dimecres, 8 d’abril de 2015

Ressenya de 'Res no és real' al blog 'Especulacions d'un Neanderthal



Res no és real de David Gálvez



Males Herbes, Barcelona 2015



129 pàgines


Amb prou feines ha passat un any des que va sorprendre a públic i crítica amb Cartes Mortes (Males Herbes, 2014), i l'escriptor andorrà David Gálvez (1970) torna a la càrrega amb Res no és real, una nouvelle de format i aparença lleugera però de gran i sorprenent profunditat.

Hi ha un món, dominat per camps de maduixes. Tot són camps de maduixes. I hi ha una gent que cultiva maduixes. I no fan res més. Per boca de, o millor dit, per mans de Campverd, un d'aquests individus, sabem que hi ha una altra gent que no treballa als camps de maduixes; són els que ens vigilen, els que fan possible que la resta hi treballi. Com si d'una estirp de titans o de déus es tractés, els que ens vigilen subministren l'aigua i els estris necessaris per a la producció continuada de maduixes. És la Llei.

De tant en tant, però, per voluntat dels que ens vigilen, s'esdevenen les secades, les becaines grosses, seguides de les desaparicions i l'horror. Aquesta successió de fets aparentment arbitraris no és res més que un sistema de control social, summament coercitiu i punitiu, que permet mantenir els milers o milions de cultivadors de maduixes amb el cap cot i la vista enganxada al maduixer. És la Llei.

Ja fa més de 40.000 dies que aquest sistema funciona així, i pocs, o ningú, té la mínima noció del què hi havia abans. Tan alienats estan els col·lectors que mica en mica han anat perdent el llenguatge. Potser és aquest un dels punts cabdals del que ens proposa David Gálvez: com ens pot afectar, tant individualment com en societat, el fet de que ens vagin esborrant el llenguatge, en un principi, i la nostra lliure capacitat de pensament, al final. Perquè es comença eliminant unes simples paraules d'ús no vinculat a la feina de cada dia i s'acaba anorreant la capacitat de raciocini, l'empatia i la solidaritat entre els iguals. Per això, l'acte més gran de rebel·lia que pugui dur a terme en Campverd serà el d'anar posant les paraules per escrit (pràctica gairebé oblidada) i així recuperar també la memòria d'allò que ha estat succeint durant més de 40.000 dies, com a avantsala de qüestionar-se l'status quo imperant, per entrellucar la intencionalitat darrera les suposades arbitrarietats d'aquella estirp de creadors primordials o poder a l'ombra corporatiu. Per ell, pels seus fills i per les generacions posteriors. «Penso, a més, que el mateix procés de lectura n'implica un d'interpretació, així com en el procediment d'escriptura rau una necessitat d'organització del món i del pensament que el món pressuposa». 

Aquesta nouvelle té una important càrrega simbòlica i metafòrica, i on l'aparent economia de paraules i llenguatge per part de l'autor converteix la trama en quelcom encara més inquietant, ja que, al capdavall, es pot substituir el camp de maduixes per qualsevol altre element de producció que creguem més proper per adonar-nos, amb estupor, que en Campverd som, o podem ser, tots, si els que ens vigilen es surten amb la seva. Així doncs, com deia Antonio Gramsci: «Instruïu-vos, perquè necessitare(u)m tota la vostra intel·ligència».