diumenge, 29 de novembre del 2015

Andrés Luengo sobre Arseni Sugranyes

Era el que li faltava a la literatura andorrana, si és que aquest sintagma té alguna mena de sentit més enllà de l’estrictament geogràfic: teníem el pioner (Salvadó), el mediàtic (Villaró), la poeta (Colom), el bloguer (Rubio), el gòtic (Arrabal), l’exquisit (Gibert), el professor (Peruga), la humida (Kirsch), i fins i tot el maleït (Caus). Doncs perquè no falti de res i d’aquí a pocs mesos, posem que per Sant Jordi, tindrem també l’escriptor secret, una mena de Salinger del Pirineu. La culpa, és clar, de David Gálvez, a qui hauríem pogut posar sense problemes en la categoria dels metaliteraris. L’autor de Cartes mortes i Res no és real s’ha posat ara la granota d’editor per ordenar, polir i donar a la llum un patracol que sota el títol de L’obra articulística d’Arseni Sugranyes constitueix la gran aposta de la temporada d’Editorial Andorra. Mig centenar de peces publicades (o no) a la premsa local a partir del 2006 i que firma el Sugranyes del títol. Un pseudònim, és clar, sota el qual ni el mateix Gálvez sap qui s’oculta.

O això és el que diu. El cas és que ell s’ha limitat, sosté, a fer d’intermediari entre el nostre Salinger i el segell de la família Rebés “perquè em semblava una llàstima que un material tan interessant quedés inèdit”. Editorial Andorra va assumir el risc, i aquí tenim el resultat. La intervenció de Gálvez s’ha limitat, sosté, a un llarguíssim pròleg -una de les seves especialitats, recordin el que va perpetrar a Cortázar sin barba- on explica el perquè de tot plegat i es llança a especular sobre les identitats possibles del tal Sugranyes, de qui l’únic que sabem segur és que manté un blog de periodicitat setmanal, i que sospita que és una màscara que amaga un autor públic i notori. Però tampoc es posin a buscar-lo, el blog, perquè no el trobaran. Hi parla, sembla, d’etimologies, literatures, dòlmens i pedres, amanit per temes d’estricte interès local: un repertori que curiosament coincideix amb els interessos literaris del mateix Gálvez i que explica -potser- l’interès que ha posat a treure’l de la gloriosa condició d’inèdit.

Val a dir que la primera notícia fefaent, documentada sobre Arseni Sugranyes la va donar Albert Villaró en un article publicat a la competència -ningú no és perfecte- pels volts de Sant Jordi i que va posar Gálvez sobre la pista. La segona aparició pública de Sugranyes va ser al setembre, a Organyà i amb motiu de la Fira del Llibre. I al març hi tornarà. O no, perquè sospita Gálvez que li ha agafat gustet a l’anonimat, aquesta identitat esquizofrènica que s’ha fabricat i que li permet dir amb la boca petita i per a un públic de connaisseurs -ja saben el que deia Juan Ramón Jiménez: “A la minoría, siempre”- el que l’escriptor més o menys conegut que és no es pot permetre el luxe d’esbombar. Ben pensat sí que tenim un precedent. O dos: Martí Llimois, l’autor d’Un any de la nostra vida, l’últim muntatge dirigit i produït per Xavi Fernández, i de qui no hem tornat a tenir notícia, i Alexina Bofarull, autora d’un sol poemari, Pluja d’estiu, que van llegir Toni Caus i quatre gats més, i a qui mai li hem vist la cara.
Tot plegat, ja ho veuen, és tan prometedor, recargolat i -repetim-ho- metaliterari com acostumen a ser els llibres que Gálvez perpetra, sol o en companyia d’altres. Val a dir que el recull de Sugranyes ha acabat passant per davant de l’Atles de literatura mutant, volum miscel·lani de microrelats, contes i proses poètiques que té emparaulat amb Males Herbes -ja saben, el microsegell més coolde la literatura catalana, que ja li ha publicat Cartes mortes i Res no és real- i que sembla que es retardarà fins al 2017.
I també: el debut de Pérez Orobitg i ‘La casa andorrana tradicional’
Era qüestió de temps, però la seva reconversió en pastor -pastor de debò, amb ovelles, gossos, llops i tota la pesca- i la distància que va posar entre ell i nosaltres -primer als Alps, últimamemnt en algun lloc dels Pirineus, vés a saber quin- semblava que dilataria la cosa encara un temps més. Però el debut literari d’Arnau Pérez Orobitg ja té data (aproximada): serà al segon trimestre del 2016, i de nou a Editorial Andorra, amb un poemari titulat, és clar, Distàncies, i que el convertirà automàticament en el primer a inaugurar una categoria ben pintoresca fins i tot per als paràmetres de la literatura catalana, i no diguem ja de l’andorrana: la del pastor-poeta (o al revés). Les novetats del segell dels Rebés no s’acaben aquí: el curs que ve veurà finalment la llum la reedició ampliada de La casa andorrana tradicional, patracol avui introbable amb què David Mas es va endur el premi Principat d’Andorra del 1987. Una mina per on desfilen crugies, finestres i balcons; llotges, galeries i xemeneies; corts, cellers i solers; graners, pastadors i rebosts; cuines, domitoris i comunes; teiers, capelles i festejadors, a través de mig centenar de cases, bordes i cabanes, des de Cal Sastre de Segudet fins a Cal Ramonguem d’Ordino, Cal Junipere de l’Aldosa i casa Guillemo d’Andorra la Vella. Un festival, de veritat.