Ramon Boixeda. Barcelona. / 7.04.2014
David Gálvez | Foto: Àlex Lara
Cartes mortes (Les Males Herbes, 2014) resulta un llibre difícil de catalogar, juganer i intel·ligent, camaleònic i concís a la vegada, que convida el lector a que l’acompanyi. Confegit a mode de novel·la epistolar, molt ben construïda i orquestrada per l’andorrà David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970), no deixa indiferent als lectors. Ramon Boixeda entrevista a l’autor per conversar amb ell sobre els misteris de l’obra.
Ramon Boixeda: Per què creus que costa tant de definir el teu llibre? És buscat?
David Gálvez: No sé si costa de definir. No sóc gens objectiu a l’hora de fer-ho. I no, no era buscat. Jo pensava que estava escrivint una novel·la basada en una estructura epistolar.
R.B Diries que Cartes Mortes s’assembla o té a veure amb algun altre llibre que s’hagi escrit per aquest verals? Precedents? Contemporanis? I sinó, algun no nostrat?
D.G Sóc un desconeixedor enciclopèdic del que s’està fent per aquests verals. Crec que si té referents potser sigui a un nivell formal amb llibres que practiquen una manera de narrar paral·lela: Moby-Dick de Herman Melville, La casa verde de MarioVargas Llosa, An Imaginary Life de David Malouf, El Quixot de Miguel de Cervantes, Gulliver’s Travels de Jonathan Swift, The Waste Land de T.S. Eliot o Rayuela de Julio Cortázar. D’altra banda, i pel que fa a algunes de les temàtiques tant més anecdòtiques com de fons, potser tingui a veure amb els textos breus en prosa de Jorge Luis Borges, The Catcher in the Rye de J.D. Salinger, La literatura nazi en América de Roberto Bolaño o A Confederacy of Dunces de John Kennedy Toole. S’entèn que cap de les dues llistes vol ser exhaustiva. Et parlo d’autors o obres que m'han interessat com lector o afectat com persona d’una manera o una altra. També t’he de dir que una de les línies del llibre està purament basada en poesia en llengua castellana (no te’n mencionaré els autor per no avorrir més).
R.B Què significa per a tu la paraula “èxit” (literari o no)?
D.G Literàriament parlant, l’èxit és poder seguir llegint i escrivint. L’èxit és que un escriptor et sorprengui o t’acolloneixi o et meravelli (acaba de construir-te tu la llista) per simple mediació d’aquestes construccions de paraules que anomenem llibres (un fenomen ja de per si fantàstic). L’èxit és que si escrius, el que fas pugui interessar algú. L’èxit també pot ser que si escrius, et publiquin. Etcètera. No parlaré de l’èxit en altres àmbits més privats. No sóc un escriptor motivacional. A més, el que duc de resposta ja és prou carrincló, no voldria afegir més llenya al foc…
R.B Dius cartes i no, per exemple, e-mails. Entenc que rere tot plegat s’hi amaga una voluntat estètica que enllaces amb certa tradició literària, i que, rere l’aparent desvari, la trama està en realitat molt pensada i cenyida a un “ideari” i fer concret…
D.G No hi ha ideari. Potser hi hagi alguna vaguetat estètica. Hi podria haver, més aviat, interessos de trama. El lloc des d’on s’escriu pot imposar els mitjans dels que disposa l’escriptor per fer-ho. Fixa’t que al propi llibre es parla de bústies, d’una oficina de correus, de sobres, de còpies carbòniques, d’un feix físic de cartes impreses… Hi ha també un ritme de resposta (que sí o no arriba). Hi ha uns lapses d’escriptura. A mi em sembla molt arriscat dir que d’això se’n pot derivar un ideari però em semblaria fantàstic si el lector arriba a conclusions pròpies en aquest sentit.
R.B Pots explicar el paper dels texts intercalats entre carta i carta? Fan d’argamassa, donen joc al mosaic, actuen a mode de vàlvula d’escapament, de pòsit per ajudar a bastir la trama?
D.G T’estàs referint als textos mutants, de fet poemes (tot i que es presentin com a proses), que hi ha intercalats aquí i allí? En veritat, aquests són una manera diferent a la de les epístoles d’explicar un substrat biogràfic (més concentrat, és cert). Em fa l’efecte que poden ajudar (a qui ho necessiti) a situar el present narratiu del redactor de les cartes. Els textos mutants són fragments biogràfics entesos no tant com fets pretèrits sinó com estats d’ànim o vivències passades.
R.B La idea del llibre és preconcebuda o va anar sorgint a mesura que s’anava escrivint?
D.G Certes idees són preconcebudes. Són les que guien les línies generals del llibre i les impulsen. Aquests motors els vaig tenir localitzats molt d’hora. També és cert que aquest llibre que llegiu no és el primer Cartes mortes que he hagut d’escriure. Ara, si el que em demanes és si tenia totalment preconcebut des d’un principi el llibre, t’he de dir que no. Part del procés d’escriptura realment s’alimenta d’atzars. És veritat també que alguns atzars aparents, en realitat estan modificats en funció de la ficció que vull crear. Part del meu procés personal d’escriptura del llibre té un component lúdic (i espero que això traspuï).
R.B Quina creus que és o hauria de ser la funció de l’escriptor?
D.G No he pensat mai en l’escriptor en termes de quina funció figura que ha de fer en general. Tampoc no tinc una idea gremial de l’escriptor. Em fa l’efecte que cadascú ha de pensar si escriu amb un funció concreta en ment o no. Jo escric perquè no puc concebre no fer-ho. És tan simple com això. Des del moment en què vaig esdevenir un lector més o menys consumat, o des de poc després, recordo haver escrit. Dit d’una altra manera, jo com escriptor i en genèric no crec dur una funció implantada al cap. Alguna vegada dec haver escrit un text per denunciar o per compartir o per mirar de divertir o perquè havia de parlar d’un tema que em neguitejava o per expressar sentiments o…
R.B Escriure com a teràpia o com a malaltia. O com a què?
D.G No em pregunto (i no vull haver de respondre) per què: escric. Potser si dic que com a necessitat semblarà que exagero. Per tant, no ho diré. Constato que escric. És un fet que no té més mèrit ni més misteri.
R.B De moment, sembla que la gent que ha llegit el llibre li ha “enganxat”. Quin creus que és el “ganxo” d’un llibre no convencional i tan personal com el teu?
D.G No t’ho sé dir. I no em pertoca a mi. Tampoc és que, de moment, hagi tingut moltes reaccions. Em fa l’efecte que el que enganxa és aquest recorregut de bracet d’un narrador que no saps ben bé si et duu enlloc. Això pot irritar o pot ser molt plaent, si et saps deixar dur i t’interessen el paisatge narratiu i les anècdotes.
R.B És Cartes mortes un laberint?
D.G En molts sentits, sí. És un dels temes que explícita i implícitament es toquen al propi llibre. Al llibre es parla de (i es mostren) laberints físics i figurats.
R.B Projectes futurs? Obtindrà resposta el protagonista?
D.G Si et refereixes a una segona part del llibre, absolutament no. Projectes en tinc molts, és clar. Editorialment parlant, Males Herbes ja té un segon llibre acabat i llest per ser publicat d’aquí a uns mesos. Un llibre que no té res a veure amb aquest primer, per cert. I més enllà d’això, sí, estic treballant en un altre llibre ja fa mesos. I idees per altres llibres en tinc com a mínim dos o tres més de força sòlides. El problema no són les idees sinó el temps que cal per arribar a materialitzar-les amb una mica de cara i ulls.
R.B Què pots dir sobre l’argument? No vull que m’expliquis de què va el llibre sinó més aviat el procés, i què t’ha dut a redactar-lo d’aquesta manera.
D.G No vaig pretendre mai fer una novel·la sense argument. Sé del cert que d’arguments me n’explicareu uns quants els propis lectors (a banda d’allò que jo podia tenir al cap). El que passa és que el propi argument –qui és el redactor, des d’on escriu, quin objectiu té quan escriu, en quin estat vital i anímic es troba, per què segueix escrivint tot i no obtenir (en aparença) més que una única resposta (i d’algú que no sembla ser el receptor legítim), quin és el seu passat, què li passa un cop el perdem de vista, etc.–, el propi argument, deia, demana una trama complexa que, curiosament, ha dut a alguns a pensar que no hi ha trama entesa com a argument. De fet hi ha fins i tot una altra trama que és el teixit gairebé físic de paraules i frases i idees i cruïlles i referències. Crec que aquesta trama física és un personatge més de la novel·la des del primer minut. No sé com et sonarà, però al llibre existeixen imatges referents al discurs, les paraules, etc. com a un dels protagonistes de la història. Però, un cop més, només et parlo de les meves impressions, que són absolutament parcials.
R.B I ja per acabar, la última: tinc la impressió que no et mulles gaire, com fent-te el desganat. O com si el llibre, un cop editat i circulant, ja no “anés amb tu”. Entenc la postura, però insisteixo: per què dius que no et pertoca a tu judicar la teva obra, al marge, és clar, de l’opinió que el lector en pugui tenir?
D.G Entenc perfectament que no explico gran cosa i que això pot semblar superficial. Però és que en general prefereixo l’escriptor públicament discret sobre la pròpia obra i que escriu meravellosament bé (Cortázar, el Monzó dels relats, Beckett, Melville, Salinger, etc.) al que xerra en excés sobreimposant coses que no se sap si realment són a la seva obra o no. Per tant, l’objectiu de veritat és poder arribar a escriure meravellosament bé algun dia, més que no pas parlar dels detalls. Considero de debò que no em pertoca a mi analitzar a partir d’un cert punt. No vull reescriure el llibre. Ja el vaig escriure. Ara trobo que és el lector el que ha de dir la seva. No és modèstia. Ni falsa ni de cap altre tipus. És que el llibre ja no està a les meves mans i no sóc jo qui n’ha de donar claus interpretatives o reaccions (no fóra raonable ni objectiu). Això seria igual a manipular el lector. Prefereixo pecar de reservat que d’imprudent. No crec en un treure pit que no es justifiqui al propi llibre.
Etiquetes: David Gálvez | Les Males Herbes | Ramon Boixeda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada