dijous, 25 de juny del 2015

Entrevista: 'Res no és real' a Xarxa Penedès

L’escriptor David Gálvez publica “Res no és real”

Article de REDACCIÓ del 25 juny 2015

David Gálvez. Fotografia d’Editorial Males Herbes [de fet, foto d'ÀLEX LARA]

VILANOVA I LA GELTRÚ | REDACCIÓ

L’escriptor andorrà David Gálvez Casellas ha publicat recentment “Res no és real” una novel·la publicada per l’editorial Males Herbes a través de la qual l’autor construeix una reflexió entorn del poder del llenguatge, les estructures socials i la memòria en el context d’un paisatge inhòspit on, de mica en mica, tot allò que resulta estrany i llunyà esdevé molt proper.

Tot i que es reivindica andorrà, David Gálvez va néixer a Vilanova i la Geltrú (1970). [Que quedi clar. No em reivindico res. Sóc andorrà perquè. No entenc l'adversitivitat de la frase. És com si el paio m'ho qüestionés...] ]L’any 2014 va publicar la novel·la “Cartes Mortes”, També ha col·laborat en la biografia literària “Cortázar sin barba”, d’Eduardo Montes Bradley, i ha escrit articles en diferents mitjans d’abast local i transoceànic [?]. Xarxa Penedès li ha fet una entrevista per correu electrònic.

- Com va néixer el procés d’escriptura de “Res no és real”? De quina reflexió prèvia sorgeix l’escriptura de la novel·la?

Va ser una escriptura molt àgil. A doll. Completament diferent del procés d’escriptura més encarcarat de l’altra novel·la, “Cartes mortes”, que reescrivia per enèsima vegada i acabava d’ultimar en el moment de fer “Res no és real”. La novel·la sorgeix d’una vivència més que no pas d’una reflexió. Un fragment de somni amb un fons desconegut d’horror és el que dóna peu a la llavor del que anys després generaria “Res no és real”. El regust de por i alguna imatge d’un malson són el primer motor de l’obra.

- “Res no és real” és una novel·la nua de personatges, de paisatges… Austera fins i tot en l’escriptura, quina intenció té aquest exercici que suposem deliberat. Quin ha estat el motiu que t’ha empès a optar per aquesta fórmula de contenció en l’expressió?

Jo crec que hi ha més personatges que a “Cartes mortes”, per exemple. Per més que a “Res no és real” tampoc no necessitava aprofundir massa en els plecs de caràcter, està clar que s’acaba sabent una mica com és el protagonista-narrador i com és la seva dona. De tota manera, el personatge està molt descrit a través de què diu i de com parla. El to, el llenguatge, els silencis, les repeticions,… Tot això, també, és creació de personatge. Però sí, entenc que pels estàndards més habituals es pugui considerar que és una obra nua de molt del que tu dius. Mai no faig una descripció física del personatge principal, per exemple. Perquè em fa l’efecte que no cal. Igual que el paisatge, que no és nu però entenc que vols dir que deixa molt d’espai per a la imaginació del lector. En això estaríem d’acord. És minimalista, més que nu: hi ha camps, maduixeres, cóms, murs, sostres, estrelles, objectes votius, estris, etc.

- L’estil planer, la reiteració del mots fan de la teva obra univers simple que amaga, en el fons, un panorama de complexitat més que aparent on res no és pas tan senzill en una comunitat aïllada. Quin pes tenen les estructures socials avui en dia? Es pot traçar algun tipus de paral·lelisme o metàfora amb les nostres vides quotidianes?

Estic d’acord en això que dius que l’aparent simplicitat amaga un món ple de saxons i de detalls més fondos. Jo no he fet el llibre de la manera que l’he fet per venir més tard i afegir-li un discurs que li sigui aliè. Em fa l’efecte que tot el que volia dir ja hi és, al llibre. Implícit o no. Subratllat o no. Els paral·lelismes i les metàfores hi poden ser o s’hi poden superimposar. No nego que és una obra que permet diferents capes de lectura i diferents angles d’interpretació. Precisament, això era una de les coses que mirava de fer quan la pensava. Per això em semblaria especialment reduccionista imposar una lectura o un angle per damunt d’un altre (o per damunt d’uns quants) privilegiant la perspectiva d’autor. Si busqués això, està clar que hauria triat de fer una obra diferent… Potser més detallada o més pamfletària. No ho sé. Està clar que volia que el lector hi posés la seva molla. I sí, es pot extrapolar. O deixar la trama com una ficció i res més.

- La novel·la gira al voltant de la paraula o la llengua com a eines per perpetuar aspectes tan cabdals com la memòria, la identitat o la tradició. Fins a quin punt en som conscients en l’actualitat de la importància de conservar el valor de la paraula escrita?

L’ànim no era de fer campanya per la perpetuació de la paraula escrita. Però sí que es fa èmfasi tant en el fons com en la manera d’explicar la història en com transmetem coneixement, sentiment, dubtes, fets històrics, costums, records, etc. mitjançant el que diem, el que callem, el com diem… No sabria dir-te si en som massa o poc, de conscients de tot això. El narrador, un cop s’erigeix com a tal (tot i que sigui de manera força dubitativa) sí que té com a missió reflexionar sobre tot això. El narrador no deixa de ser una imatge emmirallada de l’escriptor i, per extensió, de com hauria de ser la resta de la població: un individu amb capacitat d’anàlisi, d’expressió, de transformació, de crítica.

La paradoxa és que l’excés de control, rigor i normativa acaba generant un efecte, per oposició, de qüestionament i qui sap si de més que qüestionament"

- Al teu text hi ha referències recurrents a l’obediència a una Llei que és dual: de vegades és administrativa i en altres casos natural o, fins i tot, religioses. Fins a quin punt la Llei no fa Quartcamp Campverd una persona més resignada o alienada?

S’ha de distingir entre les diferents tipologies. Hi ha una Llei que és purament administrativa oficial. Després hi ha tota una realitat que s’escola per damunt o per sota d’aquesta Llei: rumors, tradicions, costums, … El mateix passa amb el culte: se suposa que n’hi ha un que ve donat administrativament (a “els que ens vigilen”) però que no sembla ser tant un culte religiós com a una suposada autoritat; d’altra banda se’n genera un de més espontani, mig prohibit, més natural que té a veure amb els avantpassats. En fi, que com en l’ús dels records/memòria oficial, que com en el que dicta la Llei, etc. sembla que aquesta societat està escindida en el que toca i en allò que realment se sent. Una part d’això clarament aliena i hauria de fer la comunitat resignada. La paradoxa és que l’excés de control, rigor i normativa acaba generant un efecte, per oposició, de qüestionament i qui sap si de més que qüestionament.

- Guarda algun tipus de relació amb l’argument de la novel·la, narrada en un espai indeterminat de reduïdes dimensions, amb el fet que visquis en un país petit com Andorra?

No, en absolut. No la vaig escriure ni a Andorra ni pensant en Andorra. Penso que si hi ha metàfora o paral·lelisme del tipus que sigui (com crec que suggeries més amunt) és en termes de civilització: la nostra, l’occidental.

- Tot i viure al Principat d’Andorra, vas néixer a Vilanova i la Geltrú. Quina relació guardes amb la capital del Garraf?

Hi vaig néixer i de petit hi vaig viure molt pocs anys. Hi tinc una relació afectiva potent perquè hi tinc família amb la qual sempre he mantingut contacte. I també perquè durant molts dels meus anys universitaris vaig triar de venir a viure a Vilanova. És a dir que vaig tenir temps de fer-hi amistats que en molts casos encara mantinc. Tinc una relació molt positiva amb la meva ciutat natal i hi vinc de tant en tant amb la meva família a desconnectar del dia a dia d’Andorra.

diumenge, 14 de juny del 2015

Sobre 'Punts de fuga' (a 'El Periòdico' per Ricard Ruiz Garzón)

RICARD RUIZ GARZÓN

Periodista i escriptor

Viatges en el temps

DIMECRES, 4 DE MARÇ DEL 2015

Sorprèn una mica que els viatges en el temps s'hagin apoderat de l'actualitat. D'entrada, ho han fet amb el hype de la setmana, la sèrie de TVE El ministerio del Tiempo, que efectivamesnt compta amb un excel·lent guió en què s'entreveuen nombroses referències literàries, començant per Arturo Pérez-Reverte o Lope de Vega a manera de gag i acabant per Un ianqui a la cort del rei Artús, de Mark Twain,La fi de l'eternitat, d'Isaac Asimov, i el referent confés i obligat que tots els fans han de córrer a llegir: Las puertas de Anubis, de Tim Powers (Gigamesh). Seguiran sent notícia, a més, amb la publicació la setmana que ve de Punts de fuga (Les Males Herbes), un esperat volum de viatges en el temps -de l'humorístic al metafòric, del fantàstic al sentimental- que compta amb 26 dels autors més renovadors de l'actual narrativa en català: Víctor Nubla, Mar Bosch, Martí Sales, Max Besora, Yannick Garcia, Carles Terés, Jordi Nopca, Adrià Pujol, Carla Benet... (llàstima que en total només hi hagi dues dones, aquí, als editors, la màquina del temps se'ls ha quedat ancorada en el passat).

Simbòlics i postmoderns, de més a més, els viatges temporals protagonitzen també l'últim premi Tusquets, La máquina del porvenir: una ambiciosa i de vegades excessiva novel·la de Juan Trejo al voltant d'un artefacte que entreveu el futur, en aquest cas més a prop del Dr. Manhattan de Watchmen que del cèlebre enginy de H. G. Wells. I parlant de l'indefugible autor de La màquina del temps, per cert, Félix J. Palma va iniciar el 2008 la seva trilogia victoriana al voltant d'ell i l'acaba de tancar amb El mapa del caos(Plaza & Janés). ¿Es pot interpretar aquesta allau com una casualitat? N'hi ha prou de llegir Wells, Robert Heinlein, Richard Matheson, Joe Handelman, Philip K. Dick, Poul Anderson o, ja que serà 8 de març, l'Audrey Niffenegger de La mujer del viajero en el tiempo, per entendre-ho: cada vegada que la nostra època no ens agrada, somiem que ens traslladem a un altre temps. I com prou bé sabia Wells, els morlocks de torn, mentrestant, esperen fregant-se les mans.

Menció a 'Punts de fuga' (per Sebastià Bennasar a 'Bearn')

El Renaixement de les antologies?

BY SEBASTIABENNASAR on 13/04/2015 • ( 0 )

En els darrers temps m’han demanat per participar en tres antologies de caire ben diferent si no fos que les uneix una característica comuna: totes tres arriben per Sant Jordi i totes tres les publiquen editorials petites. Es tracta de Punts de fuga, que aplega un conjunt de relats de 23 escriptors amb el tema del viatge en el temps com a nexe d’unió i que edita Males Herbes; Els crims nostrats, de la novella Edicions Xandrí, que aplega un total de 12 relats de gènere negre; i de I si passa, què ens passa? de l’editorial Arrela, on 33 autors reflexionem sobre les Illes davant de la possible independència de Catalunya. És a dir, dos llibres de ficció marcadament de gènere i un assaig sobre la independència fet –volgudament- des de la perifèria del debat polític.

Tenc per costum dir que sí a la meva participació en antologies, llibres col·lectius i totes les provatures similars que conec i fins i tot m’he deixat seduir dues vegades per l’Àlex Martín per esbrinar qui s’amagava al darrere del món del crim en català (els dos volums de Crims.cat, editats per Alrevés) i fins i tot em vaig embrancar a intentar descobrir qui eren els escriptors joves del país amb Els caus secrets(Editorial Moll). Però ja us dic que és molt més divertit participar en una antologia que no ser-ne el responsable. I tinc amics que en els darrers temps han fet d’antòlegs tant en castellà com en català –amb un esment especial per a l’Anna Maria Villalonga, de les seves assassinetes aplegades a Elles també maten ja n’han brostat tres novel·les.

Davant de la coincidència dels tres llibres esmentats, és inevitable haver de pensar en l’antologia com a gènere i en les seves possibilitats i intentar traçar algunes línies i possibilitats. D’una banda és inevitable la pregunta, per a què serveix una antologia? I de les múltiples respostes podríem escollir-ne tres: a) per mostrar el millor d’una producció concreta en un temps concret, tant de forma individual com col·lectiva; b) per donar a conèixer i vindicar un determinat gènere literari amb obra inèdita fins al moment; c) per fixar cronològicament un grup d’escriptors o una tendència determinada o el gust de l’editor de l’antologia.

Així, en la primera categoria teníem aquelles antologies clàssiques sobre el conte en català en determinats períodes històrics o les antologies poètiques per mostrar-nos peces seleccionades de grans poetes nacionals; en el segon grup podríem incloure els experiments amb el gènere del col·lectiu Ofèlia Dracs, per exemple; mentre que en el tercer hi hauria antologies de relats com per exemple les que han fet Manel Ollè o Lolita Bosch en els darrers temps (cenyint-nos al català, en castellà destacaria molt especialment la selecció del gènere crònica que va proposar Jorge Carrión a Mejor que ficción).

I aleshores, quin paper poden ocupar aquestes tres antologies que apareixen ara, fetes per editorials petites, en uns moments en què se’ns diu constantment que els contes no venen i que els llibres d’assaig col·lectius encara menys? Doncs crec que precisament hi ha un fet que uneix aquestes tres obres col·lectives: l’entusiasme dels seus editors i la capacitat de seducció envers els autors. Intentaré explicar-ho: Males Herbes edita els seus Punts de fuga després d’haver anat consolidant una editorial que ha combinat la descoberta de joies del passat amb algunes traduccions internacionals i sobretot una aposta per veus molt concretes del país; Xandrí treu Els crims nostrats apostant per escriptors d’aquí, per un llibre de quilòmetre zero i per un gènere que, diuen els qui en saben, està de moda. Arrela treu el seu volum partint de la premissa que és un llibre imprescindible i que ningú no reflexionarà sobre el futur de les Illes amb la independència de Catalunya si no és des de les pròpies illes. Tots tres llibres aspiren a ocupar el seu nínxol de mercat perquè tots tres són necessaris. Ep, i amb els tres t’emportes 68 autors a casa per anar descobrint i redescobrint. Això sí, algun repetit.

SEBASTIÀ BENNASAR

Sobre 'Punts de fuga' (a 'Gent normal' per Ramon Mas)

US REGALEM UN TAST DIGITAL DEL LLIBRE “PUNTS DE FUGA”

Cada Sant Jordi, i des de 2012, us preparem amb cura una especial selecció de contes i aquest any no podria ser menys! L'Editorial Males Herbes s’ha encarregat de fer la feina per nosaltres i edita el recull Punt de Fuga, on apareixen les històries que us explicaria l’avi a la vora del foc, sempre i quan el vostre avi fos un entès en ciència ficció, i un expert en els viatges en el temps (i ens consta que tots els avis d’això en saben un bon tros!) Aquí podeu descarregar 40 pàgines de l'original, que trobareu la Diada de Sant Jordi a la seva parada de Passeig de Gràcia nº 17. Ara, només falta la rosa!

Punts de fuga va néixer com un joc. La nostra idea era proposar un repte a una sèrie d’escriptors i veure com s’hi enfrontaven, si s’hi adaptaven o si se l’emportaven al seu propi terreny. L’única premissa era que escrivissin un relat en el que aparegués algun tipus de salt en el temps, de qualsevol mena. Volíem que ens sorprenguessin i ho van fer.

Tot i que la premissa de les narracions era de ciència ficció, vam obrir les comportes de bat a bat per convidar-hi un gran varietat d’escriptors que consideràvem afins a la nostra manera d’entendre la literatura. Ens era igual si provenien del món de la poesia, el teatre, la novel·la policíaca, el realisme, l’experimentació o l’especulació científica.

En algun moment s’ha dit que Punts de fuga és una mostra generacional, i en part potser sigui així, però us assegurem que aquesta no ha estat en cap moment la nostra intenció. Si bé és cert que la majoria de participants tenen menys de 45 anys, el nexe d’unió entre ells, més que una franja d’edat, és la voluntat de trencar amb els convencionalismes predominants, ja siguin lingüístics o temàtics, i de desviar-se d’un cert tipus de costumisme innocent que des de fa dècades predomina en la literatura catalana.

Ja tenim el taulell a punt i les fitxes col·locades, que comenci la partida:
Els quatre relats (que en veritat en són onze) que els amics de Gent Normal tenen la gentilesa de regalar-vos són una mostra clara de la pluralitat d’enfocaments que trobareu a Punts de fuga.

El primer és un viatge al propi passat en clau íntima, intens i emotiu, signat per la Carla Benet i titulat La pluja. El segueix La crida més enllà del temps, d’Enic Herce, un conte per amants del gènere més clàssic, ple de referències Lovecraftianes i paradoxes temporals. El tercer és un conjunt de vuit microrelats, divertits i poètics, d’en Martí Sales, aplegats sota un títol impronunciable. I el quart i darrer és un conte estrany i imaginatiu, com tots els del mestre Ruy d’Aleixo, que especula sobre el futur de l’evolució humana i porta com a títol Zoo Palau.

Però no oblideu que això és només un petit tast, Punts de fuga conté tants universos i veus diferents com autors hi participen, i és per això que val la pena perdre-s’hi durant tota una eternitat, o dues.

Els editors

Descàrrega de Punts de fuga

Fotografia de portada: Les Males Herbes
Text: Ramon Mas
Correcció: Raquel Molina

Sobre 'Punts de fuga' (al 'Time Out Barcelona')

Punts de fuga
Diversos autors
Males Herbes
398 pàg. 16 €

Atrevit és convidar 26 escriptors catalans a escriure un relat sobre els viatges en el temps. El resultat podria haver estat un pastitx informe amb disfressa d’antologia. Però no. Punts de fuga ofereix al lector el que el seu nom promet: un recull de mirades amb lectura de conjunt. 'Punts de fuga', punts de vista, universos personals –sovint amb conjuncions– enjogassats amb el concepte clau des de nivells variats. El temps com a experiment lingüístic d’una jam session coŀlectiva que trabuca la idea de la ciència-ficció com a baixa cultura. No tots els contes tenen el mateix calibre. N’hi ha de potentíssims i n’hi ha que els manca un bull: la irregularitat no deixa de ser un espill del món.

És la falsa creença sobre la implacabilitat temporal, els errors de percepció, la suspensió irreal i alentida del temps, les vides subsidiàries que renuncien a la principal, el vertigen d’abocar-se a un abisme inesperat, el temps trampa, la persecució dels instants per escapar, la vida sense principi ni fi, la inversió de les regles del joc, la frontissa franquejable del Big Bang, el desequilibri de l’univers, la por com a cronòmetre infaŀlible, el remolí que se’ns empassa, la fam d’aventura quàntica, la perfecció de la fatalitat, la memòria com a droga, els rellotges com a magatzem de temps i com a finestra a un altre món, l’obediència a la indiferència: el grumoll de Cola Cao és un forat negre.

Dels 26, només nou estan escrits en primera persona. La resta opten pel narrador omniscient (en la majoria dels casos dotat d’un humor hilarant) que endossa màximes inquietants: “El nostre univers és una simulació d’ordinador d’uns cíborgs alienígenes” (Emili Olcina), “La Bíblia és el millor llibre de ciència-ficció que s’ha escrit mai” (Joan Jordi Miralles), “Qui no tingui parella pot canviar el gat, el gos o la iaia, donat el cas” (Maiol de Gràcia), “Cal tornar a conèixer els cantons de les coses” (Yannick Garcia), “Quan s’és a punt de morir, el temps es deixa estirar com un xiclet i es projecta alhora cap enrere i cap endavant” (Jordi Nopca). La temporalitat no lineal de Parmènides fa d’aquest llibre un distingit vol avantguardista. Tenim escriptors plens de talent.

Sobre 'Punts de fuga' a TV3

'Punts de fuga' a TV3

Sobre 'Punts de fuga' (a 'Dreams of Elvex)

Ja fa temps que comento en aquest blog que m'agrada molt el que està fent l'editorial Males herbes. Quan vaig llegir que preparaven una col·lecció de relats sobre viatges en el temps em vaig excitar i tot, i la vaig comprar gairebé immediatament un cop va sortir. M'esperava relats basats en el viatge en el temps des del punt de vista de la ciència ficció: intentar fer modificacions en la Història, paradoxes, descripció de teories, màquines i estris per poder desplaçar-se en el temps, visites a futurs utòpics o distòpics, trobades amb avantpassats o descendents... llàstima que de viatges en el temps d'aquest estil n'hi ha ben pocs en l'antologia.

No estic pas dient que em senti enganyat, seria injust. Això és el que jo esperava, no el que realment ofereix l'editorial. A la contraportada està explicat clarament que els relats són visions personals dels escriptors del què és el viatge en el temps, i que hi hauria viatges literals i metafòrics. Aquí rau el principal defecte que he trobat en el llibre: algunes interpretacions són massa personals. Alguns autors han optat per viatges introspectius, costumistes, onírics, literaris o fins i tot lisèrgics enfront dels viatges en el temps stricto sensu. Deixar una màniga tan ampla als 26 autors ha acabat provocant que el resultat final sigui molt irregular, que hi hagi poca coherència i molts alts i baixos. No deixa de ser habitual en qualsevol antologia, fins i tot en les escrites per un mateix autor, però en aquest cas és molt evident. Potser era el propòsit editorial des d'un bon començament, oferir un calaix de sastre ben divers on poder triar i remenar tot presentant a diversos autors, però a mi no m'ha acabat de convèncer com a conjunt.

Podria dividir els relats en dos conjunts, els de gènere i els que no ho són, però m'estimo més dividir-los en els que m'han agradat i els que no, perquè existeixen totes les interseccions possibles entre aquestes quatre possibilitats ( no us penseu que pel fet de ser de gènere el relat ja m'ha agradat i que no ho ha fet per no ser-ho, soc cap-quadrat, però no tant). Intentar comentar els 26 relats en una entrada crec que seria excessiu i ja ho farem col·lectivament a Fantàstik, així que donaré la meva visió personal de l'antologia i parlaré d'aquells relats que m'han agradat més i que han aconseguit sorprendre'm i emocionar-me en algun moment. Em sap greu dir que són menys dels que m'hagués agradat.
En La crida més enllà del temps Enric Herce fa un homenatge a Lovecraft, en un relat basat en les modificacions subtils que es podrien fer en les línies temporals per aconseguir canvis tot evitant les paradoxes. La prosa de l'autor m'agrada molt, i la trama és original i amb molts detalls històrics i científics interessants.

Crec que caldria tancar directament a la presó a Joan Jordi Miralles per exaltació de la pederàstia i... no, es broma... els que hageu llegit El paradís perdut l'haureu entès. És un relat que fa una clara crítica a algunes tendències editorials, amb una presència molt important de l'humor (tot i tocar per sobre un tema molt desagradable), i presentat en un estil molt original, basant la narració en els diàlegs. Tot un descobriment.

Albert Pijuan ens presenta a Zulufita o Els millors anys de la nostra espècie un futur bastant depriment en el qual una droga permet realitzar viatges temporals tot ficant-se en la pell de diferents personatges històrics. Costa entrar en el relat, tot és molt confús, la trama i la manera d'explicar-la, i, amb perdó, sembla una gran palla mental al principi. Crec que està fet amb tota la intenció i, amb molta traça, recondueix la situació fins acabar creant un relat excel·lent. Recomano una segona lectura, la crec necessària per acabar de gaudir del relat.

Carla Benet, una de les dues úniques autores, en el seu tendre i breu relat La pluja ens parla de les conseqüències físiques de la fixació de certs records en la nostra memòria. Molt original, llàstima que no hagi aprofundit més en la història.

Un dels relats que més m'ha agradat és Un bosc de pollancres, de Yannick García, en el que una dona amb una petita crisi existencial decideix emprendre un viatge en el temps amb molta paciència i preparació. L'estil m'ha agradat molt, el.laborat però planer, i la resolució l'he trobat molt sorprenent i rebuscada.

Destaco també l'ambientació de Jet Lag, de Joan Todó. En poques pàgines ens presenta un departament policial del futur encarregat de recuperar obres d'art robades gràcies als viatges en el temps. El plantejament en si no és molt original, però la capacitat d'ambientació, la resolució i els detalls m'han agradat molt (el síndrome MacFly....se m'escapava el riure).

Per acabar mencionaré La magdalena del senyor Sistachs, de Pere Grament. Un relat amb una
presència important de l'humor , i que situa el viatge en el temps en un context que mai m'hagués esperat: les eleccions de l'equip directiu en un institut de secundària. El trio per afinitat laboral i perquè l'he trobat força divertit.

Tot i que el conjunt no m'ha deixat satisfet, i a risc de semblar incongruent, us recomanaria igualment el llibre per diversos motius: primer perquè crec que hi ha suficients bons relats per aguantar el projecte (tot i que hagués fet falta una revisió més exhaustiva dels relats publicats, alguns fan baixar molt la mitjana general. Potser 26 són massa). Segon perquè continuo valorant la valentia de la proposta editorial de Males herbes (tot i que en aquest cas crec que no l'han encertat del tot), així com la seva política de preus. Tercer perquè m'ha servit per conèixer autors en llengua catalana que desconeixia i dels quals investigaré la bibliografia i estaré al cas de les novetats que publiquin. I finalment, perquè reconec que potser jo tinc una visió esbiaixada del que hauria de ser una antologia com aquesta, uns gustos i preferències molt marcats (tot i que oberts), i segurament des d'altres bagatges i experiències lectores hi haurà molta més diversitat d'opinions. Estaré pendent per saber si la meva és minoritària.

Sobre 'Punts de fuga' (per Raül Maigí a 'Eix Diari')

MÓN EDITORIAL

Males Herbes, nous punts de vista

Nodrida representació d'escriptors vilanovins en el recull de ciència ficció Punts de Fuga de l'editorial Males Herbes, divendres al Bar Italia de Vilanova

'Males Herbes ha demostrat que els projectes editorials encara tenen esperança i que es pot publicar ciència-ficció en català de qualitat'

RAÜL MAIGÍ/ LES RADES GRISES 20-04-2015 10:09

Arxivat a:

Raül Maigí. D'esquerra a dreta, Carla Benet, Antoni Munné-Jordà, l'editor Ricard Planas, David Gálvez i Albert Pijuan, al Bar Italia de Vilanova

Males Herbes ja ha demostrat en poc temps unes quantes coses: que els projectes editorials encara tenen esperança; que hi ha autors joves i encara desconeguts que mereixen altaveus literaris; que hi ha altres escriptors i altres literatures a banda dels carrils ja coneguts; que es poden fer bons llibres encara que siguin verds i petits; i que es pot publicar ciència-ficció en català de qualitat. Segurament en demostraran moltes més. Jo els desitjo molta sort.

Ricard Planas, un dels editors de Males Herbes, va aplegar divendres passat alguns dels autors de Punts de Fuga en la presentació del llibre a Vilanova i la Geltrú. Val a dir que la quota vilanovina és nodrida i prometedora, encapçalada per un mestre del gènere, Antoni Munné-Jordà. I Planas, com a bon editor que vol tenir cura de les seves criatures, va voler deixar clar des del minut u que Punts de Fuga no és cap antologia, i molt menys una “antologia generacional”, com sembla que algú l’ha batejat. Es tracta, diu ell d’una “jam session, un joc” en què els editors van convidar una colla d’autors del seu entorn conegut a escriure lliurement deu fulls sobre salts en el temps.

El resultat és aquest volum altament recomanable, amb 26 propostes de diferents nivells, 26 històries que el lector pot fer seves en l’ordre que li plagui. A mi m’ho van posar fàcil posant Munné-Jordà el primer, que a sobre parla d’indrets coneguts de la geografia que ens és comuna. Hi ha sorpreses en aquest volum, com a mínim parlo d’autors que fins ara desconeixia, ben acompanyats d’altres plomes que ja han deixat petjada en el gènere de la ciència ficció, com Víctor Nubla, Salvador Masip o Emili Olcina, per exemple. M’ha agradat trobar-m’hi l’amic Jordi Nopca, en un relat força violent, i m’ha agradat també la delicadesa inquietant del conte de la jove debutant Carla Benet. N’hi ha per a tots els gustos, i tots ells ofereixen viatges extraordinaris sobre desordres temporals. Alguns relats poden desentonar per més fluixos, però la iniciativa ja mereix, a priori, un aplaudiment.

Sobre la qüestió generacional, Ricard Planas admet que la majoria dels autors d’aquest recull són joves, i lamenta que “fins ara a Catalunya hi ha hagut una gran delimitació entre baixa i alta cultura, i la ciència ficció era baixa cultura. Nosaltres com a editors volem trencar aquesta barrera, com si Catalunya fos un país normal”. Si ens fixem en la llista d’escriptors del llibre, constatem que només hi ha dues dones contra 24 homes. Sense ànims de polèmica, aquest cronista va fer l’observació en veu alta, cosa que va generar un interessant debat sobre la presència de les dones escriptores en la literatura fantàstica catalana. “Dels 60 o 80 originals a l’any que rebem només 5 són de dones i, d’aquests, poques vegades van en la nostra línia”, diu Planas. De fet, els mateixos editors van fer una crida pública en aquest article a Núvol. És cert que es troben a faltar signatures de veteranes com Montserrat Galícia o Carme Torras, per citar-ne algunes. Tot i així, per als editors de Males Herbes “és simptomàtic que no les coneixíem perquè tenen molt poca visibilitat” i animen les dones escriptores a enviar-los originals per seguir ampliant el seu catàleg. “Volem trencar inèrcies en el panorama cultural i aquesta en vol ser una”.

Amb 21 volums publicats, la col·lecció Distorsions de Males Herbes va camí d’esdevenir un clàssic en el dispers panorama editorial posterior a la crisi. No els perdeu de vista. Val a dir que a les parades de Sant Jordi seran fàcils de trobar.

Raül Maigí és autor del bloc literari Les Rades Grises

Sobre 'Punts de fuga' (a l'ARA)

Literatura

'Punts de fuga', 26 viatges en el temps

Vint-i-sis escriptors actuals ofereixen les seves visions dels viatges en el temps en un recull de contes editat per Males Herbes

ARA Barcelona | Actualitzada el 16/03/2015 13:34

'Punts de Fuga', editorial Males Herbes (2015)

El llibre funciona com un calidoscopi de contes on es combinen les especulacions científiques amb les intrigues històriques, els retrats costumistes i els experiments formals, observats des d'òptiques tant diverses com la humorística, la filosòfica o la sentimental. A través d'aquestes històries, cada autor ofereix una visió particular i estretament vinculada a una manera concreta d'entendre la literatura.

L'objectiu del recull no és “aglomerar noms d'autors sinó construir un llibre sòlid que aguanti a una lectura de conjunt”, assegura l'editorial del llibre, Males Herbes, és “una obra coral que enfoca el tema dels viatges en el temps des de totes les òptiques imaginables”.

'Punts de fuga' ja es troba a les llibreries amb un preu de 16 euros i compta amb la col·laboració d'autors com Salvador Macip, Maiol de Gràcia, Carla Benet i Jordi Nopca.

Sobre 'Punts de fuga', II (a 'Fantàstik')

Des de divendres passat, a Fantàstik estem publicant les ressenyes fragmentades de l’antologia Punts de Fuga, la proposta amb què l’editorial Males Herbes va agrupar els relats de vint-i-sis autors, de nova fornada o amb una carrera més dilatada, que si quelcom compartien era una visió poc convencional —o poc habitual, si més no, a la literatura catalana— de la literatura. L’única condició dels relats, que tinguessin a veure de forma més o menys literal amb els viatges en el temps (i que s’ajustessin a una extensió determinada), servia doncs de punt de partida per a què cadascú es fes seva la premissa i es dirigís cap al seu punt de fuga particular, donant lloc a un volum en el qual l’heterodòxia i la diversitat es converteixen tant en virtut com en principal punt feble.

La manera de ressenyar que proposem també és igual de poc convencional i és possible, en barrejar les preferències de lectors diversos, que la visió general que donem del llibre, al llarg d’aquests dos dies de compartir les nostres opinions, reflecteixin, per a bé i per a mal, com el llibre mateix, aquesta heterodòxia. A mi m’ha tocat llegir relats tan diversos com el “Canvis” de Maiol de Gràcia, “Un bosc de pollancres” de Yannick Garcia, “La magdalena del senyor Sistachs” de Pere Grament o “Zulufita o Els millors anys de la nostra espècie” d’Albert Pijuan; són un bon indicador, em sembla, de la irregularitat que presenta el llibre en el seu conjunt.

Amb “Canvis”, Maiol de Gràcia fa una mena de sàtira portant a l’extrem la idea dels (emprenyadors, ehem) canvis d’hora que dos vegades l’any ens resten o regalen hores de son i alguna que altra cefalea, i construeix un relat breu en què els canvis van cada vegada més enllà fins a entrar en un terreny proper al surrealisme. No acaba de funcionar, potser per un excés de serietat que no li escau a la falta de versemblança de la història. Més que dolent, em sembla fluix.

El relat de Yannick Garcia és un conte excel·lent es miri com es miri, que sap jugar amb les convencions de la ciència ficció però que se n’allunya ràpidament, portant el text a un terreny molt personal amb un relat psicològic eminentment realista, torbador i molt potent. És el meu relat preferit de l’antologia i un magnífic exemple de com apropiar-se de la premissa i portar-la a un terreny allunyat del gènere fantàstic —però que se’l mira, per a dir-ho d’alguna manera, en aquest cas— on l’autor se sent còmode. No sempre passa, això, en el llibre.

Dels que m’ha tocat valorar, el relat que menys m’ha agradat és “La magdalena del senyor Sistachs”, de Pere Grament, i crec que és per una qüestió d’estil. És un relat entre gamberro i barroer, amb un sentit de l’humor àcid que probablement és la seva major virtut, però que costa prendre’s seriosament. Curiosament, passat el temps, m’és més fàcil recordar els aspectes positius: les referències a autors clàssics de la ciència ficció, una concepció pulp del gènere, la voluntat evident de passar-ho bé escrivint el relat… Però crec que li faltava una volta més per a què el conjunt acabés de funcionar.

“Zulufita o…” d’Albert Pijuan és un relat arriscat que demana un esforç considerable per part del lector, però que premia aquest esforç amb una ciència ficció d’alta volada plena de sentit de l’humor, narrada amb una prosa poc convencional per lisèrgica (post-moderna, potser?) que s’ajusta perfectament al to i al contingut de la història. Em costa de creure que pugui agradar a un gran públic, però a mi em sembla un dels relats més interessants del volum, ja sigui en clau literària o en clau de ciència ficció, i si mai, en els propers anys, es fa una antologia de “la millor ciència ficció catalana moderna” aquest n’hauria de formar part.

Miquel Codony

Potser he estat més afortunat que altres companys de Fantàstik, amb els relats que m’ha tocat ressenyar, els quatre primers de l’antologia Punts de Fuga. Si bé considero que no són ni de bon tros grans relats, sí que tenen tots quatre algun element que els redimeix i els eleva per sobre de la mediocritat.

“Segones oportunitats”, amb què comencem Punts de Fuga, d’Antoni Munné-Jordà, és un relat que podria entrar en l’etiqueta de realisme màgic, més que no pas en el de ciència ficció. L’autor ens fa un repàs per dos contes (l’un de Bulítxev i l’altre de Bradbury) en què se’ns presenta el concepte de viatjar en el temps als moments finals d’escriptors que només pòstumament han assolit fama i donar-los un últim consol reconeixent els seus mèrits des del futur. Un cop fet això, se’ns presenta una història paral·lela sobre un vell que diu que pot viatjar en el temps a qui ningú fa cas. Commovedora i molt metaliterària, “Segones oportunitats” és un inici prometedor per a l’antologia, tot i que és una aposta potser massa gastada i el final no m’ha acabat de fer el pes.

La proposta enrevessada de Joan Todó amb “Jet Lag” és una combinació interessant de ciència ficció i novel·la negra. Resulta especialment interessant la veu narrativa (clàssica del gènere negre) de Hume, el protagonista, un investigador de robatoris temporals que acaba de capturar un lladre d’obres del passat molt evasiu anomenat Solaris. Al mateix temps, es discuteix una teoria sobre viatges en el temps que no revelaré per conservar el misteri. El resultat és una història ben aconseguida, amb un bon gir final, però que hauria pogut donar més de sí. És l’únic dels quatre que ressenyo que explora una mica en profunditat el tema dels viatges en el temps.

“Succedanis d’eternitat” és una visió molt poètica sobre els viatges en el temps que David Gàlvez narra d’una manera sublim. Sense aturar-se gaire en el com, ens porta directament al què, a les experiències viscudes en cada passat com un espectador que passa pàgines de biografies aleatòries. Com a conte evocador és genial, però a nivell de trama amb prou feines passa res. El fil conductor de les petites històries trobo que és massa tènue.

Quan vaig llegir per primera vegada “La bondat de Sant Cristòfor” de Mar Bosch Oliveras, va donar la casualitat que estava llegint New Mynd, que té una ambientació similar (una llar d’ancians), i hi vaig connectar aviat. És una història tendra, emmarcada dins d’una mena de realisme màgic, amb cert toc d’humor, molt lleugera i amena. Potser es fa una mica massa curta, però està molt ben trabada. Per mi, el millor conte dels quatre.

Els quatre relats que m’han tocat són aproximacions molt diferents als viatges en el temps, però fins a cert punt són una bona mostra del joc que pot donar el tema. A l’antologia en general hi trobo a faltar aquell conte genial que t’obsessiona durant dies o aquell concepte tan novedós que et fa reflexionar una bona estona. Trobo que hi ha poc risc i una sensació general de dejà vú en la gran majoria dels relats de Punts de Fuga.

Marc Miarnau

“L’eco dels trons”, d’Adrià Pujol: Francament no li trobo sentit. L’autor agafa un relat d’un dels escriptors més literaris de la ciència ficció i n’escriu una mena de continuació, també com a homenatge, suposo. No sé si coneixeu el relat “El so d’un tro”, de Ray Bradbury. És un clàssic de viatges en el temps i que mostra els efectes d’alterar la continuïtat temporal. “L’eco dels trons” es basa en un diàleg entre el Travis, el guia del safari temporal del conte de Bradbury i dos personatges no humans del mateix, la papallona que causa l’efecte caòtic en el transcurs del temps i el dinosaure que és la presa/víctima de la cacera. La conversa (al relat original són animals i prou) es justifica mitjançant una transferència mental, però immediatament l’autor dóna a entendre que ho fa amb un to de faula (literalment l’expressió que empra és Enraoneu de fàbula). En la meva opinió el relat no té gaire versemblança, ni com a continuació ni com a homenatge, més enllà de la intenció d’ajustar-se a la demanda d’aquesta antologia.

El segon tampoc duu enlloc. Que potser ho ha de fer, d’arribar algun lloc? No, per descomptat, però és que tampoc em lliga amb el que es proposa aquesta antologia. “Bolero”, de Sebastià Jovani ens explica de manera molt recargolada el rotllo d’escriptor atrapat en el seu propi rol, de les seves fòbies i les coses que ha d’arribar a fer per guanyar-se les garrofes. Podríem dir que és un relat agorafòbic. El recurs de l’argument autojustificatiu no és el meu preferit, però evidentment pertany a la llibertat creativa de l’autor i cal respectar-ho. Pel que fa al relat en si es llegeix bé i té la seva gràcia amb tant d’autoputeig que porta el protagonista a sobre, i el final compleix i tot guanya un sentit. Això sí, crec que aquí hi està ficat amb calçador.

El relat de Carla Benet, “La pluja” no encaixa en la tradició de la ciència ficció ni tampoc amb el fantàstic a què estem acostumats. Ni falta que fa. La proposta de viatge en el temps que ens fa l’escriptora té a veure amb els records íntims de la protagonista, de com el temps ens canvia i ens transforma en persones diferents. El relat és breu, emotiu i intimista. A mi m’ha agradat.

El relat “Sota les hores”, de Ramon Mas comença quan el protagonista és seduït per una col·leccionista de rellotges espatllats. La intriga funciona bé i t’atrapa fins la resolució, que és satisfactòria. L’autor és un dels editors de Males herbes.

NOTES A L’ANTOLOGIA

Està clar que viatjar en el temps es pot interpretar de moltes maneres. De fet, mentre llegeixes aquestes línies ja ho estàs fent, de viatjar en el temps. Així que en funció de la decisió creativa de cada autor pot resultar una antologia molt diversa, i que no necessàriament estigui dins els límits del que es considera gènere fantàstic, com comenten els mateixos editors a la contraportada del llibre.

Sobre el recull en si, el trobo interessant pels aficionats al fantàstic, precisament perquè molts d’aquests escriptors no són habituals del gènere, sinó que pertanyen al que en diuen literatura mainstream (estic simplificant, ho dic amb totes les reserves que comporta aquest terme) i li donen un to diferent al que nosaltres estem acostumats. Alguns sí que opten per la ciència ficció (per exemple “Segones oportunitats”, d’Antoni Munné-Jordà), d’altres ho fan des de l’intimisme (“La pluja”, de Carla Benet), d’altres per un aspecte més figurat o metafòric (“Canvis”, de Maiol de Gràcia; “El gran viatge”, de Josep M. Argemí). Sobre aquests darrers i uns quants més cal destacar que connecten amb la tradició catalana, que sovint es basa en l’al·legoria, o bé en l’absurd o la sàtira. I també n’hi ha d’altres que se’n foten directament del tema, i dels lectors, em sembla a mi (“J’espère que vous ferez bon voyage!” del Max Besora).

Només com a apunt, jo penso que si aquesta antologia s’hagués fet dins la tradició de la ciència ficció (enfocament des d’una perspectiva científica, coneixement sobre el que s’ha dit en obres clau anteriors, etc.) el resultat hauria estat diferent, però insisteixo que és benvingut aquest aspecte fresc que li donen els autors.

Sobre aquest aspecte anterior, el llibre ens mostra el que passa quan demanes a escriptors mainstream (…) que participin en una antologia de tema fantàstic: no ho veuen com nosaltres, els aficionats que coneixem el gèneredes de dins. Amb altres paraules, aquí es mostra el divorci que hi ha entre el fantàstic i el que es considera com a literatura general. I això és un fet, no és ni bo ni dolent. En aquest sentit, per descomptat que cal respectar la preferència de l’escriptor, i també la dels editors. I per a nosaltres, lectors habituals del fantàstic, tampoc hi ha res de dolent pel fet de sortir de la nostra zona de confort, ans al contrari.

Per esmentar alguns relats que m’han agradat: “Jet Lag” de Joan Todó, “Succedanis d’eternitat” de David Gálvez, “El paradís perdut” de Joan Jordi Miralles, “Les vacances de Pendergast” de Víctor Nubla i me’n deixo algun. I que m’han agradat poc o gens, abans ja n’he esmentat un i ara en dic tres més: “Pròleg a la filosofia dels viatges en el temps de Roberta Sparrow” de Jaume C. Pons Alorda i “L’Illa de Hainan” de Jordi Nopca i el relat del Martí Sales. Menció especial pel relat de “Zulufita o els millors anys de la nostra espècie” d’Albert Pijuan, un relat d’una ciència-ficció molt gamberra; em va costar entrar-hi, però al final ha aconseguit captivar-me.

Fent una valoració en conjunt de tots vint-i-sis relats considero que l’antologia és irregular, combina relats bons amb d’altres que no ho són tant, i alguns penso jo que no s’haurien d’haver publicat.

Carles Gironès