Gálvez: «¿Sortir a les llistes dels més venuts? En faig prou que em llegeixin»
A. L.
ANDORRA LA VELLA
 |
| L'autor de Cartes mortes, en la presentació de la novel·la, ahir al vespre a la Llacuna Foto: TONY LARA |
L'autor de 'Cartes mortes' va obrir ahir a la Llacuna la carrera de presentacions de cara a Sant Jordi
La irrupció de David Gálvez en el panorama literari català ha sigut tan fulgurant com sensacional: que un autor nostrat que debuta en la selva editorial, que escriu des de la remota perifèria i al marge per tant dels cenacles barcelonins, i que publica en una editorial petita, per no dir minúscula, hagi col·leccionat elogis unànimes de la crítica com no es veia des de l'Obaga de Villaró, que una cosa així passi, dèiem, constitueix un fenomen absolutament marcià per als nostres estàndars. Amb l'afegit que comença a ser quasi cool ressenyar Cartes morters –¿a quin crític no li tempta apuntar-se el tanto d'un descobriment?– i el fet diferencial que en lloc d'una novel·la d'estricte regust local, Gálvez ha parit una novel·la vocacionalment llatinoamericana; és a dir, cosmopolita. De moment, el secret Gálvez és cosa dels crítics; ja es veurà si els lectors s'hi apunten i si Cartes mortes agafa prou embranzida per enfilar-se fins a les llistes dels més venuts. El primer li preocupa francament; el segon, d'aquella manera: «No m'importaria treure el nas entre els més venuts, és clar; però ho veig altament improbable perquè, la veritat, no segueixo la recepta del best seller. Em conformo que algú em llegeixi...»
Més que algú, ja comencen a ser una petita tropa: la que va omplir ahir la Llacuna en la presentació andorrana de la criatura. De fet, l'editor de Gálvez, Les Males Herbes, ja rumia en una segona edició de Cartes mortes, tot i que ell tira cap a la prudència i on es deixa endur per l'entusiasme: «Encara és d'hora i no hem de perdre la perspectiva: estem parlant d'una primera edició de 500 exemplars... que encara no s'han esgotat; així que ja en parlarem». ¿Què és el que ha seduït la crítica catalana, gent tan rebeca a les adhesions incondicionals com Vicenç Pagès Jordà («En algun moment vaig arribar al deliri de creure que aquest llibre estava dirigit personalment a mi») i declaracions d'amor etern de l'estil de la que li dedica Ramon Buixeda: «El problema de l'assumpre és que és massa bo perquè sigui valorat com cal». L'assumpte en qüestió és Cartes mortes, és clar, i si té algun secret, s'arrisca Gálvez, és que està tan ple d'anècdotes, d'episodis i de personatges més o menys pintorescos i estrambòtics –Cortázar, Gombrowicz, Capablanca, Artaud, Palau i Fabre, Hitler, Gandhi, Cercas, Duchamp, Dalí, Monzó, Nabokov, Freud, Zweig...– que «és una qüestió de pura probabilitat que el lector no s'hi vegi reflectit en alguna d'elles». Admet d'altra banda l'autor que li ha sortit un patracolet en ocasions «massa autoreferencial», i que de vegades «pot costar seguir segons quin fil». Aquesta és la crítica que cap crític li ha fet – «Potser perquè els que no entren en el joc ni es llencen a escriure sobre la novel·la, i els que sí que ho fan se centren en els aspectes que més els han agradat»– però mirin, Gálvez és escriptor amb tirada pel flagell. Per l'autoflagell, vaja. Tant, que no es cregui el lector, que no acaba d'estar del tot satisfet: «He rellegit fragments de Cartes mortes, i he de dir que no sempre m'acaba e convèncer, el que llegeixo; de fet, si pogués el reescriuria». El que no farà mai de la vida, diu, és endossar-los la novel·la als seus alumnes –«No seré jo qui els castigui». I ens revela per acabar com s'ha desintoxicat de tant de Gálvez com ha hagut d'empassar-se les últimes setmanes: amb la lectura d'Alteracions, recull de contes –quasi microrelats– del gironí Adrià Pujol, publicat a la mateixa col·lecció que Cartes mortes. Una mena de barreja entre Màrius Serra i el mag Tamariz, d'altra banda.
Un mes literari / Com dèiem, en fi, al començament, Gálvez ha donat el tret de sortida en la carrera de Sant Jordi: en les pròximes setmanes se succeiran les presentacions en aquest racó de món nostre, així que ja poden anar marcant en vermell el calendari: l'1 d'abril serà el torn d'Alfred Llahí i el seu Qui és qui als carrers d'Andorra (2+1 Editors); el 10 d'abril, el de Ludmilla Lacueva, que també s'estrena en la ficció amb Un home de mirada clara, la biografia novel·lada del sempitern veguer Romeu; i el 15 d'abril, el del català Jordi Panyella, que presentarà a La Puça Salvador Puig Antich: cas obert, en un acte organitzat per EL PERIÒDIC. I pels que enyorin Pau Xavier d'Areny-Plandolit el Benefactor Altruista i l'anarquista Mariano, Joan Peruga recupera oportunament El museu de l'elefant amb sengles xerrades amb el lector: el 31 de març i el 9 d'abril, totes dues cites a la molt dinànica biblioteca d'Encamp.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada