Un altre erm?

Fa temps vaig tenir la idea de demanar a una sèrie d'amics que m'enviessin una llista (un poema) amb la sèrie de records positius que havien anat acumulant al llarg de la seva vida. Els volia per fer-los servir en un relat que preparava per un concurs. Mai no els vaig explicar exactament per a què volia els seus versos. La resposta va ser impressionant tant en volum com en qualitat. Per tant, després d'usar-ne uns quants en el conte de més avall, vaig veure que la cosa donava per un projecte de més envergadura. Ja us ho aniré explicant.

Ara fa uns dies que sé que (un cop més) el relat no va ser premiat. És més, ni tan sols va ser seleccionat per a publicació.

Aquest cop encara més que mai puc dir que no hi fa res, perquè l'aventura que m'ha fet iniciar va més enllà de l'experiència personal d'escriure. De tota manera, aquí us deixo el fals relat.

Fitxes

Van deixar el quadern dins d’un calaix del qual no va moure’s fins al cap de quatre anys. Durant aquest període ningú no se’n va recordar més. Ningú no va obrir-ne les tapes ni el va fullejar lentament, assaborint-ne els tresors.

El conductor del Bus Exprés l’havia trobat a terra en acabar un trajecte. Era de la mida d’un passaport. Hi havia una beta a la part exterior que servia per tancar-lo. No duia escrits ni noms ni telèfons. En canvi, era ple de frases que formaven llistes. Semblaven notes preparatòries.

L’home que havia anotat les frases feia poc més d’un any que s’havia jubilat. No li agradava quedar-se a casa. Preferia estar rodejat de gent. No era gaire amic de places i bancs. Se li va acudir que si cada dia pujava al Bus Exprés —li sortia molt bé de preu, ara que era un sènior— seria capaç de veure poc menys que una multitud. El mètode tenia l’avantatge afegit que al bus no passaria fred. El poble entrava i sortia a cada parada. El món desfilava davant dels seus ulls sense que ell hagués de fer el més mínim esforç. Aquest ball constant de vida el meravellava. Al cap de poc va començar a reconèixer els passatgers habituals i les seves rutines. Es va familiaritzar amb les seves vides perquè molts trobaven amics i coneguts i en parlaven. De mica en mica, alguns d’aquests passatgers es van anar asseient a la seva vora i li explicaven urgències, cabòries, anhels. Però a ell el que més li interessava entre totes les minúcies del dia a dia eren els records més radiants que, de tant en tant, s’escolaven com a perles de les boques dels passatgers.

Així, amb paciència de bon escoltador, en qüestió de mesos havia encetat unes dues dotzenes d’allò que ell anomenava “fitxes”. Al Bus Exprés només escoltava. A casa, més tard, endreçava les joies. Havia numerat les fitxes perquè no creia oportú desvetllar el nom de les persones que li havien fet confidències, encara que fossin involuntàries.

El dia després de perdre el quadernet, l’home va morir plàcidament al llit d’una aturada cardíaca.

L’univers no va estremir-se quan quatre anys més tard la nova secretària de la companyia de transport va agafar el quadern, el va fullejar breument i el va fer passar per la trituradora de paper amb indiferència majestàtica.

I aquest és el rumor. I aquesta és la improbable història que algú em va explicar i a la què només podem aportar versemblança tot i reproduint algunes fitxes fragmentàries que m’han arribat per via oral. Fóra gairebé impossible que permetéssim que aquest memoràndum de vida es perdés del tot.

Fitxa 3 (fragment)

·        la temperatura càlida i l’olor a mar de l’aire de Fortaleza a les onze del vespre en sortir de l’edifici de l’aeroport, la sensació de ser a casa

·        el tacte humit de l’aire del passeig marítim de Palma, una tarda de primavera que passejava per veure ses barquetes

·        l’olor d’algues seques de la platja de Llenaire

·        la velocitat [il·legible] de la meva taula Roberto Ricci planejant enfront de Valdevaqueros

·        l’acceleració del cor, la dilatació de les pupil·les, [vàries paraules il·legibles] i el somriure confiat en saltar de l’avió després d’un ready-set-go a 4000 metres amb la mini pèrdua sensorial instantània consegüent

·        la sensació de dansa perfecta després d’encadenar a vista la via Peus de Moix de Coll de Nargó

·        quan ens miràvem als ulls molta estona, molta, molta

·        els sons greus de “Zuco 103” que sembla que estiguin sonant dins el cor, l’emoció que t’envaeix i que no saps [inacabat]

·        conduir i cantar “Bohemian Rhapsody” dins el cotxe amb ma cosina Norma en direcció a Barcelona, cridant al màxim i simulant que fugim de tot

·        al matí, la cua de l’Abba picant contra el parquet acompassadament quan nota que em desperto

Fitxa 4 (fragment)

·        la llum del sol de la tarda dibuixant les branques nues d’un roure sobre la paret de la sala

·        l’aire del mar d’hivern acariciant-me la cara a la velocitat del vaixell

·        la visió dels camps delineats al terreny, uns segons abans d’aterrar en una nova destinació

·        un enorme sol ponent a l'horitzó camí de Tunis, per acomiadar el viatge

·        els carrers solitaris del meu poble el matí de diumenge

·        l’olor dels pins mentre pedaleges pels camins de bosc no gaire pendents

·        la veu d’un cantant de country animant una nit de Williams, Arizona, transportant-te a una pel·lícula de John Wayne

Fitxa 11 (fragment)

·        les cançons de REM, Sting i Tracy Chapman, evocadores d’un inici de joventut

·        uns ullets enormes mirant-me fixament a través d’un llitet transparent

·        les llargues converses nocturnes amb la vocació de fer un món millor

·        l’anunci telefònic del resultat positiu d’un examen a quilòmetres de distància

·        la serenor d’un paisatge de mar amb els primers rajos de sol acompanyats d’un bon llibre a la Costa Brava

·        el [il·legible] de la màgia de sentir una vida créixer dins meu

Fitxa 1 (fragment)

·        les estrelles que apareixien al cel de Civís a l’agost quan parava de ploure

·        l’olor de la Maria aquell vespre just abans que el sol s’amagués darrere del coll d’Ares

·        el reflex de les estrelles a l’estany Gros de Basturs, com un milió de llampades surant a l’aigua

·        la superfície de vidre de l’estany del Pessó, el de dalt, tan clara que semblava que hi havia dos cels, l’un sobre l’altre

·        a les prades, a la primavera, vora el ramat, quan sortia el sol i no es podia distingir on naixia el cel i on s’acabava la terra

·        la pluja d’agost fent bombolles als bassals

Fitxa 7 (fragment)

·        miríades de cuques de llum una nit d’estiu a la riera d’Ocata, quan hi anàvem a pescar el congre, talment una rèplica de la volta celeste

·        el perfum barrejat de vi ranci i de tomàquets de penjar al celler de Ca la Margalida al poble del Masroig, al Priorat

·        la sentor mesclada de tinta i màstic de la impremta de can Seix & Barral, a la Barcelona dels anys seixanta

·        la imatge del meu fill petit, en Roger, el dia que el vaig conèixer per primera vegada, en un marge de la carretera a la Guingueta d’Ix, quan ja tenia cinc mesos

·        les soles d’unes xiruques que vaig gastar en pocs mesos de tant caminar pels carrers en el meu exili parisenc

·        la gravidesa de l’atmosfera abans de desencadenar-se la tempesta, a qualsevol lloc de muntanya

·        el silenci còsmic al cim de Casamanya

·        la definició de llumí al Diccionari Pompeu Fabra

·        el sostingut de baríton a les Vespro della Beate Vergine de Monteverdi

·        la raie à la sauce moutarde a la terrassa del Café du Commerce d’Ars-en-Ré, qualsevol dia de l’any, a l’illa de Ré (Charente Maritime)

·        el xiscle punyent de les orenetes, al cel del terrat de casa, preludi de l’arribada de l’estiu

Cartas muertas, nou blog?

Aquest blog en què ara sou va néixer per acollir els articles que anava publicant a la premsa andorrana, sobretot durant l'any que vaig perpetrar la columna setmanal "Faves tendres" al BonDia Andorra (tot el 2008). Hi vaig anar penjant també articles previs o simultanis apareguts a El pont d'Aixovall, Diari d'Andorra o Viure als Pirineus (2006-2009).

Vaig aprofitar aquest calaixet per publicar tambe relats curts no premiats (¿2007-2009?). Els dos grans clàssics, amb dues participacions per barba són: el concurs de contes de Nadal de la Biblioteca Pública del Govern d'Andorra i el de literatura exprés.

Després va venir la col·laboració amb l'insensat de l'Antoni Caus, que durant la temporada 2008-2009 em va demanar que llegís "el que vulgués" per la secció "La idea" del seu programa de ràdio El somriure de la Medusa. Evidentment, vaig fer de tot menys aportar i llegir idees. L'experiència em va servir per desenterrar i de vegades maquillar vells cassigalls dels quals no m'avergonyia del tot. Alguns dels textos eren ja majors d'edat i podien per tant tenir carnet de conduir, feines precàries, ex parelles, fills, problemes amb la beguda, etc. Vida pròpia, vaja. Jo els he anat observant entre crític i benèvol i me n'he mirat de desentendre una mica; només fins on un pare és capaç de fer-ho.

Fins aquí, la primera part de la vida d'aquest blog. La majoria, textos breus publicats o radiats. Alguns, relats inèdits no premiats.

La segona època, quan ja no hi ha producció regular en premsa, s'inicia quan tinc la pensada d'anar penjant lliuraments de la meva novel·leta Res no és real. La idea no era dolenta; la realització penso que sí. Aprofito per agrair a l'únic lector més o menys constatable de la iniciativa, l'Albert Roig, la seva bona fe.

Ara tinc la idea de fer el mateix que amb Res no és real també amb la primera novel·la que vaig escriure: Cartas muertas. És en castellà, amb la qual cosa em plantejo si no valdria la pena obrir un nou blog especial. D'altra banda, ja en tinc uns quants de blogs... Més diversificació potser impliqui menys efectivitat. Tanmateix, potser fóra bo deixar aquest blog David Gálvez Casellas aparcadet aquí tal i com està avui, latent, i començar una nova aventura en una altre lloc... Mmmmm! Rumiando espero, la decisión que quieroooo!

TO BE CONTINUED

Les noies del Bus Exprés (extended version)

Comencem amb una citació de Pla que el Marc Cortès ha penjat recentment al Diccitionari:

El plagi. Per a plagiar cal tenir molta lectura, molta memòria, s’ha de saber on són les coses. Perquè tingueren tota la lectura que en el seu temps era possible, els autors antics, els medievals, els renaixentistes, els de la primera modernitat, plagiaren tant. Ara tothom és original, perquè no sap res de res —ni un borrall.

Notes disperses (1969)

Introducció: the making of

Fa unes setmanes ja vaig penjar aquí una part del text que avui reprodueixo totalment. La versió de l'altre dia, segons es miri, n'era un extracte.

De fet, però, només era un simple text mutant. Un text mutant o un refregit o una reinterpretació o un plagi camuflat. La terminologia depèn un pèl de la força moral que la suporti. En el meu cas, el plagi no requeria de l'erudició de què en Pla feia esment. El meu era un simple text mutant d'un poema original de l'Oliverio Girondo que es diu "Exvoto" (el podreu trobar al Cinc cèntims, on el vaig publicar fa temps).

Més històries de la mili de l'escriptor: vaig llegir el fragment al programa de ràdio El somriure de la Medusa de l'Antoni Caus el 19 de febrer.

Més: aquest text el vaig presentar a un concurs. Ja és el segon any que m'hi presento. L'any passat amb un altre text mutant ("Continuïtat de les rotondes"), aquell cop amb excusa original de Julio Cortázar ("Continuidad de los parques"). Podem parlar de fiascos, d'intents frustrats, etc. O podem posar-nos tranquils, com se sol dir a Andorra, i anar fent. No negaré, però, que sempre que participes en un d'aquests jocs és perquè en el fons penses que tens alguna opció, per minúscula que sigui. En aquest cas, tampoc no calia guanyar. Ara bé, m'hagués fet il·lusió que em triessin com un dels deu finalistes i em publiquessin en el llibre recull... Ja és la segona vegada que no em trien dels deu primers. M'ho hauré de començar a fer mirar. Potser cal deixar de provocar accidents de trànsit en què intervenen els autobusos de la línia que s'anuncia al premi? Potser cal deixar d'escriure texts pujadets de to en què alguna passatgera és mirada d'una manera políticament incorrecta en un clípol de la companyia que anuncia el premi? Potser cal, simplement, escriure millor?

L'estupend Marc Cortès em va revisar el relat i me'n va fer la crítica ultratècnica (que us estalvio) i megaliterària (que us enganxo). Un cop més, gràcies, Marc!

Ja m'has fotut calent de bon matí. El conte m'agrada, però hi trobo a faltar una mica d'acció. No ho sé, potser al narrador li hauria de passar alguna cosa.

És obvi: el Marc tenia raó. No per allò de l'escalfament, sinó perquè el conte no era un conte sinó un poema reciclat amb una mínima excusa prologal (digues-li'n introductòria, va) de pa sucat amb d'oli de gira-sol.

La meva resposta no va ser menys hiperculta (ep, que jo quan em pico...):

Moltes gràcies, Marc! Sé que tens tota la raó amb això de la trama. Podria eliminar el primer tros i deixar directament la part en què es descriuen les noies... No caldria ni el dietari, ni el narrador (que no l'és), ni cap excusa argumental. Passa que si no ho feia així em quedava una cosa molt minvada.

Desenllaç: deixem-nos de paraliteratura i anem al text itself

En homenatge a O.G.

Podria escriure cada dia una entrada de dietari que parlés d’una tipologia diferent de passatger del Bus Exprés: sobre els jubilats que preferirien un transport menys diligent; sobre els adolescents que entre riures i provocacions van cap a l’institut en grupets; sobre les parelles d’amigues que es dirigeixen al centre d’Andorra amb la idea de fer esclatar la targeta. Podria escriure també sobre alguns individus, espècimens de les diverses tipologies que acabo de mencionar, als quals em dedico a observar de manera sistemàtica: el padrí, vidu de fa dos anys i tres mesos, que es desplaça cada tarda fins a Sant Julià per fer la partida de botifarra —i un parell de gotets de vi— amb tres companys; el jove insegur que mira d’anar vestit com si fos el surfista més informal, l’skater més desimbolt, però que no pot evitar desprendre una flaire de postís que es barreja amb la pròpia suor axil·lar; la noia que fa dues nits es va allitar amb un ex de la seva companya de trajecte i millor amiga, i no sap com dir-li-ho. De tots aquests tipus en guardo un munt d’impressions i esquetxos en diversos blocs. Avui, però, no toquen. Aquest apunt íntim va més enllà de les observacions fredes, de la descripció dels gestos o de les robes, de la simple anotació del vocabulari emprat.

Parlaré de les noies del Bus Exprés, d’ulls de sucre caramel·litzat, de pells brunes i tibants, que es recullen els cabells en cues que ressalten les seves natges en un xiuxiueig de brisa entre pollancres.

Les noies del Bus Exprés passegen amunt i avall dels passadissos, s’asseuen com fent veure que no saben que tothom les percep, com si les aixecades de barbeta, les caigudes de parpella, les revolades de cabells no fossin terratrèmols, com si els estremiments que provoquen amb els malucs, amb les sines no desestabilitzessin l’autobús en cada rotonda.

De vegades són dues i quan baixen del Bus Exprés van de bracet, transmetent-se energia sexual recíproca, com dinamos, com generadors eòlics gegants. I si algú les mira al fons dels ulls ha d’acabar apartant la vista, per valent que es cregui. I si algú les mira al fons dels ulls elles es posen el bust a lloc amb un gest casual i desinhibit, se l’alcen i posicionen, de pura emoció, de pures ganes que qui se les mira abaixi la mirada i puguin sortir volant plegats, agafats tots d’una mamella com si anessin en zepelí.

I a la tarda estenen les natges, els llavis, les turgències al reflex de les finestres del Bus Exprés. I el retorn que els fa el vidre coincideix exactament amb la nostra mirada: despreses de les bruses i faldilletes enrojolades en sentir-les nues i joves i agitades.

I als vespres comparteixen una conversa absent amb aquella senyora que coneix sa mare i que s’ha assegut al seient del costat mentre imaginen com serà el moment en què estirin la mà per demanar que s’aturi l’autobús i mostraran l’aixella, mentre es demanen si se’ls encendrà el sexe com una bombeta de cent watts quan s’alcin cap a la porta i els homes emetin mentalment frases d’admiració i proeses silencioses.

Les noies del Bus Exprés pateixen pensant que se’ls marciran els pits, que se’ls botiran les cames, que se’ls faran malbé els genitals si no saben aprofitar l’anhel que perceben en els homes i que tant les caldeja, malgrat que sovint se’n voldrien desempallegar com d’unes mitges suades, com d’uns sostenidors que tiben massa, com d’unes extensions capil·lars supèrflues. Voldrien despullar-se i tenir el valor de rascar-se a fons, de magrejar-se, de tocar-se. Voldrien —però no poden!— desenganxar-se les cames lisèrgiques, els caps fluorescents, les costelles bumerang i llençar-ho tot plegat, llançar-se a si mateixes en bocinets als peus de tots els embadalits passatgers que pugen i baixen del Bus Exprés i les desitgen sense pausa ni esperança.