dissabte, 18 d’abril de 2015

Ressenya de 'Res no és real' a 'El kraken'

Bravo!

Les meves congratulacions a les dues parts que han fet possible una novel·la com aquesta: L’autor
David Gálvez, i els editors de Les Males Herbes. Bravo, perquè Res no és real és una novel·la curta de ciència-ficció sense complexes, escrita amb mà ferma per un autor poc conegut però pel qual han apostat sense problemes. Bravo també als editors per publicar una història estranya, poc predisposada a agradar a tots els públics i en canvi molt necessària a casa nostra per ajudar a normalitzar el gènere fantàstic.

Res no és real és, com deia, una història curta, senzilla, poc amant de les complexitats i de les trames argumentals que es bifurquen i es dispersen, que s’allunyen del camí marcat. Aquí el sender està perfectament traçat, un camí  a través del que l’autor ens narra una història simple, humana i enigmàtica. I res més. Però la novel·la té diferents graus de lectura sota l’aparença de conte distòpic. Comentem el fascinant i claustrofòbic escenari: Un camp de maduixes. Unes parcel·les cobertes per un sostre transparent de grandària poc precisa on centenars de persones, de famílies, treballen tota la seva vida cultivant l’esmentada fruita per sobreviure, doncs no tenen res més per alimentar-se: Només maduixes i aigua. Durant generacions no han fet res més que millorar el cultiu maduixaire, i poc a poc han anat perdent la memòria col·lectiva de qui eren abans i de què feien. Per mirar d’aturar aquest oblit del passat, alguns escollits compten els dies que transcorren, imperturbables, i apunten els fets importants que s’esdevenen a la comunitat. Però aquests escassos moments importants es concentren en les periòdiques sequeres i les pèrdues de consciència general que s’esdevenen tot seguit quan l’aigua torna a fluir. I naturalment en les misterioses desaparicions que controlen el nivell de la població.

Un escenari doncs, distòpic, el qual ens és descrit per boca de Campverd, una de les poques persones que saben escriure o llegir. L’autor utilitza un llenguatge directe però elaborat que aflora en primera persona de la ment de Campverd. Però tot i la seva senzillesa, la prosa ens captiva i ens hipnotitza com poques vegades he vist en una obra d’aquestes característiques. Els capítols curts i les repeticions de les frases, costums, lleis, com si fossin mantres que no cal oblidar, penetren en la nostra ment i ens aboquen a seguir llegint sense aturar-nos.

La segona capa que cal analitzar, a part de l’estrany escenari, és el llenguatge, part intrínseca de l’obra. Gálvez aporta hipòtesis i teories de com un grup d’humans pot modificar el seu llenguatge, el seu vocabulari, en funció de l’entorn en que es mou, viu i mor. Un llenguatge al servei d’una comunitat que no coneix res de l’exterior (si és que aquest existeix) i que per tant no pot contaminar-se amb res que no tingui a veure amb el camp de maduixes i la vida quotidiana, doncs els coneixements de Campverd i els seus es basen en la descoberta empírica aportada exclusivament pels seus sentits; no existeix un llegat passat que puguin consultar o comparar. És com el mite de la caverna que imaginava Plató, on els humans no saben res del món exterior i aquest esdevé quelcom fora de la realitat. Aquí els humans estan obligats a mirar els camps de maduixes i només poden intuir que existeix un exterior que mai han experimentat.

Així doncs tenim un misteri, tenim una narració en forma de diari personal i tenim un escenari concret. Tots aquests elements combinats ens proporcionen una historia tan fascinant com frustrant degut a que a l’autor no li inteteressa mostrar-nos nous camins possibles per fugir d’aquesta vida monòtona i repetitiva; no pretén convertir el camp de maduixes en la base d’un thriller; ans al contrari, el final queda obert, en suspens... en aquest sentit crec que una mica més de determinació en la conclusió de l’obra, ni que fos esbossada, hagués ajudat a que el lector la valorés millor encara.

A part d’aquest fet, la única cosa que puc reprovar a la història és de caràcter tècnic: Costa creure’s que diverses generacions de persones s’alimentin única i exclusivament de maduixes, sense cap altra font de nutrició. Aquest punt li ha restat credibilitat a l’obra. Però és un detall que no eclipsa el que definiria com a una història distòpica que ens hipnotitza des de la primera paraula i que ens deixa amb ganes de molt més.

Bravo doncs, per escriure i publicar aquesta obra, tan personal, tan poc comercial, amb tants pocs complexos, però que sense dubte pot esdevenir un referent en la ciència-ficció actual en la nostra llengua.
Eloi Puig, 16/04/15