Grandalla
L’altre dia feia una clareta amb un amic i, entre unes quantes desenes de temes més, vàrem acabar parlant de grandalles. Sembla una trivialitat curiosa. Probablement ho sigui. Suposo que l’assumpte va sorgir arran d’un text escrit a quatre mans per la Josefina Lladós i el Marc Cortès i publicat al seu blog Reflexions en català. El meu company de taula em va explicar que la seva padrina feia servir la paraula satalia en lloc de grandalla. Jo mai no l’havia sentida, excusa perfecta per investigar una mica i escriure sobre la flor que durant tant de temps va ser emblema del país. Es tractava d’una imatge pirinenca que quadrava amb l’antiga distribució administrativa, abans de la incorporació d’Escaldes-Engordany: els seus sis pètals simbolitzaven les sis parròquies.El seu nom científic és esplèndid: Narcissus poeticus. D’aquí ve que en castellà se’n pugui dir narciso de los poetas. També se’n diu narciso común o trompón. En català la grandalla es coneix també com a lliri blanc, ja que, precisament, això és. A Llívia en diuen giselia. Al Vallès, lliri del Montseny. A la Vall d’Aran, menina. A la plana i a ciutat, més lacònics, narcís. En altres llocs, senzillament lliri.
He llegit que a Andorra també s’usa flor de neu. Això ho dic amb reserves, perquè jo pensava que aquesta expressió designava una planta diferent, l’edelweiss. Em diuen que a Sant Julià s'emprava garlanda, terme que es pot prestar a confusions. En altres indrets del Principat, gandalla.
També hi ha grandalles que no són blanques, però. El poeta Joan Puig i Salarich escrivia l’any 1971 que “a prop dels cims, a la vall d’Incles o als vessants d’Envalira, neix una altra mena de narcís. La flor, que forma una campaneta, és groga. Encara que molts, mancats d’imaginació, l’anomenen grandalla groga o grandalla de campana, els autòctons, en record dels atuells amb els quals guarneixen les seves modestes llars omplint-los d’aquestes belles flors, l’han batejada amb el poètic nom de pitxer”. Aquesta varietat es coneix també com a grandalla de Soldeu i, segons m’informa el Marc Cortès, se’n diu pitxer per analogia amb el recipient d’estany o de coure usat per treure el vi de la bóta i que s’assembla a la part central d’aquesta mena de grandalla.
Tornem a la paraula satalia. Joan Coromines escriu que podria haver pres el nom de la ciutat i el golf de Satalia, a Turquia. Comenta, a més, que fou Jacint Verdaguer qui en percebé l’encís “per damunt de tots”, i afegeix que en els pendents de Montjuïc, damunt del Poble Sec, hi ha la font de la Satalia, encara famosa en la seva adolescència –i això ho escriu el 1910– per les berenades que s’hi feien. La barriada de Satalia perdura gairebé cents anys més tard.
Després d’uns quants tombs, tornem per fi a la terrasseta del bar, a Sant Julià. Tornem a la conversa davant del got de clara. Sura en l’aire una conclusió melancòlica: ja no veiem a Andorra,
com vèiem quan érem petits, un devessall de prats tacats de grandalles. Restem en silenci, la mirada entrebatuda, com si recordéssim postals d’època.
BonDia Andorra, 9 de maig de 2008






