèria editorial mai no es pot dir blat fins que no és al sac i etcètera –que li diguin si no a Natàlia Senmartí i la seva Jai-Vita, aquella de romans, aparcada des de fa anys als llimbs literaris, per no parlar del Soldeu de Morell– però el cert és que les criatures de Gálvez i de Rubio es troben en un prometedor i avançat estat de gestació, i caldria que les coses es torcessin molt, però molt, perquè fessin finalment figa.
Anem primer amb Gálvez, de qui coneixíem fins ara la faceta de contista -i de cortazarià major de les Valls neutres, que no és un títol en absolut menor- i que s'estrenarà el curs que ve i amb Cartes mortes en la novel·la -paraules majors, amb el permís de Rubio, ja ho veuran. La publicarà a finals d'any Males Herbes, intrèpida editorial barcelonina amb vocació de pam, fum i pipa -compartirà catàleg amb Valero Sanmartí, el de Jo només follo a pèl: no els diré més- i constitueix un patracol de vocació experimental en la línia de Rayuela, amenaça Gálvez. Salvant les distàncies i modèstia a part, naturalment. Si el lector ha crescut -literàriament parlant, és clar- amorrat al piló de les novel·les-riu vuitcentistes, ja pot passar directament de pàgina. No hi busquin a Cartes mortes ni un fil argumental coherent, ni protagonistes d'una peça, ni que li donin tot ben mastegadet. Gálvez proposa un joc literari, una mena de trencaclosques a partir d'una sèrie de cartes de les quals només en sabem les dates inicial i final: van ser escrites entre el 2003 i el 2007. Res més. Ni l'autor, ni el destinatari, ni el vincle que els uneix, ni el motiu de tan intensa correspondència. De fe, una correspondència no corresposta, perquè aquí qui escriu només és una de les parts. L'altre es limita a rebre les cartes i a llegir-les. Se suposa, perquè Gálvez ho vol posar una mica més difícil encara: podria ser que ni tan sols existís un destinatari.
Art major i art menor
Es tracta, diu, de sembrar el camp de joc de pistes que el lector ha d'anar recollint i armant per trobar-li el sentit a tot plegat, amb una estructura fragmentària on les coses rarament són com semblen i que reclama la participació activa del lector, amb el risc (assumit) d'irritar els (legítims) amants de la novel·la a l'antiga, amb personatges, peripècies i totes aquestes relíquies literàries. No s'acaba aquí la dèria experimental de Gálvez, que ha treballat un llenguatge volgudament apàtrida, geogràficament impossible d'ubicar, en un exercici de virtuosisme estilístic que -admet- se li ha resistit més en català que en la versió en castellà de Cartes mortes. Que no és altra cosa -diu- que un «repte»: el de demostrar-se a si mateix que era autor capaç de la llarga distància, més enllà de l'esprint del conte i del relat breu. Més enllà de Cortázar i Kafka -ja ho veuen: Gálvez no es moca amb mitja màniga, no- s'apunti el lector una referència: la de l'Andorra de Peter Cameron i la seva atmosfera altament suggestiva, vagament malaltissa i finalment opressiva. La llàstima és que per saber si el debut de Gálvez estarà a l'altura de tan exigents companys de viatge caldrà esperar encara uns mesos. Paciència.
L'altre portellà del dia és Rubio, que ha ensenyat aquest curs la poteta a Els caus secrets, antologia de joves narradors dels territoris de parla catalana. I entenguem-nos: els editors -la mallorquina editorial Moll- considera «joves» vels autors per sota dels 40. L'autor de Trencadís hi col·loca "Fantàstic APS" –un dels capítols de Trencadís, precisament– i comparteix índex amb una seixantena de promeses -entre les quals hi ha, per cert, la barcelonina Bea Cabezas, la guanyadora de l'últim Carlemany de veritat. Però això ja és història. Rubio té al calaix una col·lecció de contes que espera veure als aparadors al pròxim Sant Jordi. Perquè es considera per sobre de tot contista –i aspira a dreta llei a viure del cuento, quasi res– i despatxa com a «tronada» i «equivocada» aquesta concepció de la novel·la com a art major –i del relat, com a germà petit, petit. Al contrari, diu: «La frontera entre l'una i l'altre cada dia és més difusa, i de fet crec que és més difícil escriure un bon relat, amb l'exercici de contenció i síntesi que implica, que no una novel·la, on et pots esplaiar tant com vulguis». És veritat que Trencadís tenia de novel·la més l'aspecte que no el concepte, i que el conte té tots els números per erigir-se –vaticina– en el gènere del segle XXI. Com el tuit. No altra cosa sostenien –i sostenen– il·lustres col·legues de gènere, des de Cortázar –«Julio nostre, que esteu en el cel»– fins a Pàmies, passant per Trabal i Monzó. Quasi res. Força i honor.