divendres, 13 de març de 2015

Text totalment al·lucinant sobre 'Res no és real'

Els llibres trien els seus lectors. No viceversa. Així, em trobo que un lector dels meus dos llibres publicats a Males Herbes m'envia un text enorme (en tots els sentits de la paraula). Vaja, que rebo el text com a comentari a un dels apunts d'aquest blog. No sé qui s'amaga rere l'artefacte. No sé si es tracta d'un amic amb ganes de gresca o si un desconegut totalment seriós.

El publico aquí tal i com l'he trobat. Parauleta del nen Jesús que jo no sóc el Gombrowicz de Cartes mortes que escrivia les crítiques i ressenyes als seus llibres.

De veres que aquest lector existeix. Potser juga una mica a interpretar un personatge, no ho sé. Segur que du màscara (no crec que ni el malnom ni el nom pretesament real amb els que signa siguin verdades verdaderas). Amb tot, el lector existeix: ha llegit i rellegit, ha resseguit traces inversemblants a Res no és real (com si fos a la vegada el protagonista obsessiu de Cartes mortes), ha escrit i ha arribat a un munt de conclusions.


Res no és real

David Gálvez
(Ed. Males Herbes, 2015)


Notes de lectura improvisades
d’en Sidro de Creuvell





Tot i que les he trobat quan estava escrivint el punt VI, i tot i que suposo que m'ho podria haver fet venir bé per encabir aquestes citacions en unes notes al peu, poc o gens forçades; prefereixo, sense falses modèsties, respectar les precedències:

"Més enllà de les interpretacions antropològiques, psicològiques o polítiques, perfectament pertinents i complementàries, em sembla entendre que els qui ens vigilen som nosaltres, els humans (sota l'atàvica forma del pagès que barreja l'insecticida amb l'aigua i el peó negre que elimina els insectes difunts). Els protagonistes són els insectes aracniformes, que anhelen la lleugeresa alada de les papallones, de la mateixa manera que Verdaguer a Sum vermis. La humanització dels insectes. Tard o d'hora un d'ells se somiarà convertit en monstre antropomorf, i dissimularà mentre la família se n'esgarrifa."

Enric Virgili, 21 de febrer de 2015, a les 2:14 pm

"Quan llegeixes el llibre, els seus personatges se't presenten en dues formes físiques simultàniament. Podríem dir, més o menys metafòricament, que els grans camps de maduixers són un camp de concentració muntat per unes aranyes emprenedores per criar papallones fresques de consum propi. Les (hipotètiques) papallones saben escriure, s'abracen, estimen els seus fills i cultiven les seves maduixes de cada dia. Fan servir aixetes i galledes, aixades i cubells. Són unes papallones molt humanes. A “els qui les vigilen” no els veuen mai."

Alexandra Grebennikova (citada per l’Autor), 21 de febrer de 2015, 10:12 am




I. 343 dies, 120 anys i mig

El primer dia és el 44368. O sigui, que fa aproximadament cent vint anys, sis mesos i uns quinze dies des que va començar el compte mateix dels dies. El darrer dia és el 44771. O sigui que tot plegat passa en 343 dies. Com qui diu, onze mesos i mig. Però en aquest interval sabem que hi ha com a mínim una becaina grossa i, per tant, hi ha sis dies que son comptats per convenció, i que podrien ser-ne més, però que no se sap. Si la periodicitat de les becaines grosses és de, més o menys, dues per any (suposem que el llibre comença poc després de la desaparició del germà i la desaparició de la filla es produeix més o menys a meitat de l'any que el llibre recorre); aleshores en 120 anys podríem estar acumulant un error (suposant que les becaines grosses oscil·lin entre sis i dotze dies) d'aproximadament quatre anys.

Estranya que en Campverd no hi hagi pensat, però si més no, cap altre mètode de còmput temporal conegut s'ha enfrontat al fet que, de cada any, puguin ballar fins a sis dies... i a més no se'n sàpiga la quantitat concreta. O sigui que si es conforma amb l'ingenu un-dia-un-nombre, no pot ser per falta d'observació (de fet els motius de la convenció dels sis dies per becaina grossa són força raonables i tota l'especulació sobre les dies d'una sola xifra repetida —44444— descartada amb molt bon senderi) sinó que és perquè —fixeu-vos-hi bé— hi ha dies i nits, veuen les estrelles a la nit, però no saben res del Sol ni de la Lluna. I per tant ni de setmanes ni d'anys (1). El Sol, així, amb majúscules, no apareix mai. Al principi es parla de la llum del cel un parell de vegades, després, com per casualitat, quan descriu el que fa que les maduixes creixin d'una manera o altra: és més o menys aigua, sòl, adob i sol (en minúscules). I, meravellosament, recorda “els dies de sol” en una imatge acolorida dels temps compartits amb la filla desapareguda. Dues aparicions només en tot el llibre de la paraula “sol”, però cap concepte d'un “Sol”. La Lluna hi és, aquesta sí, completament absent.

[Deduïm que el cicle dia/nit és artificial? No: hi ha una manera de poder veure les estrelles, i que no es pugui veure ni el sol ni la lluna, només és qüestió de què els forats del cel baix —forats, o el que sigui que siguin que permet veure les estrelles—, estiguin orientats a nord, en una obaga. I com més al nord la latitud dels camps de maduixeres, més amunt podran estar orientades les finestres (amb la limitació addicional que, si no hi ha d'haver goteres, tota finestra, forat o teulada haurà de tenir voladís i bimbell per arrecerar-se'n.]


II. "Com"?

Crida l'atenció que quan s'hagi de recordar, calgui fer-ho només amb tres de les cinc ve dobles. Hi ha el when (tot i les consideracions de precisió anteriors), el what i un doble who per la persona i la família. El why és portat, ja en el primer paràgraf del llibre, a la derrota definitiva d'acceptar la pròpia ignorància.

Ens queda el "com".

En el segon paràgraf del llibre se'ns en dona una possible clau.

La primera aparició del "com" és per la metàfora bàsica, diguem-ho així, del pètal de la flor de maduixera. Aquesta partícula desapareix completament del text fins a la pàgina —com no?— número 13. Podríem estar sobre una pista: segon paràgraf "ordenar els records com a antics o nous". Dues pàgines més endavant, primera i segona línies: "posem els noms de la manera com ara ho fem".

No és fins a la pàgina 22 que torna a aparèixer el "com": "abans d'una becaina grossa es registraran com a transcorreguts sis dies". I l'efecte és acumulatiu. Una mica més avall, se'ns explica d'on ve lo dels sis dies, i està ple (2) de "coms": "com d'emmagrits es trobaven els membres" i "com havien crescut les maduixes". El "com" comparatiu queda reservat pels grans dubtes. I així, a la pàgina 25 esclata com un cop de puny a la taula amb les preguntes del germà: "Com pot ser que la gent del nostre poble desaparegui d'aquesta forma? Com pot ser que a algú li passés pel cap temperar el nom d'aquesta realitat tan penosa?".

O sigui, fins aquí, la partícula "com" apareix només a les pàgines 1, 13, 15, 22 i 25. No pot ser casualitat. Quants recursos més com aquests hauríem de trobar (o inventar-nos) per desenllorigar el llenguatge enganyosament planer d'aquesta bestiesa meravellosa de llibret?

Però seguim... A la pàgina 28 es parla de les "ofrenes" i les que van als que ens vigilen es qualifiquen de falses amb un "com" i les que van als avantpassats i protectors futurs, són veritables, també amb un "com". Pàgina 32 altre cop la metàfora inicial: "el que sabem és com una flor". I a la següent, primera línia: "No sé com descriure exactament el lloc on vivim". Pàgina 35, "com" i "cóm" — meravella!!—: "hi ha uns contenidors, com piques però més grosses, que anomenem "cóms"". Personalment, havia sentit a parlar d'obis ("La Font de L'Obi" a la Serra de Milany, per exemple) però lo del "cóm". Ho vaig haver de buscar, quin esforç, a la wikipèdia. La descripció que hi vaig trobar, si no fos per unes fotos prou explícites, no hauria estat gaire millor de la d'en Campverd, que diu que són com piques, però més grans; i més endavant defineix les piques dient que són com cóms, però més petites. Definició circular per una cosa que, si atenem a les postals, és més aviat allargassada. I amb aquesta digressió, ens cansem de comptar "coms" fins que a les pàgines 52-53 ens sorprèn un crescendo i una acumulació de "coms" (fins a quatre, els darrers dos gairebé seguits!!), que acaba de la millor manera. A la 57, un altre "com", ben a prop del germà. A la 58-59, "cóms" i "coms" —fins a quatre altre cop, en un passatge no menys excels que l'anterior, en perfecta harmonia: "Ja no som els que ens emmirallàvem en l'aigua tranquil·la dels cóms a mitjanit. [...] no sabem com serem [...] voldríem canviar la idea de com som". A la 61 un altre "Com" / garrotada: "Com podria ser que no".

Fem, doncs, recompte de pàgines (i nombre d'aparicions del "com"):

1 (1)
13 (1)
15 (1)
22 (3)
25 (2)
28 (2)
35 (1)
52-53 (4)
57 (1)
58-59 (4)
61 (1)
62 (2)
63(1)
67 (2)
68(1)

La densitat de "coms" és convulsament creixent a mesura que el relat es fa més, diguem-ne així, especulatiu i necessita més elements metafòrics bàsics. En les primeres 13 pàgines, només un. En les següents 13, set. En les 13 que segueixen, tres. I en les 13 darreres, fins a la 61, no menys de deu aparicions. A la pàgina 62, una doble comparació una mica paradoxal “com a poble, com a grup”, i a la 63, de passada “Però com que no entenem”. 67 és repetició quasi literal de 28, i té un eco a la pàgina següent amb “considerem els desapareguts com si fossin avantpassats”.

I ara sí que me n'he cansat, de comptar “coms”. A més, des d'ahir vespre, que hi vaig estar una bona estona en la posició forçosament dolenta de sostenir el llibret amb una sola mà i escriure a l'ordinador amb l'altra, que tinc com una punxada intercostal que ni el Manolete, tu. Deixarem les consideracions cabalístiques pels becaris, que tenen més bon físic.


III.

Ja he aconseguit deixar-lo. Hi ha llibres que entusiasmen i es rellegeixen. N'hi ha que, potser perquè tenen la mesura justa de pàgines, es rellegeixen més d'un cop. N'hi ha, com aquest, en què tot això passa tot seguit, i de cop et trobes que portes gairebé una setmana sense llegir altra cosa una i un altra vegada. Ara ja fa uns dies que me n'he sortit. Però, de fons, tinc molt present la sensació de polseguera als peus (ja no recordo si se'n diu res, però per mi el terra dels camps de maduixes ha de ser sec i polsós —potser les obres que estan fent a l'escala on vivim (posen ascensor) se m'han escolat al subconscient, si és que tinc tal cosa...). Veig sovint també una escena en un angle com lateral, a l'esquerra el lloc de viure, amb un sobre-sostre precari, els feixos de papers i herba seca, quatre eines i uns càntirs en una lleixa de terra, a la dreta i perdent-se a l'horitzó, les files de maduixeres (deuen ser les súper gegants, perquè fan unes plantes que, en primer pla, deuen aixecar-se fins a uns quatre metres). Uns corriols poc definits però molt marcats (aquí sí que diria que no se'n diu res de camins ni corriols). Els cóms i les aixetes, però, se m'apareixen sempre individualment. El fet de no haver-hi Sol ni Lluna cada cop se'm fa més opressiu.


IV. Crancs i papallones

De primeres, sembla una mica d'abús pretendre que en Campverd pugui representar-se la platja innegable del seu somni. El que podria semblar una prova arcana d'alguna mena de vinculació del món dels camps de maduixeres amb el nostre món terrenal, o com a mínim amb un món exterior als camps de maduixeres i més semblant al nostre, o com a mínim amb platges com les nostres, i crancs i papallones com les nostres; sembla més aviat tot el contrari quan l'estranyesa amb què en Campverd mira de descriure els “crancs” i les “papallones”, com per un efecte de simetria, desperta la inquietant sensació que no tenim realment una descripció del cos físic dels qui viuen als camps de maduixeres —on per altra banda, i també estranyament, no es menciona la pol·linització. En les maduixeres terrenals (les del Maresme, per entendre'ns), la pol·linització es fa pel vent (no n'hi ha sota el cel baix) o per insectes... ¿Són els qui viuen als camps de maduixeres, insectes? No, doncs si ho fossin, en Campverd reconeixeria la semblança amb les papallones del somni. Suposarem, doncs, que la pol·linització forma part, conscientment o no, de les tècniques de cultiu. Les eines podrien ser, per ergonomia, també proves de la naturalesa més o menys humana dels qui viuen sota el cel baix. Ah!! i després de les becaines grosses, el gust metàl·lic se'l noten al paladar. I també parla de la pell de l'estimada i les seves pigues. Potser m'he espantat tot sol i en Campverd és humà i recorda atàvicament quan els seus avantpassats podien baixar de les feixes del Montnegre a fer una capbussada a Sant Pol? No ho podem saber tot, certament.


V. La desaparició de la filla

Sobre això no en puc escriure res. Crec que he tingut, almenys un cop, el mateix malson terrible que explicava en Gálvez a la presentació.


VI. Les coses del directe

Just avui una revista o suplement cultural, publica una entrevista amb en Gálvez. El periodista ha comptat els anys (amb menys precisió que la meva, val a dir-ho —no cap ser un Alan Turing per agafar la calculadora) [Nota pel periodista: no, Alan Turing no era periodista]. Sorpresa agradable, en Gálvez cita “el Maresme”, ¿l'hauré encertada? No: poques hores després el mateix Gálvez afirma via feisbuc que ell “MAI” va mencionar el Maresme, que és una propina del periodista-criptòleg (a qui manté un respecte prou elegant, tot i així). Afegida al truc de posar les paraules del titular a la boca de l'entrevistat, ¿desautoritza això totes les altres revelacions que pot haver-hi en l'entrevista?


VII. Les estrelles

Potser un dels moments en què l'exercici d'aquesta prosa és més brillant (valgui la redundància) sigui a la pàgina 104: “(...) la meva dona va sentir durant un instant una ombra de felicitat o un instant brevíssim de felicitat. Un punt de llum, un estel, dins la negror (...)”. Ja hem comentat que les estrelles sí que les veuen. En veuen moltes i sempre associades als moments agradables de les nits infantils i juvenils als camps de maduixes, a les converses profundes i als jocs eròtics. Aquí hi ha una economia de les metàfores absolutament desarmant. El que podria ser típic i tòpic (“la luz al final del túnel” i semblants) de cop i volta, en aquest llenguatge contingut, espars, dosificat, esclata amb una força que et tomba d'esquena. La imatge singular d'un estel separat dels altres, la individualitat de la felicitat, la negror inabastable de la pròpia consciència. Potser només hi hagi un altre diamant com aquest en tot el llibre, però de mena força diferent: innegable escriptura geomètrica, fàcil de reconèixer, però molt difícil de construir sense caure en extravagàncies o pedanteries: pàgina 20, “Dotze horrors i quinze desaparicions és el còmput de la meva felicitat o de la meva sort.” No ho signaria en Borges mateix? Això, ara ho veig, imposa una nova recerca sobre “la sort”.


VII, bis. La sort

Consti que tinc el llibre en paper i no en format electrònic —que faria molt més fàcil seguir les aparicions de les diverses paraules. O sigui que no se'm demani exhaustivitat en aquesta, ni en les anteriors, enumeracions. Un mínim de precisió sí que la reclamo, tot i no garantir cap resultat acurat o definitiu. Pàgina 20: “sort” — dues aparicions, una prepara l'altra. La segona és la que citàvem abans. Doble lligam entre la sort i els horrors. Página 32: “Sentim la nostra sort o felicitat.” T—al qual: termes contraposats. Pàgina 35: “Per sort, no plou gaire.” La sort, és clar, com la moneda, canvia de cara i ara protegeix de la pluja. “No entenem la pluja (...) que sembla feta per torturar-nos.” Cara i creu i no torna a aparèixer la sort.


VIII. Lloat sigui l’Autor

Queda clar: l’Autor és un virtuós. Com quan en Charlie Parker va anar de bolo a un casament jueu, amb tota aquella música “Kosher” (o com se'n digui)..., i ell tocant per damunt, excels espadatxí, derrotxant ofici. És lo que tenen els virtuosos.

Tu, Gálvez, pots dir el que vulguis. Que estem davant d'una Shoà caníbal, que en Campverd es convertirà en un home d’acció, que el somni és Wells, etc. Però el fet de ser l'Autor (lloat siguis) no vol dir que controlis totalment el que es desenvolupa. Aquests jocs amb “quantitats fonamentals” (l'harmonia, els camps semàntics, què sé jo, el bosó de Higgs?) tenen la particularitat de la auto-organització. Diguem que Tu, Gálvez, l'Autor, pots proposar algunes regles i fins i tot les condicions inicials del joc, però cada cop que un lector comenci a jugar-lo, t'adonaràs —com deies en un xat no consignat, que potser et fem “més intel·ligent” del que ets— que no coneixies, ni de bon tros, totes les regles, i que ni tan sols el que pensaves eren les condicions inicials, ho son exhaustivament. Diria que tot això s'accentua pel fet que un llenguatge tan despullat, quasi mínim, encara deixa més lloc als fenòmens d'emergència d'ordre que apareixen en qualsevol cassola ben cuinada.

Invocant una mena de principi antròpic, podríem també aventurar que el llibre només pot passar justament en l'estadi precís de degradació del llenguatge que pateixen en Campverd i els seus coetanis. Amb el procés més avançat, seria difícilment intel·ligible. En fases anteriors, no seria prou clar. Només sembla que el joc pugui funcionar quan són uns pocs (molt pocs, potser només en Campverd i son germà) els que encara tenen consciència clara que estan perdent “alguna cosa” però ja estan avocats a l'aborregament sense remei. Així que, si la història ha de continuar, sembla clar que els fills n'haurien de ser els nous protagonistes, o com a mínim no podrà anar-se'n gaire enllà en el temps, o si és el cas, haurà d'evolucionar i adoptar formes de llenguatge encara més escarransides.

No fa gaire, amb un comerciant holandès amb qui tracto, parlàvem després d'una excel·lent mariscada al vapor d'aquelles que només es poden fer a Madrid, del fet que ell deia ser jueu. No massa practicant, però sí decididament jueu, per part de mare. Sense gaire convicció, però no només per cultivar aquella empatia tan necessària pels negocis, vaig opinar que potser es podia dir que ell (la seva família) havien preservat una herència que altres hem perdut. Potser per la manca de creativitat i l'excés de conviccions d'uns poders culturals antics, però força vigents, que no poden imaginar-se cap mena de sincretisme i a qui els encantava (i encara ho diuen) allò de “conmigo o contra mi.” O potser pel simple ànim quotidià, tant comprensible, d'evitar la diferència i confondre's en el medi social preponderant. El cas és que amb aquestes opinions no crec que n'hi hagués prou per demanar la ciutadania israeliana, però venen al cas per tal que com a europeus que som (però què dius, Sidro, tu parlant en aquestes categories?) puguem comprendre el fet fonamental que la Shoà es manifesta com un “model de món”. Amb tota la força possible no només de la seva existència concreta (històrica), sinó de la permanent potencialitat; no de repetir-se (que també), sinó de ser la tassa que emmotlli les nostres cosmogonies. I si poguéssim obviar l'horror de la mort absurda de tants innocents i la intenció impensable de l'extermini, o l'horror de la mort necessària del bestiar que ens alimenta (paral·lelisme que no pretenc irrespectuós, i si ho semblés, ja ara me'n disculpo per haver rebut una educació tant estructuralista), ens quedaria encara una forma, un conjunt de regles, uns dubtes comuns pels habitants d'aquest “model de món”, la mateixa angoixa de la no-intencionalitat existencial, la incertesa per l'absolitud efectiva dels límits, la confrontació personal i col·lectiva amb un horror del qual només se'n pot rebaixar el dolor amb la imaginació, amb la meravellosa capacitat de la consciència per alterar-se i transportar-nos, ni que sigui per uns pocs instants, a mons millors. Si el tema de Cartes mortes (3) era l'horror de saber-se atrapat en un món imaginari, literari; aquí el tema és exactament el mateix en versió agricultura intensiva. Potser, lloat Autor, el que amb més força representi aquest llibret sigui la constatació i reafirmació d'una funció condicional no per coneguda menys important: que per passar dels pogroms esporàdics a l'Endlösung der Judenfrage, cal una manipulació intensiva del llenguatge. Conscient i criminal, en el cas dels nacionalsocialistes; amb la inconsciència de les víctimes potser, en el cas dels habitants dels camps de maduixes. En Campverd es preocupa per pensar de manera organitzada, es pregunta què se'n deu haver fet de les paraules oblidades, en guarda algunes amb admiració i sentiment d'urgència, enyora un idioma més ric, però al mateix temps s'entrega ferotge a la mecànica ingènua del compte dels dies, a l'absurd de formalitzar els records, als costums i a les Lleis, fins i tot a la definició d'una mena de gramàtica degenerada de com escriure en cursives. És aterridor adonar-se que són esforços divergents i que en Campverd està condemnat per més que s'hi escarrassi. La paraula “sort” n'és un exemple brutal i transcendent —què passarà amb la contraposició sort/atzar vs. destí/determinisme? Se'n pot perdre un terme sense perdre també l'altre? Es fa evident que el progressiu netejat de l'idioma, i per tant del pensament, és el símptoma definitori d'una espiral descendent cap a la bestialitat, que el llenguatge quedarà reduït a lleis i esquemes de pensament i record prefixats, o sigui, a l'instint.

Res que no ens amenaci encara i sempre a tot arreu.

1984, Farenheit 451.

Un crit d’alerta molt necessari.

Avui, aquí.

[Espero no haver-me posat massa estupendu.]



Isidro Font i Coma
L’Espunyola (El Ripollès), març de 2015


  1. Hi ha com una reminiscència de la idea d’any en la llegenda de què les maduixeres donaven una collita cada 350 dies.
  1. El pseudònim Isidro Font i Coma, “en Sidro de Creuvell”, ja se m'havia acudit força abans de llegir Res no és real. Resulta que al Bisaura, el serrat de Creuvell s'enfila fins al Puig del Juí, que el culmina. Com que suposo que Creuvell podria ser un llinatge dels qui viuen als camps de maduixeres, em decideixo a fer-lo servir per primer cop.
  1. Cartes mortes, de David Gálvez (Ed. Males Herbes, 2014).