Aquest paisatge es pot mirar de diverses formes.
Res no és el que sembla.
Res no és només el que és.
Hi ha, també, les potencialitats amagades.
Tot depèn de l’exposició, dels angles, de la mirada.
A la foto o a través dels binocles, podem concentrar-nos en la vall, en els cims, en la foscor que comença a imposar-se, en la claredat que encara perviu, en els llums.
Podem destriar fins el moment en què el paisatge destriï per nosaltres.
Podem triar la foto, que és un facsímil de la realitat o la realitat mateixa.
Podem fer atenció als núvols, a la neu que empolsima les muntanyes del fons, a les carreteres, a allò que queda amagat de la llum.
Hi ha el que veiem.
L’espectacle mostrat.
La panoràmica.
Hi ha des d’on mirem.
El punt de partida, l’origen, l’arrel de la mirada.
Amagades darrere la càmera, sota els peus del fotògraf, darrere les lents dels prismàtics, hi ha tantes realitats com davant seu.
Qui diu fotògraf diu caçador, caminador, pintor, poeta.
En uns rocs vora una canal pregona, a la part invisible o obscura de la imatge, s’oculten signes i realitats rellevants.
És així que al cap d’hores, setmanes o anys el cervell intueix uns cabells a Meritxell.
Uns cabells dibuixats amb llum de fanal.
Imaginem, suposem, intuïm una figura que al principi pensem impossible de representar sobre un plànol bidimensional a la manera tradicional.
Arribats a aquest punt de vista, convençuts per complet, seduïts del tot, potser puguem imaginar, inventar, desenterrar: una mà que es recolza prop de Sant Romà, una cama que neix al Roc de la Salve, una figura que és asseguda damunt del Roc de la Garganta, al fons de la vall, entre les Bordes de Montalarí i les del Lloset, una altra cama estilitzada que sembla planar per damunt del Mollar, resolent-se en peu vora la Borda de les Pardines.
Captem parcialment. Comprenem més aviat una successió de mampares, de cortines, de decorats retallats, de peces. Vistos des de l’òptica adequada, aquests pedaços creen gairebé la il·lusió d’una figura coherent.
Una nina que apareix del no-res. Una forma que no era allí fa unes dècades o uns segles. Una silueta informe pels ulls desentrenats i feta de les cicatrius de carreteres i camins, de rocs, de rius, de cases i bordes, de llums, d’ombres i núvols.
Una tendència, un contorn entrellucat que s’alça o reposa entre les bromes.
Capil·lars, vetes, venes, torrents, rierols, vasos sanguinis, rius, allaus, despreniments, tarteres, dolls.
Naixement, gestació, principi, concepció, invenció: vida.
Ensorrament, defunció, eliminació, destrucció: mort.
Fluxos i refluxos.
Cicles.
Desordre de coordenades.
Desnivell de línies.
Mapes més grans que el territori que representen.
Microscopis atòmics.
Telescopis nuclears.
Altituds ínfimes.
Mesures desmesurades.
Cotes subcutànies.
I si el que hi ha sobre el territori (un roc, una canal, una vaca, una mosca) es pogués traduir en un dibuix de punts?
I si els elements que conformen el territori es poguessin dibuixar al cel?
Unir els punts amb línies.
Crear constel·lacions noves.
Un punt: l’oratori que hi ha a tocar de Meritxell, al principi del camí de Prats.
Un altre punt: l’altre oratori que hi ha al mateix camí, una miqueta més amunt.
Un tercer punt: la creu de més enllà.
Estels i punts de llum que imiten la realitat terrenal.
Estrelles i galàxies que suggereixen realitats diferents a les originals.
Aquest dibuix sembla un isard, aquestes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada