dissabte, 11 d’octubre de 2014

Tuli Márquez de la Nogal dixit

david galvezBenvolgut David,
Què li he de dir?
Paisatges de paraules, muntanyes russes d’idees, un anar i venir en la seva nit elàstica. Ho diu vostè, no jo. Un exorcisme, també, de dades i records. De vegades la lectura m’ha semblat això (cregui’m que l’he imaginat cremant piles d’apunts per Sant Joan, de quan vostè estudiava i acabava els exàmens). A banda de les seves dèries, com començar per l’escrot del pobre Palau i Fabre. La diatriba amb el poeta Artaud m’ha deixat una estona la imatge al cap, el gest amb el dit. Ja sé que moltes històries comencen així i, a partir d’aquí, és qüestió d’anar tibant del fil i enllaçant idees. Anecdòtiques i transcendents barrejades, obedients i ordenades en la filera mentre esperen el seu torn. Fins despullar-lo d’intencions, i no parlo de mostrar-les, parlo d’alliberar-se’n, de treure-se-les del damunt -¿un excés de coneixement, potser?- aquesta sobrecàrrega de noms, dates, llibres i fets que sembla que l’atabala. Que és del que està fet el seu llibre. Gombrowicz i les traduccions de “Ferdydurke”, la implicació de Cortázar en la versió castellana que vostè utilitza com a trama central i que recupera quan perd el nord amb d’altres investigacions. Tema Duchamps, Kafka i Hitler, Dalí i Freud. Suposo que sempre buscant el moment del gran flash que ho atura tot, que t’enxampa amb el darrer vers a la boca, amb la paraula que el clourà, quan truquen a la porta i la situació es bifurca definitivament. El poema quedarà incomplert per sempre. Però documentat per bojos com vostè. Història i coneixement, arribar al moll dels fets, dur-nos al moment transcendental, trobar el desencadenant i la coincidència. De Buenos Aires a Nova York amb Europa en guerra. Les seves històries són cartes que no arriben, que moren anticipadament (al final del llibre sembla que hi hagi un aclariment, però), que trobaran lligades dins d’un bagul o dalt d’un armari. Influències de Cortázar, Kafka, Borges, Bolaño. Van apareixent, algunes verbalitzades. Una història damunt de l’altra, un mil-fulles, la ciutat morta en els fonaments de la viva que també morirà algun dia perquè en visqui una altra, encara més gran i impersonal que l’anterior, com la vall verda enfosquida pel ciment i asfalt que vostè coneix. Les troballes infinites d’internet, els laberints de la vida que motiven les nostres passes. Perdre’s. Llegir i creure’ns més intel·ligents que l’escriptor, en una altra de les foteses d’aquest anar nostre híper-informat i amb tot a taula. Per acabar com aquestes cartes mortes de les que parla, cadascú de nosaltres ocupant la lleixa corresponent, la bossa d’escombraries o el carro de supermercat amb el rebuig camí del drapaire. Un perfil de Facebook que ningú pot desactivar, la darrera conversa que vam tenir al xat del telèfon, la dedicatòria d’un llibre dalt de la pàgina. UN gest qualsevol. Algú que es grata els ous (amb perdó de les senyores) i el gest que motiva la imatge que un altre recollirà per iniciar una història. Esqueles amb fons verd, un viatge de ficció sobre un passat concret. Mort, però.
Atentament.
Fins aviat.
Gràcies.