He acabat Cartes mortes, de David Gálvez Casellas. A ell el vaig conèixer el dia que presentava el llibre a Barcelona. Ens vam engatar, en grup (J. M. Argemí, Jordi Sanglas, Ramon Boixeda, Ricard Planas, Ramon Mas i una dosi tolerable, baixa, de testosterona), i amb l’homenatjat vam discutir menys del que jo havia volgut. No descarto demanar-li que em pari jaç a casa seva, a Andorra, i que m’obsequiï la nit tot regant-la amb vi negre, perquè d’aquest llibre, a banda de llegir-lo, el millor que es pot fer és enraonar-lo fins que el matafesols esquerdi la la foscúria.
He pensat, abans d’albar aquest paper digital, que l’Editorial Males Herbes és una secta, però no pas en el sentit popular i pejoratiu que s’aplica a tot grupuscle humà més o menys aberrant, ja que llavors els menjadors de garoines o els lectors de Salvador Sostres en serien una, de secta –i les coses no van per aquí. Tot i que jo de vegades m’hi senti com un convidat ressaguer, la constel·lació d’autors publicats per Males Herbes som una secta en el sentit literal del terme:
[s. XIV; del ll. secta 'línia de conducta, manera de vida; partit; escola filosòfica; secta', substantivació del participi ant. *sectus, -a, -um, de sequi 'seguir']
f 1 RELIG Denominació que hom dóna a les comunitats religioses minoritàries separades d’una confessió majoritària o d’una religió oficial establerta.
2 SOCIOL Comunitat de caràcter minoritari i fortament exclusivista, els membres de la qual es regeixen per creences, motivacions i valors diferents dels dominants de la societat on són incloses i respecte a la qual observen una actitud de rebuig o hostilitat més o menys manifesta.
3 Societat secreta.
Una doctrina particular. Comunitats religioses minoritàries separades d’una confessió majoritària, exclusivistes. Societats secretes. Anem a pams. Ara no faré un retrat sociològic de l’editorial ni del seu catàleg. Tampoc no en pintaré un fresc literari, arborescent i documental. N’hi ha prou amb escoltar els comentaris de la gent, quan s’assabenta que has publicat amb ells. I s’ha de ser burro per no adonar-se que Males Herbes, ara com ara, a banda d’una secta també és un conclave que de la marginalitat, com els pagesos que de la palla en treien fems, n’ha fet un leitmotiv amb perspectives crematístiques. I doncs, al marge que alguns autors de l’editorial ens la palpem els uns als altres amb enaltiments encomiàstics als mitjans (xarxes i blogs), és veritat que des de fora se’ns veu –això ni és bo ni és dolent– com una mena de reducte, una reserva, fins i tot un gueto. A més a més, per la tessitura dels llibres publicats ha quedat clar que Males Herbes juga en una lliga molt determinada –i per tant selecta, enllà de la marginalitat que li adjudiquin en moments puntuals o fillols de l’interès personal.
Fruit de tot plegat, som-hi ja, ens ha caigut a les mans el llibre de David Gálvez Casellas. En Damià Gallardo, de Laie CCCB, va dir a les xarxes que Cartes Mortes és la gran novel·la argentina escrita en català. I té raó, però jo me l’he llegit d’una altra manera. Argentineja, sí. No en va l’autor és un maníac de Cortázar –i sospito que Rayuela va actuar en ell com el ferro roent a les anques del bestiar que rumia l’herba de les valls andorranes. Yeah. Però jo hi he trobat una altra cosa.
Hi he trobat traces de religió, en primer lloc. M’explico. Segons Ciceró, el substantiu religio prové del verb relegere (llegir atentament, repassar amb escrúpol). Sant Agustí ho deriva de religere (tenir en compte). Lactanci, escriptor llatí, es despenja de religare (lligar amb força, relligar). I el resultat és que, vingui d’on vingui, tots els proveïdors semàntics de religió (religatio, religio, relictio) tenen a veure amb el fet de parar atenció, ordenar les percepcions. Enllà d’això, el verb legere (del qual en prové l’etimologia més acceptada), vol dir llegir, però també vol dir recol·lectar, escoltar, espiar, elegir i llegir en veu alta. I per això dic que a Cartes mortes hi he trobat religió. L’autor ha reunit i auscultat dades esparses (Duchamp, Palau i Fabre, Dalí, Gombrowitz, Kafka, Lehmann Nitsche et al.); ha sotjat la història –no sé si de l’art, o de la literatura, si més no una part– des d’un espiell que més aviat sembla un microscopi; i ha seleccionat un còmput, un vademècum d’indicis, tot presentant-lo, de viva veu, com una nova versió dels fets. David Gálvez Casellas ha relligat allò que flotava inconnex, n’ha tret una religió, una visió, o un projecte de.
En segon lloc, per allò de la secta, en l’autor de Cartes mortes hi he constatat un requisit indispensable en tota persona que dialoga amb el sagrat –que tracta amb la sensació que un pla ocult ens governa. Hi he trobat el domini del secret. M’explico un altre cop. Al segle XIX es produeix un esclat de societats secretes. A Occident, esclar. La francmaçoneria n’és el paradigma, però a l’època també bullen els carbonaris, els il·luministes, els comuners, algunes comunitats jesuïtes i d’altres. Ocultisme, teosofia, fraternitats hermenèutiques, clubs que basen la seva existència en altes dosis de clandestinitat. I tota aquesta diguem-ne cortina de fum obeeix a dues posicions pragmàtiques. Com que són persones que intueixen un nou ordre còsmic –una nova manera de relligar l’aparent incongruència del present–, o perquè són individus que es preparen per instaurar-ne un de diferent, s’afilien al secret per u: estalviar-se represàlies i dos: mantenir una quota d’elitisme o de no contaminació.
Bé doncs: a Cartes mortes, qui les escriu està en possessió o en trànsit d’assolir un secret, un ordre ocult i, el que és cabdal, n’és conscient i per això comparteix intuicions amb un fantasma, amb algú que no respon les cartes, que potser ni les llegeix i que, per tant, mantindrà el secret a mans salves. David Gálvez Casellas ha confegit un producte –fixin-se que no dic llibre– per a iniciats, o per a persones que, després d’empassar-se’l, es difícil que no se sentin partícips d’una matèria extraordinària, ço és, d’un ordre diferent, caché, esmunyedís, que sempre hi és, però que només es copsa quan un mèdium ens el regurgita, el sagrat.
Si déu existeix –i que em perdoni VPJ pel plagi–, actua com un menut de tres anys. Saben què fan, aquesta colla? Es passen el dia amagant merdes per tota la casa. Objectes d’índole variadíssima. Tant és així, que els progenitors troben les coses més inversemblants als llocs més inesperats: els calçotets del pare al forn, les agulles d’estendre a la bossa del pa. I de vegades els grans les ordenen, les tornen a l’ordre suposadament natural, i aquí l’espifien. Déu i els infants amaguen coses per trobar-les al cap d’un temps, una mica com els enamorats que guarden flors seques als llibres. I és tot trobant-les que desencadenen una nova interpretació del món. Malgrat el to greu de David Gálvez Casellas, el seu quefer és més propi de les divinitats lúdiques i la quitxalla que no pas dels cerebrals domesticats. Si, a més a més, la seva troballa se’ns serveix en un llibre escrit en català, al meu precari entendre ens trobem davant d’un demiürg –o d’un artesà, per rebaixar el laude sectari.
I ara m’agradaria afalagar-los amb un spoiler, per allò que s’ha dit dels autors de Males Herbes, que si som tots uns punkis. Però no puc. No hi ha cap trama, cap argumentari a Cartes mortes, ni un puto paràgraf que es presti a l’antiga pràctica del desemmascarament per enveja. O vostès es fan el llibre sencer, o no tindran res a conjecturar –res a pelar, s’entén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada