dijous, 21 d’abril del 2016

Guia de Sant Jordi andorrana, II (Luengo)

Andorra Sant Jordi llibre Sugranyes Sergi Mas mossèn Ramon Salvadó Benet Pantebre Mas entrellat Politar trossos de temps

Sant Jordi, la guia (II): L’exsíndic Mas i l’excònsol Pantebre estrenen la lleixa del memorialisme polític

  
Escrit per: 
A. L.
La nostra havia sigut fins fa exactament quinze dies una literatura sense memòria. O millor, sense memòries. Tan sols Josep Cassany i Òscar Ribas van confiar els seus records al paper, i d’això ja fa una pila d’anys, però per algun motiu que probablement té a veure amb una particular i molt andosina concepció de la discreció, cap més dels seus col·legues havia cregut necessari deixar constància escrita del seu pas pel Comú o per Casa de la Vall. Fins aquest curs, que coincideixen a la llibreria dos suculents volums: la Vida política de Josep Maria Mas Pons, cònsol menor d’Encamp i subsíndic en els anys decisius que van del 1982 al 1985 —atenció, el firma el periodista Albert Roig— i L’entrellat d’un consolat, en què Benet Pantebre evoca els seus dos anys al capdavant de la corporació de la capital, a mitjans dels anys 70.
L’un i l’altre constitueixen una mina de suculentes anècdotes —no es perdin el relat que deixa Mas dels dos atracaments successius que ETA va perpetrar el 1982 a Andorra la Vella, i la detenció i judici dels terroristes, amb amenaça d’intervenció del comando Madrid inclosa—, però l’esperança és que això sigui només el començament i que excaps de Govern, excònsols, exsíndics i exconsellers es decideixin d’una vegada a compartir una experiència que, si ens ho parem a pensar, no els pertany a ells en exclusiva.
Punt aquest que lliga amb la inexistència d’una autèntica historiografia andorrana: tan sols el bisbe Guitart disposa d’una biografia amb tots els ets i uts, obra per cert de Francesc Badia. Però ni el seu antecessor, Benlloch, ni els seus successors, des d’Iglesias Navarri fins a Martí Alanis, tenen la seva. Tampoc cap dels nostres síndics —el volum de Teresa Cairat és imprescindible, però pertany a una altra categoria— ni dels nostres caps de Govern, amb l’excepció ja dita de Ribas. I ja no diguem personatges transcendentals del nostre segle XX, des de Baulard fins a Trémoulet, Lesmartres o Miquel Mateu.
L’onada memorialista ha sigut, en fi, tan forta, que fins i tot Gabriel Fernández s’ha posat de nou al teclat per explicar (a la seva manera) els primers anys de Radio Nacional d’Andorra, que acaben de la manera més honrosa que pot esperar un periodista: al carrer per impertinent. Es titula, perquè no ho hem dit, Jo vaig treballar a Ràdio Cincinatti. En la mateixa línia, però en un altre món, per no dir un altre univers, Allò era una altra cosa, les memòries no de guerra, sinó de banca, de Carles Dalmau, quatre decennis llargs —des del 1945 fins al 1987— a l’oficina de Banesto a la Seu, i una pila d’anècdotes al sarró. I els Trossos de temps de la Seu de postguerra, on Sol Gasch i Amadeu Gallart passen comptes als anys foscos del primeríssim franquisme.
Mossèn Ramon, Sergi Mas i un monument
També miren enrere Hysteriounk, amb Forma, llibre-disc que repassa vint anys de trajectòria musical, mentre que Albert Salvadó s’estrena a El ball de la vida en el llibre-reportatge: en aquest cas a compte de l’epopeia de la família Rogel, que un mal dia del 1984 es va veure amb el fill Evarist, 4 anyets, desnonat després d’un accident de cotxe: contra tot pronòstic va sobreviure, i ara ens ho expliquen a quatre mans Salvadó i la mare d’Evarist, Anna Tohà.
En aquesta mena d’any de l’abundància no hi falten el recull d’articles d’Arseni Sugranyes, editat per David Gálvez, i atenció, el pensament de Ramon Rossell, mossèn Ramon, l’ànima d’AINA, destil·lat a través de les seves col·laboracions periodístiques i que celebra el mig segle de carrera entre nosaltres: 50 anys de tu a tu des de Canillo. Diari d’un mossèn compromès. El pròleg, de Teresa Forcades.
El paràgraf final és per a Sergi Mas, que obre amb Aspectes de l’art popular d’Andorra una sèrie de volums de vocació etnogràfica que tindrà continuïtat amb l’art de musicar —demà els en parlarem extensament—; amb les dues primeres entregues de la col·lecció Campus de l’UdA —Patrimoni cultural i L’entorn comunicatiu d’Andorra— i, per als que encara no en tenen prou de passadors, amb L’èxode català de 1936, que per primera vegada para atenció acadèmica als fugitius de l’Espanya republicana: l’autor n’ha comptabilitzat prop de 15.000, i molts d’ells, vés, van passar per aquí. Però si el que busquen és un monument, també hi és; el Politar Andorrà, en l’edició definitiva a partir de la còpia original patrocinada pel Consell General.