divendres, 25 d’abril de 2014

Luengo parla de Sant Jordi des de les perspectives de Villaró i d'un tal Gálvez

El dia que vaig firmar amb Belén Esteban

DIVENDRES, 25 ABRIL 2014

Villaró va compartir taula amb l'estrella de la premsa del cor; Gálvez va desfilar per TV3 i Catalunya Ràdio

A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
A dalt, selfie de Villaró amb Vicenç Pagès Jordà (Dies de frontera) i Care Santos (Desig de xocolata), a l'esmorzar de Sant Jordi, per començar el dia amb energia. Foto: A.V.

A la galeria, Gálvez i les seves camisetes impossibles, amb Albert Pijuan (El franctirador) i en plena tertúlia vespertina a la llibreria Laie del CCCB. Foto: LLIBRERIA LAIE. 

Definitiu: Albert Villaró s'ha enfilat fins a la sisena posició dels llibres en català més venuts per Sant Jordi, segons el balanç del Gremi de Llibreters de Catalunya fet públic ahir, i on figura immediatament després de L'analfabeta, Desig de xocolata, L'altra, El primer heroi i Eufòria, i just abans de VICTUS i de Dies de frontera. Potser sí, que es veia venir, perquè el premi Josep Pla va catapultar aquesta ucronia a compte d'una Catalunya independent des dels Fets d'Octubre del 1934, i perquè la novel·la arribava al Dia del Llibre amb l'embranzida de tres edicions des del gener. Però els auguris s'han de complir, i perquè es compleixin, els autors hi han de posar de la seva part.

Així ho va fer Villaró, que es va plantar dimarts a Barcelona disposat a córrer la marató promocional que li havia cuinat Destino: la vigília de Sant Jordi, peregrinació pels saraus de TVE-Catalunya a la Casa Fuster i pel d'Òmnium Cultural a l'antiga fàbrica Moritz. I el dia J, amb el coet al cul des de primera hora –esmorzar reglamentari a l'hotel Regina– per complir el ritual de la firma. Villaró tenia cita a Laie, Abacus, El Corte Inglés, la Central, la Casa del Llibre i Alibri, a una hora per barba. ¿Quants exemplars va firmar? Difícil de dir, diu l'autor, «perquè de seguida perds el compte, si és que mai l'arribes a portar». Però s'arrisca a posar-hi xifres: entre 60 i 70, «que segons els estàndards està bé, sobretot tenint en compte que sóc de firma lenta i en realitat l'hora estipulada es queda en tres quarts com a molt». De firma lenta, diu, perquè no en té prou a ser novel·lista i (mig) músic, sinó que les dedicatòries d'Els ambaixadors les enllustra amb un Spitfire autògraf com el que apareix a la portada. Val que com a dibuixant no li dóna per l'hiperrealisme, però armar un Spitfire digne d'aquest gloriós nom requereix el seu temps.

Doncs és precisament l'Spitfire –si remenen al Twitter de l'autor el trobaran de seguida– el que li va reportar a Villaró el moment màgic de la vetllada, perquè resulta que a la Casa del Llibre li va tocar de veí el gran Forges. Li devia fer gràcia veure'l tan enfeinat amb el retolador, diu, perquè va i l'home li dedica per iniciativa pròpia un exemplar del seu llibre: «Para el as de los Messersmith, Albert Villaró, del afamado Barón Fucsia». I no es quedin ara amb l'ortografia capritxosa de Forges, ni amb el pecat mortal que constitueix confondre un Messerschmitt amb un Spitfire. No va ser el dibuixant madrileny, en fi, l'únic il·lustre amb qui Villaró va compartir taula: en una llumenera del màrqueting se li va ocórrer asseure'l al Corte Inglés de la Porta de l'Àngel just al costat de Belén Esteban, que pel que es veu també escriu llibres. La cosa es va convertir en una cua «monumental, monstruosa, impossible de posar-hi ordre», diu. Així que va optar per observar la cosa amb les ulleres d'entomòleg: «Com a fenomen sociològic és inenarrable: hi havia fins i tot parelles joves que li portaven el nen perquè se'l toqués: impressionant». El més estrany de tot és que Belén Esteban no ensenya la poteta en la llista dels més venuts. Misteris de Sant Jordi i del Gremi de Llibreters.

¿Com se sent en un sidral com aquest un autor de natural descregut com ho és Villaró? El secret rau a prendre-s'ho amb esportivitat, diu: «Som la cara humana del negoci editorial; de fet, sense autors no existiria, i està bé que una vegada l'any se'ns concedeixi aquesta visibilitat excepcional. ¿Que es podria fer millor? Segur que sí. Però el tinglado funciona». Hi ha pegues, és clar, com que et toqui la grossa de firmar al costat d'una vedet de la premsa del cor, «però fins i tot això t'ho pots prendre com una experiència paranormal que un dia explicaràs a la prole, sempre, és clar, que prenguis mesures profilàctiques bàsiques com ara no acostar-t'hi gaire, no sigui que t'enganxin alguna cosa». A més, Sant Jordi és un paquet tancat, com un creuer o un viatge en tour operador: «No s'hi val posar-te llepafils a l'hora de firmar al Corte Inglés...» A la nit, fi de festa multitudinari a Luz de Gas, amb tota la tropa d'autors de Planeta –la casa mare de Destino. I fins a la pròxima.

Benvingut a la tribu

Si Villaró encarna, en fi, l'autor ja veterà en aquestes bregues, David Gálvez s'hi estrenava ahir amb l'entusiasme del neòfit. El seu quart d'hora de glòria warholiana li va arribar als Matins de TV3, que va instal·lar el plató a la plaça de Catalunya i el va asseure com a autor novell que és (Cartes mortes, per si algú encara no ho sap) al costat d'un tòtem com ho és Josep Maria Espinàs. Breu i efímér –és el que té la tele– però impossible de resistir-s'hi. A Males Herbes –l'heroica editorial que s'ha atrevit a publicar Cartes mortes– els ho van proposar, diu Gálvez, i per a ells, que no tenen pressupost per a publicitat i que ho fien tot al boca orella i a les xarxes socials, uns minuts en prime time matinal constitueixen un regal que ni somiat: «Van ser dos minuts de res, però per als editors, dos minuts amb la García Melero amb el llibre a les mans els suposa una visibilitat amb què no podien ni somiar». De fet, el bolo televisiu i la promoció gratuïta per a Males Herbes va ser el que el va decidir a apuntar-se al sarau, encara que fos al preu de convertir-se en home-anunci per 120 segons. Si no, diu, s'hauria quedat a casa, tan tranquil, «hauria passejat per la plaça del Poble i hauria firmar llibres –si algú m'ho demanava– a Sant Julià, que era el pla inicial».

Un altre any serà. Ja que hi era, Gálvez va aprofitar per passar-se per L'Oracle, el programa de tardes de Xavier Grasset a Catalunya Ràdio, que organitza cada Dia del Llibre i juntament amb El Núvol, revista digital consagrada a la cultura amb vocació moderneta i alternativa, un altre tinglado sota el nom dels Dracs de Sant Jordi: onze autors emergents entre els quals hi havia aquest any, és clar, el nostre Gálvez. Li va tocar compartir tertúlia amb la poeta Gemma Casamajó –draga com ell mateix– i amb autors consagrats com ara Lluís Racionero, Manuel Cuyàs i Carles Casajuana. I quas sense temps ni de pair-ho, cap a la llibreria Laie del CCCB. En teoria, diu, a firmar Catres mortes; a l'hora de la veritat, i davant la deserció del personal –qualsevol se'n va a la Casa de la Caritat si pots passejar per les Rambles, i pel mateix preu– Gálvez i quatre emergents com ell convidats també a la llibreria van canviar la sessió de firmes per una improvisada tertúlia. ¿Decebut? En absolut, diu: «Si continuo endavant, publico algun llibre més i, és clar, m'ho mereixo, ja arribarà, tot això; i tampoc no em treu la son». No va firmar, en fi, però va fer amics: el primer de tots, Albert Pijuan, autor d'El franctirador, «el millor que he llegit en molt de temps»; i el segon, Yànnick García (La nostra vida vertical). Si arriba a firmar, ja hauria sigut la bomba. Com aquell jugador de pòker d'Eugenio, ¿se'n recorden?