diumenge, 29 de novembre de 2015

Andrés Luengo sobre article sobre Amat-Piniella i Andorra

Sabíem que Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913-l’Hospitalet, 1974) va escriure el manuscrit íntegre de K. L. Reich a Sant Julià de Lòria. I sabíem també que aquí hi havia transcrit els poemes que havia anat confegint d’estranquis en els seus cinc anys de captiveri als camps de concentració nazis -primer Mauthausen, després Ebensee- i que no veurein la llum fins al 1999: Les llunyanies. Però com que tenim la memòria de la Dori de Buscando a Nemo, ningú no s’havia preocupat mai d’estirar aquest fil portentós -¿quantes obres mestres de la literatura concentracionària universal s’han escrit en aquest racó de món nostre?- i resoldre un enigma que segur, segur, més d’un lector s’havia plantejat alguna vegada: ¿on redimonis es va instal·lar, el nostre home d’avui, quan el setembre del 1945 va venir a espategar a Sant Julià? ¿I per què precisament aquí?
Doncs ha hagut de ser la revista Portella, és clar, la que resolgui aquests punts opacs de la biografia d’Amat-Piniella. I ho fa al número 10 de la revista, que es presenta aquesta tarda a la Llacuna (19 hores), després de dotze mesos, dotzen, d’abstinència portelliana. Li consagra tres articles que firmen l’editora Maria Bohigas (La Persona amb majúscula), el crític Sam Abrams (Restaurar la vida) i el nostre David Gálvez (Amat-Piniella i Andorra: Una introducció), que aporten tres perspectives -l’andorrana, la literària i la vital- d’un personatge tan citat -i quasi sempre a compte de K. L. Reich- com poc i mal conegut. El tall de les novetats les aporta Gálvez, aquí en la faceta de detectiu llibresc, que és qui ha posat una mica de llum -una llàntia, de moment, perquè queden preguntes sense resposta- al forat negre que fins ara constituïen els vuit mesos que Amat-Piniella va viure entre nosaltres.
La gran revelació, és clar, és el seu domicili lauredià: el número 50 de l’avinguda Verge de Canòlic. Al segon pis d’aquest edifici s’hi havia instal·lat el 1939 el doctor Faustí Llaverias -cunyat d’Amat-Piniella-, que hi va residir fins al 1947. I la font d’aquesta revelació és de primera mà: Òscar Ribas ubica el doctor Llaverias en aquesta casa i “sense cap dubte”, diu Gálvez, “perquè un oncle seu [de Ribas] llogava al metge la segona planta de l’edifici”. Els vincles familiars donen per tant raó de la fins ara enigmàtica jornada andorrana d’Amat-Piniella, que va triar precisament Sant Julià com a primer destí després de ser alliberat d’Ebensee -el 6 de maig del 1945- i de passar unes setmanes a l’hotel Lutetia de París, temporalment habilitat com a lloc d’acollida d’exdeportats.
Reivindicació del poeta
S’hi va estar sol, aquesta vegada, a Sant Julià. I diem aquesta perquè -continua Gálvez- no era la primera vegada: l’estiu del 1939 -no sabem exactament quan- ja s’hi havia refugiat uns dies en companyia de la seva esposa, Maria, i presumiblement també a casa del doctor Llaverias. La cosa va acabar malament: ho recordava el mateix Amat-Piniella en una sensacional entrevista de Montserrat Roig disponible al portal memoria.cat i que Gálvez transcriu en la seva part andorrana. Diu el mateix Amat-Piniella que al banc -l’“Agrícola”, creu recordar- al qual es va dirigir per canviar per francs els traveller’s checks que li quedaven -tot el seu capital d’exiliat- el van despatxar dient-li que eren falsos i que l’havien enganyat. El cas és que sense un cèntim a la butxaca, la dona va haver de tornar a Barcelona i ell se’n va anar a França, on va iniciar un peregrinatge de camp en camp -primer els francesos: Argelers, Barcarès, Sant Cebrià; després els nazis, amb una breu estada prèvia a la 109a companyia de treballadors estrangers- que s’allargaria com fins al 1945.
Conclou Gálvez que “el període que passa al país és cabdal tant en l’àmbit de la creació literària com en el personal”. I en la mateixa línia apunta Abrams, que reivindica la figura literària d’Amat-Piniella més enllà de K. L. Reich: “Sempre s’ha vist la seva obra poètica com un apèndix residual de la seva narrativa. I això, simplement, no és veritat”. Tot i concedir que Amat-Piniella és un narrador “de primera magnitud”, insisteix que Les llunyanies és un fenomen poètic “únic ditre de l’univers concentracionari de Mauthausen”, i un llibre “bell, terrible, sensible, commoverdor i profund”. Portella en reprodueix els quatre poemes datats a Andorra (Retrobament, Tardor a la vall,Les abelles i Esperança). Així que ho tenen facilíssim per comprovar si Abrams exagera o s’ajusta a l’estricta realitat.
Claude Benet torna a la llegenda negra
Els tres articles que Portella consagra a Amat-Piniella ja valdrien ells tots sols per tot el número -i no hem parlat del tercer, en què Maria Bohigas repassa la insòlita història conjugal del novel·lista: no se’l perdin. Però és que els aficionats a les coses bèl·liques hi trobaran un regalet: Claude Benet practica en un article -L’eco del silenci, que obre com sempre unes quantes portes que haurem de travessar- una nova incursió en el seu vedat preferit: la II Guerra Mundial i rodalies. Ho fa a compte de tres episodis, tres expedicions de fugitius que mai no van arribar al seu destí, o que ho van fer en forma de, glups, cadàver. Més llenya per al foc de la llegenda negra: el primer l’extreu de les memòries de José Bazán, i rescata de l’oblit insondable i incomprensible en què han caigut les tres noies que van morir congelades a Ràmio en algun moment de la guerra, i que van ser enterrades en un multitudinari funeral al cementiri d’Escaldes; el segon, el cas del serrgent Charfles Peacock, que va ser vist per última vegada el 8 de novembre del 1943 en algun racó d’Incles; el cadàver mai no va ser recuperat. El periple acaba amb les restes de dos homes exhumades l’estiu del 2012 a l’estany de Peyregrand, a l’altra banda de la frontera, amb forats de bala al crani i que Benet sospita que corresponen a dos jueus abatuts el 1943 pel seu guia. Les autoritats franceses no van voler analitzar les restes per mirar d’escatir-ne la identitat.