dimarts, 9 de juny de 2015

"Gálvez reincideix: la tercera, en marxa" (Andrés Luengo a "BonDia Andorra")


N’hi ha que encara no han tingut temps de pair Res no és real –no tenen excusa: se’l ventilaran en dues horetes, però els farà companyia durant molt, molt de temps, paraula– i va David Gálvez i ja té la tercera en camí. De fet, el tercer, perquè Atles de literatura mutant –un títol com una casa de pagès i de vagues reminiscències vilamatianes– no serà una novel·la sinó un volum miscel·lani –quines ganes tenia d’utilitzar aquesta paraula, mare meva!– que recollirà una vintena llarga de microrelats, contes més o menys convencionals i proses, ai, poètiques, el gènere més relliscós de tots els gèneres que es fan i es desfan, la prova del cotó on un autor té molt a perdre i ben poc a guanyar.
Gálvez, en fi, s’hi ha atrevit i ha tirat de calaix per reunir una col·lecció de textos heterogenis, escrits al llarg de dos decennis –tic-tac, tic-tac: glups– i que no tenen, adverteix, cap fil conductor. Un Gálvez que només hem tastat ocasionalment en diaris i revistes i que l’autor ha destil·lat en un volum que encara es farà esperar uns mesos: el contracte està tancat, però la data, no. I s’entén perquè en menys de tres temporades els editors de Males Herbes –Ricard Planes i Ramon Mas– han convertit el segell barceloní en una cosa així com el trending topic, en la coseta més cool de l’edició catalana d’ara mateix. I no paren. A més, l’última novetat també inclou un Gálvez: l’escriptor lauredià ha col·locat Succedanis d’eternitat a Punts de fuga, volum col·lectiu que recull relats escrits per 26 autors a partir d’un tema comú: el viatge en el temps.
Debut en la ciència-ficció
Al costat de Gálvez hi ensenyen la poteta altres estrelles de l’editorial –Yannick García, Max Besora, Martí Sales– i el resultat és un tractat abreujat de ciència-ficció a la catalana, amb un únic autor –Antoni Munné Jordà, guanyador del premi Jules Verne de la nostra Nit literària allà cap a la prehistòria, el 1993– com a únic especialista en el gènere més marcià de la literatura catalana.
Tan marcià que Gálvez admet trepitjar terra incognita i haver portat l’encàrrec al seu terreny: a la metaliteratura, per dir-ho clarament. Per això, el prota de Succedanis recorre a un misteriós artefacte per viatjar fins a certs episodis dels llibres que es cruspeix. I no es moca amb mitja màniga, l’home, no: Tom SawyerMoby DickEl pou i el pèndol i, naturalment, el Quixot. Com veuen, algunes de les dèries de joventut del Gálvez lector. Però hi viatja, insisteix, de veritat. Físicament. “Jo no en sé, d’escriure ciència-ficció. De fet, no en sóc ni un lector qualificat: com a molt, esporàdic, i segurament se m’escapen alguns dels títols majors del gènere. Així que he fet el que he pogut.”
Exactament el mateix que va fer amb Cartes mortes i Res no és real, amb els resultats que coneixem. El que queda clar és que el calaix de Gálvez sembla no tenir fons: tres llibres en quatre anys, i els que vindran, perquè –amenaça– “encara tinc molt de material guardat”. ¿El secret? “Que he escrit molt tota la vida; tinc molts projectes a mitges i, ara que m’hi puc dedicar més, el que faig és reprendre’ls.” Visca, visca.