dilluns, 20 d’abril de 2015

Avançament Sant Jordi 2015 'BonDia Andorra'

Un Sant Jordi de conte

Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Definitivament, som un país prosaic. La poesia ha desaparegut del mapa, que hi farem, i fins i tot Teresa Colom s’ha passat a la ficció. Signe dels temps, perquè publicar un volum de poemes s’ha convertit en un negoci ruïnós només apte per a editors amb vocació suïcida... o signe qui sap si de normalitat, perquè la literatura andorrana -i perdonin la hipèrbole- ha deixat enrere el resistencialisme d’altres èpoques i pot consagrar-se a la ficció, que és el que indica la salut d’una literatura. En resum, que un any més, i ja en portem uns quants, no busquin a l’aparador de novetats cap poemari gestat per aquí dalt. No l’hi trobaran. I no serà perquè no hi hagi matèria primera: Antoni Caus continua esperant que algun editor perspicaç s’atreveixi a desafiar la lògica. I en un país on es publica pràcticament tot, que Caus sigui encara avui un poeta inèdit constitueix un pecat (literari) imperdonable.
És clar que tanta penúria poètica té el seu revers: d’una banda, el boom del relat breu, abanderat per Iñaki Rubio i al qual s’han incorporat Pilar Burgués i -ho dèiem fa un moment- la mateixa Colom. De l’altra, la definitiva consolidació de David Gálvez, per si algú ho dubtava, com la veu més sorprenent, original i ambiciosa de la ficció nostrada. L’altra bona (?) notícia de la temporada és la proliferació de segells, seguint la inquietant tèndència dels últims anys: a un sector que ja es caracteritzava per una poc prometedora atomització -mitja dotzena de segells, la majoria dels quals no superen les dues novetats anuals- amb els vicis que això comporta -línies editorials en alguns casos capritxoses, productes que en ocasions no arriben als estàndards professionals- s’hi ha afegit aquest curs un projecte nou de trinca -Mesclant- i la descriogenització de dues veteranes que semblaven amortitzades -Límits i Anm- però que tornen amb ambició renovada a la carrera editorial. En fi, potser no és el panorama ideal, però el cert és que hi trobaran de tot. Ja ho veuran. Menys poesia, és clar.
Novel·la: Gálvez i Arrabal: quan la realitat és inefable
L’any passat ja va donar la sorpresa amb Cartes mortes. I aquest curs s’ha superat amb Res no és real. Ens refereim, és clar, a David Gálvez, que amb la seva segona novel·la -aquesta distopia ambientada en un immens camp de maduixes: dit així no sembla molt prometedor, tenen raó- demostra no només la seva versatilitat -es troba als antípodes formals i conceptuals de Cartes mortes- sinó una radical originalitat que li permet aventurar-se amb una seguretat portentosa en gèneres absolutament marcians en el nostre panorama literari. I fer-ho, a més, amb una veu indiscutiblement pròpia: ambició literària i altíssima erudició cuinades amb un estil accessible per a qualsevol lector. Un autor, en resum,  que no desentonaria al costat de Cortázar i el boom, ni tampoc al de Bradbury i companyia.
Un altre que hi torna és David Arrabal: fa dos anys va debutar amb El final de todos los inviernos, primera novel·la gòtica parida per aquí dalt; amb El sueño inefable persisteix en la ficció paranormal, ara sense àngels antropòfags però -amb presències nocturnes d’aquelles que fan tanta basarda. La collita més o menys local de la temporada es completa amb El ball de les pedres, intriga històrica ambientada als Pirineus del segle XIV i debut de l’encampadana Marta Pont.
Igualment negra, però d’ara mateix, és L’home que comptava diners, del barceloní Jordi Boixadós, vagament inspirat en els doble assassinat del Roc Blanc i on ensenyen la poteta les màfies xineses. Gran golpe en la pequeña Andorra constitueix de la seva banda la segona incursió novel·lística de Dani el Rojo, cèlebre atracador a la Barcelona dels 80 reconvertit en escriptor mediàtic que aquí perpetra literàriament un sensacional cop andorrà: 200 lingots d’or i 10.000 milions de pessetes.
El capítol dels premis literaris és per a la barcelonina Verónica Sánchez i Coses que no podrem evitar (Carlemany), i per al tarraoní Josep Gironés i Presidi major (Fiter i Rossell). La sorpresa, per al lleidatà Jesús Bonals, amb una novel·la, Concert per a la mà esquerra, que explota literàriament l’epopeia dels passadors; i la nota exòtica, per a Ese príncipe que fui, en què el mexicà (!) Jordi Soler posa en solfa l’estupenda, fabulosa i esperpèntica història de Federico de Grau i la Sobirana i Imperial Orde de la Corona Asteca. Segur que ho recorden: el tresor de Moctzeuma i tot aquell tinglado.
Per acabar, dues novetats provinents de l’altre costat de l’Atlàntic: The curse of the Infinity Bracelets, patracol romàntic de la canadenca Julianna Andrew, i el recull de contes Single, Carefree, Mellow, de la nord-americana Katherine Heiny, totes dues amb deriva andorrana inclosa.
Contes i relats: tastets de vida
Qui ens havia de dir que el conte, el germanet petit de la ficció, es convertiria un dia en el gènere rei d’aquest racó nostre de Pirineu. Doncs així ha estat aquest curs, per obra i gràcia de dues autores que s’estrenen la distància curta -Teresa Colom i Pilar Burgués- i d’un reincident, Iñaki Rubio. Comencem per aquest últim, que ara fa tres temporades va debutar amb aquellTrencadís  on ja anunciva el gust pel relat que parteix de la realitat més prosaica per enfilar-se a cop de gir fantàstics i final sorpresa en una mena de realisme màgic a la catalana. Doncs tot això ho confirma i ho ho du fins a les últimes conseqüències L’altre costat del mirall, premi Joaquim Ruyra 2014.
Colom deixa (temporalment) aparcada la poesia  i prova sort en la ficció amb La senyoreta Keaton i altres bèsties, cinc relats d’estirp gòtica -Shelley, Bierce, Lovecraft i anar fent- i una absoluta raresa en la literatura catalana d’avui. Acabem amb Burgués, que converteix deu anys de via crucis hospitalari per culpa d’una insidiosa diabetis en els 34 microrelats de Flaixos de llum blanca: cant a la vida, exercicxi de supervivència, una teràpia més o menys alternativa i llibre d’autoajuda en el sentit literal de la paraula.
No ficció: Jueus, càtars, Trento i Rilke: de pel·lícula!
Comencem  el periple per aquest fascinant calaix de sastre amb Rainer & Lou. Pura qüestió de galons, perquè la represa de Límits -ara, ja saben, amb Miquel Clua i Marc Miró al timó de la nau- ens porta una coseta rara, exquisida i delicada com un camafeu grec: la correspondència creuada entre Rilke i Lou Andreas-Salomé, amants, amics i confidents -no necessàriament en aquest ordre- i, no cal dir-ho, dues de les vaques sagrades de la literatura europea del primer terç del segle XX. Una proposta que té poc, per no dir res a veure amb els seus companys de secció, més decantats cap a la monografia històrica però també amb derives filològiques (Repertori andorrà: 300 joies del vocabulari del Principat d’Andorra, de Xavier Rull) i gastronòmiques (Cuinant amb el Manu!, de David Manubens, disponible només en versió digital), i -glups- un parell d’incursions en aquest gènere tan perillós com és l’autoajuda (Projecte felicitat, de Joan Carles Sasplugas) i el coaching (Fundraising, de Miguel Huguet)
La fascinació del passat
Els aficionats a la II Guerra Mundial i a l’epopeia dels passadors poden completar la visió novel·lística de Bonals -els en parlem a la pàgina anterior- amb Huyendo del Holocausto, on l’historiador lleidatà Josep Calvet (Les montanyes de la llibertat) aporta llum sobre la llegenda negra i rescata de l’oblit la figura proteica de Samuel Sequerra, el Schindler dels Pirineus. L’historiador urgellenc Carles Gascón se’n va molt més enrere a La catedral saquejada: exactament, fins al 1195, a compte de la invasió del comtat d’Urgell protagonitzada pel comte de Foix, auspiciada per la mare del mateix Ermengol d’Urgell i beneïda -mare meva- pel bisbe Bernat!
Menció a part per a Història de tots els noms de casa d’Andorra, l’últim patracol d’Albert Pujal, que ofereix exactament el que promet al títol. I no ens oblidarem de les dues últimes entregues de la Bibliothèque Nationale (els facsímils de La coutume d’Andorre, de Brutails, i de Les institutiions politiques du Val d’Andorre, de Jules Six). Tampoc de la nova entrega dels paisatges nostrats a càrrec del fotògraf Jaume Riba (Anhels), ni de Quan anàvem al cinema, sensacional història del cine a la Seu que firma Josep Benavent, l’home que ho sap tot sobre la matèria.
Vides exemplars (o no gaire)
Més sorprenent encara que el boom del relat és la proliferació de biografioes que ens ha deixat la collita del curs. Amb lloc destacat per a El síndic Cairat: el meu padrí, primer intent de posar negre sobre blanc la figura del primer estadista del segle XX andorrà, que firma Maria Teresa Cairat -néta del nostre home- amb un to eminentment hagiogràfic però amb interessantíssimes aportacions inèdites, com ara la detenció del síndic a Barcelona, perpetrada per la policia franquista els primers anys 50. Ara només falta que el gremi dels historiadors posi fil a l’agulla i completi la feina amb una biografia acadèmica.
No abandonem les altes esferes: El llarg caminar d’un home bo és un volum de difícil catalogació, transcripció d’una llarga conversa mantinguda a finals dels 90 pel bisbe Martí Alanis i l’escriptor Antoni Morell, i que suposa a més el rellançament d’Anem Editors, el segell de Josep Dallerès. Jacint Casal, de la seva banda, recula fins al segle XVIII i reconstrueix a Francesc Busquets i Mitjans la peripècia vital d’aquest militar austracista, parent remot seu i paradigma dels milers d’exiliats que va deixar la derrota del 1714.
Res a veure amb Esteve Albert -de qui Voliana escura el centenari amb un sensacional Diccionari essencial de l’inventor del Pessebre Vivent- ni tampoc amb el Peret de cal Vilanova, l’últim pastor urgellenc que va fer la transhumància, i de qui Marià Cerqueda, nebot seu, n’ha seguit les traces a Poques ovelles, pcs xiulets. Atenció per acabar a Retirat als quaranta, una mena d’Expreso de medianoche a l’andorrana, en què Jordi Capdevila -condemnat per tràfic d’haixix- evoca l’hospitalitat de les presons marroquines. Un volum que, a més, suposa la presentació en societat de Mesclant, el nou segell d’Àngel Dalmau.
Infantil: l’any de l’abundància
En un any bibliogràficament pròdig no hi podien faltar novetats per als més petits. Amb menció especial per a Editorial Andorra i per a l’urgellenca Salòria, que continuen apostant per aquest nínxol de mercat. I per partida doble: el segell de la família Rebés, amb Alarma a la granja i Entre pans; Salòria, amb El poltre de la lluna i La vedelleta Reula. Però la bona, excel·lent notícia, és la rara coincidència de fins a tres títols infantils d’autor(s) locals: l’escaldenc Jordi Planellas torna a il·lustrar una història digital, però ara no la d’Andorra, com fa dos anys, sinó la de Catalunya. I de nou amb l’aval d’Aloma; el massanenc Gregory Coonen publica la segona entrega de les aventures del ratolí Molly (El tresor de Carlemany) i Maria Fiter debuta a Siruela -poca broma- amb el conte Julieta i el silenci del riu.