dimecres, 29 d’abril de 2015

Ressenya de 'Res no és real' d'Àlex Oliva

“Res no és real”. Despertant de la becaina grossa.

Obro la primera pàgina. Llegeixo el primer capítol, amb un cert recel. Llegeixo el segon. El tercer. I ja està. Suspensió de la incredulitat assolida en un temps rècord. Ja m’he submergit completament en un altre món. El món que ha bastit David Gálvez.
Captura de pantalla 2015-04-28 a las 11.14.55Retrocedim en el temps. Sóc a Laie, m’hi trobo el Yannick Garcia, i em fa parar atenció a Res no és real, el llibre de Males Herbes que ha escrit un andorrà. Unes setmanes després sóc a La Puça, la llibreria de referència a Andorra, amb el Marc @calreflex, parlant d’altres coses. Veig el característic color verd dels Males Herbes i  li pregunto al Marc pel David Gálvez. Ell obre el llibre per la pàgina de crèdits i m’ensenya qui l’ha corregit, mentre em pica l’ullet.
Són massa bons indicis. Tinc una cua de llibres pendents inacabable, però decideixo colar Res no és real per la via d’urgència.  No me’n penedeixo.
Res no és real em reconcilia amb l’experiència primordial, autèntica, de llegir una bona novel·la; una sensació que cada cop costa més de trobar i que quan s’ensopega no es pot comparar amb cap altra. Gálvez construeix un món complet, rodó, immersiu. A la seva manera, perfecte. Sí, hi ha notes de Huxley, Orwell o Bradbury. Però sí RNER s’agermana clarament amb alguna cosa, per dimensions i proposta, és amb algun dels millors capítols de The Twilight Zone.
Em fascinen els llibres que, fent un pas més enllà de les estructures simples, esdevenen artefactes narratius. Màquines literàries sense manual d’instruccions: el lector n’ha de deduir el funcionament per entendre la història. Res no és real entra en aquest camp. I no pas per l’estructura de la narració, que és cronològica, sinò pequè el lector té un paper decisiu per desxifrar allò que se’ns explica. D’aquesta manera, RNER esdevé un exemple perfecte de lateoria de l’iceberg de Hemingway. El que llegim és una part mínima de la història. La resta, l’elabora la nostra imaginació.
La prosa, calculada fins a l’extrem, constreta, planificada, està completament al servei de l’argument. De fet, les paraules, el seu us i la seva conservació són una part substancial de la història. Cada capítol està escrit amb lupa, amb l’economia i l’exactitud d’un poema. A RNER no hi ha ni una paraula de més.
DSC_0028
Maduixes tancades dins d’un tupper, a la cuina. Tot plegat té una llum estranya.
La lectura, doncs, és perillosament ràpida. Em freno, no vull acabar el llibre massa aviat. Rellegeixo. Retrocedeixo. Reflexiono. Compto dies. Em miro les pàgines que em falten per acabar. Ho deixo per demà. I quan acabo, com si acabés de despertar d’una becaina grossa, per consolar-me, menjo un plat de maduixes.

dilluns, 20 d’abril de 2015

Avançament Sant Jordi 2015 'BonDia Andorra'

Un Sant Jordi de conte

Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Definitivament, som un país prosaic. La poesia ha desaparegut del mapa, que hi farem, i fins i tot Teresa Colom s’ha passat a la ficció. Signe dels temps, perquè publicar un volum de poemes s’ha convertit en un negoci ruïnós només apte per a editors amb vocació suïcida... o signe qui sap si de normalitat, perquè la literatura andorrana -i perdonin la hipèrbole- ha deixat enrere el resistencialisme d’altres èpoques i pot consagrar-se a la ficció, que és el que indica la salut d’una literatura. En resum, que un any més, i ja en portem uns quants, no busquin a l’aparador de novetats cap poemari gestat per aquí dalt. No l’hi trobaran. I no serà perquè no hi hagi matèria primera: Antoni Caus continua esperant que algun editor perspicaç s’atreveixi a desafiar la lògica. I en un país on es publica pràcticament tot, que Caus sigui encara avui un poeta inèdit constitueix un pecat (literari) imperdonable.
És clar que tanta penúria poètica té el seu revers: d’una banda, el boom del relat breu, abanderat per Iñaki Rubio i al qual s’han incorporat Pilar Burgués i -ho dèiem fa un moment- la mateixa Colom. De l’altra, la definitiva consolidació de David Gálvez, per si algú ho dubtava, com la veu més sorprenent, original i ambiciosa de la ficció nostrada. L’altra bona (?) notícia de la temporada és la proliferació de segells, seguint la inquietant tèndència dels últims anys: a un sector que ja es caracteritzava per una poc prometedora atomització -mitja dotzena de segells, la majoria dels quals no superen les dues novetats anuals- amb els vicis que això comporta -línies editorials en alguns casos capritxoses, productes que en ocasions no arriben als estàndards professionals- s’hi ha afegit aquest curs un projecte nou de trinca -Mesclant- i la descriogenització de dues veteranes que semblaven amortitzades -Límits i Anm- però que tornen amb ambició renovada a la carrera editorial. En fi, potser no és el panorama ideal, però el cert és que hi trobaran de tot. Ja ho veuran. Menys poesia, és clar.
Novel·la: Gálvez i Arrabal: quan la realitat és inefable
L’any passat ja va donar la sorpresa amb Cartes mortes. I aquest curs s’ha superat amb Res no és real. Ens refereim, és clar, a David Gálvez, que amb la seva segona novel·la -aquesta distopia ambientada en un immens camp de maduixes: dit així no sembla molt prometedor, tenen raó- demostra no només la seva versatilitat -es troba als antípodes formals i conceptuals de Cartes mortes- sinó una radical originalitat que li permet aventurar-se amb una seguretat portentosa en gèneres absolutament marcians en el nostre panorama literari. I fer-ho, a més, amb una veu indiscutiblement pròpia: ambició literària i altíssima erudició cuinades amb un estil accessible per a qualsevol lector. Un autor, en resum,  que no desentonaria al costat de Cortázar i el boom, ni tampoc al de Bradbury i companyia.
Un altre que hi torna és David Arrabal: fa dos anys va debutar amb El final de todos los inviernos, primera novel·la gòtica parida per aquí dalt; amb El sueño inefable persisteix en la ficció paranormal, ara sense àngels antropòfags però -amb presències nocturnes d’aquelles que fan tanta basarda. La collita més o menys local de la temporada es completa amb El ball de les pedres, intriga històrica ambientada als Pirineus del segle XIV i debut de l’encampadana Marta Pont.
Igualment negra, però d’ara mateix, és L’home que comptava diners, del barceloní Jordi Boixadós, vagament inspirat en els doble assassinat del Roc Blanc i on ensenyen la poteta les màfies xineses. Gran golpe en la pequeña Andorra constitueix de la seva banda la segona incursió novel·lística de Dani el Rojo, cèlebre atracador a la Barcelona dels 80 reconvertit en escriptor mediàtic que aquí perpetra literàriament un sensacional cop andorrà: 200 lingots d’or i 10.000 milions de pessetes.
El capítol dels premis literaris és per a la barcelonina Verónica Sánchez i Coses que no podrem evitar (Carlemany), i per al tarraoní Josep Gironés i Presidi major (Fiter i Rossell). La sorpresa, per al lleidatà Jesús Bonals, amb una novel·la, Concert per a la mà esquerra, que explota literàriament l’epopeia dels passadors; i la nota exòtica, per a Ese príncipe que fui, en què el mexicà (!) Jordi Soler posa en solfa l’estupenda, fabulosa i esperpèntica història de Federico de Grau i la Sobirana i Imperial Orde de la Corona Asteca. Segur que ho recorden: el tresor de Moctzeuma i tot aquell tinglado.
Per acabar, dues novetats provinents de l’altre costat de l’Atlàntic: The curse of the Infinity Bracelets, patracol romàntic de la canadenca Julianna Andrew, i el recull de contes Single, Carefree, Mellow, de la nord-americana Katherine Heiny, totes dues amb deriva andorrana inclosa.
Contes i relats: tastets de vida
Qui ens havia de dir que el conte, el germanet petit de la ficció, es convertiria un dia en el gènere rei d’aquest racó nostre de Pirineu. Doncs així ha estat aquest curs, per obra i gràcia de dues autores que s’estrenen la distància curta -Teresa Colom i Pilar Burgués- i d’un reincident, Iñaki Rubio. Comencem per aquest últim, que ara fa tres temporades va debutar amb aquellTrencadís  on ja anunciva el gust pel relat que parteix de la realitat més prosaica per enfilar-se a cop de gir fantàstics i final sorpresa en una mena de realisme màgic a la catalana. Doncs tot això ho confirma i ho ho du fins a les últimes conseqüències L’altre costat del mirall, premi Joaquim Ruyra 2014.
Colom deixa (temporalment) aparcada la poesia  i prova sort en la ficció amb La senyoreta Keaton i altres bèsties, cinc relats d’estirp gòtica -Shelley, Bierce, Lovecraft i anar fent- i una absoluta raresa en la literatura catalana d’avui. Acabem amb Burgués, que converteix deu anys de via crucis hospitalari per culpa d’una insidiosa diabetis en els 34 microrelats de Flaixos de llum blanca: cant a la vida, exercicxi de supervivència, una teràpia més o menys alternativa i llibre d’autoajuda en el sentit literal de la paraula.
No ficció: Jueus, càtars, Trento i Rilke: de pel·lícula!
Comencem  el periple per aquest fascinant calaix de sastre amb Rainer & Lou. Pura qüestió de galons, perquè la represa de Límits -ara, ja saben, amb Miquel Clua i Marc Miró al timó de la nau- ens porta una coseta rara, exquisida i delicada com un camafeu grec: la correspondència creuada entre Rilke i Lou Andreas-Salomé, amants, amics i confidents -no necessàriament en aquest ordre- i, no cal dir-ho, dues de les vaques sagrades de la literatura europea del primer terç del segle XX. Una proposta que té poc, per no dir res a veure amb els seus companys de secció, més decantats cap a la monografia històrica però també amb derives filològiques (Repertori andorrà: 300 joies del vocabulari del Principat d’Andorra, de Xavier Rull) i gastronòmiques (Cuinant amb el Manu!, de David Manubens, disponible només en versió digital), i -glups- un parell d’incursions en aquest gènere tan perillós com és l’autoajuda (Projecte felicitat, de Joan Carles Sasplugas) i el coaching (Fundraising, de Miguel Huguet)
La fascinació del passat
Els aficionats a la II Guerra Mundial i a l’epopeia dels passadors poden completar la visió novel·lística de Bonals -els en parlem a la pàgina anterior- amb Huyendo del Holocausto, on l’historiador lleidatà Josep Calvet (Les montanyes de la llibertat) aporta llum sobre la llegenda negra i rescata de l’oblit la figura proteica de Samuel Sequerra, el Schindler dels Pirineus. L’historiador urgellenc Carles Gascón se’n va molt més enrere a La catedral saquejada: exactament, fins al 1195, a compte de la invasió del comtat d’Urgell protagonitzada pel comte de Foix, auspiciada per la mare del mateix Ermengol d’Urgell i beneïda -mare meva- pel bisbe Bernat!
Menció a part per a Història de tots els noms de casa d’Andorra, l’últim patracol d’Albert Pujal, que ofereix exactament el que promet al títol. I no ens oblidarem de les dues últimes entregues de la Bibliothèque Nationale (els facsímils de La coutume d’Andorre, de Brutails, i de Les institutiions politiques du Val d’Andorre, de Jules Six). Tampoc de la nova entrega dels paisatges nostrats a càrrec del fotògraf Jaume Riba (Anhels), ni de Quan anàvem al cinema, sensacional història del cine a la Seu que firma Josep Benavent, l’home que ho sap tot sobre la matèria.
Vides exemplars (o no gaire)
Més sorprenent encara que el boom del relat és la proliferació de biografioes que ens ha deixat la collita del curs. Amb lloc destacat per a El síndic Cairat: el meu padrí, primer intent de posar negre sobre blanc la figura del primer estadista del segle XX andorrà, que firma Maria Teresa Cairat -néta del nostre home- amb un to eminentment hagiogràfic però amb interessantíssimes aportacions inèdites, com ara la detenció del síndic a Barcelona, perpetrada per la policia franquista els primers anys 50. Ara només falta que el gremi dels historiadors posi fil a l’agulla i completi la feina amb una biografia acadèmica.
No abandonem les altes esferes: El llarg caminar d’un home bo és un volum de difícil catalogació, transcripció d’una llarga conversa mantinguda a finals dels 90 pel bisbe Martí Alanis i l’escriptor Antoni Morell, i que suposa a més el rellançament d’Anem Editors, el segell de Josep Dallerès. Jacint Casal, de la seva banda, recula fins al segle XVIII i reconstrueix a Francesc Busquets i Mitjans la peripècia vital d’aquest militar austracista, parent remot seu i paradigma dels milers d’exiliats que va deixar la derrota del 1714.
Res a veure amb Esteve Albert -de qui Voliana escura el centenari amb un sensacional Diccionari essencial de l’inventor del Pessebre Vivent- ni tampoc amb el Peret de cal Vilanova, l’últim pastor urgellenc que va fer la transhumància, i de qui Marià Cerqueda, nebot seu, n’ha seguit les traces a Poques ovelles, pcs xiulets. Atenció per acabar a Retirat als quaranta, una mena d’Expreso de medianoche a l’andorrana, en què Jordi Capdevila -condemnat per tràfic d’haixix- evoca l’hospitalitat de les presons marroquines. Un volum que, a més, suposa la presentació en societat de Mesclant, el nou segell d’Àngel Dalmau.
Infantil: l’any de l’abundància
En un any bibliogràficament pròdig no hi podien faltar novetats per als més petits. Amb menció especial per a Editorial Andorra i per a l’urgellenca Salòria, que continuen apostant per aquest nínxol de mercat. I per partida doble: el segell de la família Rebés, amb Alarma a la granja i Entre pans; Salòria, amb El poltre de la lluna i La vedelleta Reula. Però la bona, excel·lent notícia, és la rara coincidència de fins a tres títols infantils d’autor(s) locals: l’escaldenc Jordi Planellas torna a il·lustrar una història digital, però ara no la d’Andorra, com fa dos anys, sinó la de Catalunya. I de nou amb l’aval d’Aloma; el massanenc Gregory Coonen publica la segona entrega de les aventures del ratolí Molly (El tresor de Carlemany) i Maria Fiter debuta a Siruela -poca broma- amb el conte Julieta i el silenci del riu.

dissabte, 18 d’abril de 2015

Ressenya de 'Res no és real' a 'El kraken'

Bravo!

Les meves congratulacions a les dues parts que han fet possible una novel·la com aquesta: L’autor
David Gálvez, i els editors de Les Males Herbes. Bravo, perquè Res no és real és una novel·la curta de ciència-ficció sense complexes, escrita amb mà ferma per un autor poc conegut però pel qual han apostat sense problemes. Bravo també als editors per publicar una història estranya, poc predisposada a agradar a tots els públics i en canvi molt necessària a casa nostra per ajudar a normalitzar el gènere fantàstic.

Res no és real és, com deia, una història curta, senzilla, poc amant de les complexitats i de les trames argumentals que es bifurquen i es dispersen, que s’allunyen del camí marcat. Aquí el sender està perfectament traçat, un camí  a través del que l’autor ens narra una història simple, humana i enigmàtica. I res més. Però la novel·la té diferents graus de lectura sota l’aparença de conte distòpic. Comentem el fascinant i claustrofòbic escenari: Un camp de maduixes. Unes parcel·les cobertes per un sostre transparent de grandària poc precisa on centenars de persones, de famílies, treballen tota la seva vida cultivant l’esmentada fruita per sobreviure, doncs no tenen res més per alimentar-se: Només maduixes i aigua. Durant generacions no han fet res més que millorar el cultiu maduixaire, i poc a poc han anat perdent la memòria col·lectiva de qui eren abans i de què feien. Per mirar d’aturar aquest oblit del passat, alguns escollits compten els dies que transcorren, imperturbables, i apunten els fets importants que s’esdevenen a la comunitat. Però aquests escassos moments importants es concentren en les periòdiques sequeres i les pèrdues de consciència general que s’esdevenen tot seguit quan l’aigua torna a fluir. I naturalment en les misterioses desaparicions que controlen el nivell de la població.

Un escenari doncs, distòpic, el qual ens és descrit per boca de Campverd, una de les poques persones que saben escriure o llegir. L’autor utilitza un llenguatge directe però elaborat que aflora en primera persona de la ment de Campverd. Però tot i la seva senzillesa, la prosa ens captiva i ens hipnotitza com poques vegades he vist en una obra d’aquestes característiques. Els capítols curts i les repeticions de les frases, costums, lleis, com si fossin mantres que no cal oblidar, penetren en la nostra ment i ens aboquen a seguir llegint sense aturar-nos.

La segona capa que cal analitzar, a part de l’estrany escenari, és el llenguatge, part intrínseca de l’obra. Gálvez aporta hipòtesis i teories de com un grup d’humans pot modificar el seu llenguatge, el seu vocabulari, en funció de l’entorn en que es mou, viu i mor. Un llenguatge al servei d’una comunitat que no coneix res de l’exterior (si és que aquest existeix) i que per tant no pot contaminar-se amb res que no tingui a veure amb el camp de maduixes i la vida quotidiana, doncs els coneixements de Campverd i els seus es basen en la descoberta empírica aportada exclusivament pels seus sentits; no existeix un llegat passat que puguin consultar o comparar. És com el mite de la caverna que imaginava Plató, on els humans no saben res del món exterior i aquest esdevé quelcom fora de la realitat. Aquí els humans estan obligats a mirar els camps de maduixes i només poden intuir que existeix un exterior que mai han experimentat.

Així doncs tenim un misteri, tenim una narració en forma de diari personal i tenim un escenari concret. Tots aquests elements combinats ens proporcionen una historia tan fascinant com frustrant degut a que a l’autor no li inteteressa mostrar-nos nous camins possibles per fugir d’aquesta vida monòtona i repetitiva; no pretén convertir el camp de maduixes en la base d’un thriller; ans al contrari, el final queda obert, en suspens... en aquest sentit crec que una mica més de determinació en la conclusió de l’obra, ni que fos esbossada, hagués ajudat a que el lector la valorés millor encara.

A part d’aquest fet, la única cosa que puc reprovar a la història és de caràcter tècnic: Costa creure’s que diverses generacions de persones s’alimentin única i exclusivament de maduixes, sense cap altra font de nutrició. Aquest punt li ha restat credibilitat a l’obra. Però és un detall que no eclipsa el que definiria com a una història distòpica que ens hipnotitza des de la primera paraula i que ens deixa amb ganes de molt més.

Bravo doncs, per escriure i publicar aquesta obra, tan personal, tan poc comercial, amb tants pocs complexos, però que sense dubte pot esdevenir un referent en la ciència-ficció actual en la nostra llengua.
Eloi Puig, 16/04/15

dimarts, 14 d’abril de 2015

Relat-poema antic (text mutant) publicat a 'Paper de vidre'



David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú, 1970) és un escriptor andorrà en llengua catalana i castellana. Ha destacat com a articulista i narrador, tot i que també ha fet incursions en poesia i assaig. Ha publicat més d’una setantena d’articles en diaris, revistes i publicacions andorranes, catalanes i argentines. És membre de l’equip de redacció i articulista de la revista Portella. A l’editorial Males Herbes ha publicat les novel·les Cartes mortes (2014) i Res no és real (2015).


Les noies del clípol


En homenatge a O. G. 

DavidGalvezPodria escriure cada dia una entrada de dietari que parlés d’una tipologia diferent de passatger del Bus Exprés: sobre els jubilats que preferirien un transport menys diligent; sobre els adolescents que entre riures i provocacions van cap a l’institut en grupets; sobre les parelles d’amigues que es dirigeixen al centre d’Andorra amb la idea de fer esclatar la targeta. Podria escriure també sobre alguns individus, espècimens de les diverses tipologies que acabo de mencionar, als quals em dedico a observar de manera sistemàtica: el padrí, vidu de fa dos anys i tres mesos, que es desplaça cada tarda fins a Sant Julià per fer la partida de botifarra —i un parell de gotets de vi— amb tres companys; el jove insegur que mira d’anar vestit com si fos el surfista més informal, l’skater més desimbolt, però que no pot evitar desprendre una flaire de postís que es barreja amb la pròpia suor axil·lar; la noia que fa dues nits es va allitar amb un ex de la seva companya de trajecte i millor amiga i que no sap com dir-li-ho. De tots aquests tipus en guardo un munt d’impressions i esquetxos en diversos blocs. Avui, però, no toquen. Aquest apunt íntim va més enllà de les observacions fredes, de la descripció dels gestos o de les robes, de la simple anotació del vocabulari emprat.

Parlaré avui, només, de les noies del clípol, d’ulls de sucre caramel·litzat, de pells brunes i tibants, que es recullen els cabells en cues que ressalten les seves natges en un xiuxiueig de brisa entre pollancres.

Les noies del clípol passegen amunt i avall dels passadissos, s’asseuen com fent veure que no saben que tothom les percep, com si les aixecades de barbeta, les caigudes de parpella, les revolades de cabells no fossin terratrèmols, com si els estremiments que provoquen amb els malucs i amb les sines no desestabilitzessin l’autobús en cada rotonda, com si no desencaixessin l’univers.

De vegades són dues i quan baixen del clípol van de bracet, transmetent-se energia sexual recíproca, com dinamos, com generadors eòlics gegants. I si algú les mira al fons dels ulls ha d’acabar apartant la vista, per valent que es cregui. I si algú les mira al fons dels ulls elles es posen el bust a lloc amb un gest casual i desinhibit, se l’alcen i posicionen, de pura emoció, de pures ganes que qui se les mira abaixi la mirada i puguin sortir volant plegats, agafats tots d’una mamella com si anessin en zepelí.

I a la tarda estenen les natges, els llavis, les turgències al reflex de les finestres del clípol. I el retorn que els fa el vidre coincideix exactament amb la nostra mirada: despreses de les bruses i faldilletes, enrojolades en sentir-les gairebé nues i joves i agitades.

I als vespres comparteixen una conversa absent amb aquella senyora que coneix sa mare i que s’ha assegut al seient del costat mentre imaginen com serà el moment en què estirin la mà per demanar que s’aturi l’autobús i mostraran l’aixella, mentre es demanen si se’ls encendrà el sexe com una bombeta de cent watts quan s’alcin cap a la porta i els homes emetin mentalment frases d’admiració i proeses silencioses.

Les noies del clípol pateixen pensant que se’ls marciran els pits, que se’ls botiran les cames, que se’ls faran malbé els genitals si no saben aprofitar l’anhel que perceben en els homes i que tant les caldeja, malgrat que sovint se’n voldrien desempallegar com d’unes mitges suades, com d’uns sostenidors que tiben massa, com d’unes extensions capil·lars supèrflues. Voldrien despullar-se i tenir el valor de rascar-se a fons, de magrejar-se, de tocar-se. Voldrien —però no poden!— desenganxar-se les cames lisèrgiques, els caps fluorescents, les costelles bumerang i llençar-ho tot plegat, llançar-se a si mateixes en bocinets als peus de tots els embadalits passatgers que pugen i baixen del clípol i les desitgen sense pausa ni esperança.

dimecres, 8 d’abril de 2015

Ressenya de 'Res no és real' al blog 'Especulacions d'un Neanderthal



Res no és real de David Gálvez



Males Herbes, Barcelona 2015



129 pàgines


Amb prou feines ha passat un any des que va sorprendre a públic i crítica amb Cartes Mortes (Males Herbes, 2014), i l'escriptor andorrà David Gálvez (1970) torna a la càrrega amb Res no és real, una nouvelle de format i aparença lleugera però de gran i sorprenent profunditat.

Hi ha un món, dominat per camps de maduixes. Tot són camps de maduixes. I hi ha una gent que cultiva maduixes. I no fan res més. Per boca de, o millor dit, per mans de Campverd, un d'aquests individus, sabem que hi ha una altra gent que no treballa als camps de maduixes; són els que ens vigilen, els que fan possible que la resta hi treballi. Com si d'una estirp de titans o de déus es tractés, els que ens vigilen subministren l'aigua i els estris necessaris per a la producció continuada de maduixes. És la Llei.

De tant en tant, però, per voluntat dels que ens vigilen, s'esdevenen les secades, les becaines grosses, seguides de les desaparicions i l'horror. Aquesta successió de fets aparentment arbitraris no és res més que un sistema de control social, summament coercitiu i punitiu, que permet mantenir els milers o milions de cultivadors de maduixes amb el cap cot i la vista enganxada al maduixer. És la Llei.

Ja fa més de 40.000 dies que aquest sistema funciona així, i pocs, o ningú, té la mínima noció del què hi havia abans. Tan alienats estan els col·lectors que mica en mica han anat perdent el llenguatge. Potser és aquest un dels punts cabdals del que ens proposa David Gálvez: com ens pot afectar, tant individualment com en societat, el fet de que ens vagin esborrant el llenguatge, en un principi, i la nostra lliure capacitat de pensament, al final. Perquè es comença eliminant unes simples paraules d'ús no vinculat a la feina de cada dia i s'acaba anorreant la capacitat de raciocini, l'empatia i la solidaritat entre els iguals. Per això, l'acte més gran de rebel·lia que pugui dur a terme en Campverd serà el d'anar posant les paraules per escrit (pràctica gairebé oblidada) i així recuperar també la memòria d'allò que ha estat succeint durant més de 40.000 dies, com a avantsala de qüestionar-se l'status quo imperant, per entrellucar la intencionalitat darrera les suposades arbitrarietats d'aquella estirp de creadors primordials o poder a l'ombra corporatiu. Per ell, pels seus fills i per les generacions posteriors. «Penso, a més, que el mateix procés de lectura n'implica un d'interpretació, així com en el procediment d'escriptura rau una necessitat d'organització del món i del pensament que el món pressuposa». 

Aquesta nouvelle té una important càrrega simbòlica i metafòrica, i on l'aparent economia de paraules i llenguatge per part de l'autor converteix la trama en quelcom encara més inquietant, ja que, al capdavall, es pot substituir el camp de maduixes per qualsevol altre element de producció que creguem més proper per adonar-nos, amb estupor, que en Campverd som, o podem ser, tots, si els que ens vigilen es surten amb la seva. Així doncs, com deia Antonio Gramsci: «Instruïu-vos, perquè necessitare(u)m tota la vostra intel·ligència».

dijous, 2 d’abril de 2015

Curiositats


Recomanacions del Via Llibre (ref. 'Res no és real')

Una comunista, una russa i una utopia

Categoria: Recomanacions
Segur que molts de vosaltres heu vist alguna vegada el 10 perfecte d’aquella nena de 15 anys als Jocs Olímpics del 76 a Mont-real: el seu petit cos esvelt i musculat volava entre les barres asimètriques, mentre la comentarista feia elogis dels seus exercicis. Aquell va ser un moment històric, uns jocs històrics on Nadia Comaneci, la nena que venia de l’altra banda del teló d’acer, s’enduia set 10, una puntuació mai aconseguida fins llavors.
D’aquesta història l’autora francesa Lola Lafon ha escrit el que sembla una biografia, titulada “La pequeña comunista que no sonreía nunca”. I diem “el que sembla” perquè en realitat és una novel·la basada en fets reals que imagina el que li devia passar a la gimnasta romanesa des de 1969, quan és seleccionada per un entrenador hongarès, fins al 1981, quan cau el mur de Berlín. No només crea una ficció en els esdeveniments, sinó que recrea unes converses telefòniques imaginàries entre ella i la gimnasta.
I és que el cas de Comaneci també és el fenomen d’allò que va despertar al seu voltant i en tot el món: aquell enamorament cap a la nena innocent (els adults que l’adoraven, els nens que la idolatraven), que es va anar convertint en rebuig a mesura que anava creixent i el seu cos anava canviant (jutjada implacablement). I aquesta és una de les denúncies de l’autora francesa: afirma que els referents corporals de nenes-dones creen adeptes (tant joves com petites) que poden acabar patint frustració i problemes de salut per mirar d’assemblar-se als seus ídols. Un problema encara més vigent avui, gairebé 40 anys després de Mont-real 76.
LA PEQUEÑA COMUNISTA QUE NO SONREÍA NUNCA
Lola Lafon
ANAGRAMA
Vet aquí qui era: una dona soltera de més de trenta anys i havia convençut sa mare, li havia implorat que se n’anés a passar la nit on fos i sa mare, per molt estrany que sembli, s’hi havia resignat i havia desaparegut i així ella havia dut un home a casa, diguem-ne.
Així comença el primer relat de “Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d'un arbre. Històries d'amor” de la novel·lista i dramaturga russa Liudmila Petruixévskaia, una presència literària prominent al seu país, a qui es compara amb Txékhov, Tolstoi, Beckett o Poe.
Els seus textos van des de la fantasia (a la qual va recórrer durant la censura comunista, com moltes altres autors soviètics) a la tragèdia humana, amb sarcasme i alhora tendresa. La seva lectura sorprèn i corprèn, i dóna una primera sensació de raresa, potser donada per l’oralitat del seu estil.
En aquest llibre trobarem històries fascinants sobre relacions i dones a la recerca de l’amor, personatges comuns que es veuen enfrontats entre l'extraordinari i el terrible. Un autèntic descobriment per a aquells que encara no l’heu llegida.
HI HAVIA UNA VEGADA UNA NOIA QUE VA SEDUIR EL MARIT DE LA SEVA GERMANA, I ELL ES VA PENJAR D’UN ARBRE
Liudmila Petruixévskaia
Edicions del Periscopi



David Gálvez debutava fa un any fent bastant soroll amb “Cartes mortes” (Editorial Males Herbes, 2014) i ara reapareix amb “Res no és real”. Aquesta segona novel·la introdueix el lector en un món molt particular, molt concret i tancat. El transporta a una petita comunitat agrícola que es dedica a conrear únicament maduixes, ignorant absolutament què hi ha més enllà del seu petit i rutinari món. El protagonista i narrador s’aboca a l’escriptura amb l’afany que les paraules no desapareguin i pren consciència de la seva realitat a través d’un llenguatge i un estil brillants.
L’autor contextualitza aquesta història en un futur indeterminat i se’n serveix per proposar interrogants existencials sobre la vida, la mort o el món que ens envolta i reflexionar sobre les estructures socials, la memòria o el llenguatge.
Sens dubte, Gálvez ha entrat al panorama literari amb força i no decebrà aquells que va sorprendre gratament amb la primera novel·la. S’ha qualificat “Res no és real” d’encertada, sorprenent, extraordinària i brillant. Us la deixareu perdre?
RES NO ÉS REAL
David Gálvez
Editorial Males Herbes

Escrit per: Via llibre 

Màrius Serra sobre Males Herbes