dijous, 20 de març de 2014

''Cartes mortes', ¿la campanada de la temporada?' d'Andrés Luengo


Periodic
PUBLICAT EL DIJOUS, 20 MARÇ
EL PERIÒDIC D'ANDORRA
ESCALDES-ENGORDANY

Que consti que nosaltres vam ser els primers a dir-ho públicament, obertament: Cartes mortes, el debut literair del lauredià David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970) és una «petita, enlluernadora, desconcertant meravella», a banda d'una novel·la «absolutament extravagant, per no dir directament marciana en l'adotzenat panorama literari actual». Doncs pel que es veu no som els únic que pensem així. Ni remotament: els últims dies s'han succeïts als mitjans de comunicació catalans una desena ben llarga de crítiques a la cosa aquesta epistolar que ha parit Gálvez. I totes, totes coincideixen en la sorpresa, l'estupefacció, els elogis que mereix la col·lecció de cartes (notes de l'editor incloses) en què «un personatge desequilibradamet brillant» mira d'escatir «la participació de Cortázar en la traducció al castellà del Ferdydurke de Gombrowicz i s'interessa per la trobada documentada entre Aratud i Palau i Fabre i la presumpta entre Hitler i Kafka». Per no allargar-ho fins a l'infinit i per dir-ho amb les paraules de Vicenç Pagès Jordà, l'últim a afegir-se al batalló de fans que li ha sortit a Gálvez –ell, a l'edició d'ahir El Periódico de Catalunya– i que permeten augurar des d'ara mateix que Cartes mortes té totes les butlletes per convertir-se en la campanada literària de la temporada. Tornem a Pagés Jordà, perquè la seva crítica encerta a expressar en paraules el secret de la novel·la: «En algun moment vaig arribar al deliri de creure que aquest llibre estava dirigit personalment a mi». Exactament.

L'escriptor empordanès és l'últim, ja ho dèiem. Però és que n'hi ha uns quants més: el toc d'atenció el va donar el libreter Damià Gallardo (Laie), que des del blog Lokunowo va percebre un altre dels secrets de la novel·la: «Gálvez ha publicat, contra el neguit dels incrèduls, la gran novel·la argentina escrita en català». Jordi Nopca, del diari Ara, s'afegia també ahir al carro amb una crítica que decreta que Cartes mortes és «un bolet al·lucinogen d'efectes saludable si hilarants». Però és que els dies anteriors van ser Ramon Boixeda, des de Núvol, el digital de Cultura –«He sentit a dir a algú que en sap que el problema de l'assumpte és que és massa bo perquè sigui valorat com cal»–, i dos blogs més: Escarlafata –«Gálvez ha confegit un producte, fixin-se que no dic un llibre, per a iniciats, o per a persones que després d'empassar-se'l, és difícil que no se sentin partícips d'una matèria extraordinària»– i The Daily Avalanche –«Per entendre'ns, i sense intenció pejorativa, es movem en l'univers de Vila-Matas, tot i que amb una escriptura que evita la pedanteria inherent a aquests malabarisme literaris». I els que vindran, perquè o molt ens equivoquem o el boca orella tot just acaba de començar. I no els diem res el dia que algun editor espavilat s'atreveixi a retraduir-lo al castellà. Això ja és anar molt enllà, és cert, i la cosa és que no són les Cartes mortes, sinó Els ambaixadors de Villaró, els que s'enfilen aquesta mateixa setmana al top ten d'El Periódico de Catalunya. També és veritat que no és el territori best seller l'àmbit natural de Cartes mortes. Però esperem que Boixeda s'equivoqui en el vaticini i la novel·la de Gálvez no resulti massa bona. No esperin que surti a TV3: corrin a la Puça i descobreixin el que és a la vegada el més argentí i el menys andorrà dels nostres escriptors. I sigui dit això també sense ànim pejoratiu.