Resposta a les paraules de Tuli Márquez de la Nogal

Estimat senyor Márquez,

I què li he de dir jo a vostè?

Gràcies.

Que el meu llibre li hagi suscitat engegar un text independent, és un regal. Amb aquesta mena de regals vaig bastint el meu cau. Que vegi tantes coses en el paisatge desolat de la platja plena de debris –disculpi el barbarisme– i objectes procedents del naufragi de la ment del meu personatge, és un luxe.

Li agraeixo la lectura amable. Li agraeixo les paraules que ha passat pel porgador per dir-me el que em diu.

I m’agrada que m’escrigui a mi tot i que em confon amb algú altre. Ja sap. Allò que el meu personatge no sóc ben bé jo. Compartim alguna dèria, alguna manera de dir, però no tot. Si li he prestat alguna imatge o anècdota és només perquè les tenia a mà.

I sí, em sembla que també ho ha vist. Els jocs de mans, la prestidigitació. Tota l’estona perseguint aquelles mosques que havien de menar al flash o la gran merda que mai no arriba. O que arriba però passa de llarg tan ràpidament que no ens n’adonem. De fet, ja ha passat i el flash queda soterrat i oblidat i seguim avançant: la carretera fosca, les curtes posades, enmig d’un paisatge canviant i incomprensible.

El sonat aquell, li ho repeteixo, no sóc jo. És un narrador que m’he hagut d’empescar.

M’agrada molt allò que diu del llibre com mil-fulles. Em sembla la metàfora més literal que mai s’hagi pogut escriure. L’antítesi paradoxal de la metàfora. M’agrada com diu el que diu. Podria fer-ne un poema instantani.

La ciutat morta en els fonaments de la viva.
La vall verda enfosquida pel ciment.
Esqueles amb fons verd.
Mort.

Perdre’s. Deixar-se enredar. Passejar. Badar. Perdre’s.

Que important si el meu laberint ha aconseguit que es perdés. Un dels objectius del llibre –li ho confesso– era que el lector es perdés del propi llibre. Que l’abandonés una mica fastiguejat. Que una imatge deixés el lector pensant en uns apunts seus que va cremar un Sant Jordi o en una lectura seva o en una imatge qualsevol.

Em fa molt feliç, doncs, imaginar-lo a vostè quan va quedar suspès en un aire sense temps imaginant com Palau i Fabre potser és gratava l’ouada davant d’Artaud.

Sempre seu, ara sí, i amb un gràcies repetit,

D.G.C.

Tuli Márquez de la Nogal dixit

Benvolgut David,

Què li he de dir?

Paisatges de paraules, muntanyes russes d’idees, un anar i venir en la seva nit elàstica. Ho diu vostè, no jo. Un exorcisme, també, de dades i records. De vegades la lectura m’ha semblat això (cregui’m que l’he imaginat cremant piles d’apunts per Sant Joan, de quan vostè estudiava i acabava els exàmens). A banda de les seves dèries, com començar per l’escrot del pobre Palau i Fabre. La diatriba amb el poeta Artaud m’ha deixat una estona la imatge al cap, el gest amb el dit. Ja sé que moltes històries comencen així i, a partir d’aquí, és qüestió d’anar tibant del fil i enllaçant idees. Anecdòtiques i transcendents barrejades, obedients i ordenades en la filera mentre esperen el seu torn. Fins despullar-lo d’intencions, i no parlo de mostrar-les, parlo d’alliberar-se’n, de treure-se-les del damunt -¿un excés de coneixement, potser?- aquesta sobrecàrrega de noms, dates, llibres i fets que sembla que l’atabala. Que és del que està fet el seu llibre. Gombrowicz i les traduccions de “Ferdydurke”, la implicació de Cortázar en la versió castellana que vostè utilitza com a trama central i que recupera quan perd el nord amb d’altres investigacions. Tema Duchamps, Kafka i Hitler, Dalí i Freud. Suposo que sempre buscant el moment del gran flash que ho atura tot, que t’enxampa amb el darrer vers a la boca, amb la paraula que el clourà, quan truquen a la porta i la situació es bifurca definitivament. El poema quedarà incomplert per sempre. Però documentat per bojos com vostè. Història i coneixement, arribar al moll dels fets, dur-nos al moment transcendental, trobar el desencadenant i la coincidència. De Buenos Aires a Nova York amb Europa en guerra. Les seves històries són cartes que no arriben, que moren anticipadament (al final del llibre sembla que hi hagi un aclariment, però), que trobaran lligades dins d’un bagul o dalt d’un armari. Influències de Cortázar, Kafka, Borges, Bolaño. Van apareixent, algunes verbalitzades. Una història damunt de l’altra, un mil-fulles, la ciutat morta en els fonaments de la viva que també morirà algun dia perquè en visqui una altra, encara més gran i impersonal que l’anterior, com la vall verda enfosquida pel ciment i asfalt que vostè coneix. Les troballes infinites d’internet, els laberints de la vida que motiven les nostres passes. Perdre’s. Llegir i creure’ns més intel·ligents que l’escriptor, en una altra de les foteses d’aquest anar nostre híper-informat i amb tot a taula. Per acabar com aquestes cartes mortes de les que parla, cadascú de nosaltres ocupant la lleixa corresponent, la bossa d’escombraries o el carro de supermercat amb el rebuig camí del drapaire. Un perfil de Facebook que ningú pot desactivar, la darrera conversa que vam tenir al xat del telèfon, la dedicatòria d’un llibre dalt de la pàgina. UN gest qualsevol. Algú que es grata els ous (amb perdó de les senyores) i el gest que motiva la imatge que un altre recollirà per iniciar una història. Esqueles amb fons verd, un viatge de ficció sobre un passat concret. Mort, però.

Atentament.

Fins aviat.

Gràcies.

Text de Jordi Masó Rahola sobre Males Herbes (menció a 'Cartes mortes')

L'addicció a les Males Herbes

Confesso que sóc un lector d'addiccions viscerals. Quan pesco un escriptor que m'agrada, no el deixo fins que espremo totes les seves obres. M'ha passat amb autors com Nabokov, Bernhard, Kafka, Cortázar, Borges, Arreola, Echenoz, John Banville/Benjamin Black, Calders, Bradbury, Chandler, Marías, Monzó, Pàmies, Jordi Puntí, i, recentment, Cristina Fernández Cubas, Eduardo Berti, Alice Munro, Juan Gabriel Vásquez entre molts altres que em deixo (una llista ben heterogènia, per no dir esquizofrènica). M'empasso totes les seves obres publicades; si són vius, espero amb paciència de pescador que vagin publicant nous llibres. I si algun escriptor té la descortesia de morir-se, lamento la pèrdua perquè, egoista, penso que ja no podré llegir cap obra nova d'ell (sort que sempre em queda el consol de la relectura).

Però, fins avui, aquesta fal·lera, que reconec que voreja el fanatisme, només m'havia passat amb els autors, no amb les editorials. És clar que sempre hi ha editorials que em fan salivar: només veient les cobertes dels volums, anticipo el plaer d'una bona lectura perquè les vinculo a llibres que m'han agradat (quan era jove Alianza, Molino o Bruguera; de més gran, Alfaguara, Anagrama o Quaderns Crema). Però no havia experimentat mai una obsessió compulsiva per una editorial fins que el passat mes de maig vaig ensopegar, per casualitat, amb la portada verda d'un petit llibre de Males Herbes en una llibreria de Barcelona.

El primer pensament va ser que aquelles cobertes verdes eren impresentables, horroroses, d'una austeritat de postguerra. ¿Qui podia publicar un llibre amb tant mal gust? La tipografia del text 

era massa petita; el paper, desagradable al tacte. El títol tampoc augurava res de bo: “Alteracions”, d'un tal Adrià Pujol que no coneixia. Vaig estar a punt de retornar el llibre a la lleixa per no perdre més el temps, però se'm va ocórrer començar a llegir les primeres paraules del llibre (ho faig sovint): “A l'horitzó incandescent, i del tot pla, apareix una taca metàl·lica que titil·la, com els miratges canònics. La taca creix i es converteix en un estaquirot que s'acosta amb parsimònia. Dom Quixote arriba a casa seva”. Ja en vaig tenir prou. Allò prometia.

Vaig empassar-me el llibre de Pujol en dos dies: contenia una nouvelle que era addictiva i set contes que barrejaven enginy, mala bava i les dosis de metaliteratura justes perquè les històries no s'ofeguessin (com el Coover dels seus millors moments). Un gran recull. Però en necessitava més. Així que vaig fer-me amb dues publicacions més de l'escuderia verda: “Cartes mortes” de David Gálvez i “La primavera al desert” de Josep M. Argemí, dos autors que també m'eren desconeguts. Amb el primer em vaig fer un tip de riure (m'encanten els narradors sonats, ja siguin Humbert Humbert, Ignatius J. Reilly o algun dels seus cosins germans), amb el segon vaig retrobar aquell gènere fantàstic subtil, de qualitat, que tant admiro en Borges, Henry James i un grapat d'autors anglosaxons. Dos llibres deliciosos.

Però no en tenia prou. Els títols de Males Herbes em temptaven amb autors que mai no havia llegit abans, com ara Jonathan Lethem: per google vaig saber que era un escriptor consagrat del mainstream nord-americà que flirtejava amb la ciència-ficció. Som-hi: “Pistola, amb música de fons” va resultar ser una novel·la esbojarrada, la imaginació de Philip K. Dick (un dels meus herois de la SF de la joventut) combinada amb el sarcasme perpetu de Raymond Chandler. Un festí. I llavors va venir Kurt Vonnegut i el seu “Bressol de gat”, espaterrant. I, més tard, un altre Vonnegut encara més brillant: “Mare nit”. I una astracanada apocalíptica que es llegeix amb un somriure permanent als llavis: “Mentre el món explota” de Roderic Mestres. I el descobriment d'un autor de culte que va conrear el conte fantàstic: M. Àngel Riera autor de “La rara anatomia dels centaures”, un títol, per cert, magnífic. (Per ser justos, amb Males Herbes nomes he patit una decepció –diguem-ho sota la protecció discreta d'un parèntesi–, els quatre contes d'“El passat i els càstigs” de Yu Hua, massa solemnes pel meu gust, però això ja ho tenen els orientals: tampoc m'agrada gens el supervendes Murakami).

Per sort, ara que s'acaba l'estiu (el meu estiu de males herbes), encara em queden alguns títols per explorar que m'ajudaran a saciar aquesta addicció terrible (Herce, Sanglas, el recent Cendres...). I ben segur que el futur ens servirà moltes sorpreses literàries més (¿es rumoreja un nou Gálvez?). Curiosament, el verd de les portades que tant va esgarrifar-me el primer dia, ara l'associo a un objecte de desig, un reclam, m'accelera el pols, em fa venir salivera, o, com diria l'Andreu Nicàs –el protagonista embriac i promiscu de “Mentre el món explota”–, trempera.

Entrevista a 'Time Out Barcelona'

Entrevista feta per Albert Forns a la secció 'Literatura barata' del 'Time Out'.

Els secrets de l’escriptura (46): David Gálvez

Aquesta tardor tornen els #secretsdelescriptura amb David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú, 1970), que aquest 2014 ha publicat Cartes mortes (Males Herbes), una novel·la epistolar. A principis del l’any 2015 publicarà una novel·la breu titulada Res no és real (també amb Males Herbes). A banda, ja fa mesos que treballa en una tercera novel·la, “de temàtica entre andorrana i bostoniana”.

1) On escrius? Podries descriure una mica aquest espai?No el puc descriure del tot perquè com a espai únic no existeix. És a dir, no tinc un escriptori o un despatx des del qual treballo. Escric al portàtil i em moc constantment. Escric a qualsevol lloc: des del sofà del menjador de casa, en un dormitori a casa dels meus sogres, en una biblioteca, als bars… No hi ha més problema. La qüestió és escriure.

2) Escrius a mà o a màquina? Mantens llibretes i dietaris?Ordinador, normalment. Alguna vegada prenc notes en llibretes, tot i que no és habitual que en dugui una a sobre; principalment, això només passa quan sóc de viatge.

3) Quan t’hi poses, normalment? Escrius cada dia o el cap de setmana? A quines hores treballes més bé?No escric cada dia, ni molt menys. Escric quan tinc un projecte literari i disposo de temps. No sóc un escriptor professional i, per tant, escric quan no treballo. Aprofito molt els períodes de vacances i, puntualment, els caps de setmana i els vespres.

4) Què no pot faltar, al teu escriptori? Llibres de consulta? Quins? Un nino de la sort? Una birra?No tinc fetitxes. No em cal res. Escric a pèl.

5) Quines manies tens, a l’escriure? (confessables i inconfessables). Has de fer alguna cosa, abans d’escriure? Necessites silenci absolut? Poses el 324? O si ets dels que escolta música, què escoltes?Igual que no tinc fetitxes, tampoc no tinc cap altra mania especial. Quan escric, se me’n fot força el que passa al meu voltant. No em cal cap mena de silenci. Tinc una gran capacitat de concentració. Puc escriure amb la tele engegada, amb música de fons (cap preferència especial), en un ambient sorollós i gent que parla…

6) Quanta estona escrius? Pots escriure tot el dia, o només unes hores?Durant els períodes de vacances, quan em trobo en aquells moments en els que realment cal escriure, puc dedicar-hi força hores al dia. Mai el dia sencer. Fins i tot en els moments de més dedicació, m’agrada sortir a fer esport i llegir a més d’escriure.

7) Com has d’anar vestit, per escriure? Pots escriure en pijama? O has d’anar net i perfumat?No sé si prendre’m la pregunta seriosament. Imagino que quan la formules deu ser perquè has conegut escriptors que et diuen que han d’anar vestits d’una manera concreta. Jo prefereixo anar totalment nu.

8) Mentre escrius pots llegir altres autors? O tens manies al respecte, tipus no llegeixo a tal perquè no m’influeixi, etcètera?
Mai no he tingut manies en aquest sentit. No només no em preocupa que altres autors m’influenciïn, sinó que em sembla fantàstic si em passa. Em semblaria idiota llegir per mirar de ser refractari a les influències.

9) Reescrius molt? Com és el teu procediment a l’hora d’escriure, reescriure, esborranys? Copies de seguretat: en fas? No en fas?
Reescric el que cal, depenent del text. Els articles volen la revisió ràpida i justa d’allò que no pot esperar. Les novel·les, sobretot algunes que tenen una trama complexa, volen moltíssima revisió. Mai no s’acaba del tot. Escric un text que edito i re-edito constantment. Només en guardo una versió: la darrera. No vull haver de gestionar esborranys intermedis per tot arreu. Últimament, les còpies al núvol m’eviten haver d’estar patint constantment quant a la seguretat.

10) Tens lectors de confiança? Deixes llegir el teu text abans que estigui acabat? Deixes reposar els textos, abans d’entregar-los a l’editor? Parles del que escrius als amics o ets dels que manté secretisme absolut?
La primera novel·la sí que la vaig fer arribar a un grapat de lectors de confiança per tal que em fessin saber què en pensaven. La segona ja no la vaig compartir (va passar directament a mans d’editors). D’ara endavant no sé ben bé com ho encararé; no tinc plans en aquest sentit.

Entrevista al setmanari "El Temps" (25.8.14)

“M’interessa més suggerir que no pas explicar-ho tot massa mastegadet”

GALERIA >Literatura

Anna Ballbona | ElTemps 1576, 25/08/2014

Cartes mortes (Males Herbes) és l’opera prima de David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970), una novel·la on els límits confusos i juganers entre la realitat i la ficció, els pessics d’ironia i la metaliteratura actuen de motor. L’escriptor, que viu a Andorra des de petit, professor d’anglès i editor de la revista literària Portella, beu en autors sud-americans com Borges, Bolaño o Cortázar per construir una teranyina de referències, relacions, teories i cantons ocults. Tan empeltat com estava d’un món argentí, de primer la va escriure en castellà i després la va traduir al català. L’any que ve publicarà a Males Herbes una segona novel·la que és el contrari d’aquesta: ni un sol nom ni cap referència cultural, amb un llenguatge molt contingut

—A Cartes mortes, per què trieu aquest format de suposades epístoles?

—La meva primera idea era fer un llibre a quatre mans amb un company. Com que érem lluny, el format de la carta fictícia podia funcionar amb uns personatges que aniríem creant a partir del que l’un i l’altre anéssim escrivint. Després la conversa es va quedar en monòleg, i vaig voler mantenir aquest format, que ho permet tot. Ho aguanta tot. És un fals dietari; hi puc introduir petits poemes o textos molt diversos, puc fer-hi un comentari d’actualitat o més literari...

—Què en volíeu treure, del joc constant entre la realitat i la ficció?

—La divisió entre la realitat i la ficció l’entenc, des del punt de vista del lector. Però per a mi, en la vida no és tan clara. I a l’hora d’escriure i de crear un personatge que ja era una mica confós, m’anava molt bé. No saps si el personatge hi toca gaire o no hi toca gens, si és un erudit o està com un llum. És clar, tampoc no en dono gaires detalls biogràfics. 

—Però això forma part del mateix joc, no?

—M’interessa més suggerir o que el lector pugui fer lligams que no pas explicar-ho tot massa mastegadet, donar massa conclusions. M’interessa més aquesta escriptura que pugui suggerir que no dibuixar-ho tot massa i donar massa pistes o conclusions, però tampoc n’hi ha gaires.

—Alguns personatges importants dels quals estireu el fil, com Artaud, Kafka o Gombrowicz, són referents?

—Són gent que m’ha interessat, però també són una mica excuses. Em serveixen per explicar històries humanes o literàries, però, a més, són com rèpliques del personatge principal. Són gent que en algun moment donat de la seva vida hauries dit que estaven absolutament perduts o tocats de l’ala, i en uns altres moments han passat [per] genis. 

—Heu volgut burlar-vos d’alguns llocs comuns de la teorització?

—Durant molts anys vaig estudiar literatura, i vaig escriure i llegir articles dedicats a interpretar, a explicar i a teoritzar. En alguns moments alguns d’aquests articles em semblaven una ficció tan bona com la ficció original. Tot i que m’interessen moltes coses serioses que hi ha en aquests referents, em sembla que si ho expresso d’una manera massa seriosa, fàcilment caic en la pedanteria i faig que perdi interès tot missatge que vulgui passar. Prefereixo que m’interpretin com algú que ironitza que no pas caure en la pedanteria. L’humor no em fa por. Vinc de la literatura anglosaxona, en què l’humor es fa servir molt més que no a Catalunya i, en general, en la literatura espanyola. Si realment tens alguna cosa a dir i te’n surts, el lector és prou intel·ligent per veure totes dues coses, la intel·ligència i la conya. No cal ni protegir-se tant com a escriptor ni protegir el pretès lector ["ni protegir, pretesament, el lector", crec que devia voler dir]. 

—Content del ressò d’aquesta primera novel·la?

—Ha tingut força ressò crític i n’estic contentíssim, en aquest sentit. Quant al lector, no sé com anirà la cosa. És una classe de novel·la que no permet que se’n venguin exemplars en massa, si més no en llengua catalana. És una novel·la que en llengua castellana podia funcionar molt bé a l’Amèrica del Sud, on es podia vendre com una cosa més normal. Em sembla que aquí s’ha vist com una novel·la més estrambòtica que no és realment. Tots aquests jocs que faig aquí s’han fet de fa molt temps en llengua castellana [per, exemple] a l’Argentina.

Guia de novetats de la biblioteca pública de Vilanova i la Geltrú

Sí, ja sé que vaig tard. No hi fa res. De tant en tant passeges per la xarxa buscant a veure si algú ha escrit res de nou sobre el teu llibre i et trobes amb documents aparentment anodins que, de tota manera, et mencionen. Vol dir que algú que preparava una llista o una nota informativa o un índex s'ha pres la molèstia d'incloure't-hi, de comptar amb tu. No hi ha comentari de qualitat a la vora, potser. Hi ha tan sols el comentari implícit que es desprèn del fet de ser inclòs. Per mi, ser a tocar de Vila-Matas, Amy Tan, Pagès i Jordà, Albert Villaró, Víctor Amela, Toni Sala o Jonas Jonasson (per triar un poti-poti d'autors que no he llegit i que sí, que m'han agradat o no tant) és una satisfacció brutal.

El document en qüestió, a més, sembla fet "amb molt d'amor": la pròpia selecció, la cura en les referències, les capitalines i altres detalls de disseny i maquetació deixen entreveure que la persona que l'ha realitzat hi ha esmerçat molt de temps.

pdf

'Mitologies del cafè Rex' (Manel Ollé escriu a 'L'Avenç')

Sobre el cafè Rex, Witold Gombrowicz i Cartes mortes.

Cliqueu damunt la imatge. Quan us aparegui sola, cliqueu altre cop amb el botó de la dreta i demaneu l'opció obrir en pestanya nova. Aneu a la pestanya nova i podreu ampliar la imatge.  

Ressaca post-Sant Jordi tardana (X. Ayén i J. Massot)

El Sant Jordi de Nombeko y Manolita

XAVI AYÉN / JOSEP MASSOT  /  Barcelona /  LA VANGUARDIA  /  24 de abril de 2014

Las protagonistas femeninas de Jonas Jonasson y Almudena Grandes, las más deseadas del día del Libro

La actriz Bella Agossou encarnó a Nombeko, la protagonista de La analfabeta que era un genio de los números

OTRA CAMPANADA La editorial de Isabel Martí ya lleva tres años consecutivos en el podio de Sant Jordi


JONASSON, DESDE GOTLAND “El próximo pollito que nazca en mi granja será bautizado como Sant Jordi”

¿Puede una analfabeta triunfar en la fiesta del libro? Sucedió ayer, en el ranking de ventas en catalán de Sant Jordi, con L’analfabeta que va salvar un país, del sueco Jonas Jonasson (La Campana), número uno de la clasificación, como ya le sucedió hace dos años con su abuelo centenario que se escapaba por la ventana de una residencia. En castellano, fue otro personaje femenino fuerte, la Manolita de Almudena Grandes, el favorito de los lectores, que compraron con entusiasmo Las tres bodas de Manolita (Tusquets), una historia de resistentes en los años 40 y 50 ambientada en Madrid.

Desde la casa-granja en que reside en Suecia, donde unos problemas de salud le impidieron acudir a Barcelona, como tenía inicialmente previsto, Jonasson hizo llegar este mensaje a La Vanguardia: “Con lectores así, ¡siempre hay esperanza! Brindaré con cava en Gotland por tanta gente entusiasmada, los editores y mi agente, todos presentes en mi ausencia. Prometo que el próximo gallo o gallina que nazca en esta granja se llamará Sant Jordi”.

La editorial independiente La Campana consigue, por tercer año consecutivo –tras la primera novela de Jonasson y el Victus de Sánchez Piñol–, el cetro de Sant Jordi, infligiendo de nuevo una derrota a los grandes grupos. La editora, Isabel Martí, ideó esta vez una estrategia que consistía –a falta de autor– en que la protagonista, Nombeko, firmara libros, encarnada en la actriz Bella Agossou, que se define como “una negra catalana, muy parecida a Nombeko, que es una negra sueca. Como en el libro, hoy todo sucede muy deprisa y no hay ningún plan”. La acompañaba, vestido de conejo rosa, el actor que hacía de Allan, el abuelo centenario de la primera novela. Otros disfraces exitosos fueron el de Gerónimo Stilton –que también firmaba– o los personajes disfrazados de miquelets, los milicianos catalanes austriacistas, para arropar las muchas novedades editoriales en torno a 1714.

Almudena Grandes, una habitual de Sant Jordi y aficionada colchonera, aseguraba ayer: “Es la primera vez que gano en Sant Jordi. El Atleti no pudo ganar al Chelsea pero Manolita sí, y estoy muy contenta. La gente tenía muchas ganas de fiesta, he visto las calles llenas desde primera hora. Me ha impresionado la maravillosa acogida a esta obra que sucede en Madrid”. Se siente respaldada por los lectores, pues “siempre que publico una entrega de esta serie tengo que vencer una oposición, me dicen que ya está bien de tanta Guerra Civil, pero es que la gente cree que la Guerra Civil dura hasta el destape, porque la acción se desarrolla en los años 40 y 50”.

Grandes se negó a firmar ejemplares en la Fnac, en solidaridad con los trabajadores en huelga. Otros autores, como el norteamericano Mark Z. Danielewski, autor del libro de culto La casa de hojas, se apiadó de las personas que hacían cola con un ejemplar de su obra en las manos, y se dirigió a ellos para, de pie, irles firmando uno a uno. Argumentó: “Yo no soy de aquí, no conozco el conflicto laboral, y además es gente que ni siquiera debe haber comprado el libro en la Fnac ahora, porque se ve que los tienen muy usados”.

El efecto García Márquez se notó, pero no cobró las dimensiones que algunos habían esperado, pues, según los libreros, “a muchos puntos de venta no habían llegado sus libros, hubo más demanda que oferta”, a pesar de que Penguin Random House había hecho un esfuerzo para que 200.000 ejemplares adicionales de sus obras estuvieran en los puntos de venta.

Amazon hizo pública una lista de los libros electrónicos más descargados, encabezada en catalán por el thriller Perduda de Gillian Flynn y la novela de Jonasson, y en castellano por Cien años de soledad de García Márquez y el Capitán Alatriste de Arturo PérezReverte. Pero la novedad tecnológica de la jornada la protagonizaron Federico Moccia y Rafael Nadal, en un encuentro literario que tuvo lugar en la Apple Store de paseo de Gràcia. El superventas italiano y el catalán firmaron sobre tarjetas de iTunes, el soporte en el que los lectores se habían descargado sus libros digitales, aunque lo ideal sería que los autores puedan llegar a firmar sobre el propio libro digital, es decir, sobre la tableta.

Care Santos firmaba, en honor del título de su libro, Desig de xocolata (Proa), con una tinta color cacao. Donna Leon aprovechó para abastecerse de frutos secos y miel en su puesto favorita de la Boqueria.

La tradicional lista de las nuevas promesas de las letras catalanas que realizan Núvol y Catalunya Ràdio, incluyó a Joan Todó, Yannick Garcia, Alba Dedeu, Sergi Pons Codina, Gemma Casamajó, David Gálvez, Albert Pijoan, Maiol de Gràcia, Quim Soler, Gemma Casamajó, Albert Pijoan, Lluís Calvo y Alba Sabaté.

En los ojales de americanas y vestidos triunfó la pegatina de Òmnium 9 N. Votar és normal. Màrius Serra añadió una llamativa camiseta con el lema “Vull Butà” y la imagen de una bombona de butano. “Es un homófono que no sirve para Lleida o las terres de l’Ebre”, decía junto a Jaume Cabré, que firmaba Jo confesso en catalán, francés y alemán. “Ha venido una japonesa para que le firmara el libro en catalán”.

Sergi Pàmies firmaba ejemplares de Cançons d’amor i pluja a un ritmo constante. Tanto él como Enrique Vila-Matas constataban la moda que empezó hace unos años y que ahora ya es hábito. “Además de la firma, quieren una foto con el autor, una selfie”.

Los traductores, cansados de que se ignore su trabajo, reclamaron visibilidad y en el paseo de Gràcia firmaron libros traducidos por ellos. Su trabajo es esencial para que la literatura viaje. Como el ejercicio que ha tenido que hacer López Guix con la traducción del Tristram Shandy en cómic de Martin Rowson.

The art of creating new readers

The literary canon is a compendium of works that overcome the oblivion of time and continue to be read. In the operation of keeping alive books that are not strictly current – by offering them to new readers, who make new interpretations of them – a fundamental role is played by those publishers that are committed to the publication of more or less well-known classics.

On 18 June from 6 p.m. in the evening, Kosmopolis. Programació contínua will be holding a round table with five publishers for whom these classics are essential to the structure of their catalogue. These are the three Catalan publishers Edicions de 1984, Minúscula, and Sajalín, Turkish publisher Metis and Dutch publisher Lebowski. Edicions de 1984 is, together with Metis, the most veteran of them: both have three decades of experience behind them. The first of the two has recovered the works of authors such as Dino Buzzati, Hans Fallada, Kurt Pinthus, Aleksander Pushkin, Honoré de Balzac, Lev Tolstoi, Juli Vallmitjana, Eduard Girbal Jaume and, more recently, Walt Whitman, William Faulkner and Alfred Döblin. In the case of Metis, founded in 1982 in Istanbul, it has dedicated a large part of its almost 800 published titles to date to “highbrow literature and critical theory”: in the first section it includes Georges Perec, Marguerite Yourcenar, Henry Bauchau and Bilge Karasu; in the second, it has published works by Ludwig Wittgenstein, Walter Benjamin, Emile Cioran and Sigmund Freud.

Minúscula, which in 2015 will be celebrating 15 years in the publishing business, has, from its first two titles – by Joseph Roth and Marisa Madieri – built up a catalogue that, in the words of its publisher, Valeria Bergalli, has “a marked interest in European culture, in an artistic heritage that has never known frontiers and in writers that, at decisive moments, deciphered the signs of the times with extraordinary sensitivity”. Thus, it has opted for authors such as Varlam Shalámov, Giani Stuparich, Gertrude Stein, Annemarie Schwarzenbach, Hans Keilson, Svetislav Basara, Pierre Bergounioux, Rachel Bespaloff and Shirley Jackson. Coinciding with its tenth anniversary, it launched a collection in Catalan, in which it has published Anton Chekhov, Dacia Maraini and Ferdinando Camon, among other authors.

In the case of the Dutch publisher Lebowski, it combines the publication of contemporary Dutch authors with classics such as Natsume Sooseki, Gaito Gazdanov, Erich Kästner and Cornelis Bastiaan Vaandrager and established 20th century names in American letters such as Jack Kerouac, William S. Burroughs and Charles Bukowski.

Sajalín is, of the five publishers that will be present at the round table, the youngest of all. Its mission is very clear: “to publish in Spanish unpublished or forgotten works of the best contemporary foreign narrative”. In just five years, it has enabled its readers to discover the work of Edward Bunker, Seumas O’Kelly, Osamu Dazai, Kenneth Cook, Edlef Köppen, Beppe Fenoglio and Luigi Bartolini. It has recently incorporated novels by Waguih Ghali and Dambudzo Marechera.

The “Unknown Classics” round table forms part of the Schwob project, which aims to make better known around Europe some forty books of high literary quality that have rarely been translated, including titles by Miklós Banffy, Tibor Déry, Kees Bordewijk, Víctor Català and Álvaro Cunqueiro. After discussing the publication of canonical authors, in a second debating session – at 7.30 p.m. – Kosmopolis will focus on writers who have started to open up a pathway recently. This is the case of Marina Espasa, Yannick Garcia, Jenn Díaz and David Gálvez. Espasa made her debut in 2012 with the novel La dona que es va perdre (Empúries), and she is planning to publish her second book next year. Garcia, who became known with De dalt i de baix (Edicions 62), a book of poems that won the Gabriel Ferrater Prize in 2003, has returned after a parenthesis of nearly a decade with the collections of short storiesBarbamecs (Cossetània, 2012) and La nostra vida vertical (L’Altra, 2014): the latter having won the Documenta Prize. Jenn Díaz is the youngest of the four authors – she is only 26 years old and, surprisingly, she is also the most published: Es un decir (Lumen, 2014) is already her fourth novel. Meanwhile Gálvez, born in Vilanova i la Geltrú but resident in Andorra, has just presented his first singular and very daring novel, Cartes mortes (Males Herbes).

All of them will discuss their reference points, their stylistic options, their ambitions, and the mood in which they have started to open up a path in the world of letters. Do they write about the present, or do they avoid it? Can they survive thanks to writing books? Does the publishing sector give enough support to emerging talents? These will be some of the questions that they will try to answer on 18 June at the CCCB.

See more at: http://blogs.cccb.org/veus/kosmopolis-2/lart-de-crear-nous-lectors/?lang=en#sthash.RzgGC01n.dpuf

Sobre la participació del menda a 'Kosmopolis' (diari 'Bon Dia Andorra')

'Kosmopolis' convida David Gàlvez per parlar dels nous escriptors

Escrit per: 

E.J.M/ Foto: T.M.

L’esdeveniment literari Kosmopolis, que se celebra biennalment a Barcelona, ha convidat David Gàlvez a participar en una taula rodona en què es parlarà d’autors novells. La pròxima edició deKosmopolis se celebra el 2015 però durant aquest any organitza diàlegs, conferències, tallers i tertúlies. Gàlvez prendrà part al cafè-tertúlia Escriure en present: nous escriptors, que tindrà lloc el 18 de juny a les 19.30 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Gàlvez, que enguany ha publicat el seu primer llibre, Cartes mortes (Males herbes), compartirà protagonisme amb escriptors que s’estan obrint camí, com Marina Espasa, La dona que es va perdre (Empúries); Yannick Garcia, Barbamecs (Cossetània) i La nostra vida vertical (L’Altra), i Jenn Díaz, Es un decir (Lumen). Tots ells debatran de les possibilitats dels nous escriptors.

Esther Jover sobre el debat obert sobre literatura al CCC

DC., 11/06/2014 - 00:10

L’efecte Villaró o l’efervescència de la literatura andorrana contemporània

Escrit per: 

E.J.M./Foto:T.M.

Ja era un autor reconegut de les lletres catalanes però el premi Josep Pla i el fenomen de la novel·la Els ambaixadors (Destino) l’ha catapultat i, de retruc, “ha aconseguit fer més coneguda la literatura que s’escriu a Andorra”. És el que Elena Aranda, lectora professional per a editorials com Grup 62, qualifica de “l’efecte Villaró”. Aranda ja ho veia a venir perquè va ser de les primeres que es van llegir el manuscrit i, a més, adverteix –alerta– que sortiran més sorpreses amb nous autors encara desconeguts.

Aranda ho va deixar anar ahir, discretament, en un debat en família organitzat pel Centre de la Cultura Catalana (CCC). Com a convidats, els escriptors Teresa Colom, David Gàlvez i els Alberts, Villaró i Salvadó. La iniciativa havia de ser un debat sobre la salut de la literatura, amb la intervenció d’actors del sector cultural. La resposta, però, i ja ens hi anem acostumant, va ser reduïda: el poeta Manel Gibert; la gent del CCC; la directora de la Biblioteca Pública del Govern; la directora de Promoció Cultural i Política Lingüística; l’exsecretària del Cercle de les Arts i les Lletres i  una desena d’interessats. Més que un debat va ser una conversa entre amics.

Una de les qüestions que es van posar sobre la taula va ser la de “l’efervescència de la literatura andorrana” –si és que es pot posar etiquetes locals a la literatura–. El que és clar és que hi ha un grupet d’autors que publiquen amb assiduïtat –i qualitat– i escriptors novells que prometen. La taula del debat n’era un exemple: tres autors reconeguts (Colom en poesia i Villaró i Salvadó en narrativa) i un a les beceroles, David Gàlvez, que comença amb bon peu amb Cartes mortes(Males Herbes).

Els autors van contrastar les seves opinions sobre la indústria editorial i van deixar clar que no és el mateix publicar en una empresa monstre que en un segell modest o autoeditar-se. Salvadó, hàbil en les xarxes socials i en la presència digital, aposta per l’autopublicació digital ja que de cada venda l’autor se’n queda un 70%, i també prepara la seva extensa bibliografia per oferir-la print on demand (“impressió a demanda”), en què l’autor fixa quant val el llibre a partir del preu de cost. Per contra, en una editorial convencional, si el llibre es ven a 20 euros l’escriptor només se’n queda un 10%, és a dir, 2 euros. I sense descomptar els impostos. Per tant, viure de la ploma no és fàcil.

La conclusió a què van arribar és que les editorials, tant grans com petites, han de reformular el sistema de treball tradicional ja que la irrupció de  les noves tecnologies ho ha desgavellat tot. “A mi ja m’han piratejat, com a la Lady Gaga”, va confessar Villaró, “però això vol dir que per cada descàrrega et prenen uns cèntims del plat dels teus fills”.

Una altra qüestió que es va debatre va ser la utilitat o no dels premis literaris. Tots van coincidir en els beneficis que s’obtenen en promoció i difusió i si, a més, hi sumes uns quants ingressos, encara millor. “Uns diners per comprar temps per seguir creant”, va comentar Colom, que va lamentar que “la poesia és la germana pobra de la literatura”. Gàlvez va proposar “ajudes a la creació, per a obres no acabades”, que permetin invertir temps a escriure.

Els autors van afirmar que a Andorra tenen “molta visibilitat” però que, això, no necessàriament es tradueix en lectors, va matisar Gàlvez. És evident que les ganes d’escriure i de crear a Andorra hi són, però, ¿“l’efervescència” esmentada és flor d’estiu o una constant que es mantindrà en el temps?

Si hem de fer cas de les prediccions d’Aranda, la literatura sorgida d’Andorra seguirà sorprenent. Hi estarem atents.

Fotoreportatge de Tony Lara el dia del debat obert al CCC

Sobre el 'Debat obert sobre literatura' al CCC (per Andrés Luengo)

¿Per què cal salvar el Fiter i Rossell?

El primer Debat Obert reflexiona sobre el paper dels guardons literaris en el context actual

A. L.
ANDORRA LA VELLA

Colom, Gálvez, Villaró i Salvadó, a la Llacuna en el primer Debat Obert del Centre de la Cultura Catalana Foto: TONY LARA

El format prometia. Ja saben, quatre (diguem-ne) experts arrepapats a l'escenari –Teresa Colom, David Gálvez, Albert Salvadó i Albert Villaró– i incitats a parlar pel moderador, Arnau Colominas. Prometia per inèdit i perquè, que caram, mai ha existit en aquest racó de món nostre res que s'assembli a una reflexió pública (i amb públic) sobre les coses –dèries i neguits– que afecten la cultura. En aquest cas, la literatura, entesa com un tot on hi caben des dels autors als llibreters, passant pels editors, els lectors i els que hi tenen alguna cosa a dir des de les institucions públiques. Prometia, insistim-hi, i no va decebre (del tot) perquè el primer Debat Obert –ahir al vespre a la Llacuna– va oferir ahir un grapat de suculentes reflexions. Sobretot, a compte dels premis literaris: un miler en l'àmbit català –sí, han llegit bé– i mitja dotzena per aquí dalt.

Salvadó va plantejar la qüestió amb una brevetat inusitada: en un guardó importa en primer lloc que l'obra es publiqui; en segon lloc, que tingui al darrere una promoció adequada; en tercer, que el convoqui una institució de cert prestigi, i per últim, la dotació. No necessàriament, per aquest ordre, és clar. I li va tocar el rebre al Fiter i Rossell, el degà dels premis literaris que es convoquen Runer amunt, que el Govern dota generosament –molt generosament– amb 15.000 euros i que, per dir-ho amb suavitat, no acaba d'arrencar. Inés Sánchez en va fer un diagnòstic feridor: resulta que el Fiter i Rossell ha tingut històricament una promoció pèssima. I això que el publicava Columna. Fins al punt que –deia ahir Sánchez– «ens trobàvem amb caixes i caixes de llibres que no es venien mai». Aquesta dinàmica suïcida, que s'arrossega des de fa anys i panys, s'ha intentat canviar abandonant Columna i posant el premi en mans de Pagès.

El resultat és La ciutat de les flors, d'Albert Hernández Xulvi, «que s'ha venut bé a València, potser perquè l'autor és valencià, però no a la resta del territori». El cas, és clar, és que un guardó amb quatre dècades de trajectòria ha tingut temps de sobra per demostrar si era o no necessari. Més enllà de la (pèssima) promoció, i de la (inexistent) distribució, es faci el lector la següent pregunta: ¿quins són els últims cinc guanyadors del Fiter i Rossell? De fet, ¿en sabria dir un de sol, deixant de banda els autors de casa? I ara, aquesta altra: ¿sobreviuria, la literatura catalana –i no diguem ja, l'andorrana–, sense el premi? Perquè arribat en aquest capítol de la pel·lícula la pregunta potser ja no hauria de ser què cal fer perquè el Fiter i Rossell funcioni, sinó si té avui algun sentit que existeixi un premi com aquest, greixat amb diners públics i que –s'ha demostrat– només interessa a qui el guanya.

A més d'oportuna, la pregunta hauria trobat destinatària: la directora de Promoció cultural del ministeri, el pagano de tot plegat, present ahir a la Llacuna. Però no hi va haver ocasió. Potser perquè en el desangelat primer Debat hi va fallar sobretot el públic: una dotzena escassa d'assistents, amb clamorosa deserció de llibreters, editors, autors i, en fi, també lectors. ¿No li interessa a ningú més, conèixer els neguits de quatre dels nostres autors franquícia? És clar que va fallar clamorosament la promoció (!) –no n'hi ha prou a aixecar un esdevenient potencialment interessant i confiar alegrement en el boca-orella i les xarxes socials, i encara menys en aquest país. I que l'organització no esperava tampoc una resposta massiva. Però francament, entre poc i massa.