Grandalla

L’altre dia feia una clareta amb un amic i, entre unes quantes desenes de temes més, vàrem acabar parlant de grandalles. Sembla una trivialitat curiosa. Probablement ho sigui. Suposo que l’assumpte va sorgir arran d’un text escrit a quatre mans per la Josefina Lladós i el Marc Cortès i publicat al seu blog Reflexions en català. El meu company de taula em va explicar que la seva padrina feia servir la paraula satalia en lloc de grandalla. Jo mai no l’havia sentida, excusa perfecta per investigar una mica i escriure sobre la flor que durant tant de temps va ser emblema del país. Es tractava d’una imatge pirinenca que quadrava amb l’antiga distribució administrativa, abans de la incorporació d’Escaldes-Engordany: els seus sis pètals simbolitzaven les sis parròquies.

Coneixem l’estampa: la grandalla sol florir entre abril i juny, principalment en herbassars humits de muntanya, com els prats de dall.

El seu nom científic és esplèndid: Narcissus poeticus. D’aquí ve que en castellà se’n pugui dir narciso de los poetas. També se’n diu narciso común o trompón. En català la grandalla es coneix també com a lliri blanc, ja que, precisament, això és. A Llívia en diuen giselia. Al Vallès, lliri del Montseny. A la Vall d’Aran, menina. A la plana i a ciutat, més lacònics, narcís. En altres llocs, senzillament lliri.

He llegit que a Andorra també s’usa flor de neu. Això ho dic amb reserves, perquè jo pensava que aquesta expressió designava una planta diferent, l’edelweiss. Em diuen que a Sant Julià s'emprava garlanda, terme que es pot prestar a confusions. En altres indrets del Principat, gandalla.

També hi ha grandalles que no són blanques, però. El poeta Joan Puig i Salarich escrivia l’any 1971 que “a prop dels cims, a la vall d’Incles o als vessants d’Envalira, neix una altra mena de narcís. La flor, que forma una campaneta, és groga. Encara que molts, mancats d’imaginació, l’anomenen grandalla groga o grandalla de campana, els autòctons, en record dels atuells amb els quals guarneixen les seves modestes llars omplint-los d’aquestes belles flors, l’han batejada amb el poètic nom de pitxer”. Aquesta varietat es coneix també com a grandalla de Soldeu i, segons m’informa el Marc Cortès, se’n diu pitxer per analogia amb el recipient d’estany o de coure usat per treure el vi de la bóta i que s’assembla a la part central d’aquesta mena de grandalla.

Tornem a la paraula satalia. Joan Coromines escriu que podria haver pres el nom de la ciutat i el golf de Satalia, a Turquia. Comenta, a més, que fou Jacint Verdaguer qui en percebé l’encís “per damunt de tots”, i afegeix que en els pendents de Montjuïc, damunt del Poble Sec, hi ha la font de la Satalia, encara famosa en la seva adolescència –i això ho escriu el 1910– per les berenades que s’hi feien. La barriada de Satalia perdura gairebé cents anys més tard.

Després d’uns quants tombs, tornem per fi a la terrasseta del bar, a Sant Julià. Tornem a la conversa davant del got de clara. Sura en l’aire una conclusió melancòlica: ja no veiem a Andorra,
com vèiem quan érem petits, un devessall de prats tacats de grandalles. Restem en silenci, la mirada entrebatuda, com si recordéssim postals d’època.

BonDia Andorra, 9 de maig de 2008

Dietari

Divendres, 25 d’abril

Duc l’Aitana a la dermatòloga a una consulta externa a l’hospital. En arribar a l’aparcament obert que hi ha a prop, faig un tomb per accedir a una plaça buida, seguint el sentit marcat a terra per les fletxes pintades. Quan hi arribo resulta que un altre cotxe se m’ha avançat, tallant pel dret. Primer, com que veig que hi ha una altra plaça que està quedant buida, penso que més val no dir res. Immediatament, però, el caràcter fa que tregui el cap per la finestra i li digui a la conductora que aquella plaça que està ocupant és on anava jo i que com és que no ha fet cas de les fletxes. En baixar del cotxe m’adono que anava totalment errat: qui havia anat a contramà pensant fer-ho bé era jo. Havia increpat algú pensant tenir raó quan no en tenia gens ni mica. Em disculpo, però la sensació de ridícul no s’esvaeix. És un monstre conegut, lletgíssim, que surt a l’exterior de tant en tant i em dona lliçons d’humilitat que no sempre perduren. Passada una setmana, encara em mortifica la meva actuació.

Diumenge, 27 d’abril

Anem a la Seu. Passegem per la pista que fa el bucle fins a Alàs i torna al Parc del Segre. En fem només un tram, tota la troupe. L’Aitana, la Nicole i jo caminem. El Nahum i la Laura van en bicicleta. És un dia important dins de la rutina de la família perquè hem tret les rodetes a la bicicleta del Nahum i s’estrena sobre dues rodes. Després de dos o tres intents entre patètics i còmics, agafa confiança i s’espavila. Anem al Passeig a menjar-nos el crònic gelat. Després baixem al Parc del Segre, on trobem uns amics. Els nens juguen la mar de bé. Sempre que anem a la Seu la Nicole i jo parlem de com n’és d’agradable, de l’ambient de poble tan relaxant, de la vida als parcs i terrasses, dels espais públics, de la possibilitat —molt remota, però no descartable— d’anar-hi a viure algun dia.

Dilluns, 28 d’abril

La part més fosca del comportament humà torna a colpejar des de la finestreta del televisor. Notícies matinals. Estic desprevingut fent un cafè quan m’expliquen la història d’un pobra dona de 42 anys que en duia 24 sent presonera de son pare a Amstetten, Baixa Àustria. La tenia tancada en un soterrani. Cas brutal d’abusos sexuals i incest. El tal Josef Fritzl, de 73 anys podria haver engendrat set fills amb la seva pròpia filla, Elisabeth. Els abusos potser haguessin començat quan la víctima tenia 11 anys. L’animal es presentava davant la premsa com un pare preocupat per una filla desapareguda que entre 1993 i 2002 hauria deixat varis nens a la porta de casa seva. Història inversemblant: només ens la creiem perquè la sabem certa. Pares així no se’ls mereix ningú. La vida que li han imposat a l’Elisabeth, tampoc. Ves a saber quina infantesa li van fer passar a ell. Esperem ara que els seus fills (que són alhora néts) no perpetuïn la barbàrie.

Dimarts, 29 d’abril

Faig el camí que va de la Moixella a Argolell amb en Jordi Casamajor. Busquem el Roc del Carlí. No el trobem. Ara pensem que ens havien orientat malament. En canvi, trobem una cassoleta insculpida en un mirador rocós vora el camí. I un colomer amb un possible gravat filiforme medieval (una graella). I una creu de frontera preciosa i una altra cassoleta damunt d’un roc a mitjana altura entre Argolell (Catalunya) i el Mas d’Alins (Andorra). Arribem assedegats i esgarrinxats però amb l’ànima satisfeta: retrobament amb les arrels del territori.

Dijous, 1 de maig

Passa un camió vora una filera de set cirerers florits i provoca una breu tempesta de flocs rosa que revolen i cauen damunt dels sorpresos vianants.

BonDia, 2 de maig de 2008

Fent el sord?

Ho sabem. S’ha dit. S’ha explicat del dret i del revés. Diumenge passat un bloc petri de grans dimensions es va enclastar contra un transformador de les Forces Elèctriques d’Andorra, sembla que després d’haver impactat contra una nau industrial. Els desperfectes causats van provocar una apagada de llum parcial. En el moment de la reconnexió els grups electrògens van patir una sobretensió i alguns electrodomèstics van petar. Imagineu-vos el moment en que les crispetes fan pop!, però amb aparells elèctrics i una mica més de fum.

En el relatiu contratemps, la sort ha estat que, com diu el tòpic, no s’hagin hagut de lamentar desgràcies de tipus personal. Ens podem tranquil·litzar si pensem que la caiguda de blocs rocosos a la zona de la Solana de Santa Coloma és un fenomen natural. Per la mateixa regla de tres, podem decidir viure en l’angoixa permanent ja que és un fet que es pot repetir en qualsevol moment. Donat que es tracta d’una zona de risc, el que fan les autoritats és “aplicar mesures pal·liatives” per reduir-lo. En altres paraules, es miren de posar proteccions i barreres dinàmiques que facin aturar o minimitzin els impactes generats pels despreniments i s’impedeix construir més enllà de la línia vermella delimitada pels experts.

Confio plenament que les mesures són suficients; els estudis i els controls adequats i les millores en les proteccions actualitzades periòdicament. Espero igualment que les autoritats que tenen a veure amb la delimitació de les zones de perillositat es mantinguin fermes i prioritzin la protecció. Fóra un error imperdonable que s’acabés cedint a pressions de propietaris de terrenys potencialment edificables. No és una temptació en la quaul es pugui caure, quan tots sabem que del que es tracta aquí és de donar prioritat a la seguretat de les persones. Ho va manifestar la cònsol major d’Andorra la Vella, Rosa Ferrer, als mitjans. Cal, però, aguantar les pressions del dia a dia, a porta tancada, dins dels despatxos de les corporacions i ministeris.

Sabem en quin país vivim. Sabem que les esllavissades se seguiran donant. Igual que seguirà el creixement urbanístic a tot el país (això sí, potser menys vigorós que en anys passats), i concretament a tota la zona del Solà d’Andorra. En dècades pretèrites, l’edificació d’habitatges molt a prop del vessant els exposava excessivament al perill de caigudes de blocs rocosos, alguns dels quals quedaven aturats a tocar de terrenys urbanitzats. El desembre del 1983 i el gener del 1994, els blocs despresos van arribar a impactar contra edificis construïts feia poc. El 21 de gener del 1997, no gaire lluny del lloc on ha caigut aquest darrer despreniment, un bloc d’uns 25 metres cúbics de volum també va impactar contra l’edifici Bon Repòs, produint danys considerables.

El que potser sigui menys conegut del gran públic és que en una d’aquestes zones tan actives, just a sota de Sant Vicenç d’Enclar, hi ha instal·lada una via ferrada. Molts practicants d’aquest tipus d’ascensions ens demanem què hi fa en un lloc potencialment tan perillós. Deixeu-m’ho dir d’una altra manera: molts no entenem com és que no es va desmantellar quan fa uns anys un avís molt seriós va deixar en evidència la idoneïtat de l’emplaçament. De fet, el bloc colossal que es va desprendre formava part de la pròpia via ferrada. Si en aquell moment algú hagués estat pujant per la instal·lació, ara estaríem parlant d’una tragèdia, de la falta de previsió dels responsables, etcètera. Però com que ningú no va morir, es van reparar els desperfectes, es va mirar cap a una altra banda i ja està. La muntanya avisa. Potser que ens l’escoltem una mica.

BonDia Andorra, 25 d'abril de 2008

Els senyors dels anells

Sembla que amagar un anell dins d’un ram de flors no és suficient per segons qui a l’hora de demanar matrimoni. Resulta que Bernie Peng, de professió programador informàtic, va decidir formular la gran pregunta tot tornant a programar el videojoc favorit de la seva companya, Tammy Li. Així, va preparar el joc “Bejeweled” de manera que quan Tammy superés certa puntuació apareguessin a la pantalla el dibuix d’un anell i una proposta de matrimoni. La Tammy no només va arribar a la puntuació requerida, sinó que va contestar que sí al Bernie.

La notícia de la proesa romàntica es va anar estenent per la xarxa després que Peng, un programador especialitzat en programari financer, en pengés els detalls al seu blog. Això de reprogramar el joc va representar una tasca delicada per la qual el Bernie va menester més d’un mes de feina. “Em va semblar que era força collonut, d’una manera nerdy”, va declarar Peng. (Una breu nota sobre la paraula nerdy. Es tracta d’un adjectiu derivat de nerd, paraula de traducció certament delicada. S’han proposat les següents alternatives --que no traduccions comme il faut--: setciències, teleco, gili, saberut, pringat, ranci o freak.)

El pla de la parella és casar-se el Dia del Treball. Ara ha resultat que PopCap, l’empresa de Seattle que fabrica “Bejeweled”, pagarà a la parella el vol fins a Seattle com a part de la seva lluna de mel. “La majoria d’empreses de videojocs desaprovarien que la gent manipulés els seus joc”, va dir Garth Chouteau, un portaveu de PopCap. “Aquesta manipulació, però, li ha suposat el sí de la seva futura dona. Nosaltres no som més que un grapat de geeks i, per tant, ens hem de traure el barret.” (Un altre terme gairebé intraduïble: geek. Opcions: freak, friqui, penjat, boig pels ordinadors.) La companyia també proveirà còpies de “Bejeweled” per tal que siguin repartides com a obsequis per als convidats al casament.

Hem d’admetre que el tal Bernie va ser imaginatiu i va treballar-se l’assumpte. Si l’exemple proliferés, aviat podríem llegir la notícia del cuiner que amagui l’anell de prometatge dins d’una anguila fumada calenta amb raviolis de pinya i fonoll. O el cas del pastisser que emplaci l’anell al tortell de Reis al lloc de la fava. O el polític que afegeixi la petició de mà al programa electoral del seu partit. O l’actor teatral que declami allò de “vols casar-te amb mi?” en plena representació de Macbeth.

I qui sap si no arribarà el dia en què un guàrdia urbà escrigui el seu prec en una multa i la subjecti amb un dels eixugaparabrises del cotxe de la seva xicota. Us la imagineu, allí presa, una perfecta papallona de paper voleiant a cada cop de brisa, prenyada d’esperança? I si la noia arriba i llença la butlleta a la bassa sense llegir-la?

O el jardiner que plantarà la flor preferida de la seva parella, esperarà que la llavor comenci a germinar per situar un discret anell d’or blanc amb un brillant al voltant del brot i li ensenyarà a la mossa només setmanes més tard, quan ja s’hagi convertit en una obra d’art, un híbrid espaterrant de joia i planta.

El romanticisme està molt bé, però de ben segur que d’altres ments més pràctiques sabran barrinar com traure-li una altra mena de profit a sorpreses similars. Per analogia, potser en un futur les ofertes informàtiques ens arribin dins d’un pollastre farcit o les factures ens siguin lliurades mitjançant hàbils manipulacions de les cançons punxades a la ràdio o el barber ens faci entrega del bitllets d’avió que havíem encomanat la setmana prèvia just després de rasurar-nos el ganyot.

BonDia Andorra, 18 d'abril de 2008

Continuïtat de les rotondes

A J.C., amb admiració de deixeble

Havia començat a llegir el llibre ja feia força dies. Al cap de poc n’havia abandonat la lectura a causa de diferents afers urgents que havia d’atendre. Dilluns al vespre, després de fer-se un sopar lleuger, va tornar a la novel·la amb certa ansietat. A quarts d’onze, molt a desgrat seu, va haver de reconèixer que estava massa cansada per seguir i va posposar el desenllaç fins l’endemà. Li sabia molt de greu quedar-se tan a tocar del final: a penes dues o tres pàgines. Va reprendre el fil el matí següent cap allà a les vuit quan anava cap a la feina en el Bus Exprés. No li va costar gens recaure en la trama, ni recordar detalls latents referents als personatges. Es trobava còmodament asseguda al costat de la finestra, a la banda esquerra del bus, just darrere del conductor. Triava aquest seient sempre que el trobava lliure. Tenia una superstició segons la qual sempre que començava el dia viatjant en aquest lloc li acabaven passant coses bones, sempre inesperades. Va posar la seva bossa al seient de la vora amb l’esperança de dissuadir altres passatgers d’asseure’s prop seu. No volia que ningú l’interrompés durant el trajecte. Desitjava més que res en el món concentrar-se en el plaer de la lectura i la resolució de l’argument. La seva memòria recordava sense dificultat els noms, els detalls, els trets, els estats d’ànim dels personatges. La realitat segona proposada per la literatura la va envair d’immediat. Es tractava d’un llibre d’un jove escriptor local i, per tant, molts dels llocs al·ludits li eren força coneguts i propers. Va començar a gaudir del plaer gairebé malaltís d’anar-se distanciant de la realitat circumdant línia a línea. Sentia, al mateix temps, els sotracs de l’autobús i una sentor carregosament dolça de perfum de senyora. Percebia igualment, d’esquitllada, el paisatge en fuga que s’escolava darrera la finestra i el gust de menta del xiclet. Paraula a paraula, absorta en els afers força vulgars dels personatges, es deixava fer. Passava senzillament el que ocorre quan llegim: els signes, els caràcters gràfics s’uneixen formant conceptes i frases que es transformen alhora en sons o imatges o prefiguracions d’imatges o colors o records d’aromes o en un aiguabarreig de tot i res. Sovint, llegir s’assembla a somniar. Es va deixar endur, doncs, pel corrent de mots i va caure de ple en les escenes que s’anaven definint dins del seu cervell: estava sent testimoni d’una persecució. Dos cotxes fugien esperitats arran d’un altercat. En un dels vehicles hi anaven tres dels joves que protagonitzaven la història. El fet que la novel·la hagués descrit les vivències d’un grup d’adolescents o postadolescents que rodolaven de borratxera en borratxera, d’un incident violent a un altre, sense massa perspectiva de millora a curt termini, li feia preveure un final tràgic. De totes maneres, sempre pensava que havia de deixar-se espai per a la sorpresa. Potser el desenllaç era a l’estil dels happy endings de Hollywood, amb esperança i redempció i tota la pesca. Potser fos cru. El cas és que el noi que conduïa el primer dels cotxes ho feia a una velocitat desmesurada, sense massa control. Gairebé havia topat en dues ocasions amb turismes que venien de cara en envair el carril contrari, fent avançaments impossibles. Fugien de l’automòbil de darrera, un Seat León de color vermell. Els de davant duien un Volkswagen Golf blanc, força atrotinat. Al conductor del Golf li rajava sang del nas a conseqüència d’un cop de cap que li acabaven de clavar feia uns quants minuts. Eren les set quaranta del matí. Cap dels dos grups de joves no havien retirat encara a dormir. Venien de festa. Sopars, copes, amfetes, un concert a la Seu, maria, més copes, retorn a Andorra, més copes i unes ratlles en un pis d’uns coneguts que treballaven a pistes a la zona del Tarter. Sortien del pis, al cap d’un parell d’hores, quan un dels que viatjaven al Seat es va prendre malament una observació d’un dels que eren a punt de pujar al Golf. Feia temps que no se suportaven mútuament. Les indirectes i les insinuacions venien de lluny i les havien anat trampejant com podien, sense arribar a les mans, gràcies a que els companys miraven de treure ferro a l’enemistat. Aquella darrera observació, però, que tenia com a destinatària l’exparella del propietari del Golf, fou la gota que va fer vessar el got. Sense transició, el propietari del Golf li va etzibar a l’altre un cop de puny a la cara, que s’hi va tornar amb un cop de cap al nas del rival. Els companys els van separar i els van fer pujar als respectius cotxes, entre insults i crits i intents de continuar la brega per part del contendents. En un moment en què els col·legues es van despistar, el del Seat va treure una destral de sota el seient del conductor i ja se n’anava de pet cap a l’adversari quan els amics se li van tirar al damunt, el van immobilitzar i li van prendre l’arma. El del Golf i els seus passatgers ja eren dins del vehicle. En adonar-se de la gravetat de l’intent frustrat d’atac, el conductor del Golf va reaccionar fent marxa enrere a tota velocitat i fent topar el seu cotxe contra el León del paio de la destral. De poc no n’atropella un parell que encara no havien pujat. Llavors sí: els del Seat van veure clar que allò era una declaració de guerra oberta, que ja no eren més un grup d’amics amb dos d’enemistats que calia separar. En aquell precís instant tots van saber que s’havien creat dos bàndols irreconciliables, que ja no hi havia camarades ni passat comú a defensar en el cotxe rival, que correria la sang.

El conductor del Golf no va tenir reflexes suficients per veure que el Bus Exprés que pujava de Sant Julià a l’alçada de la rotonda d’Aixovall tenia la intenció de girar a l’esquerra. Ni tan sols va prémer el pedal de fre. El Bus Exprés, que s’havia obert molt abans de tombar a l’esquerra, va engaltar el Golf amb la part davantera, just per sota la porta del conductor del bus. No hi va haver res a fer. La col·lisió va ser brutal. La passatgera llegia com el Bus Exprés engaltava el Volkswagen, quan va alçar la vista i va veure darrera la finestra la cara ensangonada del conductor del Golf, atrapat ja entre la ferralla, com si s’acomiadés de tot amb un crit mut d’impotència a la mirada. També el soroll sostingut dels frens del Bus Exprés i del Seat León vermell i del metall triturant-se, els crits dels nois i els passatgers, l’olor immediata a goma cremada i a gasolina venien detallats en la novel·la que mai s’atreviria a acabar de llegir i que ara queia a terra com un colom mort.


[Un altre relat enviat a un concurs i no premiat. M'acaben de donar la notícia. Story of my life! Potser és de llenguatge massa senzill. Potser no és el que la corporació que gestiona el Bus Exprés buscava (massa gore?). Potser sigui fluix i prou. Sigui com vulgui, és el que tinc...]

Ja no se sent xisclar els ocells

A l'alba els avets pixen en el gris de l'alba
i els seus paràsits, els ocells, comencen a xisclar.

Bertold Brecht

Ocells d'espècie indeterminada celebren o es queixen amb insistència. Encara que no es pugui observar a primera vista, ja que el jersei ho impedeix, hi ha un hematoma arrodonit de quatre per tres centímetres a la cara posterior del terç distal del braç esquerre. Un altre hematoma, aquest de forma el·líptica, d'uns deu centímetres de diàmetre vertical major i uns sis de diàmetre menor horitzontal i situat a la part posterior del muscle dret. Es detecta excrescència de la carúncula lacrimal d'ambdós ulls. Ulls oberts. Un fanal solitari aboca sense convicció la seva ja inútil aura. Una moneda de dos euros al costat d'una sabata negra. Un altre hematoma: allargat en sentit vertical d’aproximadament dos per quatre centímetres a la cara interna de la part proximal del braç dret. El gos s'acosta erràticament des del somort fons del carreró. Excoriació anular de tres centímetres de diàmetre situada a la regió dorsal, al costat de la línia mitja, a nivell de la desena vèrtebra dorsal. Roba fonamentalment negra: al jersei i la sabata ja esmentats cal sumar samarreta, caçadora, pantalons, parella de la sabata i mitjons. Calçotets tipus boxer-shorts color bordeus. Anell circumdant dit anular de la mà dreta, deformats ambdós. Arracada traspassant lòbul auricular esquerre. El gos ensuma unes herbotes crescudes a l’interstici tolerat per unes llosetes de la vorera. La lleugera ratxa de vent no arriba a agitar el cabell de totes maneres massa curt. Es detecten trencaments traumàtics en forma d’efraccions i en algun cas trencament amb pèrdua de substància de les següents dents: incisiu lateral superior dret, caní superior dret, incisiu central inferior esquerre. Hi ha igualment un hematoma arrodonit d'uns dos centímetres de diàmetre en la zona de l'os occipital, a línia mitjana i uns dos centímetres per sobre de la protuberància occipital externa. El rellotge segueix funcionant i marca en aquest instant les set i disset minuts. El gos es concentra ara en una taca fosca que ha descobert sobre l'asfalt, només parcialment oculta sota el cos del jove. Des d’alguna banda apaguen el fanal. El cadàver es troba a una temperatura mitjana superficial de vuit graus de l'escala de Celsius. El gos aixeca la pota dreta del darrere i orina breument sobre la cara i pit del mort abans de prosseguir el seu camí. Ja no se sent xisclar els ocells.

In memoriam N. M. R., mortalment apallissat a Andorra el 13 d’abril de 2000

BonDia Andorra, 11 d'abril de 2008

És tot tan incert!

Divendres passat, en aquesta mateixa tribuna, vaig escriure un article sobre una sèrie de vàndals o delirants que tenien en comú la seva tirada a destrossar estàtues. En primer lloc, Marko Kulju,que va arrencar una orella a un moai de la Illa de Pasqua ara fa uns dies. Per continuar, Piero Cannata, que va fer saltar un dit del peu esquerre al David de Miquel Àngel d’un cop de martell l’any 1991. En darrer lloc, Laszlo Toth, que va fer malbé un braç i la cara d’una pietà de Miquel Àngel el 1972, també a cops de mall. L’article es titulava Estàtues mutilades.

El dia després repassava La Vanguardia mentre feia un cafè al bar. L’article del dia de Quim Monzó es titulava Consecuencias de las restauraciones. La meva primera sorpresa va ser que l’escrit tractava de l’Esculapi (o Asclepi) d’Empúries, que, segons els entesos, és un dels millors exponents de l’escultura hel·lenística del Mediterrani occidental. Monzó parlava de la restauració de l’estàtua, que el 15 de març va retornar a Empúries (abans havia estat emplaçada al Museu Arqueològic de Barcelona). En l’època en què Monzó havia visitat l’Esculapi a l’Arqueològic, a la figura li faltava una mà. Monzó escrivia: “Com que a moltes estàtues gregues i romanes els passava el mateix, un quasi arribava a la conclusió que, en una estàtua clàssica, l’amputació era signe de grandesa.”

Així, mentre divendres jo parlava de destrucció de dits, braços, orelles i cares escultòriques, dissabte Monzó componia un article a partir d’uns elements pràcticament contraris. Em va semblar una gran coincidència que un dels escrits fos, quant al tema, gairebé el negatiu de l’altre, salvant totes les (insalvables) distàncies.

La gràcia del text de Monzó era el plantejament que l’Esculapi ara restaurat ja no es corresponia amb la icona en què es va erigir en altres temps i que, per tant, entre d’altres coses s’haurien de rectificar les enciclopèdies i actualitzar les bosses de cacauets Emporium, en què la figura encara apareix manca.

Ara m’adono, fent una mica de cerca per Internet, que hi ha molts dubtes que el nom atribuït al déu d’Empúries sigui el correcte. Vull dir que no és clar que la figura pertanyés realment a Esculapi (o Asclepi), déu de la medicina. A més, sembla que, com alguns especialistes ja havien apuntat, el bust i el cos ‒com dos dels braços que es conserven‒ no corresponen a la mateixa peça. Aquesta teoria suggeriria que l’estàtua, doncs, podria ser un collage de fins a tres grans estàtues que haurien existit a Empúries. Igualment, els estudis duts a terme els darrers anys mostren que l’obra ja havia estat restaurada en l’antiguitat.

Tenim, per tant, que res no és realment el que sembla. El dibuix dels paquets de cacauets Emporium representa una estàtua mutilada que ara ja no es correspon amb la realitat (no està tan esguerrada a causa d’una recent restauració). Més que probablement, l’antiga imatge mutilada representant Esculapi simbolitzava una altra divinitat. L’estàtua que coneixíem no era una obra integral, sinó un muntatge de peces de diverses estàtues prèvies. En fi , que en aparença ja no ens quedarien valors ferms en els quals confiar: ni les enciclopèdies, ni els museus, ni les divinitats clàssiques, ni la considerada l’estàtua més bella de la Mediterrània occidental. ¿En quin mil·lenni d’incertesa vivim, quan ja no podem ni confiar en els dibuixets dels paquets de cacauets?

BonDia Andorra, 4 d'abril de 2008

Estàtues mutilades

Fa uns dies ens informaven de la detenció d’un turista finlandès que va arrencar-li una orella a una estàtua moai a l’Illa de Pasqua (també coneguda com a Rapa Nui). Un tal Marko Kulju, de 26 anys, va arrabassar el tros de roc diumenge passat al vespre. Quan una paisana el va sorprendre cometent el delicte a la platja d’Anankena, Kulju va llençar l’orella a la sorra i va arrencar a córrer. La policia va poder atrapar-lo més tard gràcies a certs tatuatges que l’identificaven. Devia ser molt espavilat, el noi. Després de fugir, ¿no hauria pogut amagar-se a l’hotel i posar-se una camisa de màniga llarga o uns pantalons llargs o el que toqués? Un altre detall indicador del nivell del personatge: l’orella la va arrencar a la força bruta, amb les seves pròpies mans. Li devia agafar un rampell i, com que no duia eines al damunt, va arreglar la cosa amb quatre estirades per aquí i per allà. S’ha de ser matusser! La imatge del moai mutilat (que fa pensar, per associació, amb aquell famós autoretrat de Van Gogh) és trista. Més patètica, però, és la manera com Kulju ha triat de passar a la història. Per acabar d’adobar-ho, el paio va i manifesta que la estàtua li va semblar majestuosa i se li va acudir d’endur-se’n un tros al seu país com a record. Així no hi ha redempció ni simpatia possibles.

És clar que Kulju no és el primer vàndal o delinqüent de la història que atempta contra una escultura. Diu que ho va fer per motius entre estètics i mnemònics, malgrat que nosaltres puguem flairar un transfons de col·leccionisme, intoxicació etílica o simple estupidesa. S’obvia molt l’estupidesa humana, que és gairebé il·limitada. D’altres delinqüents artístics famosos han adduït motius diferents per justificar els seus atacs. ¿Recordeu l’home que va atacar el David de Miquel Àngel l’any 1991, fent-li saltar un dit del peu esquerre? Es deia Piero Cannata i el va colpejar amb premeditació (duia amagat un martell sota la jaqueta) i amb excuses força pintoresques. Una versió diu que Cannata va volar-li el dit a l’estàtua tot seguint instruccions de Nani, model de Veronese, artista venecià del segle XVI. Una altra versió apunta que Cannata (de 47 anys i a l’atur en aquell moment) va justificar la seva acció explicant que envejava Miquel Àngel pel que va ser capaç de crear. Sigui com vulgui, es tractava en aquest cas d’un personatge amb un desequilibri mental notori. Si va actuar per enveja o frustració pròpies o interposades, restarà com un enigma per resoldre.

(Per cert, deixeu-me dir-vos de passada que la història del David de Miquel Àngel és força accidentada i mereixeria un article en exclusiva.)

A l’últim, recordo que el 1972 una altra obra de Miquel Àngel ja va ser atacada per Laszlo Toth, geòleg de formació. L’atemptat recorda el de Cannata quant al modus operandi, malgrat que els estralls que va causar varen ser molt més severs. Toth va entrar a la basílica de Sant Pere armat amb un martell i va desfigurar la cara i va esmicolar un braç a la Madonna de la Pietà. L’estat mental de l’atacant havia de ser clarament inestable quan els tribunals van condemnar Toth a passar un parell d’anys ingressat en un asil psiquiàtric, abans de repatriar-lo a Austràlia, el seu país d’origen. No ha transcendit cap justificació de boca de Toth. El que sí va fer fortuna fou la frase que va bramar amb el martell encara fumejant a la mà: “I am Jesus Christ, risen from the dead!”, o el que és el mateix, “sóc Jesucrist, alçat d’entre els morts!”.

Ara us toca a vosaltres decidir quina història és més singular, interessant o penosa.

BonDia, 28 de març de 2008

Demà podria ser massa tard

Aquesta setmana tenia una cosa clara: que no volia escriure sobre els resultats de les eleccions legislatives a Espanya. També volia mirar d’evitar comentaris sobre el 15è aniversari de la Constitució a Andorra. No estava tan segur, però, que podria defugir parlar de Rodolfo Chikilicuatre: el paio que ha estat elegit representant espanyol al Festival d’Eurovisió. M’havia fet un esquema mental de cap a on podia haver tirat aquest article que ja no escriuré: (1) l’explicació de qui és l’actor que fa de Chikilicuatre, (2) què pinta Buenafuente en tot aquest projecte, (3) alguna frase ocurrent de la lletra de la cançó, (4) els canvis que hauran de fer per tal que la versió final no parli d’assumptes polítics (ara s’hi mencionen Zapatero, Chávez, Rajoy i el rei Joan Carles) o (5) els antecedents europeus d’aquest fenomen: el cantant alemany que va fer el pallasso fa uns anys, els membres del grup finès que van arribar a guanyar una edició disfressats de monstres o el fals cantant portuguès Toni Ferrino, personatge inventat per l’humorista britànic Steve Coogan, que, sempre en la ficció, es presentà a Eurovisió amb la patètica i divertida cançó Papa Bendi. A Espanya les xifres han estat contundents: el personatge interpretat per David Fernández va rebre un 56% del total de vots emesos. En segona posició va quedar una tal Coral, amb un miserable 14%. L’article hauria acabat amb la pregunta de què hauria passat a Andorra si haguéssim tingut l’ocasió de votar entre el col·lectiu de músics i intèrprets locals, que demana de fa temps i a crits noves oportunitats.

El paràgraf de més amunt representa l’article que no he escrit. Ara ve l’article que he decidit fer. Més seriós, menys agraït, gairebé ineludible. Respon al brunzit que es comença a alçar des dels vestidors masculins del centre d’esports de Sant Julià (els únics a què se’m permet l’entrada, de moment), vora les cintes de córrer, al vestíbul, entre les bicicletes estàtiques. Es tracta d’un mormoleig que de mica en mica es transforma en un mugit greu i mantingut. Aviat el so podria canviar al dels tambors de guerra o al de l’estampida.

Els abonats al centre no estan satisfets de la pujada brutal dels abonaments (més d’un 200% en alguns casos). S’ha parlat de l’assumpte en la premsa. No s’ha dit res, però, de l’espera que els abonats hem suportat estoicament perquè sabíem que era a fi de bé: s’estaven fent unes obres necessàries. Molts de nosaltres hem continuat abonant la tarifa durant l’any i mig del tancament. En el meu cas, un abonament familiar. De què m’ha servit? De ben poc, ja us ho avanço. Curiosament, l’empresa a qui el Comú ha encarregat la gestió del centre d’esports no m’ha pagat amb un gest de reciprocitat. Penso, per exemple, en un trimestre d’abonament gratuït per tots els inconvenients generats (involuntàriament, és cert, però generats). Inconvenients: (1) una filla que ha hagut d’abandonar la pràctica del seu esport preferit durant molts mesos perquè l’alternativa era costosíssima en temps de desplaçament, (2) un fill que ha hagut de discontinuar les activitats de piscina iniciades, (3) un pare a qui l’opció d’anar-se’n a un gimnàs d’una altra parròquia no li era pràctica, (4) una altra filla de 4 anys que no va tenir l’opció d’iniciar-se l’any passat en la gimnàstica rítmica a la seva pròpia parròquia o (5) altre cop el pare que va haver d’acceptar durant un curs complet uns horaris que no eren els escaients —ni els inicialment promesos— per una activitat que, de cop i volta, es va deixar d’oferir (i que no hem recuperat encara a hores d’ara).

Durant els llargs mesos d’espera, insisteixo, de tot això no se’n va queixar ningú. Passa que ara ens fa la impressió que, a més de banyuts, acabarem pagant el beure. Com ja he dit, les obres eren necessàries, ara bé (breu selecció de mugits sentits): (1) ¿Per què hauria de pagar el sofert abonat de Sant Julià —que ja pagava quan les instal∙lacions eren deficients i sovint també quan no hi havia instal∙lacions— el doble per tenir allò de què en altres parròquies fa anys que gaudeixen pels preus antics? (2) ¿Qui creu a aquestes altures que els serveis socials de base han de generar superàvit? (3) ¿No es comprèn que es crea entramat social i associatiu promovent l’esport comunal, els clubs, les escoles esportives? (4) ¿No es veu que un centre digne com el que tenim ara però a preus raonables generaria salut i qualitat de vida i estalviaria jovent avorrit i passiu fent bretolades a tota hora pels carrers? (5) ¿Deixarem que els quatre brètols romanguin mentre una massa de gent amb ganes de fer esport posa en pràctica l’estampida anunciada cap a d'altres centres esportius d’altres parròquies?

BonDia Andorra, 13 de març de 2008

Un relat de finals de desembre

El primer que va pensar quan li van donar l’alto va ser quina lata de gent. Es tractava de dos agent de la Guàrdia Civil acompanyats d’un agent caní, que es veu que és com se’n diu ara de tots plegats. Mira que s’ha de ser burro per no veure que un ciclista que circula per una pista de muntanya és l’última persona que faria contraban o miraria de fugir de la justícia. El gos, un pastor belga, lladrava com mig embogit. El ciclista se’ls va mirar amb cara de fàstic, però sense exagerar, no fos el cas que l’acabessin entretenint massa. El color de lletuga vella dels uniformes mai no li havia acabat de fer el pes; que anessin adornats amb algun galó, tampoc. N’hi ha que són borregos, va pensar, què es deuen imaginar que passo? Perfums? Botelles de whisky de Malta? Bicicletes de competició, com a la llegenda urbana aquella? Així que els dos agents humans el van fer aturar va decidir que faria els possibles per manejar el tràngol prest i de la millor manera. “¿De dónde viene, si no es molestia?”, li van demanar. D’on vols que vingui, carnús, per aquest camí de muntanya tan estupend? De fer compres als Pyrénées?, se li va acudir. “Doncs, miri”, va dir, “de la Rabassa, a Andorra”. “¿Y cuál sería el motivo de su visita?”. El gos ja no lladrava. Me’n faig creus, de veritat. No em puc creure que el paio aquest m’estigui demanant això... Potser es pensa que vinc de viatge de noces! Que no veu la punyetera bicicleta que duc entre cames? Antany això no passava; fins i tot els de la Benemèrita respectaven les formes. “Doncs faig una ruta: ja he passat per Arcavell, ara volia arribar-me a Bescaran i en acabat a veure si puc anar a dinar a Calvinyà. ¿Algun reprotxe?” “Ah, o sea que el motivo de su visita es gastronómico”. Sempre parlava el mateix, el de la barba serrada. Alabat sigui el Corder! De veritat que de vegades voldria aprendre a ser més simpàtic amb aquesta gent, però és que et trobes cada animal de bellota que fa feredat. A més, mira que és apegalós, el picoleto aquest... A qui se li acut dir això de “el motivo de su vista es gastronómico”? Que no veu que som en ple Pirineu, a peu de bosc, que no ens veu ni ens sent ningú? Tanta formalitat m’escama. “Bé, la veritat és que vinc a fer una mica d’exercici, però això no quita que després no m’agradi fotre’m un bon tec.” “Entonces, ¿no definiría su viaje como gastronómico?”. Que coi foten? Estadístiques o què? Potser s’han jugat els quartos entre ells: “A ver cuántos pallasos de estos entran a España por caminos de montaña sólo para ponerse guarros de comer. Te apuesto que más del 50%. ¿Qué nos jugamos? “Escolti, agent, no vinc precisament de veure el curandero d’Arcavell per un catarro mal curat, si vol saber-ho. Només faig esport, com ja li he dit. I ja sap que diuen que no s’ha de ser agarrat: el dinar és el meu premi, com qui diu.” “Oiga, no estaré notando un retintín irónico, ¿verdad?, porque yo creo que estoy siendo muy correcto intentando comprender lo que chapurrea, cuando lo normal sería que se dirigiera a nosotros en español.” Sí, és clar, només em faltaria això ara, haver de parlar-vos en castellà en ple Pirineu català i essent com sóc andorrà. Quina necessitat en tindria? Ja se m’estan començant a botir els nassos. “Escolti, senyor, jo a casa meva parlo en castellà o en català segons m’apeteix, aniríem apanyats!, però en tot cas aquí resulta que també jo estic sent més que correcte aguantant-los la conversa i comprenent-los en castellà, que no en espanyol, quan el que voldria és tirar milles. No sé si m’explico.” “Por supuesto, claro, en seguida acabamos, caballero, tenga esto y no se me acalore.” No, si justament el que jo vull és no refredar-me. Potser ara voldran que canti, balli i toqui el pandero. Caballero, s’ha de tenir galtes, per dir-me caballero. On el veu el cavall? O és que fa broma amb això de la bicicleta? Perquè mai se sap, m’han dit que aquesta colla tenen un humor molt especial... “Així, puc tirar?” Què coi és aquest paper tan ben doblegadet que m’han donat? A veure... Però si sembla una llufa! “Sí, claro, tire, tire. No faltaría más. Muchas gracias y que pase un feliz Día de los Inocentes, caballero.” M’han enredat de mala manera! Al cap resulta que tot plegat sí que era una innocentada!