Esther Jover sobre el debat obert sobre literatura al CCC

DC., 11/06/2014 - 00:10

L’efecte Villaró o l’efervescència de la literatura andorrana contemporània

Escrit per: 

E.J.M./Foto:T.M.

Ja era un autor reconegut de les lletres catalanes però el premi Josep Pla i el fenomen de la novel·la Els ambaixadors (Destino) l’ha catapultat i, de retruc, “ha aconseguit fer més coneguda la literatura que s’escriu a Andorra”. És el que Elena Aranda, lectora professional per a editorials com Grup 62, qualifica de “l’efecte Villaró”. Aranda ja ho veia a venir perquè va ser de les primeres que es van llegir el manuscrit i, a més, adverteix –alerta– que sortiran més sorpreses amb nous autors encara desconeguts.

Aranda ho va deixar anar ahir, discretament, en un debat en família organitzat pel Centre de la Cultura Catalana (CCC). Com a convidats, els escriptors Teresa Colom, David Gàlvez i els Alberts, Villaró i Salvadó. La iniciativa havia de ser un debat sobre la salut de la literatura, amb la intervenció d’actors del sector cultural. La resposta, però, i ja ens hi anem acostumant, va ser reduïda: el poeta Manel Gibert; la gent del CCC; la directora de la Biblioteca Pública del Govern; la directora de Promoció Cultural i Política Lingüística; l’exsecretària del Cercle de les Arts i les Lletres i  una desena d’interessats. Més que un debat va ser una conversa entre amics.

Una de les qüestions que es van posar sobre la taula va ser la de “l’efervescència de la literatura andorrana” –si és que es pot posar etiquetes locals a la literatura–. El que és clar és que hi ha un grupet d’autors que publiquen amb assiduïtat –i qualitat– i escriptors novells que prometen. La taula del debat n’era un exemple: tres autors reconeguts (Colom en poesia i Villaró i Salvadó en narrativa) i un a les beceroles, David Gàlvez, que comença amb bon peu amb Cartes mortes(Males Herbes).

Els autors van contrastar les seves opinions sobre la indústria editorial i van deixar clar que no és el mateix publicar en una empresa monstre que en un segell modest o autoeditar-se. Salvadó, hàbil en les xarxes socials i en la presència digital, aposta per l’autopublicació digital ja que de cada venda l’autor se’n queda un 70%, i també prepara la seva extensa bibliografia per oferir-la print on demand (“impressió a demanda”), en què l’autor fixa quant val el llibre a partir del preu de cost. Per contra, en una editorial convencional, si el llibre es ven a 20 euros l’escriptor només se’n queda un 10%, és a dir, 2 euros. I sense descomptar els impostos. Per tant, viure de la ploma no és fàcil.

La conclusió a què van arribar és que les editorials, tant grans com petites, han de reformular el sistema de treball tradicional ja que la irrupció de  les noves tecnologies ho ha desgavellat tot. “A mi ja m’han piratejat, com a la Lady Gaga”, va confessar Villaró, “però això vol dir que per cada descàrrega et prenen uns cèntims del plat dels teus fills”.

Una altra qüestió que es va debatre va ser la utilitat o no dels premis literaris. Tots van coincidir en els beneficis que s’obtenen en promoció i difusió i si, a més, hi sumes uns quants ingressos, encara millor. “Uns diners per comprar temps per seguir creant”, va comentar Colom, que va lamentar que “la poesia és la germana pobra de la literatura”. Gàlvez va proposar “ajudes a la creació, per a obres no acabades”, que permetin invertir temps a escriure.

Els autors van afirmar que a Andorra tenen “molta visibilitat” però que, això, no necessàriament es tradueix en lectors, va matisar Gàlvez. És evident que les ganes d’escriure i de crear a Andorra hi són, però, ¿“l’efervescència” esmentada és flor d’estiu o una constant que es mantindrà en el temps?

Si hem de fer cas de les prediccions d’Aranda, la literatura sorgida d’Andorra seguirà sorprenent. Hi estarem atents.

Fotoreportatge de Tony Lara el dia del debat obert al CCC

Sobre el 'Debat obert sobre literatura' al CCC (per Andrés Luengo)

¿Per què cal salvar el Fiter i Rossell?

El primer Debat Obert reflexiona sobre el paper dels guardons literaris en el context actual

A. L.
ANDORRA LA VELLA

Colom, Gálvez, Villaró i Salvadó, a la Llacuna en el primer Debat Obert del Centre de la Cultura Catalana Foto: TONY LARA

El format prometia. Ja saben, quatre (diguem-ne) experts arrepapats a l'escenari –Teresa Colom, David Gálvez, Albert Salvadó i Albert Villaró– i incitats a parlar pel moderador, Arnau Colominas. Prometia per inèdit i perquè, que caram, mai ha existit en aquest racó de món nostre res que s'assembli a una reflexió pública (i amb públic) sobre les coses –dèries i neguits– que afecten la cultura. En aquest cas, la literatura, entesa com un tot on hi caben des dels autors als llibreters, passant pels editors, els lectors i els que hi tenen alguna cosa a dir des de les institucions públiques. Prometia, insistim-hi, i no va decebre (del tot) perquè el primer Debat Obert –ahir al vespre a la Llacuna– va oferir ahir un grapat de suculentes reflexions. Sobretot, a compte dels premis literaris: un miler en l'àmbit català –sí, han llegit bé– i mitja dotzena per aquí dalt.

Salvadó va plantejar la qüestió amb una brevetat inusitada: en un guardó importa en primer lloc que l'obra es publiqui; en segon lloc, que tingui al darrere una promoció adequada; en tercer, que el convoqui una institució de cert prestigi, i per últim, la dotació. No necessàriament, per aquest ordre, és clar. I li va tocar el rebre al Fiter i Rossell, el degà dels premis literaris que es convoquen Runer amunt, que el Govern dota generosament –molt generosament– amb 15.000 euros i que, per dir-ho amb suavitat, no acaba d'arrencar. Inés Sánchez en va fer un diagnòstic feridor: resulta que el Fiter i Rossell ha tingut històricament una promoció pèssima. I això que el publicava Columna. Fins al punt que –deia ahir Sánchez– «ens trobàvem amb caixes i caixes de llibres que no es venien mai». Aquesta dinàmica suïcida, que s'arrossega des de fa anys i panys, s'ha intentat canviar abandonant Columna i posant el premi en mans de Pagès.

El resultat és La ciutat de les flors, d'Albert Hernández Xulvi, «que s'ha venut bé a València, potser perquè l'autor és valencià, però no a la resta del territori». El cas, és clar, és que un guardó amb quatre dècades de trajectòria ha tingut temps de sobra per demostrar si era o no necessari. Més enllà de la (pèssima) promoció, i de la (inexistent) distribució, es faci el lector la següent pregunta: ¿quins són els últims cinc guanyadors del Fiter i Rossell? De fet, ¿en sabria dir un de sol, deixant de banda els autors de casa? I ara, aquesta altra: ¿sobreviuria, la literatura catalana –i no diguem ja, l'andorrana–, sense el premi? Perquè arribat en aquest capítol de la pel·lícula la pregunta potser ja no hauria de ser què cal fer perquè el Fiter i Rossell funcioni, sinó si té avui algun sentit que existeixi un premi com aquest, greixat amb diners públics i que –s'ha demostrat– només interessa a qui el guanya.

A més d'oportuna, la pregunta hauria trobat destinatària: la directora de Promoció cultural del ministeri, el pagano de tot plegat, present ahir a la Llacuna. Però no hi va haver ocasió. Potser perquè en el desangelat primer Debat hi va fallar sobretot el públic: una dotzena escassa d'assistents, amb clamorosa deserció de llibreters, editors, autors i, en fi, també lectors. ¿No li interessa a ningú més, conèixer els neguits de quatre dels nostres autors franquícia? És clar que va fallar clamorosament la promoció (!) –no n'hi ha prou a aixecar un esdevenient potencialment interessant i confiar alegrement en el boca-orella i les xarxes socials, i encara menys en aquest país. I que l'organització no esperava tampoc una resposta massiva. Però francament, entre poc i massa.

Teòric recompte del dia de Sant Jordi (llistes i vendes)

Pronòstics complerts

PUBLICAT EL DIJOUS, 24 ABRIL 2014

Villaró s'enfila amb 'Els ambaixadors' a dalt de tot dels més venuts, amb Canturri a punt de 'sorpasso'

Les vacances escolars frustren una diada que millora lleugerament les vendes del curs passat

A. L.

ANDORRA LA VELLA

Diuen que el Cid guanyava batalles fins i tot després de mort. Albert Villaró no arriba a tant (de moment) però el cert és que no li va caldre plantar-se ahir a la plaça del Poble a firmar exemplars perquè Els ambaixadors (Columna) complissin les expectatives i s'enfilessin fins al lloc més alt del podi dels mes venuts (secció diguem-ne local). No és ni una sorpresa ni una casualitat, perquè el patracol –ja saben: 600 pàgines llargues i mig quilo de pes– amb què l'autor juga a reescriure la història de Catalunya va per la 3a edició, i les que vindran, i ha tingut el santíssim de l'oportunitat. I no hi podia ser, a la plaça del Poble, perquè Villaró es va multiplica ahir per atendre tots els compromisos... barcelonins: Laie, Abacus, El Corte Inglés, La Central, Casa del Llibre... En fi, que el do de l'oportunitat segur que sí, però el de la ubiqüitat, encara no.

Així que es va complir el guió, però va faltar poc perquè Pere Canturri protagonitzés el sorpasso de la jornada amb el recull d'articles que li ha publicat Editorial Andorra. Tampoc es tracta d'una estricta sorpresa perquè també es veia venir que L'Andorra de Pere Canturri estava destinat a un dels llocs de privilegi del podi de Sant Jordi. El que no estava gens cantat és que al tercer lloc s'hi colaria Què mengem a Andorra (A4), el receptari de Cristina Ribes, un llibre realtivament vell –es va presentar per la campanya de Nadal– però que ha demostrat una formidable capacitat de resistència i que s'ha imposat a rivals que a priori semblaven millor posicionats: L'home de mirada clara (Editorial Andorra), la biografia novel·lada del veguer Charles Romeu que firma Ludmilla Lacueva, i Qui és qui als carrers d'Andorra (2+1), la cita d'aquest any d'Alfred Llahí amb el lector. Jugava, en canvi, amb totes les butlletes en contra La paz de Troya (A4), de Natàlia Senmartí, novetat d'últimíssima hora i, per acabar-ho de rematar, pèssimament promocionat per l'editorial. N'hi ha que són capaços de fer-se la murga a ells mateixos.

La nota negativa de la jornada –literàriament parlant, s'entén– la va donar la desaparició de les Cartes mortes (Males herbes), de David Gálvez, que com Villaró firmava a Barcelona –és el que té jugar a Primera Divisió– però que a diferència de l'autor d'Els ambaixadors no figura a cap de les llistes facilitades pels llibreters –Anna Riberygua, de La Puça; Pamela Méndez, d'Idees, i Antonio Molina, de Pyrénées. Una llàstima, dèiem, perquè resulta que al final tindrà raó el crític aquell que va augurar que Cartes mortes era un llibre massa bo perquè tingués el ressò que mereix.

Ai, si haguéssim tingut a Gabo

Pel que fa a la literatura (diguem-ne) internacional, també aquí es va complir el que estava escrit des de feia setmanes, per no dir mesos: el suec Jonas Jonasson va fer bons els auguris amb L'analfabeta (La Campana), i el van acompanyar al podi dos productes de laboratori, concebuts per al consum massiu: La gran desmemoria (Planeta), l'oportunista biografia d'Adolfo Suárez perpetrada per Pilar Urbano –probablement, l'au carronyera amb més èxit del panorama editorial espanyol–, i Yo fui a EGB (Plaza&Janés), de Jorge Díaz y Javier Ikaz, evocació en clau de nostàlgia generacional –¿recorden Aquellos maravillosos años?– de l'adolescència als anys 70 i primers 80. Pel que fa a la ficció, ensenyen la poteta en un discret segon pla títols com ara El primer heroi (Ediciones B), de Martí Gironell; L'altra (La magrana), de Marta Rojals, Dies de frontera (Proa), de Vicenç Pagès Jordà, Desig de xocolata (Planeta), de Care Santos, i entre els best sellers, El valle del asombro (Planeta), d'Amy Tan. A diferència d'anys anteriors, però, sense una campanada definitiva ni diferències gaire significatives entre els títols més venuts, amb un parell de convidats d'última hora i a qui nos'esperava a la festa, com ara La frontera invisible, de Kilian Jornet, o Cuina de Joan Roca. Unes llistes que, com es veu, calquen les catalanes.

Pel que fa al balanç global de la Diada, Molina i Méndez coincidien que aquest ha sigut el millor Sant Jordi dels últims anys. I millor que podria haver sigut encara si la Setmana Santa no hagués estat tan mal posada: les vacances escolars es van notar ahir sensiblement, sobretot en les vendes de llibre infantil. Un hàndicap que ha compensat parcialment el turista estranger. Però només parcialment. Riberaygua veu el vas més buit que els seus col·legues, i sosté que el calendari ha jugat una vegada més en contra del Dia del Llibre, i que no hi ha turista que compensi el client nacional. El que passa és que quan no és el calendari, és la meteorologia, i anar fent. En el que tots tres coincideixen és en la dispersió de les vendes d'aquesta Diada i en l'absència d'un fenomen de vendes.

Ho hauria pogut ser García Márquez, que pel que es veu ha despertat la vena necròfila que molts portaven dintre –potser sense saber-ho. Però també aquí el calendari ha conspirat contra els interessos d'editors i llibreters: el colombià va tenir la mala pensada d'anar a morir en plena Setmana Santa, sense temps material de reposar existències. El resultat és que a Pyrénées es van esgotar els escassos exemplars que tenien de fons l'endemà mateix del traspàs de Gabo, i a idees, diumenge. Tan sols a La Puça es podien trobar ahir exemplars de Cien años de soledad, La hojarasca i El coronel no tiene quien les escriba. I això que n'havien venut una vintena llarga d'exemplars: «I més que n'hauríem col·locat: hauria sigut el boom del dia». Doncs no serà que no estaven avisats...