dijous, 5 de març de 2015

Ressenya de 'Res no és real' a 'Les rades grises'

Maduixes amargues

10455578_637481263047668_1121665289291137662_n
Res no és real, de David Gàlvez. Ed. Males Herbes. Col. Distorsions, núm. 19. 2015. 129 pàgs.
“No tot se sap. No tot pot ser explicat. No tot té cabuda en un cap o en uns plecs de paper. No ho sabem tot”
Aquí no hi ha dracs ni guerrers intrèpids. Ni naus espacials ni planetes desconeguts. Això va de camps de maduixers. Tot el que som i sentim té cabuda en un simple camp de maduixers.
Res no és real és un relat magnífic que amaga, amb subtilesa, grans veritats, profundes i ancestrals. Interrogants eterns i esperances comunes a la raça humana des del bressol dels temps. És també una història commovedora i molt trista, que ens dibuixa de manera amarga la “misèria cíclica” d’un món petit com un camp de maduixers, però que ens recorda dolorosament el nostre.
David Gàlvez, vilanoví de naixement i andorrà d’adopció, publica de nou amb Males Herbes després de Cartes mortes, una novel·la atrevida i diferent, una mena d’assaig epistolar ple de referències i anècdotes del món de l’art i la literatura.
Res no és real és una faula. Absorvent i hipnòtica. El món conegut són planters de maduixes, limitats per murs altíssims que no deixen veure més enllà, mentre que una mena de tel cobreix el cel. És a dir, que som en una mena d’hivernacle gegant. La població que hi viu només cultiva maduixes, i s’alimenta de maduixes i aigua. Campverd és un comptador de dies, un guardià de les paraules. Un dels pocs que sap escriure. En primera persona descriu el seu món i, com si es tractés d’un dietari, narra, dia rere dia, les petites coses que hi van succeint.
En una comunitat primària, eminentment pagesa, les persones viuen al compàs d’un ritme cíclic que no convida a pensar gaire. Tenen consciència de pertànyer a una família, d’uns éssers superiors als que deuen l’existència i que anomenen “els que ens vigilen”, i saben que la vida es regeix per cicles de secadabecaina grossadesaparicions i horror. Vindria a ser això: periòdicament, es produeix una sequera que dura dies; quan l’aigua torna a rajar saben que està emmetzinada i que els adormirà (becaina grossa); i quan desperten no hi són tots, perquè alguns han desaparegut i això els enfonsa. Però no hi ha més remei que seguir.
El narrador protagonista posa l’èmfasi en la preservació de les paraules, tasca que recau en aquells que es preocupen per allò que són, pels costums i per la manera d’explicar-se a si mateixos a través dels mots. Ho deixa escrit, aixecant acta com un historiador d’aquesta comunitat, conscient que en el procediment d’escriptura rau una necessitat d’organització del món i del pensament.
Tot i la tristor que amara el conte, perquè el dolor per la desaparició d’éssers estimats no té consol possible, Campverd busca en va una esperança. I és un dels pocs que es fa preguntes: “I si hi hagués res més enllà dels murs? I si no fóssim els únics camps de maduixers de l’univers? (…) Per què existeixen els camps de maduixers? Qui són els que ens vigilen? Per què ens donen el suficient per tal que subsistim però ens prenen alhora el que més estimem?”
Gàlvez té l’habilitat de sintetitzar en un món molt petit els grans interrogants de la humanitat, i ens recorda com d’atrapats estem en aquesta roda vital. Serem capaços d’anar més enllà del nostre particular camp de maduixers?
Res no és real és un nou encert del segell Males Herbes, un esclat editorial jove que no deixa de brotar i que ha omplert un buit en la literatura catalana. Calia atorgar espai a molts escriptors fins ara desconeguts amb propostes noves, alternatives, diferents, absolutament necessàries. I, a més, atorgant un pes específic al fantàstic en la seva concepció més àmplia.
Vés per on que les males herbes ens han fet més ric i divers el jardí de la narrativa en català. Enhorabona!