dimecres, 18 de febrer de 2015

Alexandra Grebennikova al 'BonDia Andorra' sobre 'Res no és real'

"Living is easy with eyes closed / Misunderstanding all you see”… Els qui vam prendre el primer biberó acompanyats de cançons dels Beatles mai no hem arribat a associar els “strawberry fields” on, incidentalment, “nothing is real”, amb les maduixes sinó amb el rock psicodèlic. Ara David Gàlvez ens regala amb una anàlisi detallada de la seva versió d’una comunitat que viu als grans camps de maduixers. I vet aquí que sí que hi ha maduixes a la vida dels seus herois. De fet, hi ha poca cosa més que les maduixes i les eines per cultivar-les i paper per escriure. A més a més, hi ha aigua subministrada intermitentment, emmetzinada després de cada període de manca d’aigua, i períodes d’estupor anomenats “becaina grossa”.

Quan llegeixes el llibre, els seus personatges se’t presenten en dues formes físiques simultàniament. Podríem dir, més o menys metafòricament, que els grans camps de maduixers són un camp de concentració muntat per unes aranyes emprenedores per criar papallones fresques de consum propi. Les (hipotètiques) papallones saben escriure, s’abracen, estimen els seus fills i cultiven les seves maduixes de cada dia. Fan servir aixetes i galledes, aixades i cubells. Són unes papallones molt humanes. A “els qui les vigilen” no els veuen mai.

S’ha arribat a dir que Cartes mortes i Res no és real, les dues novel·les de David Gàlvez, no tenien res en comú entre elles. No hi estic d’acord: crec que es podrien assenyalar bastants punts de rencontre. En primer lloc, la solitud d’aquell qui narra en primera persona. A Res no és real, els noms de les persones es revelen quasi simultàniament amb la notícia de la sevadesaparició. El narrador no ens revela com es diuen els seus éssers estimats encara vius i rients. Només sabem els noms dels que es perden per sempre i el de qui els esmenta. David Gàlvez sempre s’aplica amb cura a l’elaboració dels noms dels seus personatges –ara bé, Quartverd Campverd i companyia guanyen bastant en estranyesa en comparació amb els més mundans Dr. Whitetoe i Roberto de la Nuez–. L’altra cosa que tenen en comú les dues novel·les és la por de perdre el control. A Cartes mortes, és “el temor atroç que em provoca la idea de la demència en termes absoluts, la imatge de la pèrdua total i permanent de la capacitat de reflexió i autocontrol”. A Res no és real és la consciència que la vida i la desaparició, “un buit de matèria i d’explicació” dels teus éssers més propers són controlats i decidits per “els qui ens vigilen”, el que resta durant “l’horror”.

És fàcil, viure amb ulls tancats, malentenent tot el que veus. Pocs autors superaran David Gàlvez en el que és el retrat d’una infinita, quasi llatinoamericana, tristesa d’un ésser humà que opta per salvar les paraules perquè la resta de la vida resulta insalvable, una tristesa tan nua i real que ha d’aparèixer disfressada amb curiositats literàries i antropològiques. Arriba quan els coneixements i les llegendes, els pensaments i els records se’ls emporta el vent. Quan algú desapareix sense haver-se mort.

(Publicat al BONDIA el 18 de febrer de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)