Avui al "Llegir i escriure": Sant Jordi. No podia ser d'altra manera... Tant si sou dels que us llanceu al carrer a comprar com si s'acabés el món, o dels cagadubtes, tant si llegiu voraçment les vostres compres en pocs dies o les deixeu a la llibreria eternament... Estem segurs que els previstos
top ten del Sant Jordi del 2014 no us convencen... Per ajudar a orientar-vos si encara esteu despitats, el "Llegir i escriure" us acosta unes quantes grans propostes d'algunes petites editorials independents de casa nostra: n'hi ha per a tots els gustos, però tots valen la pena. Perquè no tot són periodistes suant la cansalada firmant thrillers o novel·les històriques en els estands de passeig de Gràcia. També hi ha llibres, bons llibres, roses i sol. I, és clar, també hi ha les no-novetats.
Aquest és un Aldous Huxley diferent de la distòpica
Un món feliç. Bàsicament, no és una novel·la, sinó un dels molts textos assagístics que aquest autor va escriure. És, potser, i si ho hem de fer encabir en algun gènere, literatura de viatges, però sobretot és una interessant reflexió al voltant de la idea de viatjar. Publicat per primer cop el 1925,
Carretera enllà és, com bé diu la contraportada, el llibre d'un "turista intel·ligent", que inclou una ferotge crítica als que viatgen per convenció o esnobisme, i que parteix d'una interessant pregunta: ¿Per què no romandre a casa? El llibre és un recorregut desigual, i com la carretera, fa giravolts i alguns passatges són més interessants que d'altres. Però la lucidesa de Huxley ens porta carretera enllà, muntats damunt d'un dels primers models de Citroën a través de l'Europa de principis de segle XX. Una espècie de
road movie reflexiva
avant la lettre.
No-novetat. Si en voleu més sobre viatges, no podeu deixar de llegir
El viatjar infinit, de
Claudio Magris (Edicions de 1984). Una versió contemporània del text de Huxley.
S'ha dit d’aquesta novel·la que és
la primera novel·la Oi! de la història. Algú l'ha titllat del "
Trainspotting a la catalana". El que és cert és que hi apareixen batalles campals, derives urbanes tenyides de
speed, sexe, visites a l'INEM, joves encabritats, però sobretot hi apareix el Mars del Carib, aquest antre el lema del qual és "Eviteu la ressaca, manteniu-vos borratxos". I després hi ha els personatges: en Blai, i la seva colla d'amics, que intenten simplement sobreviure. I així passa la novel·la, com la seva vida, despreocupada i imprevista. Una novel·la que comença i acaba en aquest tuguri de Sant Andreu, el Mars del Carib, i que, la seva gran virtut és que emana realitat, no enganya ni manipula. Potser li falta una mica de gràcia i una mica de versemblança en el llenguatge, que sembla una mica aigualit. I a més, no és tan descarada com un es podria pensar. Però llegir-la crea una espècie d’excitació nerviosa molt recomanable.
No-novetat. Evidentment, si encara no l'heu llegit,
Kiko Amat i el seu
Rompepistas(Anagrama).
El Monstre de Hawkline és un llibre molt particular.
Richard Brautigan, extravagant exponent de la contracultura nord-americana, tenyeix les seves històries d'un humor molt especial i barreja els gèneres com còctels explosius. Aquesta curta novel·la és un conjunt de delirants i breus capítols sobre un parell de pistolers que han d'enfrontar-se, per primera vegada, a un monstre desconegut. Del prostíbul d'un western (un món en el qual dos homes poden matar-se a trets per cinc pollastres una tarda de setembre), passem a l'ambientació de novel·la gòtica poblada de dues dones idèntiques, d'una bellesa fantàstica i irreal i amb un estrany fervor sexual que tindrà als dos protagonistes ben entretinguts. Geer i Cameron són una estranya parella: homes durs de la pols de l'oest llunyà amb una cert aire dels germans Marx. Brautigan és un autor de culte que, si no coneixeu, no us podeu deixar perdre. Una imaginació immensa d'una llibertat onírica, que presenta un món regit per unes lleis que semblen extraterrestres.
No-novetat. Si voleu ampliar l'horitzó brautiganià, no us sentiu cohibits: en castellà n'existeixen ja unes quantes traduccions. Per exemple, Blackie Books ha publicat
La pesca de la trucha en América, Un general confederado de Big Sur i
En Azúcar de sandía.
L'endemà de tot
Lluís Calvo
Any: 2014
Editorial: Raig Verd Editorial
|
|
 |
Lluís Calvo és sobretot poeta (dinou llibres de poesia!). I, com no podia ser d'una altra manera, la seva prosa no deixa el poeta a casa. Com diu la contraportada: "Aquesta és una novel·la sobre l'anormalitat del dia a dia d'un grup d'amics que miren de viure i estimar com si tot fos normal". Doncs sí, també és una novel·la de joves perduts que no saben què els ofereix el futur i que miren de sobreviure, bàsicament. Però viuen al centre, dins les antigues muralles de Barcelona, entre el Raval i el Gòtic. Pagar el lloguer, trobar feina, assumir les obsessions dels amics, mentre el món gira i gira: el món, que "és un esclat que xiula i crema i espetega" (hi veieu el poeta, oi?).
Los niños se aburren los domingos
Jean Stafford
Any: 2014
Editorial: Sajalín Editores
|
|
 |
Sajalín és una editorial petita del barri de Gràcia, però amb propostes enormes com aquesta:
Jean Stafford, una escriptora nord-americana de la generació de John Cheever i Flannery O'Connor, autora de relats breus d'una potència extraordinària. Stafford és gairebé un mite: una dona marcada per la infelicitat, dos matrimonis fallits, alcohol i depressions i una salut fràgil. Els seus relats són d'una gran elegància i una fredor gairebé cruel, amb certs matisos irònics. Diríem que de tall clàssic, però amb una tensió subjacent que posa els pèls de punta. Les protagonistes d'aquests tretze relats són dones que d'alguna manera o altra, viuen a flor de pell la discriminació pròpia de mitjans del segle XX. S'esforcen a enderrocar certs límits que els han estat imposats: el matrimoni, la condició intel·lectual i la realització personal, són alguns dels temes que Stafford evoca en aquestes pàgines. Però sobretot, les convencions socials, aquesta presó angoixant, que les evoca a la hipocresia, a la frivolitat i al món de les aparences malgrat els seus intents per escapolir-se'n.
No-novetat. De la mateixa editorial teniu un parell de novel·les de
Dan Fante, el Fante júnior:
Chump Change, el seu debut literari, i
Mooch. I a més, el llibre sobre el seu pare Fante.
Un legado de escritura, alcohol y supervivencia, per als fans incondicionals de
John Fante.
Avís per a navegants. Aquest és un llibre interessant, però no entretingut o amè.
David Gálvez és un andorrà nascut a Vilanova i la Geltrú, que ha escrit un llibre difícil de descriure, que juga amb la ficció i l'assaig, la prosa poètica, i amb un toc experimental. Una proposta interessant per als lectors àvids d'erudició. Absteniu-vos si us posen nerviosos les cites, si se us eriça el pèl quan sentiu noms com Artaud, Cortázar, Gombrowicz, Joyce, Duchamp, Kafka, Zweig i Bartleby, és a dir, si sou dels que "
I would prefer not to... haver de llegir tot això". Però si, al contrari, esteu ansiosos de propostes arriscades, trobareu una novel·la (si és que es pot anomenar així) d'estructura epistolar, amb un aire anacrònic, en la qual un remitent anònim exposa certes inquietuds a també un anònim destinatari. Comença reflexionant sobre una pretesa trobada entre Artaud i Palau i Fabra al cèlebre manicomi d'Ivry, trobada en la qual sembla que el darrer es va gratar ferventment els testicles, provocant la ira del francès, i enceta una espècie de deliri intel·lectual. Tot això amb gran dosi de sarcasme i ironia, envoltat tot d'una certa aurèola d'elegància clàssica, però subjecte als fonaments de la modernitat i l'avantguarda. Potser és un llibre una mica excessiu, un pèl barroc i massa hermètic, però, en definitiva, són això, oi, les
cartes mortes? Aquelles que queden sense interpretar...
No-novetat. Per la referència que en fa
David Gálvez, i perquè és un gran llibre,
Bartleby, l'escrivent, de
Herman Melville (Labutxaca).
També és un llibre erudit, és clar, però entra més ràpid. I no només entra ràpid, sinó que és un veritable plaer per als sentits.
Antoine Compagnon és un home de l'Acadèmia (professor d'universitat) però, com diuen els editors del llibre, "és el professor de literatura que ens hauria agradat tenir". Aquest llibre reuneix 40 petites (molt petites, de fet) i amenes reflexions sobre els
Assaigs de Montaigne (1533- 1592) que l'autor va fer a l’emissora de ràdio France Inter durant un estiu. Només Compagnon pot reduir Montaigne a aquest grapat de passatges. Perquè Compagnon també és un transgressor, ja que s'atreveix a trencar el llenguatge de l'acadèmia i "parla per a tothom", de la mateixa manera que ho és Blackie Books apostant per la seva publicació. No espereu trobar-hi un exhaustiu assaig sobre l'autor francès, sinó un passeig agradable per algunes de les seves idees: la conversa, la incapacitat de l'home per arribar al coneixement, la humilitat, la identitat, els indis del Brasil i el Nou Món (que amb contacte amb el vell es degradarà: els bàrbars som nosaltres), etc. La lectura d'aquest petit llibre (i, evidentment, dels
Assaigs) pot contribuir a fer-nos gaudir del present –que consti que no és un llibre d'autoajuda –com proclamava aquest home del Renaixement: gaudir, però sense precipitar-se,
Festina lente (Apressa't lentament). Apunteu el consell. I sempre amb humilitat, com diu Montaigne: tingueu en compte que "al tron més elevat del món ens hem d'asseure sobre el cul".
No-novetats. Del mateix autor,
Los antimodernos (Acantilado) un assaig sobre el que ell anomena els "antimoderns", és a dir, aquells que han estat moderns malgrat la reticència a ser-ho, els que avancen mirant el retrovisor. El gran antimodern: Baudelaire. Una interessant reflexió sobre què significa la modernitat.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Paula Juanpere
Correcció: Montse V.
