dijous, 21 d’abril de 2016

Guia de Sant Jordi andorrana, I (Luengo)

Andorra Sant Jordi Villaró Senmartí Orobitg Sanmartí Malparits  Benet Pantebre

Sant Jordi, la guia (I): una literatura que toca de peus a terra

  
Escrit per: 
A. Luengo
Es veia venir: aquella insòlita abundància de narradors que debutaven l’últim Sant Jordi en la distància curta —Iñaki Rubio, Teresa Colom, Pilar Burgués— no ha tingut continuïtat i, pel que fa a la ficció, la collita d’aquest curs es limita a la reconsagració d’Albert Villaró i al retorn de Natàlia Senmartí, de nou al seu territori predilecte: la novel·la històrica. La bona, estupenda notícia, és que per primera vegada en un lustre tenim poemari a la vista: les Distàncies, d’Arnau Orobitg, ja ho saben, estricte debut que no ens ha de fer enganyar.
La lírica nacional continua en estat catatònic, i la pregunta òbvia és: en un país on es publica quasi tot el que s’escriu, ¿per què la poesia els continua fent urticària? Orobitg, en fi, no és l’únic que s’estrena: també ho fan Omar el-Bachiri i Susana Ginesta, tots dos en un gènere fins ara verge, l’autoajuda, i un pas més en la plena normalització de la literatura andorrana —i perdonin la hipèrbole—. Només falta que Kuki García Kirsch publiqui d’una vegada la promesa incursió en la novel·la eròtica, i ja tindrem autor en (quasi) totes les poselles de la llibreria. Sobretot, perquè Josep Maria Mas i Benet Pantebre han obert, i ja era hora, el molt prometedor camí de les memòries polítiques nostrades. A veure si els seus col·legues s’hi apunten. Potser l’any que ve.
Pel que fa a la indústria editorial —una altra hipèrbole, perdonin— es confirmen els presagis i punxa la bombolla dels microsegells. Cap supera la mitja dotzena de novetats: Editorial Andorra encara és la proposta més sòlida, amb quatre títols, seguida aquest curs per la insòlita revifalla de DdA (dos). Resisteixen Mesclant, amb dos volums més, i Anm (un), mentre que es prenen un descans Aloma i 2+1, i Límits retarda fins al juny la segona entrega de Rainer & Lou. Tanta atomització, amb els vicis inherents —línies editorials capritxoses, estàndards no sempre professionals, distribució problemàtica— ¿no els convida a una reflexió sobre el model vigent i la viabilitat del sector? Doncs sembla que no.
Ficció: La ‘bíblia’ de Villaró i el retorn de Senmartí (a Palestina)
La gran novetat d’aquest Sant Jordi, si la impremta no li fa una mala jugada, serà Jai Vita, la segona novel·la de Natàlia Senmartí, que estrena així la seva recent condició de jubilada: si fa dos anys se’n va anar fins a la guerra de Troia per donar-nos-en una visió alternativa a la d’Homer, ara es posa en la pell de Gayo Décimo Valerio, tribú de la X Legió, l’any 33 de la nostra era i —ho deuen haver endevinat— a Jerusalem. Pilat, Judes, Barrabàs, Maria Magdalena i naturalment Jesucrist hi tenen papers més o menys vistosos, i no hi falten ni la sang ni el fetge. Tot, amb el rigor històric marca de la casa. I amb una pregunta que queda en l’aire: ¿es toparà el Gayo de Senmartí amb el coetani Servi de Semma, a qui quatre temporades enrere Xavier Maymó va convertir en prota d’una altra intriga històrica amb Jesucrist al fons?
I si Senmartí és la novetat, la patum és Albert Villaró, amb el Prudenci Bertrana a la butxaca per La bíblia andorrana: ja ho saben, la tercera entrega de les aventures eròtico-policials d’Andreu Boix, menys vidu que mai, a qui li ha florit una criatura i que se les ha de veure amb un bancari mort i un enigma històric a compte, segur que ho recorden, del Manual Digest, de la Conjectura Valdambrini, que pot canviar l’estatus del país fent fora el bisbe i posant-lo sota l’òrbita —¿o era la fèrula?— espanyola. Atenció, espòiler: en aquesta entrega Boix compagina una mena de living apart together amb la mossa Alícia amb la reglamentària aventura, ara amb l’amable (i portuguesa) Canòlic. Sense hac, per cert.
Si el que li demana el cos són glopets de ficció, poden matar el cuquet amb La muntanya escrita, primera aventura editorial de l’associació Llibre del Pirineu, que ha embarcat una vintena d’autors —entre els quals Txema Díaz-Torrent, Iñaki Rubio, Jordi Pasques i Isidre Domenjó— en una mena d’experiment que pretén posar en òrbita literària uns autors i una geografia —la Vansa, Meranges, Gósol, Peramola, Ossera, Músser, Organyà, Castellbò, Montsegur, Porta, Queixans— que rarament accedeixen als honors de la lletra impresa.
El capítol de ficció es completa amb els premis reglamentaris per dubtós que sigui l’interès que generen: el Fiter i Rossell se l’ha endut aquest curs la terrassenca Marienka Bellostas amb La nena de la casa de la bauma, amb els maltractaments domèstics al centre de la trama, i el Carlemany, el barceloní Jordi Ortiz amb Vorejant els límits, una trentena de relats que funcionen de forma unitària i que proposen una especulació entre sociològica, tecnològica i metafísica sobre el futur més o menys immediat. Les Distàncies d’Orobitg —el crític Sam Abrams l’ha definit com la baula perduda entre noucentisme i modernisme, però no s’espantin— han caigut en aquest sac perquè no havíem d’obrir secció per a un sol títol, i completen la lleixa Els aliats de la nit, una de passadors a la II Guerra Mundial, i dues bromes monumentals: Malparits!, protagonitzat per un pobre paio que treballa en un supermercat nostrat —no diu quin— disfressat de gallina —es veu que això dóna per omplir 200 pàgines—, i Los del sud us matarem a tots, primera novel·la de Valero Sanmartí —aquesta, amb a— que especula amb un gloriós futur, posem que cap al 2030, en què tota la catalana terra serà dominada pels astuts andosins. De passada dispara contra tots els tòpics de la correcció política a la catalana, des de Guardiola fins als Manel, des de la Terribas fins a Carme Forcadell.

Guia de Sant Jordi andorrana, II (Luengo)

Andorra Sant Jordi llibre Sugranyes Sergi Mas mossèn Ramon Salvadó Benet Pantebre Mas entrellat Politar trossos de temps

Sant Jordi, la guia (II): L’exsíndic Mas i l’excònsol Pantebre estrenen la lleixa del memorialisme polític

  
Escrit per: 
A. L.
La nostra havia sigut fins fa exactament quinze dies una literatura sense memòria. O millor, sense memòries. Tan sols Josep Cassany i Òscar Ribas van confiar els seus records al paper, i d’això ja fa una pila d’anys, però per algun motiu que probablement té a veure amb una particular i molt andosina concepció de la discreció, cap més dels seus col·legues havia cregut necessari deixar constància escrita del seu pas pel Comú o per Casa de la Vall. Fins aquest curs, que coincideixen a la llibreria dos suculents volums: la Vida política de Josep Maria Mas Pons, cònsol menor d’Encamp i subsíndic en els anys decisius que van del 1982 al 1985 —atenció, el firma el periodista Albert Roig— i L’entrellat d’un consolat, en què Benet Pantebre evoca els seus dos anys al capdavant de la corporació de la capital, a mitjans dels anys 70.
L’un i l’altre constitueixen una mina de suculentes anècdotes —no es perdin el relat que deixa Mas dels dos atracaments successius que ETA va perpetrar el 1982 a Andorra la Vella, i la detenció i judici dels terroristes, amb amenaça d’intervenció del comando Madrid inclosa—, però l’esperança és que això sigui només el començament i que excaps de Govern, excònsols, exsíndics i exconsellers es decideixin d’una vegada a compartir una experiència que, si ens ho parem a pensar, no els pertany a ells en exclusiva.
Punt aquest que lliga amb la inexistència d’una autèntica historiografia andorrana: tan sols el bisbe Guitart disposa d’una biografia amb tots els ets i uts, obra per cert de Francesc Badia. Però ni el seu antecessor, Benlloch, ni els seus successors, des d’Iglesias Navarri fins a Martí Alanis, tenen la seva. Tampoc cap dels nostres síndics —el volum de Teresa Cairat és imprescindible, però pertany a una altra categoria— ni dels nostres caps de Govern, amb l’excepció ja dita de Ribas. I ja no diguem personatges transcendentals del nostre segle XX, des de Baulard fins a Trémoulet, Lesmartres o Miquel Mateu.
L’onada memorialista ha sigut, en fi, tan forta, que fins i tot Gabriel Fernández s’ha posat de nou al teclat per explicar (a la seva manera) els primers anys de Radio Nacional d’Andorra, que acaben de la manera més honrosa que pot esperar un periodista: al carrer per impertinent. Es titula, perquè no ho hem dit, Jo vaig treballar a Ràdio Cincinatti. En la mateixa línia, però en un altre món, per no dir un altre univers, Allò era una altra cosa, les memòries no de guerra, sinó de banca, de Carles Dalmau, quatre decennis llargs —des del 1945 fins al 1987— a l’oficina de Banesto a la Seu, i una pila d’anècdotes al sarró. I els Trossos de temps de la Seu de postguerra, on Sol Gasch i Amadeu Gallart passen comptes als anys foscos del primeríssim franquisme.
Mossèn Ramon, Sergi Mas i un monument
També miren enrere Hysteriounk, amb Forma, llibre-disc que repassa vint anys de trajectòria musical, mentre que Albert Salvadó s’estrena a El ball de la vida en el llibre-reportatge: en aquest cas a compte de l’epopeia de la família Rogel, que un mal dia del 1984 es va veure amb el fill Evarist, 4 anyets, desnonat després d’un accident de cotxe: contra tot pronòstic va sobreviure, i ara ens ho expliquen a quatre mans Salvadó i la mare d’Evarist, Anna Tohà.
En aquesta mena d’any de l’abundància no hi falten el recull d’articles d’Arseni Sugranyes, editat per David Gálvez, i atenció, el pensament de Ramon Rossell, mossèn Ramon, l’ànima d’AINA, destil·lat a través de les seves col·laboracions periodístiques i que celebra el mig segle de carrera entre nosaltres: 50 anys de tu a tu des de Canillo. Diari d’un mossèn compromès. El pròleg, de Teresa Forcades.
El paràgraf final és per a Sergi Mas, que obre amb Aspectes de l’art popular d’Andorra una sèrie de volums de vocació etnogràfica que tindrà continuïtat amb l’art de musicar —demà els en parlarem extensament—; amb les dues primeres entregues de la col·lecció Campus de l’UdA —Patrimoni cultural i L’entorn comunicatiu d’Andorra— i, per als que encara no en tenen prou de passadors, amb L’èxode català de 1936, que per primera vegada para atenció acadèmica als fugitius de l’Espanya republicana: l’autor n’ha comptabilitzat prop de 15.000, i molts d’ells, vés, van passar per aquí. Però si el que busquen és un monument, també hi és; el Politar Andorrà, en l’edició definitiva a partir de la còpia original patrocinada pel Consell General.

Invitació presentació 'Forma': 22 d'abril de 2016 a les 20.00 a 'La fada ignorant' (Andorra la Vella)

Hysteriofunk llança el seu cinquè disc amb un format trencador | Andorra Difusió


Sota el títol "Forma" arriba el cinquè disc de la banda, que contempla nous escenaris més enllà de la música, per això inclou un llibre amb els escrits de David Gàlvez i les il·lustracions d'Àstrid Janer, que realitzen una interpretació dels diferents temes. Així com un muntatge audiovisual amb videoclips realitzat per Isak Ferriz i Ramon Tort. Oriol Vilella destaca que el resultat "és la interpretació pura" que els diferents actors implicats han fet dels temes de la banda.

Aquest projecte que es va iniciar fa dos anys pretén aconseguir una visió més completa i diversa de les diferents cançons, gràcies a l´aportació d´altres arts com l´escriptura i la il·lustració, que aconsegueixen generar un nou contingut a la peça musical. L'escriptor David Gàlvez explica que "cadascú aporta un moment, una visió, un paisatge, que es contraposa al que l'altre ha fet"però afegeix que no buscaven "una narració que anés realment coordinada, no era l'objectiu".

Aquest divendres hi haurà una primera audició del disc i dels videoclips a la Fada Ignorant, però no serà fins al 10 de juny, quan hi hagi la presentació oficial al país, a l´Auditori Nacional, a Ordino.

Informa: Joel Romero
Imatge: Albert Refart

Luengo parla de 'Forma'

Escrit per: A. L. / Il·lustració: Àstrid Janer
Andorra Hysteriofunk Gálvez Astrid Janer Vilella Casamajor Forma Llauradó Vilarrubia Cartes
Diu David Gálvez que Forma no és ni un disc ni tampoc un llibre, i que no val afegir-hi un guió per solucionar la papereta. Que la quarta criatura d’Hysteriofunk —cinquena, si compten Directe— és un artefacte. O un patracol estupendament editat —a tot color, tapa duríssima i un paper que si no és setinat ho sembla— i sense precedents en el nostre racó de món i que, ja que en parlem, es presenta divendres en públic: a la Fada Ignorant. Per al directe encara caldrà esperar uns dies: la (diguem-ne) gira arrenca el 29 d’abril a Solsona i arriba el 10 de juny a l’Auditori, després de desfilar per Vic (30 d’abril) i Manresa (6 de maig).
La cosa, per dir-ho d’una vegada, va anar més o menys així: els Hysteriofunk tenien al pap des de feia temps un disc que no fos només un disc, o que fos una altra cosa. Amb text i també amb il·lustració. Primer van fitxar Gálvez, “que aleshores —parlem del 2014— acabava de publicar Cartes mortes i em va enlluernar”, diu Oriol Vilella. I Gálvez, que ho deu haver tastat absolutament tot, literàriament parlant, va dir que sí, és clar. A diferència dels discos anteriors, la gestació dels set temes de Forma —més el reglamentari bonus track— no va tenir lloc al local d’assaig —“Impossible quadrar les agendes”—, sinó que Lluís Cartes i el mateix Vilella, que porten la batuta compositiva, enviaven una idea, uns acords o un arpegi que semblava que lligava a la resta de la banda: “Si agradava, la desenvolupàvem.”
La primera versió l’enregistraven en una gravadora i de forma molt rudimentària, Gálvez en feia una primera escolta i componia un text que podia ser un relat, un conte, un poema o una cosa molt semblant a la lletra d’una cançó (però que no ho era). I tot, assegura, des d’una absoluta llibertat creativa, “sense una sola directriu i amb una única referència, que era el títol”.
I de postres, videoclips
Janer, el mateix: escoltava la “banda sonora” i abans i tot de llegir el text de Gálvez, per no veure influenciada la seva interpretació, en destil·lava les il·lustracions. Bé, les il·lustracions i també els esbossos que les acompanyen: “Es tendeix a pensar que una vegada li ve al cap la idea, l’il·lustrador es limita a plasmar-la al paper: amb els esbossos es pot assistir al procés que va des de la idea fins al resultat final, que no és tan evident com pot semblar”, diu Janer.
El resultat, en fi, és aquest insòlit artefacte que respon al nom de Forma i que, assegura Òscar Llauradó, “es pot llegir, escoltar i mirar tot junt, és clar, però també per separat, ara els textos de Gálvez, ara les il·lustracions de Janer i, finalment, els temes d’Hysteriofunk, i igualment funciona”. I encara n’hi haurà una quarta: els videoclips que Isak Férriz i Ramon Tort han enregistrat per a cadascun dels temes, que converteixen Forma en una obra d’art total: música, literatura, il·lustració i (diguem-ne) cine.
Si l’invent funciona, com augura Llauradó, de seguida ho veurem, però ja que l’excusa de tot plegat és Hysteriofunk, diguem per anar acabant que Forma, enregistrat al setembre a l’estudi Medusa de Barcelona, és en opinió de Vilella el disc de factura “més professional” de la banda. I això és molt dir perquè el quintet —a Llauradó i al mateix Vilella cal afegir-hi Lluís Cartes, Roger Casamajor i Cesc Vilarrubias— acaba de celebrar dos decennis de carretera i manta: el concert fundacional va tenir lloc el 15 de març de 1996 al desaparegut Àngel Blau.
Vint anys i sis discos després, continuen sense saber quina etiqueta els toca: ¿rock progressiu? ¿Electrònica? ¿Funk, jazz, psicodèlia? ¿O millor, una mica de tot plegat? Llauradó, que deu saber de què va, tot això, dóna algunes pistes: “Hysteriofunk és una experiència sonora; més que cançons, nosaltres el que proposem és un so.” En diguin cançons, experiències o sons, les de Forma responen a títols entre escapistes (Suïssa), exòtics (Mahjong), cinèfils (400 cops), manels (Enric Sargatal) i negres (Bounce elite). Tot plegat, en fi, és una cosa tan marciana que deu ser el primer disc que es pot olorar: posin el nas entre les pàgines i s’hi quedaran enganxats. La tinta, la tinta.

dimarts, 12 d’abril de 2016

Sobre el llibre de Sugranyes (per Albert Roig)

David Gálvez

Sé que no li agrada massa el culte a la persona, que prefereix que l'elogi sigui pel text, però no me'n puc estar ni d'escriure aquesta columna ni d'evidenciar la seva habilitat com a escriptor
La capacitat creativa del David, de provocar i de jugar amb el lector és digna d'elogi. El David d'enganyar-nos amb el poder de la paraula i de transportar-nos a mons irreals creant personatges que no saps ben bé si són de ficció o si al final del camí són ben reals. Ho ha fet amb els tres llibres que ja ha publicat, i ho ha fet de diferents maneres i amb diferents estils. No cal que recordi els dos textos editats per Males herbes, 'Cartes mortes' i 'Res no és real', perquè ja han estat abastament comentats, no només pels qui en som lleials seguidors o hem tingut el privilegi de ser els primers a llegir-los, sinó també per la crítica "oficial", vull dir aquells que s'hi dediquen de forma professional a això de llegir i opinar sobre el llegit.
Ara ens ha tornat a oferir un joc i ens torna a mostrar aquest poder de la paraula a través de 'L'obra articulista d'Arseni Sugranyes' (Editorial Andorra), però d'una forma diferent a com l'hem tastat fins ara, és a dir, el joc l'hem gaudit fins al moment de la presentació del llibre i a partir d'aquí, un cop descobert el final del joc, l'obra no deixa de ser un recull d'articles.
Molts potser es preguntaran que un cop el joc ha finalitzat quan ha presentat l'edició quin interès pot despertar llegir el llibre. Doncs molt, perquè el recull de l'obra articulista aguanta el pas del temps i ens aporta una visió de com som i com hem sigut (si no recordo malament això darrer ho va dir el mateix autor en la presentació).
Sé que al David Gálvez no li agrada massa el culte a la persona, que prefereix, com a bon escriptor, que l'elogi sigui pel text, però no me'n puc estar ni d'escriure aquesta columna ni d'evidenciar la seva habilitat com a escriptor. M'he llegit el 'Res no és real' unes cinc vegades, i en cada una d'elles he fet anotacions, he marcat interrogants... i quan alguna vegada li he comentat al David la seva resposta ha estat: "no t'hi capfiquis Albert, al cap i a la fi no és res més que un joc".
PS: Per cert, és una llàstima que l'edició no vagi acompanyada de les il·lustracions que l'artista Jordi Casamajor va fer expressament per a cada un dels articles publicats l'any 2008. Hi havia una plena sintonia entre text i il·lustració de tal manera que no s'entenia un sense l'altre. Esperem que algun dia les puguem recuperar.

divendres, 8 d’abril de 2016

Entrevista d'Andrés Luengo amb Sugranyes al fons (BonDia Andorra, 08/04/16)


David Gálvez:  “Segur que més d’un diari hauria rebutjat els articles de Sugranyes”

David Gálvez: “Segur que més d’un diari hauria rebutjat els articles de Sugranyes”



Sugranyes vol mantenir-se al marge, però a l’últim article es posa íntim i ens parla de la seva filla, que acaba de complir els 18.
Sospito que, com qualsevol autor, Sugranyes passa pel sedàs de la ficció elements autobiogràfics. L’articulisme, en fi, és un gènere molt flexible que permet manipular, saltar a banda i banda de la fina línia que separa ficció i realitat. Fins i tot mentir és lícit.
Aquesta mania per l’anonimat... ¿Per fer-se l’interessant, potser?
El repte és que els articles s’aguantin per ells mateixos, pel que diuen i per com ho diuen, al marge de la firma i del poc o molt prestigi que un cert nom pugui aportar. No m’interessa en absolut —i diria que a ell tampoc— el culte a la personalitat. En tenim prou que el text funcioni. La glòria, per als altres.
En l’única fotografia de Sugranyes que ha transcendit és clavat a Thomas Pynchon.
Perquè és una fotografia de Pynchon! La devia triar perquè el nord-americà també és al·lèrgic als flaixos. És un personatge singular, aquest Pynchon: no us en perdeu Vineland!
¿Què li fa pensar que un grapat d’articles, que per definició és un gènere efímer, pot mantenir interès passats dos, cinc i deu anys de la seva publicació?
Aquest és un dels dubtes que tenia com a editor. Personalment, tinc la intuïció que certs temes es van repetint al llarg dels anys i tenen per tant una vigència intemporal, i els que són aparentment més anecdòtics aporten una visió de com som, i de com hem sigut.
Però aquesta dèria pel centre esportiu de Sant Julià ja ens queda una mica lluny.
No ho veig així: és l’anècdota que reflecteix la progressiva degradació de certs serveis públics lauredians —Naturlàndia, Cable Mútua— que s’han anat externalitzant o semiprivatitzant.
El que li deia una mica més amunt: l’article, ¿un gènere menor, per efímer?
En absolut. Escriure una bona columna és molt difícil. El columnista està sotmès a la pressió de la immediatesa, d’una certa actualitat, al judici d’un nombre potencialment elevat de lectors, i a la legítima aspiració que aquell tros de paper sigui prou consistent per resistir el pas de temps. I tot això, ràpid, ràpid, que és exactament el contrari de la forma habitual d’escriure d’un novel·lista, més maratonià que no velocista. Un bon articulista és una au raríssima. I una bona columna té, en la meva opinió, molt de mèrit.
Doncs ara ens haurà de dir dos d’aquests rars exemplars.
Monzó, que em continua interessant tot i que hi ha qui diu que s’ha instal·lat en una fórmula i que d’aquí no el treus. A mi em segueix sorprenent tant el que explica com la manera com ho explica.
¿I de locals?
El Peruga dels Dijous remenats és —i parlo per mi, no pel Sugranyes— el gran articulista de la premsa andorrana contemporània. Tocava tots els temes, i a l’esperit crític hi afegia una finíssima ironia no exempta de tendresa i sempre, sempre, des d’una visió humanística.
Ja que el tenim d’actualitat, a compte dels seus afers amb Ada Colau, ¿potser Azúa?
Només n’he llegit algun títol de ficció, i no m’ha interessat prou per anar als articles.
¿I Arcadi Espada?
No tinc el gust (literari).
Ja ho tinc: el pseudònim és per poder trepitjar ulls de poll sense temor de represàlies!
Diria que t’equivoques. És més aviat un joc literari i potser, potser, la voluntat de preservar un espai d’intimitat.
Un conjunt d’articles de temàtica estrictament local com és aquest volum, ¿quin interès pot despertar en el lector de fora?
Precisament penso que el conjunt aconsegueix reflectir una certa idiosincràsia andorrana, una manera de ser i de fer molt nostra que pot tenir un interès potser sociològic, per no dir-ne antropològic, entre els lectors no andorrans.
¿Hi ha una fórmula Sugranyes per fer el que Villaró, molt hiperbòlicament, en diu “un festival d’opinió intel·ligent i incisiva”?
No crec que Sugranyes sigui un columnista ortodox. I és precisament això el que com a editor m’interessava d’ell: juga amb l’espai físic de la columna per posar-hi el que li dóna la santa gana, des de fragments de dietari fins a acudits, ressenyes... De fet, moltes de les seves columnes difícilment encaixen en el gènere, i molt probablement més d’un diari no les hauria publicat. Qui sap si encertadament.
Parlem de vostè: diu al pròleg que té entre cella i cella un 'Panorama de literatura insòlita andorrana'. ¿Serà el pròxim fillet literari de David Gálvez?
És més que una hipòtesi, però menys que un projecte, així que encara falten unes quantes llunes perquè es concreti. Però m’agradaria partir d’autors reals i avui semioblidats —penso en Lluís Capdevila— per fer-ne una glossa que combinés realitat i ficció, aquest territori ambigu on tot és possible. D’altra banda, res de nou sota el sol: una cosa així, però de proporcions monumentals, la va fer Bolaños a La literatura nazi en América. I també han tastat la mistificació literària els del boom: Borges, Cortázar...
Ja que l’ha esmentat: ¿alguna novetat sobre l’estada andorrana (i apòcrifa) de Cortázar?
Sembla descartat. Però sempre hi ha l’esperança que un dia aparegui una foto seva al mirador. De totes formes, ¿no és molt més interessant, aquesta ambigüitat? En fi, el que és evident és que un episodi com aquest tindrà capítol propi al Panorama, no en tinguis cap dubte.