Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ARA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ARA. Mostrar tots els missatges

dimarts, 15 de juliol del 2014

Recomanació a les lectures d'estiu de l'ARA


14 lectures d’estiu d’ara i de sempre

Editors, llibreters i autors fan les seves recomanacions de llibres per llegir durant aquestes vacances


Toni Sala, escriptor : 'Els nens del sac' de Damià Bardera i 'París 1914. Diari d'un estudiant' de Gaziel 
“Entre els autors relativament nous com Todó, Garcia o Gálvez, Damià Bardera ha tingut menys ressò, injustament, perquè escriu uns relats breus que, sumats, fan molt d’efecte -diu Toni Sala d'Els nens del sac (2013)-. És com la Català contista passada per un Calders desbocat i el Monzó més incorrecte”.
Amb Els nois, Sala ha inaugurat el catàleg de L’Altra. També recomana París, 1914, de Gaziel: “Cronista espiritual des de París, ens explica el començament de la Gran Guerra segons la perspectiva d’un català noucentista. Malgrat la importància del llibre i l’actualitat del centenari, i malgrat que va redactar-lo en català, només en trobareu la versió castellana”.
Aniol Rafel, edicions del Periscopi :  'Cartes mortes' de David Gálvez i 'El cafè de la granota' de Jesús Moncada 
El guanyador de l’últim Premi Llibreter en la categoria de llibre estranger per Ànima, de Wajdi Mouawad, Aniol Rafel es queda, d'entre les novetats, amb Cartes mortes, de David Gálvez, “per l’atreviment, per l’originalitat i pel gaudi que produeix la lectura d’una obra delirant i alhora brillant: ens subjuga, ens imbueix de literatura universal en català”.
El seu llibre ideal per llegir a l’estiu és El cafè de la granota, de Jesús Moncada, per la “ironia, concisió, quotidianitat i un llenguatge riquíssim que ens transporta a Mequinensa amb un somriure com a company de viatge però sense deixar de banda una subtil crítica social i una capacitat de suggestió inqüestionable”.
Fe Fernández Villaret, llibretera de L'Espolsada: 'Vera' d'Elizabeth Von i 'Estimada vida' d'Alice Munro
“Quan acabes de llegir un llibre del 1921 i no només t’ha entusiasmat sinó que el trobes brillant i intel·ligent és quan t’adones que hi ha títols destinats a ser clàssics: les formes poden semblar antigues però el contingut ens diu que són més vigents que mai”, diu Fe Fernández de la novel·laVera, d’Elizabeth von Arnim.
Fernández, que ha guanyat el Premi Memorial Pere Rodeja 2014, recomana també Estimada vida, d’Alice Munro, “deu contes amb un colofó final de quatre relats autobiogràfics, històries aparentment banals, quotidianes, amb dones com a protagonistes que a partir d’un fet puntual veuen com la vida canvia i la narració agafa un altre caire”.
Pilar Beltran, editora d'Edicions 62: 'Això és tot' de James Salter i 'Guerra i pau' de Lev Tolstoi
“James Salter és un autor nord-americà excepcional, encara poc conegut pel gran públic -diu Pilar Beltran, d’Edicions 62-. En Philip Bowman, d’Això és tot, és un editor que es passa la vida a la recerca de l’amor. Com ha dit algú, és el Don Draper del món editorial”.
Beltran ha publicat, durant l’últim any, novetats d’autors com Paul Auster, J.M. Coetzee i Donna Leon, tots molt estimats pels lectors catalans. A l’hora de recomanar una lectura clàssica d’estiu, aposta per Guerra i pau, del rus Lev Tolstoi: “És una novel·la de novel·les espectacular, un fresc enorme de personatges. Per a mi és fins i tot més bona que Anna Karènina ”.
Josep Cots, editor d'Edicions de 1984: 'El desertor en el camp de batalla', de Julià de Jòdar i 'Emma' de Jane Austen
A punt de celebrar els 30 anys d’Edicions de 1984, Josep Cots recorda haver llegit amb entusiasme l’última novel·la de Julià de Jòdar. “El desertor en el camp de batalla és la culminació del món de Gabriel Caballero -explica-. Aquí hi ha una desfilada de personatges del tot identificables amb el Raval d’ara, a més de la figura de l’Home Prim, que m’interessa molt. Per a mi, l’autèntic tancament de la trilogia de L’atzar i les ombres és aquest llibre. Per tant, i amb el permís de l’autor, parlaríem d’una tetralogia...”.
Pel que fa al llibre clàssic que l’ha fascinat durant anys i que tornaria a llegir a l’estiu, la resposta és clara i concisa, Emma, de Jane Austen.
Isabel Sucunza, llibretera de La Calders: 'Mans chatarra' de Francisco Ferrer Lerín i 'L'illa del tresor' de Stevenson 
La Llibreria Calders, “especialitzada en llibres”, s’ha convertit en referència en pocs mesos gràcies a la hiperactivitat i el bon gust. Isabel Sucunza escull Mansa chatarra, de Francisco Ferrer Lerín, “perquè tot el que es pugui somiar durant una migdiada d’estiu, ell ja ho ha somiat ampliat i millorat, i a sobre ho explica beníssim en un llibre preciós que, a la vegada, és àlbum de fotos”.
És partidària de tornar a L’illa del tresor, de R.L. Stevenson: “És una novel·la que s’ha de llegir més d’un cop a la vida: és diferent a cada lectura, cosa que diu molt del llibre i també del lector. RellegirL’illa del tresor és com anar-se’n de viatge no a un lloc sinó a un mateix”.
Francesc Serés, escriptor: 'Aurora boreal' de Drango Jancar i 'Semmelweiss' de Céline
Aurora boreal és un llibre que ens dóna una visió molt particular dels canvis que van afectar Europa a mitjans del segle passat -diu Francesc Serés, que a l’octubre publica nou llibre a Quaderns Crema, La pell de la frontera-. Jančar ens dóna una mirada personal, íntima i col·lectiva sobre la guerra, però també sobre la comprensió de l’altre, la incertesa del futur i la por a l’inconegut”.
Pel que fa al llibre que l’escriptor tornaria a llegir aquest estiu, es decanta per Semmelweiss, de Céline, “la història d’un cirurgià que explica el pas de l’antic règim a la modernitat a través d’un acte tan senzill com rentar-se les mans”. Marbot n’ha publicat nova traducció.

dissabte, 17 de maig del 2014

Menstrestant, a l'ARA (Simona Skrabec)


L’espai és cúbic i no pas pla



El llibre de David Gálvez aconsegueix realitzar el somni de tot lector: relligar les impressions generals, ocurrències instantànies i emocions fugisseres provocades pels llibres dels altres amb la pròpia vida i fer de tot aquest garbuix un relat coherent. Obrir Cartes mortes (Males Herbes) és com entrar a la casa d’uns coneguts i anar escoltant les converses que van saltant amb tota naturalitat d’un tema a l’altre, l’estona passa agradablement i és fàcil oblidar que a fora ja s’ha fet fosc.
Cartes mortes és un llibre fet a base d’una recopilació d’escrits personals que s’encavalquen i sobreposen, però cap carta arriba al punt final, ni tan sols l’última ratlla del llibre clou res, a sota de les salutacions formals no hi ha mai cap firma. Som davant d’uns testimonis que es neguen a callar, davant d’un material d’arxiu que no vol pas ser arxivat. Tot el que està inclòs en aquest recull són, doncs, els “missatges de vida” i no els papers oblidats, com adverteix l’autor a la primera pàgina.
Els llibres, sabeu, no es poden cremar. A partir del moment que un text hagi estat llegit per algú, cap foc no el pot destruir. Perquè els lectors tenen memòria i tenen veu. I encara que l’original s’hagi convertit en cendra o pols, el record, per vague i inconsistent que sigui, queda dipositat en els seus lectors (en uns lectors que no només llegeixen, sinó que també escriuen sobre el que han llegit). Les lletres es propaguen a través d’aquest corrent viu, d’una memòria íntima, personal, en el fons intransferible. Els llibres no s’imprimeixen per ser venuts i comprats, sinó per ser llegits. Les lletres es propaguen com d’una persona concreta a l’altra, la literatura es ramifica i es transvasa constantment. Cada frase s’esberla en mil bocins i cadascun d’aquests trossets, d’aquestes il·luminacions sobtades, podria donar vida a tot un llibre nou.
Entusiasme lector
Sabem que la literatura és aquesta mena de xarxa electritzada on en qualsevol moment es poden produir curtcircuits i guspires, però com explicar-ho? De quina manera fer visible la fascinació de la qual cap lector veritable es pot escapar? David Gálvez ha trobat la manera de transmetre el seu entusiasme. Però el mosaic d’escrits inacabats -aquesta eina tan precisa que l’autor de Cartes mortes construeix per al seu propòsit- no seria res més que un exercici estèril si no fos per les reflexions que bateguen enmig d’aquest xivarri de veus que no callen mai. Gálvez parla certament per la boca dels altres, però allò que diu no pertany ni a Kafka ni a Hitler ni a Cortázar ni a Artaud, sinó que Cartes mortes es construeix amb els bocins d’escrits recordats i d’anècdotes llegides, no només amb una història pròpia, sinó directament amb una singular visió del món.
El món de David Gálvez no és pas pla. El seu món no es podria representar en cap mapa. Les fronteres aquí no serveixen per dividir els països, pintant-los de colors diferents sobre el paper. Les carreteres connecten una ciutat amb l’altra, però les xarxes de connexió aquí sempre arriben a un punt on el mapa del tresor es fa indesxifrable. Com explica Gálvez en una de les anècdotes més boniques del llibre, els seus camins s’endinsen en el bosc, s’aturen davant d’un avenc càrstic i llavors cal avançar per sota terra, en un descens vertical, com un espeleòleg que no sap què li espera en la foscor. Per cada descoberta, l’investigador arrisca el seu propi cos. L’espai que habitem és cúbic, les nostres vides no caben en cap atles. I que sovint que ho oblidem!