dijous, 21 d’abril de 2016

Luengo parla de 'Forma'

Escrit per: A. L. / Il·lustració: Àstrid Janer
Andorra Hysteriofunk Gálvez Astrid Janer Vilella Casamajor Forma Llauradó Vilarrubia Cartes
Diu David Gálvez que Forma no és ni un disc ni tampoc un llibre, i que no val afegir-hi un guió per solucionar la papereta. Que la quarta criatura d’Hysteriofunk —cinquena, si compten Directe— és un artefacte. O un patracol estupendament editat —a tot color, tapa duríssima i un paper que si no és setinat ho sembla— i sense precedents en el nostre racó de món i que, ja que en parlem, es presenta divendres en públic: a la Fada Ignorant. Per al directe encara caldrà esperar uns dies: la (diguem-ne) gira arrenca el 29 d’abril a Solsona i arriba el 10 de juny a l’Auditori, després de desfilar per Vic (30 d’abril) i Manresa (6 de maig).
La cosa, per dir-ho d’una vegada, va anar més o menys així: els Hysteriofunk tenien al pap des de feia temps un disc que no fos només un disc, o que fos una altra cosa. Amb text i també amb il·lustració. Primer van fitxar Gálvez, “que aleshores —parlem del 2014— acabava de publicar Cartes mortes i em va enlluernar”, diu Oriol Vilella. I Gálvez, que ho deu haver tastat absolutament tot, literàriament parlant, va dir que sí, és clar. A diferència dels discos anteriors, la gestació dels set temes de Forma —més el reglamentari bonus track— no va tenir lloc al local d’assaig —“Impossible quadrar les agendes”—, sinó que Lluís Cartes i el mateix Vilella, que porten la batuta compositiva, enviaven una idea, uns acords o un arpegi que semblava que lligava a la resta de la banda: “Si agradava, la desenvolupàvem.”
La primera versió l’enregistraven en una gravadora i de forma molt rudimentària, Gálvez en feia una primera escolta i componia un text que podia ser un relat, un conte, un poema o una cosa molt semblant a la lletra d’una cançó (però que no ho era). I tot, assegura, des d’una absoluta llibertat creativa, “sense una sola directriu i amb una única referència, que era el títol”.
I de postres, videoclips
Janer, el mateix: escoltava la “banda sonora” i abans i tot de llegir el text de Gálvez, per no veure influenciada la seva interpretació, en destil·lava les il·lustracions. Bé, les il·lustracions i també els esbossos que les acompanyen: “Es tendeix a pensar que una vegada li ve al cap la idea, l’il·lustrador es limita a plasmar-la al paper: amb els esbossos es pot assistir al procés que va des de la idea fins al resultat final, que no és tan evident com pot semblar”, diu Janer.
El resultat, en fi, és aquest insòlit artefacte que respon al nom de Forma i que, assegura Òscar Llauradó, “es pot llegir, escoltar i mirar tot junt, és clar, però també per separat, ara els textos de Gálvez, ara les il·lustracions de Janer i, finalment, els temes d’Hysteriofunk, i igualment funciona”. I encara n’hi haurà una quarta: els videoclips que Isak Férriz i Ramon Tort han enregistrat per a cadascun dels temes, que converteixen Forma en una obra d’art total: música, literatura, il·lustració i (diguem-ne) cine.
Si l’invent funciona, com augura Llauradó, de seguida ho veurem, però ja que l’excusa de tot plegat és Hysteriofunk, diguem per anar acabant que Forma, enregistrat al setembre a l’estudi Medusa de Barcelona, és en opinió de Vilella el disc de factura “més professional” de la banda. I això és molt dir perquè el quintet —a Llauradó i al mateix Vilella cal afegir-hi Lluís Cartes, Roger Casamajor i Cesc Vilarrubias— acaba de celebrar dos decennis de carretera i manta: el concert fundacional va tenir lloc el 15 de març de 1996 al desaparegut Àngel Blau.
Vint anys i sis discos després, continuen sense saber quina etiqueta els toca: ¿rock progressiu? ¿Electrònica? ¿Funk, jazz, psicodèlia? ¿O millor, una mica de tot plegat? Llauradó, que deu saber de què va, tot això, dóna algunes pistes: “Hysteriofunk és una experiència sonora; més que cançons, nosaltres el que proposem és un so.” En diguin cançons, experiències o sons, les de Forma responen a títols entre escapistes (Suïssa), exòtics (Mahjong), cinèfils (400 cops), manels (Enric Sargatal) i negres (Bounce elite). Tot plegat, en fi, és una cosa tan marciana que deu ser el primer disc que es pot olorar: posin el nas entre les pàgines i s’hi quedaran enganxats. La tinta, la tinta.