divendres, 28 de març de 2014

Presentació de 'Cartes mortes' de Txema Díaz Torrent (25.03.14)



Presentació de Cartes Mortes de David Gálvez
Sala La Llacuna, Andorra la Vella
25 de març de 2014


Txema Díaz-Torrent


Apreciat, estimat, distingit, respectat, benvolgut remitent,


Porta vostè fent-me destinatari de les seves missives (trenta-una, en total, amb el seu tres i el seu ú) quasi tres anys –fet i fotut, vora trenta-tres mesos; pràcticament, mil dies i, ja sap, tants minuts, quants segons, etc.

Signa la darrera vers la tardor-hivern de 2007. Espero que, a partir del moment en què va despatxar aquesta darrera lletra, el motiu del seu silenci epistolar no sigui un d’aquells descansos –ignoro si més o menys voluntaris– a què m’ha tingut acostumat al llarg d’aquest temps, sinó que es trobi en el mateix estat que aquelles cartes a què fa referència en algun moment (ja sap, allò del servei postal de cartes mortes) i deixi de torturar-me amb les seves disquisicions malaltisses. Reflexió aquesta que em fa demanar-me, i potser també a vostè (si és que mai té notícia d’això que li escric), el veritable motiu per posar-me a bastir una rèplica a les seves demandes, precisament ara, quan l’imagino inert al cau des del qual perpetrava els seus despropòsits verbals. Si fos el cas que no gaudís ja de bona salut, el visualitzo, això sí, amb un somriure decorant-li la comissura dels llavis.

No, no pensi, ni per un segon, que m’assalta aquest dubte com a resultat d’una perversa enyorança de caire síndromestockolmià desenvolupada a còpia de rebre tot aquest temps, de forma més o menys periòdica, els seus palimpsests. Més aviat, no li negaré, haig d’admetre que, malgrat les estones delirants que m’ha anat regalant, en algun moment ha arribat a fer que m’interessés, no tant ja per totes les barbaritats que, sense demanar-me’n permís, ha decidit compartir amb mi, sinó per tot el llenç global, pel decorat, el backdrop cultural que acollia els seus deliris febrils a propòsit de certes qüestions més o menys rellevants vinculades al món de les arts i les lletres del segle passat. He estat capaç, però, de reprimir amb anterioritat els meus impulsos de posar-me en contacte amb vostè, temorós que interpretés aquest moviment per part meva com a senyal de connivència en el seu personal procés de deriva mental i personal, la qual cosa hauria pogut augmentar bé la periodicitat dels seus escrits o bé exacerbar-ne el to i el contingut.

En el fons, què vol que li digui, haig de confessar-li que, de ben segur sense ser-ne conscient, la forma en què articula els seus arguments ha acabat constituint per a mi un exemple palmari d’allò que un vell conegut nostre va prendre com a leitmotiv per a un relat seu fa ara ja més de mig segle. Vegi de què li estic parlant:
Cuentan los hombres dignos de fe (pero Alá sabe más)
(no se n’ha adonat, però acabo de fer una pausa dramàtica, per tal de donar-li una mica de temps per ubicar aquests primers mots de la meva cita – i, de pas, per regalar-li el plaer de reconèixer, en aquest mateix instant, el text al qual pertany; quasi sóc capaç de tornar a veure el seu somriure de no-viu –però disculpi, ja segueixo)

que en los primeros días hubo un rey de las islas de Babilonia que congregó a sus arquitectos y magos y les mandó a construir un laberinto tan perplejo y sutil que los varones más prudentes no se aventuraban a entrar, y los que entraban se perdían.
Esa obra era un escándalo, porque la confusión y la maravilla son operaciones propias de Dios y no de los hombres. Con el andar del tiempo vino a su corte un rey de los árabes, y el rey de Babilonia (para hacer burla de la simplicidad de su huésped) lo hizo penetrar en el laberinto, donde vagó afrentado y confundido hasta la declinación de la tarde. Entonces imploró socorro divino y dio con la puerta. Sus labios no profirieron queja ninguna, pero le dijo al rey de Babilonia que él en Arabia tenía otro laberinto y que, si Dios era servido, se lo daría a conocer algún día.
Luego regresó a Arabia, juntó sus capitanes y sus alcaides y estragó los reinos de 
Babilonia con tan venturosa fortuna que derribo sus castillos, rompió sus gentes e hizo cautivo al mismo rey. Lo amarró encima de un camello veloz y lo llevó al desierto. Cabalgaron tres días, y le dijo: "Oh, rey del tiempo y substancia y cifra del siglo!, en Babilonia me quisiste perder en un laberinto de bronce con muchas escaleras, puertas y muros; ahora el Poderoso ha tenido a bien que te muestre el mío, donde no hay escaleras que subir, ni puertas que forzar, ni fatigosas galerías que recorrer, ni muros que veden el paso.
Luego le desató las ligaduras y lo abandonó en la mitad del desierto, donde murió de hambre y de sed. La gloria sea con aquel que no muere.

(he hagut de reprimir el meu impuls per seguir sentint-me la veu, tot llegint, per què no, un altre relat de Borges –li haig de confessar la meva debilitat per “El inmortal” o “Funes el memorioso” –o qualsevol de les delícies contingudes a Las fuerzas extrañas, de Lugones–cosa que tampoc vindria al cas, en sóc conscient –però disculpi’m de nou– ja prossegueixo).

Li deia que ha arribat vostè a bastir amb la seva sintaxi un laberint quasi igual de terrible que el descrit pel mestre bonaerenc, on qualsevol rei babiloni, on qualsevol cardiòloga escaldenca [hahaha], podria perdre’s amb un resultat igual d’aterridor.

Hom pot donar voltes i voltes a les seves planes. Pot, si vol, llegir-les en ordre invers o fins i tot cap per avall, a la cerca d’un fil argumental que els pugui conferir una mínima coherència textual que vagi més enllà del que, sembla ser, és una de les seves grans obsessions: si Cortázar va col·laborar o no en la traducció al castellà del Ferdydurke, de Gombrowicz, orquestrada per un grup d’intel·lectuals morts de gana al Buenos Aires dels anys trenta.

Segons tinc entès, la primera dona del de Banfield, Aurora Bernárdez, no en té record, d’aquest episodi. M’estranya que no n’estigui vostè al cas, ja que de ben segur li haurà fet arribar un nombre igual, sinó superior, d’atacs impresos. Existeix també la possibilitat que ella no hagi respost mai a les seves peticions d’informació, evitant, això, sí, endegar-lo a pastar, cosa que hauria d’haver fet jo fa temps.



Parlava, disculpi que a voltes perdi el fil, del caràcter laberíntic de les seves línies de raonament. Un caràcter que es fonamenta, diria jo, sobretot en la seva insistència, no ja en tota una sèrie de trobades, contactes o intercanvis més o menys fugaços o espuris, contrastats o no, entre personatges centrals del panorama cultural del segle passat, sinó en la versemblança, la possibilitat remota, que aquests enllaços s’hagin produït mai. Mareja vostè la perdiu (a mi) omplint l’estança de fum, i la deixa (a la perdiu) fent espeleologia mentre cerca la sortida a una escala qualsevol d’Escher.

Gombrowicz, Artaud o Palau i Fabre. Hitler i Kafka i el metge jueu, parent del segon, que va atendre la mare del primer en els seus darrers dies de vida. Ibsen, Piglia, Sábato, Duchamp i els escacs, Freud i Dalí fent de les seves, Van Gogh i un llarg etcètera. Una versemblant, potencial, possible coincidència sembla estar a la base de les seves especulacions. Em duu vostè de nou a pensar en Cortázar, en una reflexió seva a “Para una poética”, del 1954. Si em permet citar-li, veurà que connecta d’alguna manera les forces que operen al rerefons dels seus desvaris:
Es esto, precisamente, lo que acerca al primitivo y al poeta: el establecimiento de 
relaciones válidas entre las cosas por analogía sentimental, porque ciertas cosas son a veces lo que son otras cosas, porque si para el primitivo hay árbol-yo-sapo-rojo, también para nosotros, de pronto, ese teléfono que llama en un cuarto vacío es el rostro del invierno, o el olor de unos guantes donde hubo manos que hoy muelen su polvo.


Permeti’m una disculpa per l’acumulació de cites en aquesta explanació meva. Per desgràcia, sempre que tinc una idea resulta que algú altre, molt abans que jo, ja l’ha sabut desenvolupar molt millor, per la qual cosa (donada la meva tendència natural a la vagància) em veig empès, quasi de forma inevitable, a citar les seves paraules, incorrent en allò que algú ha definit com a “menjar de les sobres d’altri”.

Ja veu, semblaria ser que s’apropa, en les seves tesis, al món cronopiofamià de Cortázar. En resum, ens diu Cortázar, l’ésser humà (primitiu o actual, si és que el segon mai ha arribat a distanciar-se plenament del primer en aquest sentit) necessita de l’analogia per donar sentit al món que l’envolta. Com a mecanisme hermenèutic de supervivència, acabem establint un vincle analògic entre tots els objectes i les persones, i doncs, donant una volta més al cargol, ho fem coincidir tot al mateix sac. Els cercles que perfila vostè no són més que rodes gegants de fira que funcionen a una velocitat més alta del normal, unes rodes que s’acaben trobant en algun moment, les unes amb les altres, tocant-se per un instant, deixant de ser el que eren i esdevenint quelcom diferent, entortolligades com unes anelles de mag.

La conseqüència d’això –disculpi si la meva interpretació és errònia– és que al final tant és si tota la nòmina d’episodis i de coincidències entre personatges de què parla vostè mai han existit més enllà de la seva imaginació. Tant és qui és qui ni què feia: tots aquests noms i cognoms podrien pertànyer a un únic propietari, que resultés de l’analogia i la coincidència duta fins a les darreres conseqüències. El resultat de tot plegat seria l’establiment d’un símbol que li permet a vostè fer pujar el lector a les seves rodes, a la vegada que li explica el següent: tot, o res, tant se val.

Vol dir que no espera massa, amic meu? Un lector que busqui i trobi un significat més enllà del dèdal referencial que vostè planteja?

Però anem al que ens ocupa. No incorre vostè en el risc d’enganyar el lector –ho faria si s’hagués proposat explicar quelcom, la qual cosa, sospito, està lluny de les seves intencions. Hom no cau en la trampa de generar-se expectatives –aquesta és una de les seves grans victòries. Si tot el que ens explica és veritat o no resulta, doncs, intranscendent.

Tampoc trobo que hagi volgut vostè embafar-me amb un excés d’erudició o de dades posades en contacte de forma arbitrària –veig, com ja li he comentat, la casualitat i l’analogia, la genialitat o la pura follia (si és que hom és capaç de destriar-les), operant a tots els nivells en els seus escrits, de forma més o menys endreçada o volguda.



He arribat a pensar, fixi’s fins a quin punt ha envaït vostè el meu espai mental i personal, que les seves missives no eren fruït de la iniciativa pròpia, sinó un exercici literari malaltís d’algun artífex que les hagués parit amb l’única intenció d’amargar-me l’existència. Un lector compulsiu de literatura argentina (si em permet parafrasejar Jauss, seria vostè més fill de les seves lectures que dels seus pares) amb intencions nefàries que jo gosaria col·locar, això sí, i sense risc a equivocar-me, a prop de l’univers creatiu d’escriptors de la talla del Bolaño d’Amberes.

Deia, i amb això acabo (fixi’s que com més avanço, com més penso en els seus escrits, més lloances li estic adreçant), que si veritablement no fos vostè qui ha volgut fer veure que és (i ara ja no sé a qui m’estic dirigint, si a un redactor genuí o a un literat malaltís o a tots dos en un, coincidents i analògics) hauria estat capaç de donar a llum la primera novel·la bonaerenca en català, la qual cosa, no ho negaré, tindria molt de mèrit.

Detall amb el que, si m’ho permet, clouré aquest darrer capítol, que comença a ser, ja li he dit, clarament laudatori i encomiàstic, i passaré a acomiadar-me de vostè,

Atentament, etc.