Les bones intencions

Quan?
Quan faci els setanta,
em posaré un tanga de licra,
i botes camperes
i passejaré per les esglésies
fotent-me dels genuflexes
i escopiré el xiclet dins les bosses de la compra
de les mestresses de casa
que xerren sota la solana
a les places
Serà la meva herència un tanga de licra brut
Seré un vell orc, un vell hortera,
Un vell cabró despietat
Tot allò que fins ara no he pogut ser


Quan?
Quan faci els setanta-cinc,
robaré les monedes
de les guardioles dels nens,
els fotré les bicicletes
i els penjaré les pilotes de futbol al llosat
Serà la meva herència un tanga de licra brut
I una bicicleta robada
Seré un vell orc, un vell lladre malparit,
Un vell cabró despietat
Tot allò que fins ara no he pogut ser


Quan?
Quan faci els vuitanta,
seré un mal exemple,
un exemple de merda
Entraré al comú, al bar, al cine a cridar:
a pastar fang!
I de peu a la barra del bar, a l’altar o el que sigui
buidaré lentament la bufeta
Serà la meva herència un tanga de licra brut
Una bicleta robada
I una basseta de pixats
Seré un vell orc, un vell cridaner,
Un vell cabró despietat
Tot allò que fins ara no he pogut ser


Text llegit el 12 de novembre del 2009, al programa El somriure de la Medusa d'Antoni Caus

Paisatge inacabat (explicació)

El text que ahir vaig titular "Paisatge inacabat" va ser escrit a demanda d'una artista plàstica. Vistos algun esbós i un sol gravat i ateses les explicacions i els plans de la noia, vaig escriure el fragment de text publicat ahir. Passats uns dies, no vaig seguir escrivint perquè no sabia quina reacció tindria l'artista davant del text. Vaig preferir aturar-me, forçar-me a parar, per prudència. Jo ja era abuixat. Si per mi haguera estat, la cosa s'hauria convertit en un segon Prosa del observatorio. Ja havia assimilat el seu projecte, estudiat mapes, mirat i fet fotos, rumiat força. Seguir escrivint hagués estat el més fàcil. Vaig parar, però. La resposta de la mossa va ser primer silenci, després evasives i finalment, quan la vaig placar i immobilitzar i demanar què collons pensava del text, la confessió que "no era el que ella esperava".

Quina valentia, quina generositat d'esperit! No era el que ella esperava! Ella esperava? Ella esperava! Ella. I jo? Jo, que previ al projecte no la coneixia personalment de res i que la trobava, de lluny, força carrinclona... Jo, que només havia vist amb cert disgust una de les seves obres passades en un catàleg... Jo, que m'havia deixat entabanar malgrat el seu discurs caòtic i temptatiu perquè no m'agrada dir no a gent que fan o volen fer coses: emprenedors, artistes, escriptors... Jo, que em vaig haver de convèncer de les parts bones (que n'hi havia!) del projecte de l'artista per tirar endavant i buscar la manera de fer un text correctet... Jo, ara, em veia rebutjat!? Oh, l'ego! Oh, el sentiment tràgic! Oh, les ínfules de superioritat! Oh, els plans de venjança i assassinat mai implementats!

Ja menys en conya, sí que vaig trobar curiós que algú amb tant poc bagatge a les mans es permetés ser tan poc intel·ligent i generosa amb algú altre que havia fet un esforç que ara resultaria una inversió perduda. Vaig trobar curiosa l'exigència amb l'obra aliena d'algú que només tenia dues fotos enganxades amb cel·lo en un quadern, un parell d'idees (potencialment bones, això sí) i un únic gravat (fluixíssim) d'una pretesa sèrie que s'havia d'incorporar a un muntatge-instal·lació més gran. Molt poca flexibilitat quan, de fet, el text que jo li regalava li obria noves maneres d'encarar i donar suport al seu propi discurs plàstic (encara per definir). Poca autenticitat quan va ser ella qui em va venir a buscar perquè una amiga comuna va recomanar-li que parlés amb mi i volia "dur a terme un projecte interdisciplinari".

I una merda! El que realment volia és que li escrivís unes historietes que ella tenia nebulosament concebudes però no sabia escriure: relats mig fantàstics d'una terra mitològica probablement farcida de criatures del bosc, dels rius, de les muntanyes (follets, menairons, goges agafades des de la perspectiva tova i carrinclona de la botigueta de souvenirs cutres). I es va trobar que no. Que jo no li vaig fer un text a mida. No a la mida del que ella em proposava. Va resultar que, com escriptor, vaig interpretar les fotos i el gravat i els plans que m'havia explicat. No li vaig fer el relat de la noia que va morir ofegada dins d'un toll (es va suïcidar perquè la perseguien uns homes dolents i va preferir llançar-se al fons de les aigües negres abans que ser violada en grup) i que ara s'apareix a la zona entre Molleres i Meritxell la nit de Sant Joan si entrelluques els ulls des de el camí de les Pardines. Ho hagués pogut fer perfectament. Ja ho veieu. No desmereixo aquesta mena de relat. No descarto posar-m'hi algun dia, mai se sap. El cas és que no va ser això que vaig escriure aquella vegada. I a l'artista que no feia art (jo ja havia rumiat i fet el text i esperat setmanes la seva resposta i ella encara no havia avançat ni gota, seguia amb les dues fotos enganxades amb cel·lo i les dues idees al tupí) no se li acut res més que dir-me que "no era el que ella esperava".

En fi, llàstima. Perquè jo hi hagués seguit treballant amb ganes. Hagués acabat el text, acceptat propostes, revisat, fet esmenes, corregit. Potser ella hagués fet un segon gravat i un tercer i hagués acabat realitzant el muntatge que pretenia fer amb mapes i caixes i expositors. Potser jo l'hagués convençuda que afegís les fotos inicials al projecte. Potser hagués proposat que amb tot el material plàstic (fotos prèvies, esquetxos, gravats, mapes, fotos de l'exposició o instal·lació) més el meu text féssim un llibre. Potser. O potser no.

En fi, per aquí a prop teniu les paraules que van quedar surant en alguna bassa i que ahir vaig retrobar. Penjar-les aquí és reivindicar-les una mica, discretament. Després ja tornaran a surar allí on pertoqui.

Paisatge inacabat

Aquest paisatge es pot mirar de diverses formes.

Res no és el que sembla.

Res no és només el que és.

Hi ha, també, les potencialitats amagades.

Tot depèn de l’exposició, dels angles, de la mirada.

A la foto o a través dels binocles, podem concentrar-nos en la vall, en els cims, en la foscor que comença a imposar-se, en la claredat que encara perviu, en els llums.

Podem destriar fins el moment en què el paisatge destriï per nosaltres.

Podem triar la foto, que és un facsímil de la realitat o la realitat mateixa.

Podem fer atenció als núvols, a la neu que empolsima les muntanyes del fons, a les carreteres, a allò que queda amagat de la llum.

Hi ha el que veiem.

L’espectacle mostrat.

La panoràmica.

Hi ha des d’on mirem.

El punt de partida, l’origen, l’arrel de la mirada.

Amagades darrere la càmera, sota els peus del fotògraf, darrere les lents dels prismàtics, hi ha tantes realitats com davant seu.

Qui diu fotògraf diu caçador, caminador, pintor, poeta.

En uns rocs vora una canal pregona, a la part invisible o obscura de la imatge, s’oculten signes i realitats rellevants.

És així que al cap d’hores, setmanes o anys el cervell intueix uns cabells a Meritxell.

Uns cabells dibuixats amb llum de fanal.

Imaginem, suposem, intuïm una figura que al principi pensem impossible de representar sobre un plànol bidimensional a la manera tradicional.

Arribats a aquest punt de vista, convençuts per complet, seduïts del tot, potser puguem imaginar, inventar, desenterrar: una mà que es recolza prop de Sant Romà, una cama que neix al Roc de la Salve, una figura que és asseguda damunt del Roc de la Garganta, al fons de la vall, entre les Bordes de Montalarí i les del Lloset, una altra cama estilitzada que sembla planar per damunt del Mollar, resolent-se en peu vora la Borda de les Pardines.

Captem parcialment. Comprenem més aviat una successió de mampares, de cortines, de decorats retallats, de peces. Vistos des de l’òptica adequada, aquests pedaços creen gairebé la il·lusió d’una figura coherent.

Una nina que apareix del no-res. Una forma que no era allí fa unes dècades o uns segles. Una silueta informe pels ulls desentrenats i feta de les cicatrius de carreteres i camins, de rocs, de rius, de cases i bordes, de llums, d’ombres i núvols.

Una tendència, un contorn entrellucat que s’alça o reposa entre les bromes.

Capil·lars, vetes, venes, torrents, rierols, vasos sanguinis, rius, allaus, despreniments, tarteres, dolls.

Naixement, gestació, principi, concepció, invenció: vida.

Ensorrament, defunció, eliminació, destrucció: mort.

Fluxos i refluxos.

Cicles.

Desordre de coordenades.

Desnivell de línies.

Mapes més grans que el territori que representen.

Microscopis atòmics.

Telescopis nuclears.

Altituds ínfimes.

Mesures desmesurades.

Cotes subcutànies.

I si el que hi ha sobre el territori (un roc, una canal, una vaca, una mosca) es pogués traduir en un dibuix de punts?

I si els elements que conformen el territori es poguessin dibuixar al cel?

Unir els punts amb línies.

Crear constel·lacions noves.

Un punt: l’oratori que hi ha a tocar de Meritxell, al principi del camí de Prats.

Un altre punt: l’altre oratori que hi ha al mateix camí, una miqueta més amunt.

Un tercer punt: la creu de més enllà.

Estels i punts de llum que imiten la realitat terrenal.

Estrelles i galàxies que suggereixen realitats diferents a les originals.

Aquest dibuix sembla un isard, aquestes

Cartas muertas, nou blog?

Aquest blog en què ara sou va néixer per acollir els articles que anava publicant a la premsa andorrana, sobretot durant l'any que vaig perpetrar la columna setmanal "Faves tendres" al BonDia Andorra (tot el 2008). Hi vaig anar penjant també articles previs o simultanis apareguts a El pont d'Aixovall, Diari d'Andorra o Viure als Pirineus (2006-2009).

Vaig aprofitar aquest calaixet per publicar tambe relats curts no premiats (¿2007-2009?). Els dos grans clàssics, amb dues participacions per barba són: el concurs de contes de Nadal de la Biblioteca Pública del Govern d'Andorra i el de literatura exprés.

Després va venir la col·laboració amb l'insensat de l'Antoni Caus, que durant la temporada 2008-2009 em va demanar que llegís "el que vulgués" per la secció "La idea" del seu programa de ràdio El somriure de la Medusa. Evidentment, vaig fer de tot menys aportar i llegir idees. L'experiència em va servir per desenterrar i de vegades maquillar vells cassigalls dels quals no m'avergonyia del tot. Alguns dels textos eren ja majors d'edat i podien per tant tenir carnet de conduir, feines precàries, ex parelles, fills, problemes amb la beguda, etc. Vida pròpia, vaja. Jo els he anat observant entre crític i benèvol i me n'he mirat de desentendre una mica; només fins on un pare és capaç de fer-ho.

Fins aquí, la primera part de la vida d'aquest blog. La majoria, textos breus publicats o radiats. Alguns, relats inèdits no premiats.

La segona època, quan ja no hi ha producció regular en premsa, s'inicia quan tinc la pensada d'anar penjant lliuraments de la meva novel·leta Res no és real. La idea no era dolenta; la realització penso que sí. Aprofito per agrair a l'únic lector més o menys constatable de la iniciativa, l'Albert Roig, la seva bona fe.

Ara tinc la idea de fer el mateix que amb Res no és real també amb la primera novel·la que vaig escriure: Cartas muertas. És en castellà, amb la qual cosa em plantejo si no valdria la pena obrir un nou blog especial. D'altra banda, ja en tinc uns quants de blogs... Més diversificació potser impliqui menys efectivitat. Tanmateix, potser fóra bo deixar aquest blog David Gálvez Casellas aparcadet aquí tal i com està avui, latent, i començar una nova aventura en una altre lloc... Mmmmm! Rumiando espero, la decisión que quieroooo!

TO BE CONTINUED

Dia 44711

La nit després d’aquella vegada que la meva dona —i ara ja puc escriure el seu nom, Tercerapluja— em va mirar per primer cop durant mesos va ser igualment el primer cop que vàrem compartir el jaç des de la desaparició de la nostra filla gran. Vaig saber que aquella nit no la podia deixar sola, com l’havia deixada fins llavors. Fins llavors, val a dir-ho, ella tampoc no m’hauria deixat que m’hi atansés. Vaig saber que aquella nit m’havia d’ajaure en silenci a la seva vora. Estava convençut que no buscava jocs ni carícies. Conec molt bé la meva dona i sé quan senzillament requereix la meva presència, la meva companyia, que hi sigui allí a la vora i res més. Així ho vaig fer: m’hi vaig ajaçar a prop. Com que em donava l’esquena, la vaig abraçar per darrere, com tantes altres vegades havia fet al llarg del nostre matrimoni, sobretot en moments de desànim. No va dir res. No va fer cap gest. No s’hi va resistir ni em va rebutjar, tampoc. Tan sols va exhalar un breu sospir i es va adormir dolçament.

Quan em vaig despertar, el seu cos estava fred entre els meus braços.

Dia 44709

Sovint el més difícil és parlar dels assumptes que considerem realment importants. No costa gens dir que hi ha tal costum o que tal ús és Llei. No és complicat detallar com és una eina concreta o la manera com assequem les femtes. No representa cap problema explicar els diferents sistemes de classificació de les maduixes o els criteris per determinar si una maduixa es considerarà o no prou madura.

Costa, però, un esforç colossal això d’atansar-se infinitesimalment a un assumpte medul·lar o cabdal. Aquestes darreres paraules són molt antigues i vénen d’abans de l’època dels Clans. Es fan servir amb temes certament importants. Colossal també és una paraula en desús. Com infinitesimal. Les han preservades gent que —com el meu germà, jo mateix i espero que els meus fills— ens preocupem per allò que som, pels costums, per la manera que tenim d’explicar-nos a través dels mots. Ja fa temps que aquest vocabulari no s’empra ni en les converses més comunes ni en les records ni les sessions del Consell. Només uns quants ens considerem guardians de les paraules, malgrat saber que ja se n’han perdut una infinitat i que amb cada desaparició de cada individu pot estar desapareixent una manera de dir alguna cosa que ja mai més podrà ser dita de la mateixa manera.

Però no és això que volia deixar escrit. Volia escriure que representa un esforç enorme això d’intentar dibuixar sentiments, explicar fets que considerem significatius. Així m’ha passat sempre a mi. Em va costar molt començar a parlar, tangencialment, de les desaparicions del meu germà o la meva filla gran, igual que ara fa dies que evito divulgar allò que realment em preocupa. Potser se m’acaba la tasca que m’havia proposat tirar endavant. Per ventura hagi acabat una fase de la meva lluita i n’hagi de començar una altra.

Dia 44708

Ara estic ensenyant els meus fills a llegir. Practiquem amb aquests papers. No sé si faig servir la lectura com a excusa per poder parlar als nens de coses que no sabria com abordar d’altra manera. Com que resulta que aquestes notes que he anat prenent són tan variades, donen peu a tota mena de preguntes per part seva, de les quals es deriven un munt d’explicacions, no sempre clares però sens dubte ben intencionades. Em demanen el perquè d’aquest costum o què vol dir aquella paraula o qui era el meu germà. Un dia vàrem especular plegats sobre l’origen de les estrelles i això ens va dur a quedar-nos una nit al tros, per observar-les millor. Un altre dia em varen demanar detalls sobre com preparar ofrenes als avantpassats. En una ocasió van demanar què sabíem dels que ens vigilen: com eren, on vivien, què menjaven, si també tenien camps de maduixers... La lectura va progressant molt lentament. A estones es tornen entre ells, a estones em fan llegir a mi i després volen rellegir-ho, com per assegurar-se que allò que he dit era cert, com si el fet que aquelles paraules fossin fixades allí damunt del paper, el fet que es poguessin llegir un i altre cop, inalterables, els atorgués una credibilitat o un valor superior al de les paraules només dites. Ara ja saben que les paraules escrites poden ser llegides en veu alta o en veu callada, com diuen ells. Això darrer els impressiona sobre manera: això de poder estar llegint moments diferents o frases distintes d’un mateix full en silenci i sense destorbar-se els sembla gairebé impossible. Continuen posant la possibilitat a prova i sorprenent-se cada cop que comproven que mentre l’un ha llegit “llegendes que expliquen que el nostre poble no sempre ha viscut en els camps de maduixers”, l’altre feia via per la línia “la resta, no la sabem”. No deixen de meravellar-se de les possibilitats de passar-se notes amb idees escrites que només ells llegeixen i de les quals ningú més no està al corrent. L’escriptura, la lectura, els està unint encara més. I jo no puc deixar d’alegrar-me de passar als meus fills allò amb què el meu germà em va obsequiar a mi. Penso, a més, que el mateix procés de lectura n’implica un d’interpretació, així com en el procediment d’escriptura rau una necessitat d’organització del món i del pensament que el món pressuposa. Penso que tot això, a més de la possibilitat de passar estones amb ells i d’intercanviar pensaments, records, llegendes, idees i opinions, és la millor gratificació possible per a un pare. De fet, arran d’aquestes estones ens comencem a conèixer millor. Si seguim així potser ens acabem fent amics.

Dia 44704

La gent gran expliquen que en el Principi les maduixeres només naixien de tant en tant. Un cop cada 350 dies, més o menys. A mesura que el nostre poble va començar a saber com tractar els trossos adequadament, se’n van aconseguir fins a tres tongades gairebé consecutives en 50 dies aproximadament. Alguns vells diuen que el subministrament permanent d’aigua i els costums cada cop més rigorosos a l’hora de regar, el progressiu refinament de les eines, la manera com tractem el sòl, el sistema de torns de conreu i descans dels trossos, les tècniques d’adob i una pila de factors més van fer que de les tres collites consecutives es pogués anar passant de mica en mica —diuen que al llarg de desenes de milers de dies— a l’actual producció perenne.

Hi ha qui no accepta que tot el mèrit sigui del nostre poble. Pensen que l’element clau per a la producció constant ha estat el cel baix. Aquest cel que és dur però transparent ens protegeix de les pluges, del vent i del fred. El meu germà pensava que era gràcies a aquest objecte que s’evitava que les temperatures als camps de maduixers baixessin gaire. Sí que notem diferències entre la nit i el dia, és clar. El meu germà creia que els que ens vigilen volien garantir que la temperatura durant les nits no fos mai tan baixa que les collites es poguessin fer malbé. Això el desconcertava: no comprenia per què es preocupaven tant del nostre benestar quan després permetien les desaparicions.

Igualment, es pensa que la temperatura més elevada i constant dels dies és una de les circumstàncies que més afavoreix que les plantes donin fruit. A més, el fet que el cel baix sigui transparent garanteix la llum, que segons el que conten els vells, també és un component determinant.

Sabem que el cel baix és dur perquè en temps immemorials —a la mateixa època, es creu, que es va mirar d’enderrocar o escalar els murs— hi va haver qui va llençar rocs i eines contra el cel baix amb la intenció d’esbotzar-lo. Es diu que aquells a qui es coneix com a rebels creien en la possibilitat d’escapar per un forat fet al cel baix i caminar per la superfície fins a fugir dels camps de maduixers. Cap a on, no ho diu ni ho sap ningú. Tampoc ells no ho devien saber. Els empenyia la possibilitat que hi hagués llocs millors. També diuen les llegendes que tan bon punt es feia una esquerda o un petit forat al cel baix, sobrevenia una secada que iniciava un nou cicle de perdició devastadora. Com si es tractés d’un càstig dels que ens vigilen. En conseqüència, es va acabar prohibint el llançament d’objectes contra el cel baix. És Llei.

Igual que el cel baix ens protegeix, també els murs són essencials per impedir el trànsit del vent que bufa al defora dels camps de maduixers i que es tem devastador per a les collites.

Hi ha qui pensa que si tot el que tenim ens ha estat donat pels que ens vigilen (terra, aigua, cel baix, llavors, papers, foc, murs, eines...) és lògic que els que ens vigilen tinguin dret a decidir secades, becaines grosses, desaparicions i horrors. Aquesta gent no tenen dubtes ni rancúnia. Accepten amb resignació qualsevol cosa que els pugui sobrevenir. Jo no els entenc.

Dia 44701

Ahir al vespre vaig tenir un somni estrany. Estrany pel contingut tant com pel fet que en recordés uns fragments. Mai no recordo els meus somnis. Mai. A excepció del regust vague que tots els que vivim als camps de maduixers compartim quan ens llevem d’una becaina grossa. No sabem què hem somiat exactament, no recordem en imatges. Però ens queda com la intuïció del somni o el record d’un somni a la volta del paladar. I sempre es tracta d’una ombra d’un sabor metàl·lic, desagradable, pudent. No sé si els records ni els regusts poden ser pudents. Aquests en són. Tampoc no estem segurs que les sensacions que creiem recordar no siguin més real que somiades. No n’estem segurs i precisament per això no en parlem gaire. No fos el cas que tots penséssim igual i comencéssim a mortificar-nos amb la idea de descobrir que hi ha darrere de la ferum, dels records oblidats del somni, dels records oblidats de realitat.

Però, com us explicava, al meu somni d’ahir sabia que estava als camps de maduixers, però res del que veia pertanyia als camps de maduixers tal i com els coneixem. Vaig veure una gran extensió d’una mena de terra, però de color daurat i molt fina. Aquesta extensió, però, no consistia en trossos plans conreats, sinó en un sòl irregular ple de petits monticles. Aquest terreny erm era banyat per una altra extensió enorme, però aquest cop d’aigua. No aigua de la que surt d’aixetes i es diposita en cóms, galledes, regadores o piques. Aquesta era realment una extensió sense continent, impossible, gairebé plana. Només que a la vora tenia també una mena de monticles, però que es movien ràpidament i es trencaven fent una remor regular i molt agradable.

En aquest paisatge tan rar hi havia unes bèsties gegants que jo identificava amb els que ens vigilen, malgrat que mai ningú no ha vist els que ens vigilen. No sé com descriure-us-les. No tenien el cos distribuït exactament com nosaltres. No eren espigats. Podrien haver semblat un dels rocs amb el quals fabriquem ofrenes als nostres avantpassats. Podrien haver semblat rocs però eren molt més grans i d’un color roig punyent. Tenien un munt de cames o braços. No sé quans, però petits i sense dits a l’extrem. Una mica com els branquillons que fem servir per encetar nous focs. A la part superior, però, disposaven d’un parell de cames —no eren cames, però no sé com dir-ho d’una altra manera— molt grans i en forma de pinça (que és un tipus d’eina o obsequi del qual mai no us havia parlat abans, penso). Com us dic, m’és impossible ser més detallat. Sembla com si els rocs rojos amb múltiples potes i un parell de pinces tinguessin dos ulls petits molt rodons, negres i brillants enganxats a la part superior del cos. No els vaig saber veure cap.

Aquestes criatures perseguien, intentaven atrapar uns altres éssers, que de seguit vaig saber que representaven la gent que vivim als camps de maduixers. No s’assemblen en res a nosaltres, però sé que en el somni érem nosaltres. Tampoc és que fossin més agradables que els que ja us he descrit. De fet, eren igual de fastigosos. Tenien un cos llarg i prim i unes ales grosses amb tot de dibuixos estranys i tota mena de colors. No he vist que tinguessin ulls. Amb tot, vistos des de la meva perspectiva, mentre contemplava l’escena amb els dos tipus de criatures i el paisatge, eren molt més bonics i elegants. Diríem que l’elegància la transmetien sobretot amb els seus moviments. Volaven gràcilment mentre que els altres caminaven amb poca traça i aparentaven ser molt feixucs.

Els uns i els altres deambulaven amunt i avall com en un ball caòtic. Uns intentant moure’s amb agilitat sense aconseguir-ho. Els altres volant amb lleugeresa fora de l’abast dels gegants rojos. No sé per què, però, estúpidament, el somni em va deixar aquest cop un regust de boca excel·lent i em vaig llevar ple d’entusiasme i energia. Sabia que es tractava d’una mena de missatge. En desconeixia el significat. En desconeixia l’emissor (potser fos jo mateix). En coneixia els efectes sobre els meus ànims i m’agradaven.

Analitzant el per què de la meva alegria, avui he deduït que s’originava en la impressió que el nostre poble escapava de l’atac o de les pinces o de la influència d’els que ens vigilen. Un somni certament idiota que respon amb tota seguretat a la rancúnia que acumulo de fa anys.

Dia 44609

Arran de llegir els escrits del meu germà i altres comptadors (també de gent que escriu records o idees però que no han estat comptadors), he pogut deduir una sèrie de normes o d’usos o de costums pel que fa a la manera especial com s’han d’escriure algunes paraules. Us en posaré exemples.

Cal escriure en majúscula inicial tot allò que comença darrere d’un punt. També els noms propis de persona i família. I les paraules Consell, Llei, Principi o Clans.

Cal subratllar les següents paraules —i els seus derivats— o expressions, inclinant-ne les lletres cap a la banda dreta: comptador, becaina grossa, secada, horror, els que ens vigilen, desaparició, cel baix, cel alt, rebels o mort.

Cal subratllar també, d’igual manera, les paraules a les quals fem referència. Si escric que la paraula maduixa és captivadora, hauré d’escriure-la així: maduixa. Si vull dir que la paraula neu és torbadora, hauré d’escriure-la així: neu.

No cal escriure amb majúscula inicial ni subratllades les paraules o expressions (i ara no les subratllaré, malgrat estar referint-me a elles): zona de viure, cóms, maduixes, camps de maduixers, regals, costum, obsequis, paper,... Hi ha altres mots que alguns que escriuen en papers també marquen, inclinant-los cap a la dreta o posant-los la majúscula inicial. No és un costum clarament establert.

Dia 44606

Em sembla que fa temps, potser abans que la Primeraverda desaparegués, vaig parlar breument d’aquest assumpte. Ara no tinc esma de posar-me a buscar entre els plecs de paper i fer comprovacions. No hi fa res. Espero només no consignar per duplicat una mateixa informació. És sobre l’aigua.

De vegades la neu sembla que es transformi en aigua. Això tampoc no ho comprenem. Els misteris que envolten l’aigua en totes les seves formes són enormes.

A les galledes o a les vores de les aixetes, als cóms, als mateixos camps de vegades hi apareixen coses que acaben semblar transformar-se en aigua. Ens hem inventat tot de noms diferents i fantàstics per referir-nos-hi: gel, rosada, gebre...

Molts de nosaltres confonem els termes i acabem per dir-ne aigua de tot plegat. El meu germà creia que això darrer era el més adequat, donat que es tractava, segons la seva opinió, d’una única cosa: pluja, aigua d’aixeta, gebre, rosada, neu caiguda, neu trobada: aigua i prou.

Ens costa d’entendre que una mateixa cosa pugui ser alhora vàries coses diferents. Tampoc no estic segur que la paraula cosa sigui la més adequada en aquest cas. Penso que sí. Cosa, objecte, assumpte... Sovint confonem els termes. Cada cop tenim més dubtes d’aquests, que el Consell no aclareix mai.

Dia 44604

Sempre els hem tingut, els feixos de papers. Així com sempre hem tingut les maduixes, els carretons, el cel baix o els cóms. Els papers eren allí, en racons de la zona de viure, sota teulat. Després de molts milers de dies d’usar-los com a eina per transportar el foc d’un lloc a l’altre, algú va entendre que potser realment servien per alguna cosa més. Va decidir fer unes ratlles per comptar galledes de maduixes. Cada ratlla simbolitzava una galleda. Diuen que l’escriptura va començar així. No és un record. És una llegenda.

De mica en mica les ratlles es van anar unint i creant símbols. Els símbols es van anar complicant. Ara ja no n’hi havia prou amb saber fer ratlletes. Calia molta pràctica i molta traça i molt d’esforç per aconseguir dibuixar tots els símbols. Els símbols per comptar es van anomenar nombres i els símbols per apuntar paraules es van anomenar lletres. De fet, la dificultat per dibuixar-les és la mateixa.

Encara avui hi ha agitades discussions als vespres en les quals defensors i detractors de l’ús del paper per escriure-hi exposen els seus punts de vista. Mai no s’acaba. Els detractors, és clar, consideren que la visió inicial de els que ens vigilen era que empréssim els papers com a combustible. Que si aquest fou el primer ús que se’ls va donar, ha de ser el bo per força. Els defensors exposen que és molt més útil disposar del paper per anotar-hi coses. Que d’altra manera no s’hagués generat l’escriptura. Que el paper no és realment un bon combustible: per això ja tenim les femtes seques. Que el paper no és necessari per transportar el foc d’un lloc a un altre: per això es poden usar palles seques i branquillons...

I així passem les hores de la vesprada quan no hi ha res més important a discutir o quan no tenim ganes de parlar d’assumptes més transcendents o tristos.

Dia 44602

Els feixos de papers, sempre els hem tingut. Igual que sempre hem tingut els camps de maduixers, les aixades, l’aigua (quan en tenim), les aixetes o els murs. Els papers eren allí, en racons de la zona de viure, sota teulat. Hi ha hagut la creença que eren dipositats allí per els que ens vigilen, però durant generacions no se sabia per què servien. Tampoc és que ara puguem assegurar gran cosa. Sabem per a què els fem servir de fa moltes generacions: per garantir la continuïtat del foc. Les femtes seques són el combustible ideal, però els papers i les herbes seques que de fa temps hem guardat també en feixos a les vores dels camps asseguren el pas del foc d’un cremador de femtes, o d’un foc, a un altre.

Aquesta tradició de fer servir els papers per conservar i passar el foc d’una banda a l’altra es va instaurar sense massa convenciment. Ningú pensava realment que la utilitat que els que ens vigilen devien haver previst per aquests objectes fos la de ser cremats. Amb el pas dels dies vàrem acabar creient, per costum, que no estàvem preparats per entendre la finalitat última dels papers i ens vàrem resignar a continuar cremant-los sense fer preguntes ni capficar-nos.

Dia 44598

De vegades hem pensat que nosaltres no fóssim com les maduixes, que ens calen per subsistir però no tenim en consideració. Aquest pensament és perillós. No ens ajuda a viure a millor. No el podem contrastar. No ho sabem tot.

Dia 44596

No tot se sap. No tot pot ser explicat. No tot té cabuda en un cap o en uns plecs de paper. No ho sabem tot.

Potser hi hagi tantes coses que sabem com que no sabem. És impossible esbrinar-ho. Igual que allò que deia el meu germà de la insignificança d’un pètal de flor de maduixa als camps. Potser tot el que sabem i que fem i que recordem i que és Llei no sigui més que l’equivalent aquest pètal. M’agradaria pensar que no. M’agradaria poder creure que els noms, les tradicions, els records, l’estimació dels amics i familiars fossin una part molt gran del tot. M’agradaria que la part desconeguda es pogués intuir o alterar d’alguna forma. Voldria arribar a entendre un dia per què existeixen els camps de maduixers, qui són els que ens vigilen, per què ens donen el suficient per tal que subsistim però ens prenen alhora el que més estimem. No hi ha res que no desitgi més que poder recuperar la meva filla o el meu germà. No hi ha res que no desitgi més que poder entendre per transgredir les regles. Sóc conscient que transgredir-les sense saber si en trauré res de bo no fóra un guany per a ningú.

No tot se sap. No tot pot ser explicat. No tot té cabuda en un cap o en uns plecs de paper. No ho sabem tot. El que sí intuïm alguns de nosaltres és que els que ens vigilen ens estan utilitzant d’alguna manera que encara no podem comprendre. Per què si no s’haurien de prendre tantes molèsties per nosaltres? Ells van inventar, crear i aprendre a controlar els camps de maduixers, fins aquí estem d’acord. Però, com és que s’enduen la nostra gent? Si són els nostres protectors, per què no ens deixen viure en pau i feliçment, sense intervenir negativament, sense necessitat de desaparicions? Per què simplement no ens donen les eines, l’aigua i tot allò que ens cal i ens deixen fer la nostra?

Dia 44594

L’altre dia parlava d’una melodia que era el dibuix de l’alegria possible dins de la negror. I així és. L’alegria que hi ha en tenir encara dos fills i menjar i beure. I una dona que no s’ha mort i que molt de mica en mica comença a plantejar-se no deixar-se morir. Hem hagut de lluitar tots molt, principalment ella, fins que un instint maternal s’ha hagut d’anar infiltrant en la seva pena. No ens hem dit res, encara, però jo sé que és a punt de tornar a remuntar perquè fa un parell de dies em va mirar als ulls per primera vegada des del dia que ens vàrem abraçar. Em va mirar com dient-me que la perdonés i que gràcies per entendre el seu dolor i per haver cuidat d’ella, dels dos menuts i del tros. Em va mirar sense dir-me res com agraint-me calladament que no hagués fet igual que ella. Em va mirar amb una tristor segurament idèntica a la dels meus ulls, potser amb una espurneta amagada de felicitat en veure per fi que els dos menuts estaven bé i havien crescut. I és que havien crescut força des de l’últim cop que ella els havia vist. Perquè als menuts, com a mi mateix, la meva dona feia molts dies que no se’ls havia pogut ni mirar de trista i desesperada que estava.

No vull dir que a partir d’ara el camí serà fàcil, però tinc el convenciment que hem d’acabar sortint-nos-en. Així, malgrat que sembli lleig, m’atreveixo a dir que fa dos dies la meva dona va sentir durant un instant una ombra de felicitat o un instant brevíssim de felicitat. Un punt de llum, un estel, dins la negror que va fer que la meva dona taral·legés exactament la mateixa cançoneta que uns dies abans m’havia fet llençar l’aixada i sortir corrents. La melodia que ens tornava a unir a tots d’una manera impronunciada: una melodia feta de música, mirades i records.

Dia 44591

Abans, poc després de desaparèixer la Primeraverda em llevava molts matins, sovint, amb la sensació que la retrobaria entre nosaltres. M’alçava amb l’esperança secreta que en mirar cap on abans hi havia el seu jaç, me la trobaria dormint tranquil·lament. Que el que ens estava passant no era real.

Aquesta sensació va anar fent-se més esporàdica a mesura que passaven els matins i no la retrobava. Avui m’ha tornat a passar.

A voltes tinc moments de dubte o de falsa esperança. Fa uns dies, per exemple, mentre feinejava vaig sentir la veu de la Primeraverda. No una veu similar, sinó la seva veu. Cantava un aire que la Primeraverda sempre tenia en boca quan m’ajudava al tros. Vaig sortir corrents cap a la cantant immediatament abatut en comprendre que em dirigia cap a un altre tros, cap a una altra nena, cap a una altra veu. No era la Primeraverda. No era la seva veu. Era la veu d’una nena que cantava la cançó que probablement han cantat totes les nenes dels camps de maduixers de manera invariable de fa generacions. Una melodia que parla de l’alegria possible dins de la negror, del punt de llum que pot sorgir d’una mica d’aigua, unes quantes maduixes i una família que t’estimi.

Dia 44589

Perquè quan penso en el possible perquè de tot plegat, estic pressuposant la possibilitat d’una explicació, veritat? Estic necessitant, pidolant, que els que ens vigilen puguin estar amagant-nos una explicació o justificació o pla o estratègia d’alguna mena. Que les tinguin malgrat que no ens les donin. Que les tinguin malgrat que no les puguem entendre. Perquè el cas és que no els entenem. O no entenem quasi bé res. Es fa evident, un cop més, que no tot pot ser entès.

Perquè el que faria encara més insostenible la situació fóra que tot fos gratuït. Pot ser injust, pot ser arbitrari, pot ser insostenible, però no pot ser que sigui gratuït, oi?

Dia 44579 (segona part)

Cada dia més em trobo el cap dividit o bifurcat o com es pugui dir.

D’una banda penso en la meva filla, ara ja puc escriure el seu nom, ara ja puc admetre amb totes les lletres que la Primeraverda no tornarà mai. Fins avui m’havia semblat una imprudència o una provocació al destí o als que ens vigilen escriure que la Primeraverda havia desaparegut. Ara sé que ho he de fer i que, a més, n’he de parlar: als Consells, amb els amics i familiars que es preocupen per nosaltres, amb els veïns, amb tothom que em vulgui escoltar. La millor manera d’atenuar la certitud que mai més podré abraçar la Primeraverda és explicar a tothom com era, qui era, quan va desaparèixer, com la trobo a faltar. La millor forma d’atenuar la certitud que mai més podré fer res amb la Primeraverda és mirar d’estar agraït amb els que m’estimen i l’estimaven a ella, així com permanentment enfadat amb els que ens vigilen.

I aquí ja hem arribat de fet a la segona meitat del meu cap bifurcat: no puc deixar de qüestionar-me els motius que els que ens vigilen puguin tenir per executar les desaparicions. És a dir: les desaparicions, les secades, els horrors, les becaines grosses, els regals, l’aigua, els camps de maduixers: tot plegat. Sempre m’havia qüestionat, més o menys com tothom en algun moment, aquest perquè de tot plegat.

És lògic i normal. És, també, costum.

Encara amb més motiu m’havia plantejat el funcionament de les coses i m’havia rebel·lat en contra dels que ens vigilen després de la desaparició fa 375 dies del meu germà Tercercamp. Imagineu-vos, doncs, quan el darrer horror em va arrabassar la Primeraverda. Imagineu-vos com incrementa la meva ira contra els que ens vigilen cada cop que penso que mai més no podrem jugar abans d’anar-nos-en al jaç, ni compartirem les anècdotes trivials de la jornada, ni passejarem pels camps de maduixers sota la neu, ni la veurem créixer, ni feinejarem plegats al tros els dies de sol, ni sentiré de la seva pròpia veu els primers encontres als camps de maduixers amb els primers amants, ni la podré sentir més taral·lejant improvisadament mentre carreteja la regadora d’una banda a l’altra del tros. Imagineu-vos com es multiplica la meva ràbia ara que ja fa no només 375 dies de la desaparició del meu germà Tercercamp, sinó també 129 de la desaparició de la meva, de la nostra, filla Primeraverd.

Dia 44579

No confio que serveixi de res escriure-ho. No confio que serveixi de gaire recordar-ho. No puc evitar la superstició de pensar que potser la Llei finalment sí que té un sentit. Un sentit que ara no entenc però que igualment és necessari. No té cap ni peus per a mi com a pare adolorit i ressentit que sóc, però potser tindrà solta per a algú un dia. Així doncs, va la lletania:

El dia era el 44432. Va començar una secada.

El dia era el 44444. Va acabar una secada.

El dia era el 44444. Va començar una becaina grossa.

El dia era el 44450. Va començar un horror.

El dia era el 44450. Va passar una desaparició. Va ser en la família Campverd. La desapareguda es deia Primeraverda.

Nova participació en projecte en xarxa

(Trobeu la meva petja a la pàgina 53. Ep, si voleu fer-hi un cop d'ull, eh!)

Dia 44568

Potser el pitjor va ser el moment de llevar-nos de la becaina grossa i no trobar la nena. Al sentiment de pànic inicial que la nena havia desaparegut, hi vàrem voler imposar el convenciment que simplement s’havia llevat abans que nosaltres i devia estar rondant per allí a prop. Després d’uns breus instants, els crits i les corredisses van anar persuadint-nos que no la trobàvem de veritat, que no hi era, que ningú no l’havia vist. Ni les famílies veïnes, primer, ni els nostres parents una mica més allunyats, més tard. No era al nostre tros dels camps de maduixers, ni als llocs on sovint es trobava amb els seus amics per jugar. Vàrem passar-nos les primeres hores cridant el seu nom, espantats, desesperats, amb la sensació simultània de pèrdua irreparable i de vaga equivocació. Primeraverda! Aquí hi ha un error! Primeraverda! Això no ens pot passar a nosaltres! Primeraverda! Que se m’enduguin a mi! Primeraverda! A la meva filla, no! Primeraverda, filla, contesta! Primeraverda, si et plau! Un altre cop, no!

Vàrem passar-nos hores cridant el seu nom i corrent amunt i avall. Després parlant més fluix amb tothom que trobàvem. Caminant amb penes i treballs. Finalment vàrem quedar-nos sense esma, ni forces, ni veu. Va ser llavors que la meva dona i jo ens vàrem mirar als ulls i ens vàrem abraçar per darrera vegada. Va ser una abraçada llarga i ferma, tremolosa, una abraçada que sabíem que era un comiat definitiu. Mai més no tornaríem a ser els que havíem estat fins llavors. Era el principi de la fi.

El poble més proper

Parlava amb uns amics l’altre dia. El Jordi m’explicava un fenomen que ha observat en el seu pare.

“Abans, quan mon pare era bomber, se n’anaven amb l’ambulància fins on fos. Sortien d’urgència d’Andorra cap a qualsevol racó de Barcelona —per exemple— sense por, sense pensar-s’ho dues vegades, amb només uns segons o minuts per fer-se’n la idea. Viatjaven ràpid, amb vehicles que ara ens farien pànic, sense mapes ni GPS, amb malalts o ferits que no volien equivocacions ni retards. I arribaven a tot arreu, fos com fos. Ara, en canvi, a mesura que es va fent gran, a mon pare sortir de casa amb el cotxe se li va fent cada cop més costa amunt. Ara anar a Barcelona s’ha convertit en una incomoditat, en un neguit. I mira que té un cotxe com Déu mana i tot el temps del món, ara que és jubilat...”

Jo li parlava del cas del meu sogre, també jubilat. Un home valent i decidit. Abans buscava qualsevol excusa per viatjar set hores a tota bufa de Milà a Frankfurt amb el cotxe. Ara, anar del poblet on viu fins al centre de Frankfurt —a penes 15 minuts— li suposa una barrera psicològicament insuperable. Si mai li dius d’anar-hi a fer un tomb, a xafardejar a una llibreria, a dur o recollir algú d’un cinema, museu o zoològic, la seva excusa és immutable: “allí no podrem aparcar”. Crea el problema abans que existeixi. Es defensa de marxar. Té por o li fa mandra tot allò imprevist.

Recordo que fa molt de temps, quan estudiava filologia a Barcelona, vaig llegir en una traducció castellana d'Un metge rural de Kafka un fragment —ara se’n diria microrelat— que il·lustra perfectament el fenomen de què parlem:

“El meu padrí solia dir:

—La vida és increïblement breu. Ara, en recordar-la, se m’apareix tan condensada que, per exemple, gairebé no comprenc com un jove pot prendre la decisió d’anar cavalcant fins al poble més proper, sense témer —i descomptant, evidentment, la mala sort— que fins i tot el lapse d’una vida normal i feliç no doni per començar un viatge així.”

Text llegit el 17 de juny del 2009, al programa El somriure de la Medusa d'Antoni Caus i amablement revisat per Marc "Estupend" Cortès.

Dia 44553

Vaig pensar estúpidament que escriure m’ajudaria. Parlar. Escriure. Altre cop amb la teoria que les paraules poden tenir, que de vegades segurament tenen, un efecte balsàmic o regenerador o curatiu o com se’n digui.

Vaig creure que si escrivia que la nostra filla havia desaparegut i ho tornava a escriure em sentiria alleugerit. Que descriuria això que ens està passant, aquesta manera d’anar-nos dessagnant lenta, i la situació milloraria. La situació o el meu ànim davant de la situació. Ara veig que no tinc ganes d’escriure ni de descriure el que ens està passant. Ara veig que uns minuts de pensar requereixen una còpia sobre el paper que tardaria hores, potser dies. I jo no em puc passar dies parlant del que m’ha ocupat el cap uns quants minuts. Ara no.

Els menuts estan bé, com a mínim. Però la meva dona s’està quedant en la pell i els ossos. No té gana. No té energia. Dorm tot el dia, però tampoc no descansa. Dorm d’una manera intranquil·la, tensa, per interrupcions. De cop i volta aixeca el cap i crida. O amaga el rostre entre les mans i somiqueja. O es queda quieta, quietíssima, amb els ulls esbatanats però com si ja fos morta. Escric ja perquè no dubto que d’aquesta pena s’acabarà morint. Al dolor antic de la desaparició d’un germà, al dolor recent de la desaparició d’una filla, hi he de sumar el dolor present de veure com se m’escapa la que fou la meva dona, com l’aigua entre els dits. Se li escola la vida i jo, que ho sé, no hi puc fer res. No sé com ajudar-la. Sóc egoista. Intento protegir la mainada i no vull que el dolor afegit que pesa sobre la meva dona se’ns endugui a tots, en cadena. Prou pena arrossego, penso a estones. Malgrat tot, em tocarà carregar també la culpa de no trobar solucions, de no saber com fer que la meva dona comenci a fer cas de la Llei que diu que un dia fins i tot l’horror s’acaba. Cap dels dos no hem sabut trobar la manera de tornar-nos a mirar als ulls, de parlar, de donar-nos la mà, de compartir el jaç. No m’he preocupat d’ella fins que ja ha estat massa tard. O potser encara no ho és?

Dia 44513

Sóc egoista quan escric la meva filla gran. Després m’adono que és la nostra filla gran. Me n’adono quan penso en la meva dona, en la meva família, en els nens que encara tenim. Me n’adono quan escric sobre quina és la situació dins la família, que empitjora amb el pas dels dies. Sóc egoista però no puc evitar pensar en la meva filla gran, perquè el dolor que sento és personal. El dolor se’m presenta com a meu perquè el pateixo constantment. El tinc present tothora.

No és fins que no aixeco el cap i veig els petits i la meva dona que m’adono que aquest dolor no és individual, no és meu, no el pateixo només jo. Allí on miro hi ha pares o germans o fills que s’arrosseguen d’una banda a l’altra amb el cap cot, sense esma per continuar vivint. Aquest panorama desolador no és nou, en diem horror. Aquest panorama insuportable no és meu, el patim tots.

A casa, com deia, res no va bé. La meva dona i jo amb prou feines ens dirigim la paraula, com si un mur —un dels altíssims murs de límit— s’alcés entre nosaltres. Sabem que no tenim culpa de res. Sabem que les desaparicions passen, que és Llei. Malgrat tot, no podem mirar-nos als ulls. No sabem com ajudar-nos mútuament a sortir plegats del pou.

L’única part que ha millorat lleugerament ha estat la meva nova determinació a no descuidar més les feines del camp. Igualment, m’he imposat ignorar a estones la pena i la podridor anímica per tornar a cuidar-me dels dos petits. No pot ser que ells acabin pagant els plats trencats d’una situació de la qual tampoc no tenen cap culpa.

Les forces no m’allarguen gaire, de moment. Faig els mínims per tal que puguem subsistir. Intento esborrar a estones el record omnipresent de la meva filla gran, de la nostra filla gran, per tal de parlar i jugar altre cop amb els dos menuts. Estem desganats. Estem desmoralitzats. El dolor se’ns menja per dins. La meva dona hi ha dies que no pot ni alçar-se del jaç.

No és ben bé que intenti esborrar el record de la meva filla gran, de tota manera una tasca impossible. És més aviat que intento posposar-ne breument el record conscient per tal de poder atendre la resta. De cop i volta en un gest o una entonació de la menuda hi veig reflectida la gran i m’enfonso altre cop. Malgrat que no vulgui plorar. Malgrat que m’hagi promès un i cent cops que miraré de no gemegar davant dels petits.