Andrés Luengo repassa les novetats del curs literari andorrà

Nous narradors que demanen tanda

Publicat el dimecres, 28 d'agost 2013

Els novells aporten diversitat de gèneres i també lingüística al panorama literari nacional

A. L. / ESCALDES-ENGORDANY

Mirin els sants d'aquí al costat: hi trobaran, segur, cares conegudes. Les de Villaró, Llahí i Pastor, habituals dels saraus literaris del nostre racó de Pirineu. Però també d'altres que potser no els resultin tan (literàriament) familiars: el canillenc David Arrabal i l'escaldenc Fernado Bontempi, que el curs passat ja van ensenyar la poteta i el professor David Gálvez, que s'estrenarà el 2014. Tots sis constitueixen l'aperitiu literari de l'any, perquè tots ells –i altres que no cabien al fotomató, però a qui donarem entrada de seguida– tenen un fillet de ficció (o dos) a punt, a punt de sortir del forn. Una primera impressió del cens d'autors amb novetat (més o menys) a la vista és precisament aquesta: que els nous, els acabats d'arribar a la nostra humil república de les lletres, han vingut per quedar-s'hi, i que el seu debut no va ser flor d'un dia, en una prova més que la literatura amb denominació d'origen (andorrana, sí, però en català i també en castellà, ep) no és el monocultiu de quatre gats que era fins no fa gaire, i que a la quantitat s'hi ha afegit una molt saludable varietat de gèneres.


El cas paradigmàtic és Arrabal, que l'estiu passat va donar la campanada –campanadeta, vaja– entre els aficionats al gòtic amb El final de todos los inviernos, aquella d'àngels antropòfags, glups, que es va haver d'autoeditar. Després de l'entusiasta rebuda que li van dispensar els aficionats al gènere farà el salt a primera divisió editorial amb El sueño inefable, novel·la de terror sobrenatural –són les seves paraules– a compte d'una estrella de rock a punt de tocar el cel. Se la publicarà la madrilenya editorial Universo per Nadal o, com a molt tard, per Sant Jordi. I encara hi ha més: una altra novel·la, també de terror, ambientada a Andorra i que té emparaulada amb Otros Mundos. Si es compleixen les previsions, el 2014 serà per a Arrabal l'any de la consagració. És obvi que no aspira a colar-se al Parnàs literari, però la ficció de gènere és una ínsula literària ben legítima i que té, a més, una legió de seguidors que seria ben poc sensat ignorar.

Qui també repeteix és Bontempi: el cònsol honorari de Xile –que ja és títol ben literari, ¿no els sembla?– publicarà al segon semestre del 2014 La cúpula de los tiempos, segona entrega de la trilogia que va estrenar l'any passat amb La verdadera historia de Robinson Crusoe. Sí, home, aquella història a compte d'un descendent contemporani d'Alexander Selkirk –el Crusoe de debò– embolicat en la recerca d'un tresor més o menys fabulós...

El capítol de les estrenes absolutes l'obre (i de moment, el tanca) David Gálvez amb Cartes mortes, que li publicarà abans de fi d'any la barcelonina Males Herbes. Un debut arriscat, com correspon al cortazarià major de les Valls neutres, perquè es tracta d'un patracol de missives de les quals el lector no en coneix ni l'autor ni el destinatari, ni el vincle que els uneix ni el motiu de les epístoles, en un joc literari que demana –més aviat exigeix– la complicitat activa del lector/víctima.

Anem ara amb els consagrats, i comencem per una pura qüestió de veterania amb Robert Pastor. Atenció, perquè abandona els predis de la poesia (Mai no tornaràs a Ítaca) i l'assaig històric (Aquí les penjaven) en què s'havia prodigat els últims anys i torna a la ficció dels seus inicis com a narrador amb Perduts, recull de relats de tall generacional protagonitzat pels fills del 68. Si es compleixen les previsions, serà una de les apostes d'Aloma per a la temporada.

L'altra patum del curs amb novetat a la calaixera és Albert Villaró. Que no s'esveri el personal, però: la tercera entrega de les peripècies d'Andreu Boix encara és a la panxa del bou, així que no ens en fem (gaires) il·lusions. De moment, és clar, perquè tot arribarà, assegura, i potser més aviat del que ens pensem. En canvi, Editorial Andorra li reeditarà abans de fi d'any La selva moral, la col·lecció de relats amb què es va estrenar en la selva (aquesta, purament literària) allà pel 1993, quan encara no duia barret i faltava un decenni perquè donés la campanada –ell, sí– amb Obaga. No deixem el segell de la família Rebés, que té també entre cella i cella una aventura absolutament necessària: recopilar els articles de caràcter històric de Pere Canturri, avui escampats per dotzenes de publicacions. Provin a buscar-ne un i veuran el sidral en què s'embarquen. Fins i tot a la Biblioteca Nacional, amb el catàleg intern pràcticament inservible i el públic incomprensiblement inexistent. Coses del ministeri, capaç d'enterrar alegrement milers d'euros en pessebres com els que organitza la Fundació Ramon Llull però no de resoldre d'una vegada la penosa situació de la mare de les nostres biblioteques, que s'arrossega des de temps gairebé immemorials.

En fi, que el meu país i jo som així, senyora i aquesta és probablement una altra història. Així que tornem a les novetats del curs. Un altre dels reconsagrats que no faltarà a la cita és Alfred Llahí, amb tres projectes –¡tres!– en cartera: el que primer veurà la llum serà Qui és qui als carrers d'Andorra, un prometedor volum que il·lustrarà el personal sobre els personatges que enllustren els nostres carrers. Serà per la campanya de Nadal i a 2+1, casa seva. Com el tercer volum d'Històries de la nostra història, filó que Llahí continua explotant –i que duri– amb una vintena de nous capítols. Per acabar, Llahí és l'autor de l'entrada sobre el pas dels Pirineus de Sant Josepmaria per al monumental diccionari sobre el fundador de l'Opus Dei que l'editorial Monte Carmelo publicarà de forma imminent.

La poesia no aixeca el vol

En aquesta estupenda abundància s'hi troba a faltar com és habitual la poesia. L'única de les nostres veus líriques que té novetat en perspectiva és Teresa Colom. I de fet, no és estricta novetat: perquè autora de La meva mare es preguntava per la mort forma part de la vintena de poetes catalans que l'hispanista Walter Rimini ha seleccionat per a una antologia bilingüe català-italià. Això, és clar, si els Gibert, Fenoll i Dalleres –o potser els inèdits que mereixen una oportunitat, però ja: Toni Caus i Eva Arasa, sense anar més lluny– no ens donen una sorpresa poètica de les grosses. En tornarem a parlar, segur.

Andrés Luengo sobre "Cartes mortes" (exclusiva?)

El moment 'Portella'

• David Gálvez debuta en la ficció amb 'Cartes mortes', novel·la experimental en la línia de 'Rayuela' / Iñaki Rubio prepara recull de contes i es 'cola' a l'antologia 'Els caus secrets'

A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Gálvez espera a la Casa de la Vall l'arribada de la seva primera criatura, "Cartes mortes"; Rubio encara no té títol, però el 2014 tornarà als aparadors. Foto: EL PERIÒDIC

D'acord: qui va donar el tret de sortida va ser Joan Peruga per Sant Jordi amb El museu de l'elefant, el barrabum literari de la temporada. Però ara és el torn de dos dels seus col·legues -i amics, si ens permeten l'oxímoron- portellans: David Gálvez i Iñaki Rubio, tots dos amb novetat en perspectiva -una perspectiva més o menys pròxima- i que amenacen de convertir el 2014 en l'Any Portella. Ja es veurà, perquè en matèria editorial mai no es pot dir blat fins que no és al sac i etcètera –que li diguin si no a Natàlia Senmartí i la seva Jai-Vita, aquella de romans, aparcada des de fa anys als llimbs literaris, per no parlar del Soldeu de Morell– però el cert és que les criatures de Gálvez i de Rubio es troben en un prometedor i avançat estat de gestació, i caldria que les coses es torcessin molt, però molt, perquè fessin finalment figa.

Anem primer amb Gálvez, de qui coneixíem fins ara la faceta de contista -i de cortazarià major de les Valls neutres, que no és un títol en absolut menor- i que s'estrenarà el curs que ve i amb Cartes mortes en la novel·la -paraules majors, amb el permís de Rubio, ja ho veuran. La publicarà a finals d'any Males Herbes, intrèpida editorial barcelonina amb vocació de pam, fum i pipa -compartirà catàleg amb Valero Sanmartí, el de Jo només follo a pèl: no els diré més- i constitueix un patracol de vocació experimental en la línia de Rayuela, amenaça Gálvez. Salvant les distàncies i modèstia a part, naturalment. Si el lector ha crescut -literàriament parlant, és clar- amorrat al piló de les novel·les-riu vuitcentistes, ja pot passar directament de pàgina. No hi busquin a Cartes mortes ni un fil argumental coherent, ni protagonistes d'una peça, ni que li donin tot ben mastegadet. Gálvez proposa un joc literari, una mena de trencaclosques a partir d'una sèrie de cartes de les quals només en sabem les dates inicial i final: van ser escrites entre el 2003 i el 2007. Res més. Ni l'autor, ni el destinatari, ni el vincle que els uneix, ni el motiu de tan intensa correspondència. De fe, una correspondència no corresposta, perquè aquí qui escriu només és una de les parts. L'altre es limita a rebre les cartes i a llegir-les. Se suposa, perquè Gálvez ho vol posar una mica més difícil encara: podria ser que ni tan sols existís un destinatari.

Art major i art menor

Es tracta, diu, de sembrar el camp de joc de pistes que el lector ha d'anar recollint i armant per trobar-li el sentit a tot plegat, amb una estructura fragmentària on les coses rarament són com semblen i que reclama la participació activa del lector, amb el risc (assumit) d'irritar els (legítims) amants de la novel·la a l'antiga, amb personatges, peripècies i totes aquestes relíquies literàries. No s'acaba aquí la dèria experimental de Gálvez, que ha treballat un llenguatge volgudament apàtrida, geogràficament impossible d'ubicar, en un exercici de virtuosisme estilístic que -admet- se li ha resistit més en català que en la versió en castellà de Cartes mortes. Que no és altra cosa -diu- que un «repte»: el de demostrar-se a si mateix que era autor capaç de la llarga distància, més enllà de l'esprint del conte i del relat breu. Més enllà de Cortázar i Kafka -ja ho veuen: Gálvez no es moca amb mitja màniga, no- s'apunti el lector una referència: la de l'Andorra de Peter Cameron i la seva atmosfera altament suggestiva, vagament malaltissa i finalment opressiva. La llàstima és que per saber si el debut de Gálvez estarà a l'altura de tan exigents companys de viatge caldrà esperar encara uns mesos. Paciència.

L'altre portellà del dia és Rubio, que ha ensenyat aquest curs la poteta a Els caus secrets, antologia de joves narradors dels territoris de parla catalana. I entenguem-nos: els editors -la mallorquina editorial Moll- considera «joves» vels autors per sota dels 40. L'autor de Trencadís hi col·loca "Fantàstic APS" –un dels capítols de Trencadís, precisament– i comparteix índex amb una seixantena de promeses -entre les quals hi ha, per cert, la barcelonina Bea Cabezas, la guanyadora de l'últim Carlemany de veritat. Però això ja és història. Rubio té al calaix una col·lecció de contes que espera veure als aparadors al pròxim Sant Jordi. Perquè es considera per sobre de tot contista –i aspira a dreta llei a viure del cuento, quasi res– i despatxa com a «tronada» i «equivocada» aquesta concepció de la novel·la com a art major –i del relat, com a germà petit, petit. Al contrari, diu: «La frontera entre l'una i l'altre cada dia és més difusa, i de fet crec que és més difícil escriure un bon relat, amb l'exercici de contenció i síntesi que implica, que no una novel·la, on et pots esplaiar tant com vulguis». És veritat que Trencadís tenia de novel·la més l'aspecte que no el concepte, i que el conte té tots els números per erigir-se –vaticina– en el gènere del segle XXI. Com el tuit. No altra cosa sostenien –i sostenen– il·lustres col·legues de gènere, des de Cortázar –«Julio nostre, que esteu en el cel»– fins a Pàmies, passant per Trabal i Monzó. Quasi res. Força i honor.

Otro escrito mutante

20 de setiembre de 2004

Otro escrito mutante:

Meditando impasible, legítimamente, que nuestros hijos son dolientes, se sacuden y, no obstante, consienten en su audacia desigual; que lo más sublime que conciben es acomodarse en plazos, ciclos, pagos, prescripciones, vencimientos; que son vivíparos pavorosos y se baten en retirada,

Reflexionando que los hijos descienden dócilmente del placer,implican responsabilidades y afligen apego; que el anteproyecto de su cosecha es el firme trasluz de sus galardones y que, ya a punto de arrancar, sus sentidos aprendieron, desde distantes épocas, su método insaciable de caterva,

Intuyendo sin voluntad que nuestros hijos permanecen, en ocasiones, rumiando, como aspirando a suspirar, y, supeditados a expandirse como cuerpos, se descubren sensibles operarios, excretan, engendran y luego vocalizan, se nutren, se sujetan

Pensando todavía que los hijos son ciertamente cernícalos y, sin embargo, al girarse, me proveen de su congoja,

Sondeando, en conclusión, sus tropezadas fracciones, su letrina, su desmoralización al saldar sus días feroces, suprimiéndolos,

Comprendiendo que ellos están al tanto de que los necesito, de que los aborrezco con devoción y me son, resumidamente, refractarios,

Viendo sus títulos ordinarios y escrutando bajo el microscopio atómico aquel pliego que conviene que germinaron indefensos, les invento un saludo, se presentan, y les suministro una caricia, anhelante.

¿Importa?

Portella núm. 5 (Bon Nadal)

Luengo escriu sobre Bioy Casares a Andorra

Aquí us enganxo l'article de l'Andrés Luengo de fa uns dies a El periòdic d'Andorra. Parla d'un diari de viatge --En viaje (1967)-- d'Adolfo Bioy Casares del què jo vaig escriure fa uns quants anys en un article publicat al Diari d'Andorra. Vaig conèixer el llibre gràcies al meu sogre, Wolfgang Rhein, que el tenia en una lleixa de la seva biblioteca, a Steinbach. Luengo em cita al text com "el professor Gálvez." Té raó. Tot i que mai no m'he referit a mi mateix d'aquesta manera, és el que sóc. La meva mare encara riu per sota el nas ("m'ha fet molta gràcia, nen, què vols que et digui?"). Au, sense més preàmbuls ni batalletes...

Cliqueu damunt la imatge per engrandir-la.

Presentació de 'Portella' núm. 4

Un altre erm?

Fa temps vaig tenir la idea de demanar a una sèrie d'amics que m'enviessin una llista (un poema) amb la sèrie de records positius que havien anat acumulant al llarg de la seva vida. Els volia per fer-los servir en un relat que preparava per un concurs. Mai no els vaig explicar exactament per a què volia els seus versos. La resposta va ser impressionant tant en volum com en qualitat. Per tant, després d'usar-ne uns quants en el conte de més avall, vaig veure que la cosa donava per un projecte de més envergadura. Ja us ho aniré explicant.

Ara fa uns dies que sé que (un cop més) el relat no va ser premiat. És més, ni tan sols va ser seleccionat per a publicació.

Aquest cop encara més que mai puc dir que no hi fa res, perquè l'aventura que m'ha fet iniciar va més enllà de l'experiència personal d'escriure. De tota manera, aquí us deixo el fals relat.

Fitxes

Van deixar el quadern dins d’un calaix del qual no va moure’s fins al cap de quatre anys. Durant aquest període ningú no se’n va recordar més. Ningú no va obrir-ne les tapes ni el va fullejar lentament, assaborint-ne els tresors.

El conductor del Bus Exprés l’havia trobat a terra en acabar un trajecte. Era de la mida d’un passaport. Hi havia una beta a la part exterior que servia per tancar-lo. No duia escrits ni noms ni telèfons. En canvi, era ple de frases que formaven llistes. Semblaven notes preparatòries.

L’home que havia anotat les frases feia poc més d’un any que s’havia jubilat. No li agradava quedar-se a casa. Preferia estar rodejat de gent. No era gaire amic de places i bancs. Se li va acudir que si cada dia pujava al Bus Exprés —li sortia molt bé de preu, ara que era un sènior— seria capaç de veure poc menys que una multitud. El mètode tenia l’avantatge afegit que al bus no passaria fred. El poble entrava i sortia a cada parada. El món desfilava davant dels seus ulls sense que ell hagués de fer el més mínim esforç. Aquest ball constant de vida el meravellava. Al cap de poc va començar a reconèixer els passatgers habituals i les seves rutines. Es va familiaritzar amb les seves vides perquè molts trobaven amics i coneguts i en parlaven. De mica en mica, alguns d’aquests passatgers es van anar asseient a la seva vora i li explicaven urgències, cabòries, anhels. Però a ell el que més li interessava entre totes les minúcies del dia a dia eren els records més radiants que, de tant en tant, s’escolaven com a perles de les boques dels passatgers.

Així, amb paciència de bon escoltador, en qüestió de mesos havia encetat unes dues dotzenes d’allò que ell anomenava “fitxes”. Al Bus Exprés només escoltava. A casa, més tard, endreçava les joies. Havia numerat les fitxes perquè no creia oportú desvetllar el nom de les persones que li havien fet confidències, encara que fossin involuntàries.

El dia després de perdre el quadernet, l’home va morir plàcidament al llit d’una aturada cardíaca.

L’univers no va estremir-se quan quatre anys més tard la nova secretària de la companyia de transport va agafar el quadern, el va fullejar breument i el va fer passar per la trituradora de paper amb indiferència majestàtica.

I aquest és el rumor. I aquesta és la improbable història que algú em va explicar i a la què només podem aportar versemblança tot i reproduint algunes fitxes fragmentàries que m’han arribat per via oral. Fóra gairebé impossible que permetéssim que aquest memoràndum de vida es perdés del tot.

Fitxa 3 (fragment)

·        la temperatura càlida i l’olor a mar de l’aire de Fortaleza a les onze del vespre en sortir de l’edifici de l’aeroport, la sensació de ser a casa

·        el tacte humit de l’aire del passeig marítim de Palma, una tarda de primavera que passejava per veure ses barquetes

·        l’olor d’algues seques de la platja de Llenaire

·        la velocitat [il·legible] de la meva taula Roberto Ricci planejant enfront de Valdevaqueros

·        l’acceleració del cor, la dilatació de les pupil·les, [vàries paraules il·legibles] i el somriure confiat en saltar de l’avió després d’un ready-set-go a 4000 metres amb la mini pèrdua sensorial instantània consegüent

·        la sensació de dansa perfecta després d’encadenar a vista la via Peus de Moix de Coll de Nargó

·        quan ens miràvem als ulls molta estona, molta, molta

·        els sons greus de “Zuco 103” que sembla que estiguin sonant dins el cor, l’emoció que t’envaeix i que no saps [inacabat]

·        conduir i cantar “Bohemian Rhapsody” dins el cotxe amb ma cosina Norma en direcció a Barcelona, cridant al màxim i simulant que fugim de tot

·        al matí, la cua de l’Abba picant contra el parquet acompassadament quan nota que em desperto

Fitxa 4 (fragment)

·        la llum del sol de la tarda dibuixant les branques nues d’un roure sobre la paret de la sala

·        l’aire del mar d’hivern acariciant-me la cara a la velocitat del vaixell

·        la visió dels camps delineats al terreny, uns segons abans d’aterrar en una nova destinació

·        un enorme sol ponent a l'horitzó camí de Tunis, per acomiadar el viatge

·        els carrers solitaris del meu poble el matí de diumenge

·        l’olor dels pins mentre pedaleges pels camins de bosc no gaire pendents

·        la veu d’un cantant de country animant una nit de Williams, Arizona, transportant-te a una pel·lícula de John Wayne

Fitxa 11 (fragment)

·        les cançons de REM, Sting i Tracy Chapman, evocadores d’un inici de joventut

·        uns ullets enormes mirant-me fixament a través d’un llitet transparent

·        les llargues converses nocturnes amb la vocació de fer un món millor

·        l’anunci telefònic del resultat positiu d’un examen a quilòmetres de distància

·        la serenor d’un paisatge de mar amb els primers rajos de sol acompanyats d’un bon llibre a la Costa Brava

·        el [il·legible] de la màgia de sentir una vida créixer dins meu

Fitxa 1 (fragment)

·        les estrelles que apareixien al cel de Civís a l’agost quan parava de ploure

·        l’olor de la Maria aquell vespre just abans que el sol s’amagués darrere del coll d’Ares

·        el reflex de les estrelles a l’estany Gros de Basturs, com un milió de llampades surant a l’aigua

·        la superfície de vidre de l’estany del Pessó, el de dalt, tan clara que semblava que hi havia dos cels, l’un sobre l’altre

·        a les prades, a la primavera, vora el ramat, quan sortia el sol i no es podia distingir on naixia el cel i on s’acabava la terra

·        la pluja d’agost fent bombolles als bassals

Fitxa 7 (fragment)

·        miríades de cuques de llum una nit d’estiu a la riera d’Ocata, quan hi anàvem a pescar el congre, talment una rèplica de la volta celeste

·        el perfum barrejat de vi ranci i de tomàquets de penjar al celler de Ca la Margalida al poble del Masroig, al Priorat

·        la sentor mesclada de tinta i màstic de la impremta de can Seix & Barral, a la Barcelona dels anys seixanta

·        la imatge del meu fill petit, en Roger, el dia que el vaig conèixer per primera vegada, en un marge de la carretera a la Guingueta d’Ix, quan ja tenia cinc mesos

·        les soles d’unes xiruques que vaig gastar en pocs mesos de tant caminar pels carrers en el meu exili parisenc

·        la gravidesa de l’atmosfera abans de desencadenar-se la tempesta, a qualsevol lloc de muntanya

·        el silenci còsmic al cim de Casamanya

·        la definició de llumí al Diccionari Pompeu Fabra

·        el sostingut de baríton a les Vespro della Beate Vergine de Monteverdi

·        la raie à la sauce moutarde a la terrassa del Café du Commerce d’Ars-en-Ré, qualsevol dia de l’any, a l’illa de Ré (Charente Maritime)

·        el xiscle punyent de les orenetes, al cel del terrat de casa, preludi de l’arribada de l’estiu

Sobre l'auca de Meritxell (BonDia Andorra, 20.12.2011)

A la venda l’‘Auca de Nostra Senyora de Meritxell’, de Sergi Mas i David Gálvez

Nacional - Cultura
Escrit per E. J. M./Foto: T. M.
Dimarts 20, Desembre de 2011
Si volen oferir un obsequi de Nadal original i nostrat, prenguin nota: ja poden adquirir a les llibreries l’Auca de Nostra Senyora de Meritxell, una petita obra d’art que combina els dibuixos de Sergi Mas i els rodolins de David Gálvez. La creació es pot adquirir a les llibreries des de fa un parell de setmanes a un preu pràcticament simbòlic: quatre euros. Els autors han editat l’auca, que es presenta en una làmina d’un format aproximat de 35 cm x 50 cm, de color blanc trencat, més aviat beix, i amb els dibuixos a tinta negra. Molt senzilla, amb una aparença sòbria i elegant, similar a un gravat. El treball és el resultat d’un projecte personal de Mas i Gálvez, que han volgut solucionar la carència d’una auca dedicada a la patrona d’Andorra. Una auca és un “conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d’una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d’una biografia, d’una història, etcètera”, segons l’Enciclopèdia Catalana. “La forma tradicional de l’auca, de molta difusió durant el segle XIX, va ser la d’un full imprès de format gran foli amb quaranta-vuit vinyetes.” La de Meritxell en té setze. “Corona de muntanyes, Senyora del Cel, / Dama d’An­dorra, benèfic estel. / Conta aquesta tradició tan antiga / Com regna Nostra Verge de Meritxell sense fatiga.” Així comença l’auca, que narra la troballa de la talla de la verge, una nit de Reis, per un pastor que passava per Meritxell, fent camí cap a Canillo: “Al peu del roseret es revela una talla / L’efígie de la Verge lluent com una medalla.” El pastor se l’endú i “en un altar de l’església deixen la Verge a fer nit / Amb la prometença que ben aviat tindrà un retaule beneït”. Però l’endemà la talla ha desaparegut i la retroben a Meritxell. Se la tornen a emportar, aquest cop en processó, fins a Encamp. “De bon matí, la talla s’ha esvaït un altre cop. / A la gavarrera retroben Nostra Dona dels Esclops.” Els andorrans es rendeixen a l’evidència i aixequen una capella entorn de la talla. El temple va creixent “fins que una trista nit de mil nou-cents setanta-dos / Tot ho arrasa un incendi en un desastre ruïnós”. El desenllaç es resol en les tres últimes vinyetes: “Ja fa temps que allí s’hi alça un nou temple rutilant / Que venera Nostra verge i el seu Jesuset infant. / Ni foc, ni neu, ni cap fatal destí / Faran malbé el desig diví / Que Nostra Dama de Meritxell / sigui d’An­dorra pels segles el meridià cimbell.” La darrera vinyeta de l’auca evoca el santuari de Meritxell, les muntanyes que l’envolten i un grup de gent que gaudeix, probablement, de la celebració de la diada de la verge patrona. Una petita joia que paga la pena. No se’n quedin sense.

Meritxell ja té auca

Meritxell ja té auca

dimecres, 28 de setembre de 2011

• Sergi Mas il·lustra la llegenda, amb rodolins de David Gálvez
• Els autors salden en setze vinyetes el deute pendent amb la patrona
• Ja es pot adquirir a Sant Joan de Caselles

A. L.
CANILLO

TEXT: DAVID GÀLVEZ; DIBUIX: SERGI MAS

I ja era hora, perquè el de Meritxell era probablement l'últim gran santuari marià que no tenia auca dedicada a la patrona local. Un oblit sense importància que Sergi Mas i David Gálvez han resolt per fi i com déu (i sa mare) manen: amb setze vinyetes cisellades amb la mà mestra habitual pel menairó d'Aixovall acompanyats pels rodolins de David Gálvez, que s'estrena aquí com a rimaire sacre. La tirada, d'un miler d'exemplars i autoeditada pels autors, es distribuirà pròximament en llibreries. I hi ha en camí una reedició de l'auca en castellà, francès, anglès i fins i tot rus, per allò del desembarcament dels conciutadans d'Olga Kuznetsova i Alexandra Grebennikova, russes practicants i andorranes honoràries. Però això és ara fer volar coloms. De moment, l'auca existeix en català. Els que no tinguin espera –i ara no m'ho diguin a ningú, ep– ja es poden arribar fins a Sant Joan de Caselles: n'hi trobaran un grapat en rigorosa primícia.

«Corona de muntanyes, senyora del Cel/ Dama d'Andorra, benèfic estel./ Conta aquesta tradició tan antiga/ Com regna Nostra Verge de Meritxell sense fatiga.» Així comença l'auca. Feia mig segle que Mas la tenia entre cella i cella. I un any per ase i l'altre per bèstia, mai no hi veia el moment: «Jo mai no he tingut el do de la rima, així que necessitava algú que s'atrevís amb els rodolins», diu. Sempre rebia llargues del poeta de torn, o les promeses no es concretaven. Fins que va ser el mateix Gálvez, ara fa uns mesos, qui li va convidar a reprendre el projecte. «I he de dir que el resultat és espectacular. Ha escrit uns versos ajustadíssim i molt ben documentats. Tan precisos i tan ben travats, que em va costar traduir-los en imatges».

Espectacular, diu Mas, sí. I no exagera. Com tot el que toca, els dibuixos de l'inquilí de casa Duró estan aquí tocats d'una rara, magnètica màgia, emanen una joie de vivre que convida a instal·lar-se per sempre en una de les vinyetes, irradien la fascinació de l'autor per les coses senzilles, per la vida lenta –la lentitud és un arma de combat– dels andorrans d'antany. Mas ha treballat en offset, que potser no és una tècnica tan noble com la litografia però que se li assembla molt. Per això, i si ell no ens hagués confessat que no, les il·lustracions podrien passar per gravats litogràfics. No ho són, però tan se val. I l'offset, al final, és avui una tècnica quasi tan demodé com la litografia. «Però jo sóc de la vella escola, així que insisteixo». Insisteixi, Sergi, insisteixi, que sense vostè i les seves criatures aquest país seria una mica més invivible. Ni ell ni Gálvez s'han permès ni la més mínima llicència poètica: els rodolins recreen, condensada, la llegenda. Ja saben: el bon pastor que la nit de Reis es topa una florida gavernera –gavarrera, a l'auca– enmig de la nevada, i «al peu del roseret es revela una talla:/ L'efígie de la Verge lluent com una medalla». De res serveixen els intents d'instal·lar-la en lloc sacre; la imatge insisteix cada nit a tornar-se'n al racó de món on va ser trobada: «Allí on era l'arbust, enmig d'un buit a la neu,/ Hauran de bastir-li una capella a Nostra Mare de Déu».

La dels esclops
El que no diuen ni Mas ni Gálvez és com la talla romànica, la dels esclops, massa rústica –es veu– per als sofisticats gustos dels fel·ligresos del segle passat, va ser desterrada rere l'altar i en el seu lloc es va col·locar la imatge gòtica. Totes dues van cremar –és un dir, ja ens entenem– en l'episodi aquell: «Fins que una trista nit de mil nou-cents setanta-dos/ Tot ho arrasa un incendi en un desastre ruïnós». Val a dir que Mas va ser el tallista de la imatge que va substituir la romànica original al nou santuari de Bofill. Un santuari que també té el seu lloc a l'auca –«Ja fa temps que allí s'hi alça un nou temple rutilant/ Que venera a Nostra Verge i al seu Jesuset Infant»–, morta i enterrada la polèmica entre els partidaris de reconstruir el santuari a escala andorrana, i els que, amb el síndic Reig al capdavant, postul·laven un edifici visionari i amb arquitecte estrella. Ni s'ha de dir que són aquests últims els que es van sortir amb la seva.

L'auca de Meritxell s'afegeix a la dedicada a la Mare de Déu de Canòlic –¡perdó, Canòlich!–, que el mateix Mas i Jaume Pla van publicar el 1959 –ara fa quinze anys es va reeditar, amb l'ortografia ja normalitzada– i també a la de la Mare Janer, amb rodolins per cert d'Esteve Albert.

El col·lectiu Portella presenta "La veu cantant" de Pere Ballart

Presentació del núm. 2 de la revista cultural 'Portella'

Invitació Portella 2 by David Gálvez Casellas

Col·lectiu Portella presenta "El Mar de Barceló" d'Agustí Torres

Iñaki Rubio presenta

La penya es mou. Andorra és com una olla a pressió de possibilitats i concrecions. El novembre (va ser el novembre?) vam publicar el número 1 de la revista Portella. Un membre del col·lectiu, Manel Gibert, va treure al mercat un excel·lent poemari titulat Blaus a la deriva no fa gaire. Diu que altres membres-escriptors del col·lectiu tenen també llibres interessants al calaix. De fet, em consta que Joan Peruga ha escrit una magnífica novel·la centrada en alguns personatges i circumstàncies de la nissaga dels Areny-Plandolit. S'està acabant de tancar, d'altra banda, el número 2 de Portella, que serà presentat aviat en el marc de la capitalitat de la cultura catalana d'Escaldes-Engordany el proper 26 de maig.

Ara, però, li toca el torn a l'Iñaki Rubio, un altre portellà insigne. El llibre, que es presentarà el dia 6 d'abril, sembla una novel·la o una sèrie de relats connectats estranyament o una sèrie de variacions, ecos i deconstruccions d'una sèrie de temes. Si voleu entendre alguna cosa, però, haureu de comprar el llibre i llegir-lo.

Veniu a la presentació, s.v.p. L'Iñaki us ho agrairà. I jo també.

Compreu cultura.

Consumiu lletres autòctones de qualitat.

No sigueu rancis!

Presentació de la revista cultural 'Portella'

The time has come!

Crepuscle

Cliqueu damunt la imatge per llegir-la millor, Mr. Magoos!

Qui tindrà el valor, ara, de dir-me que mai faig res. "Ja no publiques mai res, oi?". "Fa temps que només penges les teves sortides en bici als blogs; ja no se sap res de tu." Etcètera etcètera. Mireu que faig, avui; us regalo un poema que m'han deixat en préstec! Altrament, us faig el favor de deixar-vos llegir en primícia un text que es presenta al públic aquest dijous que ve. Heus-lo aquí:

CREPUSCLE

Volem ser trapezistes, anhelant,
alhora, l’abraçada d’una xarxa
protectora al final de la caiguda;
busquem parcs temàtics per oblidar;
ens tornem diletants, conjuguem verbs
en la dolça lleugeresa del ser,
postulem la substantia, entenem
els lapses com espais eterns; neguem
l’estropell de les partences; fem veure
que ens banyem, una vegada i una altra,
recusant Heràclit, al mateix riu
metafísic; ens atansem a platges
desolades i ens enfilem al mur
de l’esperança, veiem els camps erms
que haurem de travessar; perpetuem
les pulsions, els suïcidis lents;
comptem infinitèsims entre Aquil·les
i la tortuga —encara Zenó—;
ens endinsem en el vast estuari
del crepuscle fins que ens asserenem,
mentre es va fent fosc i rebem carícies
d’unes mans, d’uns llavis... tot escoltant
el quartet de Ravel, aquell nocturn

de Borodin, un adagio de Britten...

i ens anem adormint, sentint la pluja
i el vent, el murmuri incessant del temps.

I perquè no em digueu allò tan suat, que sé que em voldreu dir, estimats lectors, amics i semblables...

I perquè no em vingueu amb allò de "però el poema no és teu; és del Manel Gibert... On és el mèrit de fer un apunt com aquest?"...

Us proposo, tot seguit, dues versions travestides del text de Gibert. Vull creure que són les primeres dues traduccions d'algun poema d'aquest llibre (Blaus a la deriva, Editorial Andorra, 2010): al castellà i a l'anglès.

Espero que el poeta, que ha polit paraules i lluentors durant mesos, em permeti aquesta feina ràpida i grollera, entesa només en el context del prêt a porter de la blogosfera.

CREPÚSCULO

Queremos ser trapecistas, anhelando,
a la vez, el abrazo de una red
protectora al final de la caída;
buscamos parques temáticos para olvidar;
nos volvemos diletantes, conjugamos verbos
en la dulce levedad del ser,
postulamos la substantia, entendemos
los lapsos como espacios eternos; negamos
el estropicio de las partidas; fingimos
que nos bañamos, una y otra vez,
recusando a Heráclito, en el mismo río
metafísico; nos acercamos a playas
desoladas y nos trepamos al muro
de la esperanza, vemos los campos yermos
que deberemos atravesar; perpetuamos
las pulsiones, los suicidios lentos;
contamos infinitésimos entre Aquiles
y la tortuga –Zenón, aún-;
nos adentramos en el vasto estuario
del crepúsculo hasta que nos serenamos,
mientras va oscureciendo y recibimos caricias
de unas manos, de unos labios... escuchando
el cuarteto de Ravel, aquel nocturno
de Borodin, un adagio de Britten...
y nos vamos durmiendo, sintiendo la lluvia
y el viento, el murmullo incesante del tiempo.


TWILIGHT

We want to be trapeze artists, yearning,
at the same time, for the embrace of a protective net
at the far end of the fall;
we look for theme parks to forget;
we become dilettanti, conjugate verbs
in the sweet lightness of being,
we propose the substantia, understand
lapses as eternal spaces, refuse
the mess of departures; we pretend
to bathe once and again,
objecting Heraclitus, in the same metaphysical
river; we approach desolate beaches and climb up the wall
of hope and see the wasted fields
we shall have to cross; we maintain
the urges, the slow suicides;
we count infinitesimals between Achilles
and the tortoise -still Zeno-;
we go into the vast estuary
of twilight until we calm down,
as it gets dark and we obtain the fondling
of hands, of lips... while listening to Ravel's quartet, to that nocturne
by Borodin, to an adagio by Britten ...
and we start falling sleep, feeling the rain
and the wind, the ceaseless murmur of time.

Paisatge inacabat (explicació)

El text que ahir vaig titular "Paisatge inacabat" va ser escrit a demanda d'una artista plàstica. Vistos algun esbós i un sol gravat i ateses les explicacions i els plans de la noia, vaig escriure el fragment de text publicat ahir. Passats uns dies, no vaig seguir escrivint perquè no sabia quina reacció tindria l'artista davant del text. Vaig preferir aturar-me, forçar-me a parar, per prudència. Jo ja era abuixat. Si per mi haguera estat, la cosa s'hauria convertit en un segon Prosa del observatorio. Ja havia assimilat el seu projecte, estudiat mapes, mirat i fet fotos, rumiat força. Seguir escrivint hagués estat el més fàcil. Vaig parar, però. La resposta de la mossa va ser primer silenci, després evasives i finalment, quan la vaig placar i immobilitzar i demanar què collons pensava del text, la confessió que "no era el que ella esperava".

Quina valentia, quina generositat d'esperit! No era el que ella esperava! Ella esperava? Ella esperava! Ella. I jo? Jo, que previ al projecte no la coneixia personalment de res i que la trobava, de lluny, força carrinclona... Jo, que només havia vist amb cert disgust una de les seves obres passades en un catàleg... Jo, que m'havia deixat entabanar malgrat el seu discurs caòtic i temptatiu perquè no m'agrada dir no a gent que fan o volen fer coses: emprenedors, artistes, escriptors... Jo, que em vaig haver de convèncer de les parts bones (que n'hi havia!) del projecte de l'artista per tirar endavant i buscar la manera de fer un text correctet... Jo, ara, em veia rebutjat!? Oh, l'ego! Oh, el sentiment tràgic! Oh, les ínfules de superioritat! Oh, els plans de venjança i assassinat mai implementats!

Ja menys en conya, sí que vaig trobar curiós que algú amb tant poc bagatge a les mans es permetés ser tan poc intel·ligent i generosa amb algú altre que havia fet un esforç que ara resultaria una inversió perduda. Vaig trobar curiosa l'exigència amb l'obra aliena d'algú que només tenia dues fotos enganxades amb cel·lo en un quadern, un parell d'idees (potencialment bones, això sí) i un únic gravat (fluixíssim) d'una pretesa sèrie que s'havia d'incorporar a un muntatge-instal·lació més gran. Molt poca flexibilitat quan, de fet, el text que jo li regalava li obria noves maneres d'encarar i donar suport al seu propi discurs plàstic (encara per definir). Poca autenticitat quan va ser ella qui em va venir a buscar perquè una amiga comuna va recomanar-li que parlés amb mi i volia "dur a terme un projecte interdisciplinari".

I una merda! El que realment volia és que li escrivís unes historietes que ella tenia nebulosament concebudes però no sabia escriure: relats mig fantàstics d'una terra mitològica probablement farcida de criatures del bosc, dels rius, de les muntanyes (follets, menairons, goges agafades des de la perspectiva tova i carrinclona de la botigueta de souvenirs cutres). I es va trobar que no. Que jo no li vaig fer un text a mida. No a la mida del que ella em proposava. Va resultar que, com escriptor, vaig interpretar les fotos i el gravat i els plans que m'havia explicat. No li vaig fer el relat de la noia que va morir ofegada dins d'un toll (es va suïcidar perquè la perseguien uns homes dolents i va preferir llançar-se al fons de les aigües negres abans que ser violada en grup) i que ara s'apareix a la zona entre Molleres i Meritxell la nit de Sant Joan si entrelluques els ulls des de el camí de les Pardines. Ho hagués pogut fer perfectament. Ja ho veieu. No desmereixo aquesta mena de relat. No descarto posar-m'hi algun dia, mai se sap. El cas és que no va ser això que vaig escriure aquella vegada. I a l'artista que no feia art (jo ja havia rumiat i fet el text i esperat setmanes la seva resposta i ella encara no havia avançat ni gota, seguia amb les dues fotos enganxades amb cel·lo i les dues idees al tupí) no se li acut res més que dir-me que "no era el que ella esperava".

En fi, llàstima. Perquè jo hi hagués seguit treballant amb ganes. Hagués acabat el text, acceptat propostes, revisat, fet esmenes, corregit. Potser ella hagués fet un segon gravat i un tercer i hagués acabat realitzant el muntatge que pretenia fer amb mapes i caixes i expositors. Potser jo l'hagués convençuda que afegís les fotos inicials al projecte. Potser hagués proposat que amb tot el material plàstic (fotos prèvies, esquetxos, gravats, mapes, fotos de l'exposició o instal·lació) més el meu text féssim un llibre. Potser. O potser no.

En fi, per aquí a prop teniu les paraules que van quedar surant en alguna bassa i que ahir vaig retrobar. Penjar-les aquí és reivindicar-les una mica, discretament. Després ja tornaran a surar allí on pertoqui.