diumenge, 14 de juny de 2015

Sobre 'Punts de fuga', II (a 'Fantàstik')

Des de divendres passat, a Fantàstik estem publicant les ressenyes fragmentades de l’antologia Punts de Fuga, la proposta amb què l’editorial Males Herbes va agrupar els relats de vint-i-sis autors, de nova fornada o amb una carrera més dilatada, que si quelcom compartien era una visió poc convencional —o poc habitual, si més no, a la literatura catalana— de la literatura. L’única condició dels relats, que tinguessin a veure de forma més o menys literal amb els viatges en el temps (i que s’ajustessin a una extensió determinada), servia doncs de punt de partida per a què cadascú es fes seva la premissa i es dirigís cap al seu punt de fuga particular, donant lloc a un volum en el qual l’heterodòxia i la diversitat es converteixen tant en virtut com en principal punt feble.
11156886_10153282286044740_64047726_nLa manera de ressenyar que proposem també és igual de poc convencional i és possible, en barrejar les preferències de lectors diversos, que la visió general que donem del llibre, al llarg d’aquests dos dies de compartir les nostres opinions, reflecteixin, per a bé i per a mal, com el llibre mateix, aquesta heterodòxia. A mi m’ha tocat llegir relats tan diversos com el “Canvis” de Maiol de Gràcia, “Un bosc de pollancres” de Yannick Garcia, “La magdalena del senyor Sistachs” de Pere Grament o “Zulufita o Els millors anys de la nostra espècie” d’Albert Pijuan; són un bon indicador, em sembla, de la irregularitat que presenta el llibre en el seu conjunt.
Amb “Canvis”, Maiol de Gràcia fa una mena de sàtira portant a l’extrem la idea dels (emprenyadors, ehem) canvis d’hora que dos vegades l’any ens resten o regalen hores de son i alguna que altra cefalea, i construeix un relat breu en què els canvis van cada vegada més enllà fins a entrar en un terreny proper al surrealisme. No acaba de funcionar, potser per un excés de serietat que no li escau a la falta de versemblança de la història. Més que dolent, em sembla fluix.
El relat  de Yannick Garcia és un conte excel·lent es miri com es miri, que sap jugar amb les convencions de la ciència ficció però que se n’allunya ràpidament, portant el text a un terreny molt personal amb un relat psicològic eminentment realista, torbador i molt potent. És el meu relat preferit de l’antologia i un magnífic exemple de com apropiar-se de la premissa i portar-la a un terreny allunyat del gènere fantàstic —però que se’l mira, per a dir-ho d’alguna manera, en aquest cas— on l’autor se sent còmode. No sempre passa, això, en el llibre.
Dels que m’ha tocat valorar, el relat que menys m’ha agradat és “La magdalena del senyor Sistachs”, de Pere Grament,  i crec que és per una qüestió d’estil. És un relat entre gamberro i barroer, amb un sentit de l’humor àcid que probablement és la seva major virtut, però que costa prendre’s seriosament. Curiosament, passat el temps, m’és més fàcil recordar els aspectes positius: les referències a autors clàssics de la ciència ficció, una concepció pulp del gènere, la voluntat evident de passar-ho bé escrivint el relat… Però crec que li faltava una volta més per a què el conjunt acabés de funcionar.
“Zulufita o…” d’Albert Pijuan és un relat arriscat que demana un esforç considerable per part del lector, però que premia aquest esforç amb una ciència ficció d’alta volada plena de sentit de l’humor, narrada amb una prosa poc convencional per lisèrgica (post-moderna, potser?) que s’ajusta perfectament al to i al contingut de la història. Em costa de creure que pugui agradar a un gran públic, però a mi em sembla un dels relats més interessants del volum, ja sigui en clau literària o en clau de ciència ficció, i si mai, en els propers anys, es fa una antologia de “la millor ciència ficció catalana moderna” aquest n’hauria de formar part.
Miquel Codony

Potser he estat més afortunat que altres companys de Fantàstik, amb els relats que m’ha tocat ressenyar, els quatre primers de l’antologia Punts de Fuga. Si bé considero que no són ni de bon tros grans relats, sí que tenen tots quatre algun element que els redimeix i els eleva per sobre de la mediocritat.
“Segones oportunitats”, amb què comencem Punts de Fuga, d’Antoni Munné-Jordà, és un relat que podria entrar en l’etiqueta de realisme màgic, més que no pas en el de ciència ficció. L’autor ens fa un repàs per dos contes (l’un de Bulítxev i l’altre de Bradbury) en què se’ns presenta el concepte de viatjar en el temps als moments finals d’escriptors que només pòstumament han assolit fama i donar-los un últim consol reconeixent els seus mèrits des del futur. Un cop fet això, se’ns presenta una història paral·lela sobre un vell que diu que pot viatjar en el temps a qui ningú fa cas. Commovedora i molt metaliterària, “Segones oportunitats” és un inici prometedor per a l’antologia, tot i que és una aposta potser massa gastada i el final no m’ha acabat de fer el pes.
La proposta enrevessada de Joan Todó amb “Jet Lag” és una combinació interessant de ciència ficció i novel·la negra. Resulta especialment interessant la veu narrativa (clàssica del gènere negre) de Hume, el protagonista, un investigador de robatoris temporals que acaba de capturar un lladre d’obres del passat molt evasiu anomenat Solaris. Al mateix temps, es discuteix una teoria sobre viatges en el temps que no revelaré per conservar el misteri. El resultat és una història ben aconseguida, amb un bon gir final, però que hauria pogut donar més de sí. És l’únic dels quatre que ressenyo que explora una mica en profunditat el tema dels viatges en el temps.
“Succedanis d’eternitat” és una visió molt poètica sobre els viatges en el temps que David Gàlvez narra d’una manera sublim. Sense aturar-se gaire en el com, ens porta directament al què, a les experiències viscudes en cada passat com un espectador que passa pàgines de biografies aleatòries. Com a conte evocador és genial, però a nivell de trama amb prou feines passa res. El fil conductor de les petites històries trobo que és massa tènue.
Quan vaig llegir per primera vegada “La bondat de Sant Cristòfor” de Mar Bosch Oliveras, va donar la casualitat que estava llegint New Mynd, que té una ambientació similar (una llar d’ancians), i hi vaig connectar aviat. És una història tendra, emmarcada dins d’una mena de realisme màgic, amb cert toc d’humor, molt lleugera i amena. Potser es fa una mica massa curta, però està molt ben trabada. Per mi, el millor conte dels quatre.
Els quatre relats que m’han tocat són aproximacions molt diferents als viatges en el temps, però fins a cert punt són una bona mostra del joc que pot donar el tema. A l’antologia en general hi trobo a faltar aquell conte genial que t’obsessiona durant dies o aquell concepte tan novedós que et fa reflexionar una bona estona. Trobo que hi ha poc risc i una sensació general de dejà vú en la gran majoria dels relats de Punts de Fuga.
Marc Miarnau

“L’eco dels trons”, d’Adrià Pujol: Francament no li trobo sentit. L’autor agafa un relat d’un dels escriptors més literaris de la ciència ficció i n’escriu una mena de continuació, també com a homenatge, suposo. No sé si coneixeu el relat “El so d’un tro”, de Ray Bradbury. És un clàssic de viatges en el temps i que mostra els efectes d’alterar la continuïtat temporal. “L’eco dels trons” es basa en un diàleg entre el Travis, el guia del safari temporal del conte de Bradbury i dos personatges no humans del mateix, la papallona que causa l’efecte caòtic en el transcurs del temps i el dinosaure que és la presa/víctima de la cacera. La conversa (al relat original són animals i prou) es justifica mitjançant una transferència mental, però immediatament l’autor dóna a entendre que ho fa amb un to de faula (literalment l’expressió que empra és Enraoneu de fàbula). En la meva opinió el relat no té gaire versemblança, ni com a continuació ni com a homenatge, més enllà de la intenció d’ajustar-se a la demanda d’aquesta antologia.
El segon tampoc duu enlloc. Que potser ho ha de fer, d’arribar algun lloc? No, per descomptat, però és que tampoc em lliga amb el que es proposa aquesta antologia. “Bolero”, de Sebastià Jovani ens explica de manera molt recargolada el rotllo d’escriptor atrapat en el seu propi rol, de les seves fòbies i les coses que ha d’arribar a fer per guanyar-se les garrofes. Podríem dir que és un relat agorafòbic. El recurs de l’argument autojustificatiu no és el meu preferit, però evidentment pertany a la llibertat creativa de l’autor i cal respectar-ho. Pel que fa al relat en si es llegeix bé i té la seva gràcia amb tant d’autoputeig que porta el protagonista a sobre, i el final compleix i tot guanya un sentit. Això sí, crec que aquí hi està ficat amb calçador.
El relat de Carla Benet, “La pluja” no encaixa en la tradició de la ciència ficció ni tampoc amb el fantàstic a què estem acostumats. Ni falta que fa. La proposta de viatge en el temps que ens fa l’escriptora té a veure amb els records íntims de la protagonista, de com el temps ens canvia i ens transforma en persones diferents. El relat és breu, emotiu i intimista. A mi m’ha agradat.
El relat “Sota les hores”de Ramon Mas comença quan el protagonista és seduït per una col·leccionista de rellotges espatllats. La intriga funciona bé i t’atrapa fins la resolució, que és satisfactòria. L’autor és un dels editors de Males herbes.

NOTES A L’ANTOLOGIA

Està clar que viatjar en el temps es pot interpretar de moltes maneres. De fet, mentre llegeixes aquestes línies ja ho estàs fent, de viatjar en el temps. Així que en funció de la decisió creativa de cada autor pot resultar una antologia molt diversa, i que no necessàriament estigui dins els límits del que es considera gènere fantàstic, com comenten els mateixos editors a la contraportada del llibre.
Sobre el recull en si, el trobo interessant pels aficionats al fantàstic, precisament perquè molts d’aquests escriptors no són habituals del gènere, sinó que pertanyen al que en diuen literatura mainstream (estic simplificant, ho dic amb totes les reserves que comporta aquest terme) i li donen un to diferent al que nosaltres estem acostumats. Alguns sí que opten per la ciència ficció (per exemple “Segones oportunitats”, d’Antoni Munné-Jordà), d’altres ho fan des de l’intimisme (“La pluja”, de Carla Benet), d’altres per un aspecte més figurat o metafòric (“Canvis”, de Maiol de Gràcia; “El gran viatge”, de Josep M. Argemí). Sobre aquests darrers i uns quants més cal destacar que connecten amb la tradició catalana, que sovint es basa en l’al·legoria, o bé en l’absurd o la sàtira. I també n’hi ha d’altres que se’n foten directament del tema, i dels lectors, em sembla a mi (“J’espère que vous ferez bon voyage!” del Max Besora).
Només com a apunt, jo penso que si aquesta antologia s’hagués fet dins la tradició de la ciència ficció (enfocament des d’una perspectiva científica, coneixement sobre el que s’ha dit en obres clau anteriors, etc.) el resultat hauria estat diferent, però insisteixo que és benvingut aquest aspecte fresc que li donen els autors.
Sobre aquest aspecte anterior, el llibre ens mostra el que passa quan demanes a escriptors mainstream (…) que participin en una antologia de tema fantàstic: no ho veuen com nosaltres, els aficionats que coneixem el gèneredes de dins. Amb altres paraules, aquí es mostra el divorci que hi ha entre el fantàstic i el que es considera com a literatura general. I això és un fet, no és ni bo ni dolent. En aquest sentit, per descomptat que cal respectar la preferència de l’escriptor, i també la dels editors. I per a nosaltres, lectors habituals del fantàstic, tampoc hi ha res de dolent pel fet de sortir de la nostra zona de confort, ans al contrari.
Per esmentar alguns relats que m’han agradat: “Jet Lag” de Joan Todó, “Succedanis d’eternitat” de David Gálvez, “El paradís perdut” de Joan Jordi Miralles, “Les vacances de Pendergast” de Víctor Nubla i me’n deixo algun. I que m’han agradat poc o gens, abans ja n’he esmentat un i ara en dic tres més: “Pròleg a la filosofia dels viatges en el temps de Roberta Sparrow” de Jaume C. Pons Alorda i “L’Illa de Hainan” de Jordi Nopca i el relat del Martí Sales. Menció especial pel relat de “Zulufita o els millors anys de la nostra espècie” d’Albert Pijuan, un relat d’una ciència-ficció molt gamberra; em va costar entrar-hi, però al final ha aconseguit captivar-me.
Fent una valoració en conjunt de tots vint-i-sis relats considero que l’antologia és irregular, combina relats bons amb d’altres que no ho són tant, i alguns penso jo que no s’haurien d’haver publicat.
Carles Gironès