diumenge, 23 de febrer del 2014

'Cartes mortes de David Gálvez, o la gran novel·la argentina escrita en català' de Damià Gallardo

[diumenge, 23 febrer de 2014]

David Gálvez serà recordat, sens dubte, per haver complert amb excel·lència una vella profecia secreta. Ha publicat, contra el neguit dels incrèduls, la gran novel·la argentina escrita en català: Cartes mortes, bell títol capturat de l’expressió anglesa dead letter office. Una inusual novel·la epistolar que no s’està, però, de submergir-se quan toca en la seducció digital.

Sigui quin sigui el destinatari de les cartes, importa que el protagonista investigui la primera mítica traducció del Ferdydurke de Gombrowicz a l’espanyol, l’activitat de Duchamp a Buenos Aires o altres fets o al·lucinacions —Piglia, Hitler i Kafka o Tomás Eloy Martínez, Ibsen i el Palacio de las Aguas— que situen la capital argentina en el centre d’una conspiració orquestrada al voltant d’un sol individu, encara que tot comenci, diríem, a casa: amb Artaud i Palau i Fabre.


Tantes coses que la lectura avança al ritme de les moltes preguntes que suggereix. Per exemple: és important de debò determinar la hipotètica participació de Cortázar en la primera edició de Ferdydurke? Potser sigui important per a un fanàtic de Gombrowicz o de Cortázar, evidentment, però és important també si la recerca esdevé un dels fils principals d'aquesta novel·la. És a dir, és rellevant perquè és rellevant a Cartes mortes. I més preguntes: quins són els límits de la interpretació per gaudir o comprendre una obra, literària o artística, o uns fets, històrics o urbanístics? És a dir: fins a quin punt els lectors no som res més que paràsits de les obsessions dels altres?