dimarts, 30 de desembre de 2008

Homenatge a Brossa: núm. 17




Eslogan 3

Homenatge a Brossa: núm. 16




Eslogan 2


Homenatge a Brossa: núm. 15




Eslogan 1

Homenatge a Brossa: núm. 14




Caràcter/s Brossa


Homenatge a Brossa: núm. 13




Tomba provisional

Homenatge a Brossa: núm. 12




versus



Qüestió de gènere
(dòmina vs dòmino)


Homenatge a Brossa: núm. 11




Objecte trobat 5

Homenatge a Brossa: núm. 10




Objecte trobat 4



Homenatge a Brossa: núm. 9





Objecte trobat 3


Homenatge a Brossa: núm. 8


cliqueu damunt d'un ocellet

Paisatge urbà


Homenatge a Brossa: núm. 7

David: Què saps, del Brossa?
PGA: Sap squared slobs.

David: No, vull dir de Joan Brossa, poeta.
PGA: Jovial and ponderous bloaters.

David: Bloaters?
PGA: Sob alert.

David: Alerta de plor?
PGA: Patrol leader.

David: Joan Brossa i Cuervo
PGA: Voracious, saner job.

David: Saps que li fem un homenatge, oi?
PGA: Misshape of uneloquent image.

David: Deformació d'una imatge poc eloqüent?
PGA: Queer, damn-fool, dogmatic patience.

David: Deus estar de broma!
PGA: O Dear Me! Absurdest.

David: L'absuditat és mútua.
PGA: I am a sad butt lust.

David: Això em passa...
PGA: I am a sex sap.

David: per enraonar amb un programa...
PGA: Purer banana rampager moron.

David: que genera anagrames...
PGA: Queer am as a gangrene.

David: amb el que li dius.
PGA: Idle qua sublime.

David: Apa, adéu!
PGA: A Padua.



Això no és un poema 1


Homenatge a Brossa: núm. 6


Ingredients


A B C D E F G H I
J K L M N O P Q R
S T U V W X Y Z

Si no en teniu prou amb les majúscules, també podeu fer servir minúscules.

Recepta
  1. Agafeu els ingredients de més amunt i adobeu-los amb els accents gràfic, dièresis, apòstrofs i signes de puntuació que considereu necessaris. Tingueu seny!
  2. Un cop adobats (dediqueu-hi unes quantes hores), agafeu l'alfabet resultant i dupliqueu-ne els ingredients que calgui.
  3. Disposeu i enganxeu tots els ingredients amb clara d'ou damunt d'un foli de massa de pizza.
  4. Poseu-ho tot plegat al forn durant 10 minutets a uns 200 graus centígrads.


El poema està servit!


Homenatge a Brossa: núm. 5




Objecte trobat 2


Idea d'
Andrew Curtis
Trobada aquí


Homenatge a Brossa: núm. 4




Objecte trobat 1

Dedicat, a mitges, al figura, ninot o rei (segons es miri) Marc Cortès



Homenatge a Brossa: núm. 3





Optometria 2
Dedicat, a mitges, al Sala (en honor a l'A que fa capitombes al seu blog)



Homenatge a Brossa: núm. 2





Optometria 1
Dedicat, a mitges, al Parèmies (el qui tot ho veu)


Homenatge a Brossa: núm. 1






poEma

Dedicat, a mitges, a l'amic Puigma



diumenge, 23 de novembre de 2008

Bigotis

Avui he trobat aquest monòleg que dec haver escrit l'any 2000, si fa no fot. Feia poc que exercia de mestre de primària i encara somiava truites. Com que tenia un bon amic que treballava de guionista amb el Buenafuente, se'm va acudir de fer un monòleg que potser poguessin fer servir (a La cosa nostra) com una base on enganxar-hi els afegits d'actualitat que els donés la gana. El text està interromput per una veueta en negreta entre claudàtors. És la meva i es dirigeix al David, que així es diu l'amic. David Escardó, guionista, sots director d'algun dels programes del Buenafuente, director de continguts.

Sembla que últimament estigui fent una mena de repàs de les moltes coses que he arribat a escriure a la vida i que no han acabat de complir la funció per a la qual van ser previstes... En aquest cas, no cal dir que (fins on jo sé) el monòleg mai va ser llegit per l'Andreu. No crec que el David em contestés gran cosa, a banda del clàssic "per què no et presentes a les proves de guionista que fan a TV3?" Mai no m'hi vaig presentar. Devia està ensenyant els colors o els números o els dies de la setmana. Ara recordo que finalment jo mateix 
vaig llegir aquest text al programa que feia l'Òscar Royo a Ràdio Nacional d'Andorra. NB: els barbarismes, locucions poc normatives i "cagades" són (pretesament) volgudes i miren d'adaptar-se al català light que feia anar el Buenafuente a TV3 a l'època:


Senyors i senyores, públic en general, bona nit. Queda bé això, eh? Hola, bona nit! Sona, tu, això, sona i bé. Hola, bona nit, senyors i senyores, dames i cavallers, gent de realització, amics tots, repeteixo, bona nit. [Continuar amb aquesta pantomima fins allí on es vulgui.] Avui tocarem un tema una mica pelut, i no vull dir que sigui difícil o escabrós, sinó literalment pelut. Pelut, tu, ple de pèls. Ara he caigut en que en castellà fan servir "peliagudo" per una cosa i "peludo" per unes altres, no? Vull dir que a un presentador castellà ja no el pots malentendre. El tio engega: "Hola, buenas noches y bienvenidos (es diu molt això de "bienvenidos", eh?). Hola, buenas noches y bienvenidos. Esta noche hablaremos de una tema peliagudo" i tothom ho entén a la primera. I si hagués dit: "Esta noche hablaremos de un tema peludo" ja tothom s'hagués dut les mans al cap, sobretot si és un programa de Televisión Española. Tothom, boig, ara vol parlar d'un tema "peludo" aquest tio animal, però si són les vuit del vespre i la canalla encara corre per aquí!
[Potser podries treure-li més punta gore a això dels programes de sang i fetge tipus Gente i la canalla que berena amb assassinats i nocilla]

Bueno, doncs jo avui pensava parlar de bigotis. Sí, sí, no em mireu així, us puc assegurar que és un tema apassionant. Mira, així, per començar, una pregunta que tinc: què pot impulsar un individu a dur una mena de raspall enganxat a la cara? És que és una cosa que no he acabat d'entendre mai. Ep, alto, ja sé què esteu pensant, aquest tio és gilipollas, si ell també en porta, de bigoti! Perdoneu, però el que jo duc és diferent. No, home, no, de veritat. Jo el que duc és una perilla la mar de mona i ben retalladeta i sense tot de pèls per aquí i per allà. Mireu, no me'n penja cap de pèl, a mi. És que una perilla no és ben bé un bigoti, sabeu? No compta com a bigoti. Un bigoti és un bigoti, una perilla és una perilla i una barba és una barba.


Un petit incís. Barbes. A veure, parlem de la barba típica. Penseu en aquelles barbotes poblades. A veure, deixeu-me pensar... El Jiménez del Oso, el paio aquell que tot el dia veia OVNIs, que el nom també sembla que se l'hagués triat. Jiménez del Oso. Una mica ós sí que semblava, un ós peresós, però en fi. Un altre gran barbut: Marx. Heu vist mai una foto del Karl Marx?, bé, UNA no, LA foto, perquè sempre és la mateixa, amb aquella barba blanca de profeta... Fa una por! És que veus el paio a la portada del llibre i ja t'espantes tant que se te'n va les ganes de llegir-lo. Vas a una llibreria i demanes pel Marx i t'envien a la secció de terror, on tenen l'Stephen King i la col·lecció aquella de "Pesadillas" i les memòries de la Duquesa de Alba... Doncs això, la llista de barbuts: Jiménez del Oso, Marx, Fidel Castro. Quin clàssic, eh, el Fidel, amb aquella barba que li cau uniforme avall com si fos un pitet. O, posem algú d'aquí: per exemple, l'Antoni Bassas... No, tu, el Bassas no... És que el Bassas és com si s'hagués deixat crèixer la barba cap a dintre, no? No li acaba de crèixer ni d'omplir-se-li mai.
[En aquella època --com passa el temps!-- en Bassas s'havia deixat una mena de barba. Si no fos per el monòleg aquest, poc que me'n recordaria...]




Bé, doncs, el que deia abans, penseu en aquestes barbes de Gran Barrufet. Què veieu? Un bigoti? Oi que no? Una barba i un bigoti, junts! Són inseparables, formen un tot, un conjunt harmònic, com Pica i Rasca, Tip i Coll, Ortega y Gasset.

Hi ha dones a qui els agraden les barbes d'aquest tipus per allò "del hombre y el oso". Tinc una amiga que diu que les troba reconfortants, que li donen seguretat, que un home amb barba i bigoti li fa pensar en el seu pare... que era barber. Ara que també hi ha aquestes barbes pobres, pobres, que de tan pobres que són et fan venir ganes de dir-li al propietari si vol un donatiu, i no és que tu vagis sobrat. O directament, t'ho demanen: "Tio, paio, enróllate, macho, pásame algo, un pelo o dos, joder, no seas así, que tengo una imagen que mantener...". Són la barba Bob Marley o la barba Che Guevara, ja sabeu. Aquestes que quan són una mica llargues, i sobretot a la part de la barbeta, no em feu dir en què em fan pensar.




En canvi, un bigoti penjat allà dalt tot sol és una peça de decoració facial més aviat estúpida. No ho trobeu una mica xulo això d'anar amb el bigoti aquí plantat enmig de la cara com una escarola? Com dient "aquí estoy yo, que soy más mascle que el James Bond, nens!". Ara que no sé fins a quin punt són tan mascles. Diu que potser és tot el contrari, i que el que miren és d'amagar alguna feblesa en el departament d'hormones masculines, cas que es diguin així. Una teoria meva seria que el bigoti és com una mena de signe de neó cutre que diu, "sóc una bèstia sexual", "sóc una bèstia sexual",... però no s'apaga mai. No és intermitent. És un neó pesadot i avorrit. Sempre està encès.


Us hi heu fixat que de vegades hi ha nanos molt, però molt joves que en porten de bigoti? Com si volguessin dir, ep, que jo ja no sóc un crio. Que ja m'afaito jo; o no, però podria afaitar-me si volgués. Ui, sí, nen, sí, quin goig que fas! Sembla que t'hagis lligat un esquirol als morros. Ara que, si a tu t'agrada...


És que ja us he dit que un bigoti és diferent de qualsevol altra cosa. El tio que porta un bigoti allà penjat, sol com un mussol, és un tio que busca una altra cosa. Ara, el què, no us ho puc dir. Per això que no els acabo d'entendre jo. Potser el que passa és que amaguen un llavi superior d'aquells una mica mal fabricats o tenen la part que va entre el llavi i el nas que els hi fa deu o dotze centímetres i no saben que fer-ne de tant espai desaprofitat i com que no s'hi poden penjar una reproducció del Miró, doncs s'hi deixen créixer tot de pèls llargs. Diu mira, igualment no tinc res millor a fotre jo els dies de cada dia, doncs em deixo créixer el bigoti. És, mai millor dit, allò de "què tal, com va", "mira, bé, aquí, criant pèl".


També diuen que un home que es deixa bigoti és perquè no té confiança en el seu físic. Jo no diria tant. Mira en Tom Selleck, tu! Vull dir que també hi ha un raig d'esperança en tot això. No tothom que du un bigoti és igual! Hi ha bigotis tipus Màgnum que són prou honestos. De la mena que jo anomeno bigoti basc, així com el de l'Azkagorta, aquell entrenador de futbol. 
[Aquest tros trobo que queda francament coix, així que carrega-te'l sense problemes]


Ara que gaire higiènic no ho és això dels bigotis, sobretot si són gaire llargs. Ja se sap què passa quan menges sopa de tomàquet o fas el xarrupet inicial d'una gerra de cervesa. I si el bigotut se n'adona, rai! Mira, jo en conec a un, que li diem Pérez (no se'n diu de Pérez, però es diu un nom com Gómez o Gálvez o una cosa així i per tocar-li la pera li diem Pérez... i li cantem "Me lo dijo Pérez" i tot això). Doncs, això, el Pérez va dur restes de sopa de tomàquet al bigoti durant anys, perquè com que a tothom li feia més aviat fàstic, resulta que durant el dinar ningú li va dir res, i després, a l'oficina, el cabrits dels companys prou que es fotien d'ell per sota el nas, però també sense dir ni mu, i després d'unes hores, quan ja ningú reia, tothom s'hi havia acostumat de tal manera que tampoc no en veien la necessitat. I així, els uns pels altres... tres o quatre anys, tu!


A veure, si féssim un breu repàs històric -tampoc no cal anar fins a la prehistòria i tornar, ara!- veuríem que el primer bigoti realment odiós de veritat és el del Hitler, sigui dit sense rancúnia [m'adono que aquest nom probablement espatlli la comicitat del fragment, en fi, tu sabràs... en tot cas, carrega-te'l] seguit de prop pel del Pinochet... i n'hi ha més, eh? Justament en tenim un altre de molt present. Vosaltres ja m'enteneu... Un que sortia molt al NO-DO. Sí, home: "Españoles..." D'aquí la teoria que els bigotis són ideals per gent obsessionada amb el control absolut, gent que es passa el dia retallant-se'l i retocant-se'l. No sé si aquesta teoria em deixa gaire ben parat a mi; aquí hi ha un munt de gent que em comencen a mirar de cua d'ull com si em digués Adolfito. [Videla també en duia!!]






Per acabar, deia abans que no sé què deu impulsar un individu a deixar-se bigoti. Doncs imagineu si l'individu és una dona. Digueu-me susceptible, però si el borrissol aquell és lleig en un xicot adolescent, en una dona feta i dreta és ja una cosa francament desagradable. A veure, nenes, segur que l'electròlisi..., ja sabeu de què parlo, no? l'electròlisi... no, no, si jo tampoc no és que tècnicament domini el tema, però ve a ser com si et fessin caure els pèls a base de descàrregues elèctriques, dit així finament. Doncs, com deia, no dubto que l'electròlisi sigui un procés dolorós i car, però, dona, dones, home!, feu un petit esforç..., podria canviar la vostra vida. I ara no val dir que ja us el decoloreu. Una vegada una es va passar amb l'aigua oxigenada i li va agafar un to com verdós. Entra en una discoteca, encenen els llums aquells estranys i se li fot el mostatxo fluorescent. Us podeu imaginar l'èxit...