'Cartes mortes i el mapa del tresor' de Ramon Boixeda

[Publicat el 18.03.2014, a "Núvol, el digital de cultura"]

Benvolgut lector, abans que res, dispensi’m per avançada del paupèrrim homenatge formal aquí vessat, del gust per escombrar cap a casa a mode de mínima remuneració, tot el rotllo pretesament omniscient i saberut i tota la “citacionitis” que em serveixen d’esmorzar, la gràcia –si vol “facilona”– de dir coses com que aquestes Cartes mortes contenen, de fet, molta vida. Cartes mortes (Les Males Herbes, 2014) resulta un llibre difícil de catalogar, camaleònic i molt concís a la vegada. Confegit a mode de novel·la epistolar, és, si es vol, una excentricitat (quina bona literatura no ho és?) molt ben construïda i orquestrada per l’andorrà David Gálvez (Vilanova i la Geltrú,1970). Cartes Mortes. D’una banda les epístoles, numerades de l’1 al 31. D’una altra, i intercalats, textos breus de caràcter més, si cap, poètico-introspectiu, ordenats de la A a la F (“Vaig venir al món (em van venir, parafrasejant el poeta) per ser escriptor o cadàver.”, comença dient el text intercalat final). I en darrer terme, encara, un altre apartat breu anomenat Quadern de notes compost per un seguit de textos i material d’afegitó que s’ha usat en el decurs de les investigacions realitzades pel protagonista (i que, segons l’explicació editorial inicial, estaven guardades en un calaix), ara recuperat per tal de contribuir a donar una imatge de conjunt ide versemblança al recull. Una complicitat editorial que crea xarxa, atorgant un altra capa a la massa ceballuda del llibre, no deixant separar el llibre de les tapes que l’abriguen.

Cartes mortes: què s’hi explica, benvolgut lector? Quina és l’acció? De què va?! És un experiment? Un giny-artefacte amb propulsió autònoma? Un laberint de murs translúcids? És realitat o engany? Una nova religió? És tot culpa de Cortázar? De Bartleby passat d’eMeDeMeA a la manera d’un quixot revisitat en ple segle XXI? Novel·la argentina escrita en català, que deia l’altre dia un llibreter nostrat? Podria ser vostè, lector, el fil d’Ariadna? Un nou Jesucrist do it yourself? Blablabla. Cartes mortes: llegeixi-la. Conté la recerca biogràfica, gairebé científica, de diferents personatges més o menys significatius del segle XX, barrejada amb l’atzar i les coincidències com a motors organitzadors del fat i també de la pròpia trama del llibre (la mateixa novel·la ho explica, de fet ho explica amb tant de detall, fins el punt que en algun moment passa pel sedàs tan actual de poblar l’assumpte amb un excés d’informació que pot arribar a desinformar). Conté la tan literària agonia de l’enclaustrat que es sap ben viu i que ja no busca els motius del captiveri sinó que tendeix a decorar l’habitació de la millor manera possible. Conté un personatge protagonista que a estones sembla histèric, llunàtic i foll i d’altres ser posseïdor d’una lucidesa que fa estremir, irònic i juganer. Apreciat lector, diria que no acabarem de resoldre aquest dilema perquè, em sembla, aquest vagar per la corda fluixa resulta ser, ni que sigui per defecte, un dels eixos vertebradors de la novel·la, com si la suposada vibració de la corda li fes de música celestial. Aquest portar-te d’una banda a altra com qui et passeja per ensenyar-te els racons de casa seu, una mica a la manera de l’obsessió del protagonista de Memòries del subsòl de Dostoievski, tota la seva verborrea evocadora i intel·ligent que va desfent (o no) els plecs mentals i nerviüts a mesura que es presenten.

Als que hi busquin “Introducció, nus, i desenllaç” els hi diria que Tristram Shandy. Que Viatge al voltant de la meva cambra de Xavier de Maistre. Que preguntar per l’argument és com preguntar a un laberint on queda el bulevard, on hi ha el lavabo, per la propera gasolinera, el millor lloc per penjar el quadre, si el destí és mar o muntanya. Tot plegat cosit amb una demostració d’erudició que m’agrada pensar que té a veure amb el plaer i la passió per l’escriptura i amb la utilització d’aquesta erudició com a pòsit d’acumulació de dades que ajuden a fer avançar la “trama”. També, en determinats casos, com a recurs irònic i autoparòdic.

Poc importa si les cartes van dirigides a algú “de veres” o no, si obtenen resposta o no, la pròpia retòrica interrogativa/explicativa sembla ser la gasolina de l’assumpte. El fantasma sempre està allà disposat a donar peu a l’assumpte. És com demanar per la destinació del trajecte al motor d’un cotxe, com si a ell no li importés un rave qui el galopi, on se l’endugui. Ell només gas! Que li treguin tot el suc. Gasolina de laberint. Fot-li. Gas! Però no és només això, és clar. Amic i sofert lector, Cartes mortes sembla estar feta d’estreps perduts i talent i fascinació a parts iguals. Passa de puntetes per certa meta-literatura sense ser-ho: el que fa és servir-se d’acció literària, prendre anècdotes històriques (diu l’autor que tot el que diu és comprovable al Google) de diferents artistes i personatges (Artaud, Palau i Fabre, Freud, Kafka, Hitler, Gombrowicz i Duchamp i la seva estada a l’Amèrica del Sud, els seus fer-se i deixar-se estar, entre d’altres, Piglia, Dalí, Gandhi, Beckett, escaquistes i excentricitats de tota classe, etc.), una macedònia de gent “extraordinària” com a excusa per a cultivar el seu monòleg compulsiu, que a la vegada serveix també d’excusa per una altra classe de cultiu d’interiors: el d’una poètica subterrània, errant i emotiva, d’estranyesa pel món, que flueix a mode d’una història secreta del segle XX, i que el connecta, ni que sigui tangencialment, amb l’immens Rastros de carmín de Greil Marcus. Cartes mortes es basteix d’alta cultura i d’anecdotaris varis que s’esdevenen sota un fons comú, boirós, de tedi com a estat de normalitat que escau foragitar. Resulta erudita sense arribar a pedant, si ve en alguna ocasió l’acumulació de dades pot resultar excessiva (excés, però, que està en consonància amb el caràcter presumptament controlador i compulsiu del personatge protagonista). Cartes mortes, un soliloqui argamassa rere el qual es va construint un personatge, una escletxa per clavar un nom, una identitat que deixa com a mostra/rastre els plecs dels laberint ressonant del seu cap, i que es resol, si és que es resol, a la manera d’una partida d’escacs jugada amb vostè, amic, sofert lector. Si hi ha d’haver un argument, cas que calgui, diria que la cosa va per aquí. És una mica com tot allò que hom (lector i autor) sap i percep però no pot acabar d’explicar i que un bon llibre com Cartes mortes, l’experiència literària que se n’esdevé, aconsegueix capturar. Lector, al capdavall ara l’assumpte és a les seves mans: gaudeixi. Jo ja acabo. Permeti’m tan sols un darrer intent d’esbossar el mateix dit de diferent manera: no se’n fiï. Perquè veies, veies que Cartes mortes el convida a tornar, perquè hi trobarà un personatge-narrador autoconscient fins el punt tal de volta de rosca que ja no sabrà si en veritat és autoconscient o no, o és que de fet li fa de mirall. Fent-li jac, movent peó. Deliberat? Probablement. El peix que es mossega la cua a mode d’ham. Però, veies: aguanta el mur per a vostè. Jac. I li ho ensenya. Explicar ja és caure a la trampa, sembla que ens vulgui dir, com fent vàlid allò del poeta de que “la certesa és l’infern”. Jac. L’autor/narrador, però, rere l’aparença de controlador obsés, sembla que se’n rigui, de tot plegat. Sempre mou peça. Jac. Així, sota l’aparent plec laberíntic, on no s’acaba de saber mai si s’enreda o què, la pell de l’assumpte es vesteix en forma d’interrogant per fer emergir allò fondo. Jac. El tresor és el mapa. Jac. Màtrix i pastilla vermella amb gin. I gas. Escac i mat.


PD: He sentit a dir a algú que en sap que potser el problema de l’assumpte és que és massa bo perquè sigui valorat com cal. Si és així, déu no ho vulgui, que per a major glòria la pols del llibre esdevingui el seu millor formol. I la resta és profecia. Sempre seu.