David Gálvez. Fotografia d’Editorial Males Herbes [de fet, foto d'ÀLEX LARA]
VILANOVA I LA GELTRÚ | REDACCIÓ
L’escriptor andorrà David Gálvez Casellas ha publicat recentment “Res no és real” una novel·la publicada per l’editorial Males Herbes a través de la qual l’autor construeix una reflexió entorn del poder del llenguatge, les estructures socials i la memòria en el context d’un paisatge inhòspit on, de mica en mica, tot allò que resulta estrany i llunyà esdevé molt proper.
Tot i que es reivindica andorrà, David Gálvez va néixer a Vilanova i la Geltrú (1970). [Que quedi clar. No em reivindico res. Sóc andorrà perquè. No entenc l'adversitivitat de la frase. És com si el paio m'ho qüestionés...] ]L’any 2014 va publicar la novel·la “Cartes Mortes”, També ha col·laborat en la biografia literària “Cortázar sin barba”, d’Eduardo Montes Bradley, i ha escrit articles en diferents mitjans d’abast local i transoceànic [?]. Xarxa Penedès li ha fet una entrevista per correu electrònic.
- Com va néixer el procés d’escriptura de “Res no és real”? De quina reflexió prèvia sorgeix l’escriptura de la novel·la?
Va ser una escriptura molt àgil. A doll. Completament diferent del procés d’escriptura més encarcarat de l’altra novel·la, “Cartes mortes”, que reescrivia per enèsima vegada i acabava d’ultimar en el moment de fer “Res no és real”. La novel·la sorgeix d’una vivència més que no pas d’una reflexió. Un fragment de somni amb un fons desconegut d’horror és el que dóna peu a la llavor del que anys després generaria “Res no és real”. El regust de por i alguna imatge d’un malson són el primer motor de l’obra.
- “Res no és real” és una novel·la nua de personatges, de paisatges… Austera fins i tot en l’escriptura, quina intenció té aquest exercici que suposem deliberat. Quin ha estat el motiu que t’ha empès a optar per aquesta fórmula de contenció en l’expressió?
Jo crec que hi ha més personatges que a “Cartes mortes”, per exemple. Per més que a “Res no és real” tampoc no necessitava aprofundir massa en els plecs de caràcter, està clar que s’acaba sabent una mica com és el protagonista-narrador i com és la seva dona. De tota manera, el personatge està molt descrit a través de què diu i de com parla. El to, el llenguatge, els silencis, les repeticions,… Tot això, també, és creació de personatge. Però sí, entenc que pels estàndards més habituals es pugui considerar que és una obra nua de molt del que tu dius. Mai no faig una descripció física del personatge principal, per exemple. Perquè em fa l’efecte que no cal. Igual que el paisatge, que no és nu però entenc que vols dir que deixa molt d’espai per a la imaginació del lector. En això estaríem d’acord. És minimalista, més que nu: hi ha camps, maduixeres, cóms, murs, sostres, estrelles, objectes votius, estris, etc.
- L’estil planer, la reiteració del mots fan de la teva obra univers simple que amaga, en el fons, un panorama de complexitat més que aparent on res no és pas tan senzill en una comunitat aïllada. Quin pes tenen les estructures socials avui en dia? Es pot traçar algun tipus de paral·lelisme o metàfora amb les nostres vides quotidianes?
Estic d’acord en això que dius que l’aparent simplicitat amaga un món ple de saxons i de detalls més fondos. Jo no he fet el llibre de la manera que l’he fet per venir més tard i afegir-li un discurs que li sigui aliè. Em fa l’efecte que tot el que volia dir ja hi és, al llibre. Implícit o no. Subratllat o no. Els paral·lelismes i les metàfores hi poden ser o s’hi poden superimposar. No nego que és una obra que permet diferents capes de lectura i diferents angles d’interpretació. Precisament, això era una de les coses que mirava de fer quan la pensava. Per això em semblaria especialment reduccionista imposar una lectura o un angle per damunt d’un altre (o per damunt d’uns quants) privilegiant la perspectiva d’autor. Si busqués això, està clar que hauria triat de fer una obra diferent… Potser més detallada o més pamfletària. No ho sé. Està clar que volia que el lector hi posés la seva molla. I sí, es pot extrapolar. O deixar la trama com una ficció i res més.
- La novel·la gira al voltant de la paraula o la llengua com a eines per perpetuar aspectes tan cabdals com la memòria, la identitat o la tradició. Fins a quin punt en som conscients en l’actualitat de la importància de conservar el valor de la paraula escrita?
L’ànim no era de fer campanya per la perpetuació de la paraula escrita. Però sí que es fa èmfasi tant en el fons com en la manera d’explicar la història en com transmetem coneixement, sentiment, dubtes, fets històrics, costums, records, etc. mitjançant el que diem, el que callem, el com diem… No sabria dir-te si en som massa o poc, de conscients de tot això. El narrador, un cop s’erigeix com a tal (tot i que sigui de manera força dubitativa) sí que té com a missió reflexionar sobre tot això. El narrador no deixa de ser una imatge emmirallada de l’escriptor i, per extensió, de com hauria de ser la resta de la població: un individu amb capacitat d’anàlisi, d’expressió, de transformació, de crítica.
La paradoxa és que l’excés de control, rigor i normativa acaba generant un efecte, per oposició, de qüestionament i qui sap si de més que qüestionament"
- Al teu text hi ha referències recurrents a l’obediència a una Llei que és dual: de vegades és administrativa i en altres casos natural o, fins i tot, religioses. Fins a quin punt la Llei no fa Quartcamp Campverd una persona més resignada o alienada?
S’ha de distingir entre les diferents tipologies. Hi ha una Llei que és purament administrativa oficial. Després hi ha tota una realitat que s’escola per damunt o per sota d’aquesta Llei: rumors, tradicions, costums, … El mateix passa amb el culte: se suposa que n’hi ha un que ve donat administrativament (a “els que ens vigilen”) però que no sembla ser tant un culte religiós com a una suposada autoritat; d’altra banda se’n genera un de més espontani, mig prohibit, més natural que té a veure amb els avantpassats. En fi, que com en l’ús dels records/memòria oficial, que com en el que dicta la Llei, etc. sembla que aquesta societat està escindida en el que toca i en allò que realment se sent. Una part d’això clarament aliena i hauria de fer la comunitat resignada. La paradoxa és que l’excés de control, rigor i normativa acaba generant un efecte, per oposició, de qüestionament i qui sap si de més que qüestionament.
- Guarda algun tipus de relació amb l’argument de la novel·la, narrada en un espai indeterminat de reduïdes dimensions, amb el fet que visquis en un país petit com Andorra?
No, en absolut. No la vaig escriure ni a Andorra ni pensant en Andorra. Penso que si hi ha metàfora o paral·lelisme del tipus que sigui (com crec que suggeries més amunt) és en termes de civilització: la nostra, l’occidental.
- Tot i viure al Principat d’Andorra, vas néixer a Vilanova i la Geltrú. Quina relació guardes amb la capital del Garraf?
Hi vaig néixer i de petit hi vaig viure molt pocs anys. Hi tinc una relació afectiva potent perquè hi tinc família amb la qual sempre he mantingut contacte. I també perquè durant molts dels meus anys universitaris vaig triar de venir a viure a Vilanova. És a dir que vaig tenir temps de fer-hi amistats que en molts casos encara mantinc. Tinc una relació molt positiva amb la meva ciutat natal i hi vinc de tant en tant amb la meva família a desconnectar del dia a dia d’Andorra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada