dissabte, 6 de desembre de 2014

Declaració jurada sobre el filantrop barbut

Li ho torno a explicar, no passi pena. No. No he pres cap gotet de vi, senyora agent. Com gosa preguntar-m’ho? Voldria informa-la dels següents punts, així que, sisplau, sigui tan considerada de prendre’n nota ad literam:
Primer. Érem al segment nocturn del període diürn que precedeix la celebració anual nadalenca, i enlloc del nostre lloc de residència no es va posar en evidència cap activitat cinètica entre els posseïdors d’aquest potencial, incloent-hi aquella espècie de rosegador domèstic coneguda com Mus musculus. Hi havia mitges i mitjons suspesos meticulosament de la part davantera de l’aparell calòric cremafustes, de conformitat amb el nostre plaer anticipat respecte de la imminent visita d’un excèntric filantrop conegut, entre altres denominacions folklòriques, pel títol honorífic de Sant Nicolau.
En segon lloc. Els germans prepúbers, còmodament instal·lats en els seus respectius allotjaments de repòs, estaven experimentant subconscients al·lucinacions visuals de dolços de gust de fruita variada que es movien rítmicament dins de les seves respectives cúpules cranials. La meva parella conjugal i jo, tocats amb els preceptius revestiments de testa, érem a punt de treure profit de la somnolenta foscor hivernal quan a la part exterior del nostre immoble va elevar-se tal cacofonia que em vaig sentir obligat a alçar-me del meu lloc de descans amb promptitud per tal de determinar la font exacta de la mencionada fressa.
Tertium. Apressant-me a la finestra, vaig obrir immediatament les barreres que confinaven la nostra fenestració, i em vaig adonar tan bon punt ho vaig fer que la resplendor lunar de l’exterior, reflectida en la superfície d’una recent i cristal·lina precipitació líquida, es podria haver considerat digna rival del mateix meridià solar. Això va permetre als meus incrèduls òrgans òptics contemplar un exemplar de transport aeri en miniatura tirat per vuit mostres diminutes del gènere Rangifer i pilotat per un minúscul xofer una mica granadet però tan exuberant i àgil que se’m va fer obvi a l’instant que es tractava en realitat del visitant previst. Gràcies a aquella força motriu ungulada el barbat conductor viatjava a la que possiblement fóra una velocitat més vertiginosa que la dels depredadors alats més ràpids, mentre vociferava amb veu de tro, expulsava alè musicalment a través dels llavis contrets i abordava cadascun dels membres de l’octet al·ludint al seu respectiu cognomen: “Va, Dasher! Força, Dancer!” i de manera anàloga amb la resta, tot guiant-los cap al nivell extrem més superior del nostre habitacle, a través de l’estructura del qual jo podia distingir fàcilment les concatenacions de cadascuna de les trenta-dues extremitats podals, força asclades per la meva sorpresa vist que s’impulsaven en l’aire.
En quart lloc. En el mateix moment en què jo vaig retractar el meu crani de la seva antiga ubicació, alhora que realitzava un gir de cent vuitanta graus, el nostre distingit visitant aconseguia l’accés –amb la major celeritat i pel mètode del salt a la baixa– per mitjà del passatge del fum. Anava vestit enterament de pells d’animals contaminades pels residus de banús de les oxidacions dels combustibles carbonífers que s’havien acumulat en les parets del passatge. La seva similitud amb un venedor ambulant una mica paquidèrmic la hi vaig atribuir en gran mesura a la gran quantitat de joguines variades que portava dorsalment en un còmode receptacle de tela.
Cinquè. Les seves òrbites eren espurnejants i amb una lluminositat reflectida, mentre que les seves esquerdes dèrmiques submaxil·lars aportaven evidència d’una atractiva amabilitat. Els capil·lars de les regions malars i de l’apèndix nasal eren curulls de sang que en banyava les capes subcutànies. Els primers s’aproximaven en coloració a l’emblema floral d’Albió. Els darrers, a la de la Prunus avium o cirera dolça. El seus divertits sub- i supralabials no s’assemblaven a res tant com a un nus de llaç comú i el seu entorn facial hirsut semblava –i no descarto que fos– una sèrie de petits cristalls tabulars i columnars d’aigua congelada.
En sisè lloc. Comprimit amb fermesa entre els seus incisius s’apreciava un estri de fumar, els grisos gasos del qual, formant una tènue el·lipse sobre l’occípit, recordaven un cercle de grèvol per a decorar. El seu rostre era més ample que alt i quan engolia amb audible delit, acarcanyant-se –ja que no va tenir cap mena de problema a fer fonedís un colossal got de llet deixat com a obsequi pels germans prepúbers–, la seva corpulenta regió abdominal ondulava de la mateixa manera que el xarop de fruita dins d’un contenidor hemisfèric tou. Era, en definitiva, ni més ni menys que un gnom obès, alegre i un pèl repapiejant, la percepció òptica del qual em va predisposar a la broma malgrat tots els esforços que vaig fer per abstenir-me’n. Pel ràpid descens i elevació posterior d’una de les parpelles i la rotació del cap lleugerament cap a una banda, el proboscidi em va indicar que no hi havia fonament per al temor per part meva.
I, finalment. Sense dir paraula i amb expedició, va començar a omplir les mitges i els mitjons suspesos abans esmentats amb diversos dels esmentats articles de mercaderia extrets de l’anteriorment esmentat i dorsalment transportat receptacle de tela. En completar aquesta tasca, va executar una abrupta bolcada, va col·locar un únic dígit manual en juxtaposició lateral del seu òrgan olfactiu, va inclinar el seu crani cap endavant en un gest de comiat i a l’instant va dur a terme la seva sortida per la via de la renegociació –en revers– pel pas del fum. A continuació va impulsar-se a si mateix, transportant-se en un vector curt, va dirigir una expulsió musical d’aire a través del seu contret esfínter oral als quadrúpedes cornuts de càrrega i va procedir a elevar-se en l’aire en un moviment comparable a l’observable principalment en les parts amb llavor de la mala herba comuna. Encara vaig escoltar l’exclamació de comiat, audible immediatament abans de la seva vehiculació més enllà dels límits de la visibilitat: “Una extàtica Nativitat a la circumscripció planetària, i ja que hi som, els meus sincers desitjos per a un salubre període de benefici i gratificant gaudi entre la posta i l’alba.”


I de tot això en dono fe ara i aquí, en declaració oral jurada davant de la senyora agent de policia, jurant i perjurant davant la seva insistència que no he ingerit cap mena de substància alcoholitzant i que tampoc no m’he begut l’enteniment. Que si d’alguna cosa jo sempre he anat sobrat, mal em requi de ser jo qui ho digui, és de sobrietat i d’en-te-ni-ment.