Li
ho torno a explicar, no passi pena. No. No he pres cap gotet de vi,
senyora agent. Com gosa preguntar-m’ho? Voldria informa-la dels
següents punts, així que, sisplau, sigui tan considerada de
prendre’n nota ad literam:
Primer.
Érem al segment nocturn del període diürn que precedeix la
celebració anual nadalenca, i enlloc del nostre lloc de residència
no es va posar en evidència cap activitat cinètica entre els
posseïdors d’aquest potencial, incloent-hi aquella espècie de
rosegador domèstic coneguda com Mus musculus. Hi havia mitges
i mitjons suspesos meticulosament de la part davantera de l’aparell
calòric cremafustes, de conformitat amb el nostre plaer anticipat
respecte de la imminent visita d’un excèntric filantrop conegut,
entre altres denominacions folklòriques, pel títol honorífic de
Sant Nicolau.
En
segon lloc. Els germans prepúbers, còmodament instal·lats en els
seus respectius allotjaments de repòs, estaven experimentant
subconscients al·lucinacions visuals de dolços de gust de fruita
variada que es movien rítmicament dins de les seves respectives
cúpules cranials. La meva parella conjugal i jo, tocats amb els
preceptius revestiments de testa, érem a punt de treure profit de la
somnolenta foscor hivernal quan a la part exterior del nostre immoble
va elevar-se tal cacofonia que em vaig sentir obligat a alçar-me del
meu lloc de descans amb promptitud per tal de determinar la font
exacta de la mencionada fressa.
Tertium.
Apressant-me a la finestra, vaig obrir immediatament les barreres que
confinaven la nostra fenestració, i em vaig adonar tan bon punt ho
vaig fer que la resplendor lunar de l’exterior, reflectida en la
superfície d’una recent i cristal·lina precipitació líquida, es
podria haver considerat digna rival del mateix meridià solar. Això
va permetre als meus incrèduls òrgans òptics contemplar un
exemplar de transport aeri en miniatura tirat per vuit mostres
diminutes del gènere Rangifer i pilotat per un minúscul
xofer una mica granadet però tan exuberant i àgil que se’m va fer
obvi a l’instant que es tractava en realitat del visitant previst.
Gràcies a aquella força motriu ungulada el barbat conductor
viatjava a la que possiblement fóra una velocitat més vertiginosa
que la dels depredadors alats més ràpids, mentre vociferava amb veu
de tro, expulsava alè musicalment a través dels llavis contrets i
abordava cadascun dels membres de l’octet al·ludint al seu
respectiu cognomen: “Va, Dasher! Força, Dancer!” i de
manera anàloga amb la resta, tot guiant-los cap al nivell extrem més
superior del nostre habitacle, a través de l’estructura del qual
jo podia distingir fàcilment les concatenacions de cadascuna de les
trenta-dues extremitats podals, força asclades per la meva sorpresa
vist que s’impulsaven en l’aire.
En
quart lloc. En el mateix moment en què jo vaig retractar el meu
crani de la seva antiga ubicació, alhora que realitzava un gir de
cent vuitanta graus, el nostre distingit visitant aconseguia l’accés
–amb la major celeritat i pel mètode del salt a la baixa– per
mitjà del passatge del fum. Anava vestit enterament de pells
d’animals contaminades pels residus de banús de les oxidacions
dels combustibles carbonífers que s’havien acumulat en les parets
del passatge. La seva similitud amb un venedor ambulant una mica
paquidèrmic la hi vaig atribuir en gran mesura a la gran quantitat
de joguines variades que portava dorsalment en un còmode receptacle
de tela.
Cinquè.
Les seves òrbites eren espurnejants i amb una lluminositat
reflectida, mentre que les seves esquerdes dèrmiques submaxil·lars
aportaven evidència d’una atractiva amabilitat. Els capil·lars de
les regions malars i de l’apèndix nasal eren curulls de sang que
en banyava les capes subcutànies. Els primers s’aproximaven en
coloració a l’emblema floral d’Albió. Els darrers, a la de la
Prunus avium o cirera dolça. El seus divertits sub- i
supralabials no s’assemblaven a res tant com a un nus de
llaç comú i el seu entorn facial hirsut semblava –i no descarto
que fos– una sèrie de petits cristalls tabulars i columnars
d’aigua congelada.
En
sisè lloc. Comprimit amb fermesa entre els seus incisius s’apreciava
un estri de fumar, els grisos gasos del qual, formant una tènue
el·lipse sobre l’occípit, recordaven un cercle de grèvol per a
decorar. El seu rostre era més ample que alt i quan engolia amb
audible delit, acarcanyant-se –ja que no va tenir cap mena de
problema a fer fonedís un colossal got de llet deixat com a obsequi
pels germans prepúbers–, la seva corpulenta regió abdominal
ondulava de la mateixa manera que el xarop de fruita dins d’un
contenidor hemisfèric tou. Era, en definitiva, ni més ni menys que
un gnom obès, alegre i un pèl repapiejant, la percepció òptica
del qual em va predisposar a la broma malgrat tots els esforços que
vaig fer per abstenir-me’n. Pel ràpid descens i elevació
posterior d’una de les parpelles i la rotació del cap lleugerament
cap a una banda, el proboscidi em va indicar que no hi havia fonament
per al temor per part meva.
I,
finalment. Sense dir paraula i amb expedició, va començar a omplir
les mitges i els mitjons suspesos abans esmentats amb diversos dels
esmentats articles de mercaderia extrets de l’anteriorment esmentat
i dorsalment transportat receptacle de tela. En completar aquesta
tasca, va executar una abrupta bolcada, va col·locar un únic dígit
manual en juxtaposició lateral del seu òrgan olfactiu, va inclinar
el seu crani cap endavant en un gest de comiat i a l’instant va dur
a terme la seva sortida per la via de la renegociació –en revers–
pel pas del fum. A continuació va impulsar-se a si mateix,
transportant-se en un vector curt, va dirigir una expulsió musical
d’aire a través del seu contret esfínter oral als quadrúpedes
cornuts de càrrega i va procedir a elevar-se en l’aire en un
moviment comparable a l’observable principalment en les parts amb
llavor de la mala herba comuna. Encara vaig escoltar l’exclamació
de comiat, audible immediatament abans de la seva vehiculació més
enllà dels límits de la visibilitat: “Una extàtica Nativitat a
la circumscripció planetària, i ja que hi som, els meus sincers
desitjos per a un salubre període de benefici i gratificant gaudi
entre la posta i l’alba.”
I
de tot això en dono fe ara i aquí, en declaració oral jurada
davant de la senyora agent de policia, jurant i perjurant davant la
seva insistència que no he ingerit cap mena de substància
alcoholitzant i que tampoc no m’he begut l’enteniment. Que si
d’alguna cosa jo sempre he anat sobrat, mal em requi de ser jo qui
ho digui, és de sobrietat i d’en-te-ni-ment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada