La novel·la culmina la renovació generacional
Gálvez i Lacueva donen nou impuls a la ficció nacional mentre revifa tímidament la poesia
llibres
A.L.
ESCALDES-ENGORDANY
Lamentàvem ara fa un any la desaparició de la poesia del panorama literari nacional, amb el mutis de les vaques sagrades –fa lustres que Dallerès i Pastor no publiquen poemari–, el silenci temporal de la diguem-ne generació del 2000 –Gibert, Colom i Fenoll, amb volum més o menys recent– i la preocupant falta de relleu –¿quants anys fa que no ensenya la poteta una nova veu lírica? Doncs podria ser –ep: només podria– que ens trobéssim en el punt d'inflexió d'aquesta travessa del desert. I tot, gràcies a la Pluja d'estiu d'Alexina Bofarull, que ha passat injustament desapercebut però que o molt ens equivoquem o no trigarà a donar-nos més alegries. És clar que també podria tractar-se d'un pur miratge, perquè igual que una flor no fa maig un sol poemari tampoc sembla prou aval per llançar les campanes al vol. Ni en el nostre tradicionalment escarransit panorama poètic. Així que siguem optimistes, però amb santa prudència.
Al costat d'aquest tímid repunt líric, el titular gros del curs literari ha de ser sens dubte per a la narrativa; i encara més concretament, per a la novel·la, pal de paller de tota literatura. L'any passat ja apuntàvem aquí mateix la molt saludable irrupció d'un grapat de nous narradors –Arrabal, Janer, Imbernón, Bontempi– que amenaçaven de trencar el monopoli que durant els últims lustres havien practicat –i no era culpa seva, que consti– els quatre noms reconsagrats de la ficció nacional –els Morell, Salvadó, Villaró i Peruga, per dir-ho clarament. Doncs aquesta temporada es confirmen els bons auguris amb el debut de Ludmilla Lacueva i sobretot, sobretot, de David Gálvez. Tots dos han aterrat a la república de les lletres amb la lloable intenció de quedar-s'hi, incidint una en la novel·la històrica que avui domina el mercat editorial, i obrint l'altre la perspectiva de la novel·la amb ADN nacional cap a aventures conceptuals mai fins ara vistes en el nostre racó de món (literari). Una literatura andorrana que –insistim-hi– abandona gràcies a Gálvez el monocultiu de la ficció històrica que amb comptades excepcions –Rubio, assenyadament– havia constituït fins ara el gros de la producció nacional.
Per anar acabant, no constitueix notícia, sinó molt agradable rutina la proliferació de monografies de caràcter històric, començant pel breviari sobre Radio Andorra amb què Gualbert Osorio ha omplert un buit incomprensible, i acabant pel recull d'articles de Pere Canturri que dimecres es presenta en societat. I com que no tot podia ser de color de rosa, apuntem aquí el pas enrere del còmic i la historieta: l'any passat van ser prop de mitja dotzena les novetats del gènere, amb Planellas com a punta de llança; aquest, només Martín Blanco salva la papereta; potser aquesta sola novetat –i encara, autoeditada– retrata amb més propietat la nostra realitat que no aquella insòlita abundància.
FICCIÓ: TRES BONS MOTIUS PER SER OPTIMISTA
Que les Cartes mortes de David Gálvez han sigut la campanada del curs és una obvietat fàcilment comprobable si li hem de fer cas a la crítica catalana, que no s’ha cansat d’esbombar el fenomen Gálvez, autor, diuen, de la primera novel·la argentina en català. I amb tota justícia, perquè Cartes mortes és diferent a tot el que mai havíem vist en la ficció nacional. A tot. És clar que ser diferent no hauria de ser un criteri literari, però en aquest cas s’afegeix a un pols narratiu extraordinari –calen molts pebrots per plantejar un duel epistolar i no morir en l’intent–, i a una rara habilitat per combinar l’ambició literària i l’alta erudició sense renunciar a atrapar el lector. Qualsevol lector, no només els exquisits i postmoderns de torn. Doncs Gálvez fa tot això i se’n surt a més amb una solvència quasi insultant en algú que s’estrena en el negoci de la novel·la. Però què volen que els digui: el sorprenent és que Gálvez fos un autor inèdit.
En fi, que si Cartes mortes és la sorpresa majúscula del curs, Els ambaixadors (Destino) n’és la bomba mediàtica: Albert Villaró es va endur al gener el premi Josep Pla amb aquesta ucronia que planteja una Catalunya independent des dels Fets d’Octubre del 1934, sense Guerra Civil ni Franco, però amb invasió alemanya i... bomba atòmica pel mig. En fi, que a Villaró li ha sortit un patracol oportuníssim en els temps sobiranistes que corren Runer avall, que trobarà sens dubte un lector entusiasta, i a anys llum de La selva moral 2.0 (Editorial Andorra), versió corregida i augmentada dels retrats de tipus de muntanya i amb un estil a mig camí entre el lirisme, el surrealisme i la sal gruixuda amb què va saltar el 1993 a l’arena literària. La tercera en concòrdia de la novel·la nacional és Ludmilla Lacueva, que també s’estrena en el gènere amb L’home de mirada clara (Editorial Andorra). Lacueva hi traça la biografia aproximada –no deixa de ser una obra de ficció– de Charles Romeu, el veguer més longeu en el càrrec –el va exercir entre el 1887 i el 1933– i un personatge tan decisiu en la configuració de l’Andorra d’avui com incomprensiblement oblidat. I també hem de posar al sac d’Editorial Andorra, hiperactiva aquest curs, l’edició bilingüe de La nova Andorra i Nits andoranes, que completen amb Els homes d’aram la trilogia que va posar el Principat al mapa de la literatura francesa (i de passada, de la universal).
Consignem per acabar les novel·les guanyadores dels dos premis grossos de les nostres lletres, ja al carrer: d’una banda, La ciutat de les flors (Pagès), amb què el valencià Albert Hernández Xulvi es va endur el Fiter i Rossell; de l’altra, L’home dels ulls grisos (Proa), del terrassenc Antoni López Massó, premi Carlemany. El racó del convidat l’hem reservat a Paco Roca i Los surcos del azar, l’estupenda novel·la gràfica les planxes de la qual s’exposen al Museu del còmic.
POESIA: LA LLUM AL FINAL DEL TÚNEL
Perdonin el símil suat, la llum i el túnel, però no serem nosaltres els que corregirem les misèries poètiques del nostre país. El cas és que la llum l’hi posa Alexina Bofarull, que debuta amb Pluja d’estiu en un segell barceloní nou de trinca –Els Llums. Es tracta del primer poemari d’estirp sàfica que destil·la la lírica andorrana posem que en els últims dos mil·lennis, i només per això ja mereixeria passar als annals de la literatura nostrada. Però és que a més, Bofarull posseeix una veu pròpia, femenina, a anys llum del que estem acostumats, que el mateix es posa sota l’advocació de Lou Reed i els Beatles que del trobador Barnet de Ventadorn, i que constitueix el revers –per entendre’ns– de Repetició i diferència, el poemari d’Antoni Caus que l’últim Sant Jordi va circular en petit comité i que un any després, incomprensiblement, encara no ha trobat editor. El cert és que Caus i probablement Eva Arasa –tots dos inèdits– constitueixen el futur de la poesia per aquí dalt. Però convindria que algun d’aquests locals segells que no té manies a publicar poemaris d’autors remots tingués el gest heroic d’apostar per saba nova. Si a heroic li diem publicar poetes que, com Caus i Arasa, han sigut premiats al Martí i Pol.
L’altre nom líric del curs és Esteve Albert, de qui Voliana publica oportunament i amb motiu del centenari del nostre polígraf Camins de poesia. Es tracta d’una selecció persona del mateix editor, que es fixa sobretot en l’íntima comunió amb la naturalesa que practicava Esteve Albert, i enriquida amb pròleg de Carles Duarte. La collita poètica es completa, en fi, amb Estones d’atzar, el poemari de la tarragonina Ester Suñé amb què Editorial Andorra reprèn la col·lecció Hedra. Un volum gens negligible que el segell ha renunciat a presentar a Andorra –si no hi confia, ¿per què el publica? Si hi confia, ¿per què l’ignora?– i que ens porta al que parlàvem en el paràgraf anterior: ¿no seria hora de donar l’alternativa a veus que reclamen urgentment lloc al sol poètic? Acabem la llambregada amb la nota exòtica que suposa The other Gitanjali, els 157 poemes pels quals Tagore va rebre el 1913 el Nobel, i que Anima Viva ha traduït per primera vegada a l’anglès.
Val que en aquest calaix de sastre hi cap de tot, però facin una ullada a les propostes d’aquí al costat i segur que s’hi queden enganxats en alguna. O millor, en unes quantes. Probablement serà Pere Canturri i aquesta oportuníssima recopilació (Editorial Andorra) dels articles avui introbables de caràcter històric, etnològic i sociològic que ha anat publicant al llarg de mig segle qui lluitarà amb Villaró, Lacueva i Gálvez pel títol honorífic del més venut de Sant Jordi. Ja ho veurem, però la batalla serà segur renyida. Un altre que podria ser als llocs de privilegi és Alfred Llahí, per tercer any consecutiu amb novetat sota el braç i ara amb aquest Qui és qui als carrers d’Andorra (2+1): ja saben, una colla de sants, moltíssims mossèns, uns quants metges i alguns músics i escriptors per fer maco. Atenció a la segona vida de Radio Andorra: la història d’un mite que va fer història (Crèdit Andorrà), breviari sobre les fascinants quatre dècades de vida de l’estació fundada per Trémoulet el 1939 –i liquidada pel Consell General el 1981. Gualbert Osorio, que en va ser l’últim director i l’home a qui va tocar el dubtós honor de tancar la paradeta, separa el gra històric de la palla purament fabulosa d’una emissora que avui només suscita simpaties (i inversions milionàries), però que va ser a l’època «molt poc estimada».
Més acadèmic i també –diguem-ho tot– considerablement més espès és Història territorial de la vall d’Andorra (Consell General), el patracol amb què l’aragonès Jacinto Bonales es va endur la penúltima edició del Principat d’Andorra d’investigació històrica i en què es fixa en la mútua influència entre home i territori, i com aquesta relació ha anat configurant les actuals divisions administratives; la segona part de l’estudi es va endur l’accèssit el 2013 i veurà probablement la llum aquest curs.
De mena igualment acadèmica però amb intencions saludablement divulgatives és Petits mamífer si ratpenats d’Andorra, l’última monografia publicada pel Centre d’Estudis de la Neu i de la muntanya (Cenma) que passa llista a les 21 espècies de «petits mamífers» –és a dir, mamífers no voladors que pesen menys d’un quilo– i a les onze de ratpenats que conviuen al nostre racó de Pirineu. Molt més èpic és Rodamons de la mar, (Viena) l’única incursió memorialística del curs. Però, ¡quina una! El volum segueix les aventures portentoses dels Allcard –Clare, Edward i la filla, Katy– a bord del Johanne Regina, el veler on van viure 34 anys: pirates, abordatges, màfia, espionatge... des del carib fins a l’Índic passant per la mar roja i el Mediterrani: vaja, que ni Jack Aubrey. Acabem amb Fragilidad evidente, que recull les tres sèries que el fotoil·lustrador Martín Blanco ha creat els últims temps –se’l poden descarregar gratuïtament des del seu portal, per anar obrint boca de cara a l’edició en paper, disponible a fi de mes– i A la recerca de la felicitat, el volum d’autoajuda (!?) de l’abat Christopher Jamison amb què 2+1 s’estrena en l’edició solidària: tots els beneficis, tots, es destinaran a Càritas.
