Sobre 'Punts de fuga' (per Jordi Masó Rahola)

"Punts de fuga": un llibre regular

2015-04-26 13:06

Qualificar un llibre de contes d'irregular s'ha convertit en tot un tòpic que haurien de començar a evitar els crítics i opinadors que aspirin a fer comentaris assenyats (curiosament, mai no diuen que un llibre de contes sigui regular –no n'hi ha?, o potser no els saben trobar?– ni solen aplicar l'epítet a una novel·la).

Un volum de contes és un artefacte literari sospitós fins al punt que entre els editors ara s'ha posat de moda etiquetar de "novel·la" a reculls de contes clamorosos, per donar-los més prestigi (i augmentar les vendes: ja se sap que la novel·la ven i el conte passa gana). En alguns casos, l'estratègia és numerar cada un dels contes, per donar la idea al lector que fulleja apressadament el llibre abans de decidir-se a comprar-lo que allò són capítols d'una única història i no pas relats independents.

Desenganyem-nos, un llibre de contes no acumula els mèrits d'una novel·la, és literatura menor que practiquen aquells que es veuen incapaços d'afrontar reptes de més envergadura, perquè –recordem-ho– els grans escriptors de la història de la literatura són novel·listes, no pas contistes (amb les incòmodes excepcions dels Txèkhov, Borges, Munro, Carver i alguns altres als quals incomprensiblement mai no els va interessar escriure novel·la).

I per acabar-ho d'adobar, tenim aquesta amenaça de la irregularitat, un perill constant: quina desgràcia que tots els contes d'un volum no mostrin una excel·lència similar, que no s'elevin al mateix nivell d'inspiració, que no manifestin la mateixa habilitat d'execució! Quina llàstima que un llibre de contes sempre sigui fatalment irregular!

I el risc augmenta si el recull és d'autoria compartida: un llibre escrit per autors amb talents i destreses diversos no pot mantenir el llistó gaire amunt, reflexionarà el crític, que reconeixerà els mèrits dels relats que li hagin fet més el pes i arrufarà el nas davant els que l'han deixat indiferent. Veredicte: un "llibre irregular". Això sí, en la ressenya el crític llistarà les peces que li semblin més memorables, elogiarà una mica la iniciativa –que sempre queda bé– i au, feina feta no té destorb.

Davant d'aquest panorama, Punts de fuga té totes les butlletes per obtenir el premi al llibre més irregular de l'any (i els comentaris que he llegit per la xarxa així ho fan preveure). Parteix d'una idea genial: convidar una vintena llarga d'escriptors catalans a escriure un conte al voltant dels viatges en el temps. Tot un risc, perquè els vint-i-sis autors –ni més ni menys!– provenen d'àmbits literaris ben diversos, pertanyen a generacions diferents i els seus estils són d'allò més dissemblants (com era previsible).

Però jo no sóc un d'aquells lectors als quals els molesta tanta heterogeneïtat: la varietat més aviat m'engresca. He fet una lectura disciplinada del recull i he llegit els contes per ordre, evitant la temptació de saltar cap als noms dels autors que coneixia d'abans i que em feien salivar més: he imaginat que els editors haurien ordenat els textos amb un criteri que afavorís els contrastos i fes la lectura més atractiva. En acabar he pensat que Punts de fuga és un tapís fascinant sobre el tema proposat i he agraït la pluralitat d'enfocaments, de veus narratives, de gèneres –no tots els relats són del que podíem anomenar "ciència-ficció"–. I, sobretot, he pensat que era un llibre molt, però molt regular.

Malgrat l'alta qualitat general, no em puc estar de destacar els quatre que més m'han agradat: l'elegant Segones oportunitats de Munné-Jordà (un pòrtic ideal pel recull), Zoo Palau de Ruy D'Aleixo (que em fa esperar amb impaciència la publicació anunciada del seu recull en solitari), Un bosc de pollancres de Yannick Garcia (pertorbador com un episodi de Black Mirror) i La pluja de Carla Benet (enigmàtic, poètic).