divendres, 13 de juny de 2014

Sobre el 'Debat obert sobre literatura' al CCC (per Andrés Luengo)

¿Per què cal salvar el Fiter i Rossell?

El primer Debat Obert reflexiona sobre el paper dels guardons literaris en el context actual

A. L.
ANDORRA LA VELLA

Periodic
Colom, Gálvez, Villaró i Salvadó, a la Llacuna en el primer Debat Obert del Centre de la Cultura Catalana Foto: TONY LARA
El format prometia. Ja saben, quatre (diguem-ne) experts arrepapats a l'escenari –Teresa Colom, David Gálvez, Albert Salvadó i Albert Villaró– i incitats a parlar pel moderador, Arnau Colominas. Prometia per inèdit i perquè, que caram, mai ha existit en aquest racó de món nostre res que s'assembli a una reflexió pública (i amb públic) sobre les coses –dèries i neguits– que afecten la cultura. En aquest cas, la literatura, entesa com un tot on hi caben des dels autors als llibreters, passant pels editors, els lectors i els que hi tenen alguna cosa a dir des de les institucions públiques. Prometia, insistim-hi, i no va decebre (del tot) perquè el primer Debat Obert –ahir al vespre a la Llacuna– va oferir ahir un grapat de suculentes reflexions. Sobretot, a compte dels premis literaris: un miler en l'àmbit català –sí, han llegit bé– i mitja dotzena per aquí dalt.
Salvadó va plantejar la qüestió amb una brevetat inusitada: en un guardó importa en primer lloc que l'obra es publiqui; en segon lloc, que tingui al darrere una promoció adequada; en tercer, que el convoqui una institució de cert prestigi, i per últim, la dotació. No necessàriament, per aquest ordre, és clar. I li va tocar el rebre al Fiter i Rossell, el degà dels premis literaris que es convoquen Runer amunt, que el Govern dota generosament –molt generosament– amb 15.000 euros i que, per dir-ho amb suavitat, no acaba d'arrencar. Inés Sánchez en va fer un diagnòstic feridor: resulta que el Fiter i Rossell ha tingut històricament una promoció pèssima. I això que el publicava Columna. Fins al punt que –deia ahir Sánchez– «ens trobàvem amb caixes i caixes de llibres que no es venien mai». Aquesta dinàmica suïcida, que s'arrossega des de fa anys i panys, s'ha intentat canviar abandonant Columna i posant el premi en mans de Pagès.
El resultat és La ciutat de les flors, d'Albert Hernández Xulvi, «que s'ha venut bé a València, potser perquè l'autor és valencià, però no a la resta del territori». El cas, és clar, és que un guardó amb quatre dècades de trajectòria ha tingut temps de sobra per demostrar si era o no necessari. Més enllà de la (pèssima) promoció, i de la (inexistent) distribució, es faci el lector la següent pregunta: ¿quins són els últims cinc guanyadors del Fiter i Rossell? De fet, ¿en sabria dir un de sol, deixant de banda els autors de casa? I ara, aquesta altra: ¿sobreviuria, la literatura catalana –i no diguem ja, l'andorrana–, sense el premi? Perquè arribat en aquest capítol de la pel·lícula la pregunta potser ja no hauria de ser què cal fer perquè el Fiter i Rossell funcioni, sinó si té avui algun sentit que existeixi un premi com aquest, greixat amb diners públics i que –s'ha demostrat– només interessa a qui el guanya.
A més d'oportuna, la pregunta hauria trobat destinatària: la directora de Promoció cultural del ministeri, el pagano de tot plegat, present ahir a la Llacuna. Però no hi va haver ocasió. Potser perquè en el desangelat primer Debat hi va fallar sobretot el públic: una dotzena escassa d'assistents, amb clamorosa deserció de llibreters, editors, autors i, en fi, també lectors. ¿No li interessa a ningú més, conèixer els neguits de quatre dels nostres autors franquícia? És clar que va fallar clamorosament la promoció (!) –no n'hi ha prou a aixecar un esdevenient potencialment interessant i confiar alegrement en el boca-orella i les xarxes socials, i encara menys en aquest país. I que l'organització no esperava tampoc una resposta massiva. Però francament, entre poc i massa.