Resposta a les paraules de Tuli Márquez de la Nogal

Estimat senyor Márquez,

I què li he de dir jo a vostè?

Gràcies.

Que el meu llibre li hagi suscitat engegar un text independent, és un regal. Amb aquesta mena de regals vaig bastint el meu cau. Que vegi tantes coses en el paisatge desolat de la platja plena de debris –disculpi el barbarisme– i objectes procedents del naufragi de la ment del meu personatge, és un luxe.

Li agraeixo la lectura amable. Li agraeixo les paraules que ha passat pel porgador per dir-me el que em diu.

I m’agrada que m’escrigui a mi tot i que em confon amb algú altre. Ja sap. Allò que el meu personatge no sóc ben bé jo. Compartim alguna dèria, alguna manera de dir, però no tot. Si li he prestat alguna imatge o anècdota és només perquè les tenia a mà.

I sí, em sembla que també ho ha vist. Els jocs de mans, la prestidigitació. Tota l’estona perseguint aquelles mosques que havien de menar al flash o la gran merda que mai no arriba. O que arriba però passa de llarg tan ràpidament que no ens n’adonem. De fet, ja ha passat i el flash queda soterrat i oblidat i seguim avançant: la carretera fosca, les curtes posades, enmig d’un paisatge canviant i incomprensible.

El sonat aquell, li ho repeteixo, no sóc jo. És un narrador que m’he hagut d’empescar.

M’agrada molt allò que diu del llibre com mil-fulles. Em sembla la metàfora més literal que mai s’hagi pogut escriure. L’antítesi paradoxal de la metàfora. M’agrada com diu el que diu. Podria fer-ne un poema instantani.

La ciutat morta en els fonaments de la viva.
La vall verda enfosquida pel ciment.
Esqueles amb fons verd.
Mort.

Perdre’s. Deixar-se enredar. Passejar. Badar. Perdre’s.

Que important si el meu laberint ha aconseguit que es perdés. Un dels objectius del llibre –li ho confesso– era que el lector es perdés del propi llibre. Que l’abandonés una mica fastiguejat. Que una imatge deixés el lector pensant en uns apunts seus que va cremar un Sant Jordi o en una lectura seva o en una imatge qualsevol.

Em fa molt feliç, doncs, imaginar-lo a vostè quan va quedar suspès en un aire sense temps imaginant com Palau i Fabre potser és gratava l’ouada davant d’Artaud.

Sempre seu, ara sí, i amb un gràcies repetit,

D.G.C.