Ramon Mas parla de 'Cartes mortes' a 'Atom-ize'

Entrevista a Ramon Mas de Males Herbes per part del fanzine musical Atom-ize. Parla de tot i força. Entre d'altres coses, de "Cartes mortes" (la primera de les meves novel·les que publicaran el febrer del 2014)

#20# ENS AGRADA COM FUNCIONA L’EDITORIAL MALES HERBES!

Avui obrim la veda d’Atom-ize amb la literatura, amb una proposta meravellosa: L’Editorial Males Herbes, que porta just un any sorprenent-nos amb les seves novel·les i reculls de relats, utilitzant la ciència ficció com a teló de fons per a donar-nos una bona dosis de reflexió social, i també de bones estones. Les seves publicacions porten inscrites un segell de qualitat i que obra alguns dels horitzons de la literatura d’avantguarda publicada en català. Molt modestament, com ells diuen, però que per a nosaltres ha representat un bon motiu per a deixar enrere la temàtica exclusivament musical i llençar-nos a parlar amb en Ramon Mas, perquè ens expliqui de primera mà com va el tema. Endavant!

Atomize: Bon dia Ramon! Primer de tot, explica’ns com va començar la teva afició cap a la lectura ? A quina edat?  Quins autors o persones t’hi van acostar?

Ramon: A casa meva no hi havia llibres i el meu poble ni tan sols tenia biblioteca. De nen, que jo recordi, el més semblant a literatura que vaig llegir són uns relats de l’Stephen King. No vaig començar a devorar llibres fins a l’institut, gràcies, principalment, a la descoberta de Carta al pare i La metamorfosi de Kafka, però també a Josafat de Prudenci Bertrana. A partir d’aquí ja estava contaminat, la resta és malaltia.

Atz: Males Herbes primer era un fanzine, que encara continua. A quin any va sortir i què et va impulsar a treure’l?

R: Jo feia un fanzine que es deia Revista deTractors. En Pau Clemente en feia un que es deia Smile. En Roger Pelaez, l’home que col·labora en més fanzines d’Europa, ens va presentar en una festa de La escuela moderna dient-nos “a tots dos us agraden els marcianus i aquestes merdes, heu de fer coses”. En Roger parla així. Anàvem borratxos, vam fer projectes, vam arreglar el món i l’endemà teníem ressaca. I per primera vegada a la vida els plans traçats sobre una barra de bar es van fer realitat: en Pau em va trucar al cap d’una setmana i ens hi vam posar, d’això fa tres anys i mig, potser quatre.

Atz: D’aquí a fer una editorial, hi ha un pas important. Ens podries explicar el vostre camí fins a decidir-vos a publicar en llarg?

R: Aquí hi entra una tercera persona, en Ricard Planes. Ell i jo parlavem de fer una editorial des que anàvem a la facultat de filosofia. Quan vam considerar que havia arribat el moment Les Males Herbes ja era allà, com a revista, com a blog i com a concepte. No aprofitar-ho hauria estat un error.

  

Atz: Quines persones s’hi amaguen darrera de Les Males Herbes, i quina feina hi fan?

R: Com ja haureu deduït per les altres preguntes som tres. En Pau ara mateix és qui s’ocupa principalment de la revista, i en Ricard i jo portem l’editorial. A l’editorial més que repartir-nos tasques concretes ens repartim llibres, així cadascú treballa amb l’obra o l’autor que li va més bé o li ve més de gust.  També s’ha de destacar la feina de la Joana Castells i la Cristina Carbonell, les nostres correctores habituals, i la de l’Eduard Vila, que ha dissenyat la col·lecció i totes les portades. A més procurem tenir una relació propera (de bar) tant amb els autors com amb els traductors, ja que la idea de males herbes és una mica la de col·lectiu.

Atz: El nom de Males Herbes ve d’aquella frase “Mala Hierba nunca muere”?

R: En part si i en part no. També és un homenatge a John Wyndham, autor de The day of the Triffids. Una grandíssima novel·la sobre una invasió vegetal extraterrestre que en veritat és una metàfora sobre la segona guerra mundial. En Pau Clemente va escriure un article sobre Wyndham al darrer número del fanzine Smile i  quan vam començar el projecte nou en vam aprofitar el nom.

Atz: Heu publicat tan autors novells, com en Valero Sanmartí, com d’altres de més consolidats, per exemple en Kurt Vonnegut. Quins són els vostres criteris a l’hora d’escollir què sortirà?

R: Publiquem el tipus de llibres que ens agradaria poder llegir en català. Per això traduïm llibres que pensem que és necessari que existeixin en la nostra llengua, obres de culte que a nosaltres ens fascinen i  que hem hagut de llegir en altres idiomes. Pel que fa als autors d’aquí busquem donar veu a propostes sòlides però diferents, autors que per estil o per temàtica no encaixen en el circuit més comercial. De totes maneres,  només publiquem obres amb elements no-realistes o amb una forta càrrega contracultural.

Atz: Per cert! Qui s’amaga darrera en Valero Sanmartí i el seu blog Jo només follo a pèl? Dóna’ns alguna pista.

R: Un dèspota depravat i un barretinaire reprimit.

Atz: I per què en català? Us heu plantejat mai també treure-ho amb alguna altra llengua?

R: La feina que estem fent en català en castellà ja s’ha fet, mentre que el panorama editorial català està ple llacunes. Hi ha moltes editorials que admirem, com Valdemar, Impedimenta, Atalanta o Pepitas de Calabaza, amb propostes en castellà que no tenen el seu equivalent en català.  Nosaltres intentem, molt modestament, omplir aquests buit.

Atz: Per què literatura de ciència-ficció? Per què no policíaca? Ah, espera! Que hi ha Pistola, amb música de fons d’en Jonathan Lethem!

R: I El regal de Gliese d’en Víctor Nubla, que també és policíac segons com es miri. Ens interessen els gèneres literaris com a decorat, com a excusa per explicar històries que parlin sobre coses més properes i personals d’una manera diferent i, sovint, més interessant. Els gèneres estan allà per utilitzar-los però no cal deixar-s’hi estancar, la bona literatura de gènere és la que transcendeix el gènere, i crec que la generació d’escriptors actuals això ho sap perfectament.

Atz: Heu publicat autors que també són músics, com Víctor Nubla, quina relació hi teniu amb la música?

R: Jo porto tocant amb grups de punkrock tota la vida,  a més de muntar concerts cada cop més ocasionalment. Potser per això alguns dels col·laboradors de l’editorial estan al món de la música, no sé si és casualitat o no, ja que en realitat es tracta dels meus amics. A més d’en Nubla, l’Edu Vila, el dissenyador, toca amb Furguson i està darrera de Famèlic Records; en Martí Sales, dels Surfing Sirles, és el nostre traductor oficial d’en Kurt Vonnegut; i per la revista n’hi han passat infinitat, des d’en Xavi Garcia de Zeidun i els Sirles a l’Èric Fuentesde The Unfinished Sympathy. Això si, tots ells han entrat a Males Herbes pel seu talent escrivint o il·lustrant, independentment del que facin com a músics.

Atz: Què s’hi amaga darrera de la novel·leta “La vida somni de Balso Snell” d’en Nathanael West?

R: Una majarada surrealista i alhora una crítica salvatge contra els escriptors, o si més no contra les seves ganes de notorietat. Un llibret molt divertit, el més desconegut de Nathanael West, que és sens dubte la cosa més estranya que hem publicat fins ara.

Atz: Com si no el coneguéssim. Qui és en Jordi Sanglas?

R: Un escriptor excepcional, i una de les persones que m’estimo més del món.

Atz: Explique’ns això de l’Aplec de Badadura. Què és Badadura, l’Halitherium i què va passar en aquella nit màgica on ens varem congregar tots?

R: Badadura és el poble imaginari on transcorre 100.000 Candeles, la primera novel·la d’en Jordi Sanglas, i està inspirat en Roda de Ter, on ell es va criar. L’Haliterium és un monstre marí que va viure fa milions d’anys, al mar que ocupava el que avui en dia es coneix com La Plana de Vic. Actualment el fantasma de l’Haliterium s’apareix com una presència anòmala que la gent de La Plana pot sentir a l’interior de la boira.

L’Aplec de Badadura va ser la festa de presentació de 100.000 Candeles a Roda de Ter, inspirada en els aplecs de pagès on havíem anat quan érem petits. La presentació va ser en una ermita abandonada, al mig del bosc, i després hi va haver concerts a l’aire lliure. Va durar tota la nit, i l’ambient que s’hi respirava era de cosa única, d’aquelles que només passen una vegada a la vida. La iniciativa va ser del mateix autor,  i hi van tocar els grups dels seus amics: Songstore, FP, Nueva Vulcano, L’Hereu Escampa, Furguson i l’Aitor Nieve. Com dius va ser una nit màgica.

Atz: Digues un llibre de tots els que ja hagin sortit, que t’hauria agradat ser el primer en publicar tu?  

R: M’hauria entusiasmat ser un dels que van descobrir que darrera d’un suposat autor de “ciència ficció barata”, com Philip  K. Dick, hi havia un geni visionari. Per sort, tot i que això ara ja ho sap tothom, llibres com Els tres estigmes de Palmer Edrisch  o Scanner Darkly encara no existeixen en català.  També m’entusiasmaria treure La guerra de les Salamandres, de Karel Capek, però ja es va fer als vuitantes.

Atz: Què ens podeu avançar, que no sigui secret, dels vostres futurs projectes?

R: Aquest novembre publiquem un recull de contes de  Yu Hua, un autor xinès extraordinari. Es tracta dels seus primers relats, molt i molt crus, on tracta la violència extrema amb una naturalitat bestial. Els relats en qüestió, en veritat, volen reflectir el que va ser la revolució cultural xinesa. A principis d’any també publicarem Cartes Mortes, l’òpera prima de David Gálvez, un autor andorrà que donarà molt a parlar i en el que creiem rotundament.

Atz: Moltes gràcies!! Esperem amb ganes els vostres llibres.

 [TRADUCCIÓN]

#20# ¡NOS GUSTA COMO FUNCIONA LA EDITORIAL MALES HERBES!

Hoy abrimos la veda de Atom-ize con la literatura, con una propuesta maravillosa: La Editorial Males Herbes, que lleva justo un año sorprendiéndonos con sus novelas y recopilaciones de relatos, utilizando la ciencia ficción como telón de fondo para darnos una buena dosis de reflexión social, y también de buenos ratos. Sus publicaciones llevan inscritas el sello de calidad y abren algunos de los horizontes de la literatura de vanguardia publicada en catalán. Muy modestamente, como ellos mismos dicen, pero que para nosotros ha representado un buen motivo para dejar de lado la temática exclusivamente musical y lanzarnos a hablar con Ramon Mas, para que nos explique de primera mano cómo va el tema. ¡Adelante!

Atz: ¡Buenos días Ramon! Para empezar, ¿Nos podrías contar como empezó tu afición por la lectura? ¿A qué edad y que autores o personas te acercaron a ella?

Ramon: En mi casa no había libros y en mi pueblo tampoco teníamos biblioteca. De niño, que recuerde, lo más parecido a la literatura que leí son unos relatos deStephen King. No empecé a devorar libros hasta el instituto, gracias principalmente, a la descubierta de Carta al padre y La metamorfosis de Kafka, pero también a Josafat de Prudenci Bertrana. A partir de allí ya estaba contaminado, el resto es enfermedad.

Atz: Males Herbes primero era un fanzine, que aún continua. ¿En qué año salió y que te impulsó a editarlo? 

R: Yo hacía un fanzine llamado Revista de Tractors (Revista de Tractores). Pau Clemente hacía uno que se llamaba Smile. Roger Peláez, el hombre que colabora en más fanzines de Europa,  nos presentó en una fiesta de La escuela modernadiciéndonos “a los dos os gustan los marcianos y estas mierdas, tenéis que hacer cosas”. Roger habla así. Íbamos borrachos, hicimos proyectos, arreglamos el mundo y por la mañana siguiente teníamos resaca. Y por primera vez en la vida los planes trazados sobre una barra de un bar se hicieron realidad: Pau me llamo pasada una semana y nos pusimos a ello, de esto hace 3 años y medio, quizás cuatro.

Atz: De aquí a hacer una editorial, hay un paso importante. ¿Nos puedes explicar vuestro camino hasta decidiros a publicar en largo?

R: Aquí entra una tercera persona, Ricard Planes. Él y yo hablábamos de hacer una editorial des de que íbamos a la facultad de filosofía. Cuando consideramos que había llegado el momento Les Males Herbes ya estaba allí, como revista, como blog y como concepto. No aprovecharlo habría sido un error.

Atz: ¿Qué personas se esconden detrás de Les Males Herbes, y que trabajo hacen?

R: Como ya habréis deducido por las otras preguntas somos tres.  Pau ahora mismo es quien se ocupa principalmente de la revista, y Ricard y yo llevamos la editorial. En la editorial más que repartirnos las tareas concretas nos repartimos libros, así cada uno trabaja con la obra o el autor que le va mejor o le apetece más. También se debe destacar el trabajo de Joana Castells y Cristina Carbonell, nuestras correctoras habituales, y la de Eduard Vila, que ha diseñado la colección y todas las portadas. Además procuramos tener una relación cercana (de bar) tanto con los autores como con los traductores, ya que la idea de Males Herbes es un poco la de colectivo.

Atz: ¿El nombre de Males Herbes viene de esa frase “Mala hierba nunca muere”?

R: En parte sí y en parte no. También es un homenaje a John Wyndham, autor de The day of the Triffids. Una grandísima novela sobre una invasión vegetal extraterrestre que en verdad es una metáfora sobre la segunda guerra mundial. Pau Clemente escribió un artículo sobre Wyndham en el último número del fanzine Smiley cuando empezamos el nuevo proyecto aprovechamos el nombre.

Atz: Habéis publicado tanto autores nuevos, como Valero Sanmartí, como otros de más consolidados, por ejemplo Kurt Vonnegut. ¿Cuáles son vuestros criterios en el momento de elegir que saldrá?

R: Publicamos el tipo de libros que nos gustaría poder leer en catalán. Por eso traducimos textos que pensamos que es necesario que existan en nuestra lengua, obras de culto que a nosotros nos fascinan y que hemos podido leer en otros idiomas. En lo que se refiere a autores catalanes buscamos dar voz a propuestas sólidas pero diferentes, autores que por el estilo o por la temática no encajan en el circuito más comercial. De todas formas, sólo publicamos obras con elementos no-realistas o con una fuerte carga contracultural.

Atz: ¡Por cierto! ¿Quién se esconde detrás de Valero Sanmartí y su blog Jo només follo a pèl (Yo sólo follo a pelo)? Danos alguna pista.

R: Un déspota depravado y un barretinaire reprimido.

Atz: ¿Y por qué en catalán? ¿Os habéis planteado nunca sacarlo también en alguna otra lengua?

R: El trabajo que estamos haciendo en catalán en castellano ya se ha hecho, mientras que el panorama editorial catalán está lleno de lagunas. Hay muchas editoriales que admiramos, como Valdemar, Impedimenta, Atalanta o Pepitas de Calabaza, con propuestas en castellano que no tienen su equivalente en catalán. Nosotros intentamos, muy modestamente, llenar este vacío.

Atz: ¿Por qué literatura de ciencia-ficción? ¿Por qué no policiaca? ¡Ah, espera! ¡Qué tenéis Pistola, amb música de fons de Jonathan Lethem!

R: Y El regal de Gliese de Víctor Nubla, que también es policíaca según como se mire.  Nos interesan los géneros literarios como decorado, como excusa para explicar historias que hablen sobre cosas más cercanas y personales de una manera diferente y, a menudo, más interesante.  Los géneros están allí para utilizarlos pero no hace falta dejarse estancar, la buena literatura de género es la que trasciende del género, y creo que la generación de escritores actuales lo sabe perfectamente.

Atz: Habéis publicado autores que también son músicos, como Víctor Nubla, ¿Qué relación tenéis con la música?

R: Yo llevo tocando con grupos de punkrock toda la vida, además de montar conciertos cada vez más ocasionalmente. Quizás por eso algunos de los colaboradores de la editorial están en el mundo de la música, no sé si es casualidad o no, ya que en realidad se trata de mis amigos. Además de Nubla, Edu Vila, el diseñador, toca en Furguson y está detrás de Famèlic Records; Martí Sales, de los Surfing Sirles, es nuestro traductor oficial de Kurt Vonnegut; y por la revista han pasado infinidad, desde Xavi García de Zeidun y los Sirles a Èric Fuentes de The Unfinished Sympathy. Eso sí, todos ellos han entrado en Males Herbes por su talento escribiendo o dibujando, independientemente de lo que hagan como músicos.

Atz: ¿Qué se esconde detrás de la novelita La vida en somni de Balso Snell, de Nathanael West? 

R: Una majarada surrealista y a la vez una crítica salvaje contra los escritores, o mejor dicho: contra sus ganas de notoriedad. Un librito muy divertido, el más desconocido de Nathanael West que es sin duda la cosa más extraña que hemos publicado hasta ahora.

Atz: Como si no lo conociéramos. ¿Quién es Jordi Sanglas?

R: Un escritor excepcional, y una de las personas que más quiero del mundo.

Atz: Cuéntanos que es eso del Aplec de Badadura. ¿Qué es Badadura, l’Halitherium y qué pasó en esa noche mágica donde nos congregamos todos?

R: Badadura es un pueblo imaginario donde transcurre 100.000 Candeles, la primera novela de Jordi Sanglas, y que está inspirada en Roda de Ter, donde él se crió.Halitherium es un monstruo marino que vivió hace millones de años, en el mar que ocupaba lo que hoy en día se conoce como La Plana de Vic. Actualmente el fantasma de Halitherium se aparece como una presencia anómala que la gente de La Plana puede sentir en el interior de la niebla.

El Aplec de Badadura fue la fiesta de presentación de 100.000 Candeles en Roda de Ter, inspirada en los encuentros (aplecs) de payés donde íbamos cuando éramos pequeños. La presentación fue en una capilla abandonada, en medio del bosque, y después hubo conciertos al aire libre. Duro toda la noche, y el ambiente que se respiraba era una cosa única, de esas que solamente pasan una vez en la vida. La iniciativa fue del mismo autor, y tocaron grupos de sus amigos: Songstore, FP,Nueva Vulcano, L’Hereu Escampa, Furguson y Aitor Nieve. Como dices, fue una noche mágica.

Atz: Dinos un libro de todos los que hayan salido, que te hubiera gustado ser el primero en publicar.

R: Me habría entusiasmado ser uno de los que descubrieron que detrás de un supuesto autor de “ciencia ficción barata”, como Philip K. Dick, había un genio visionario. Por suerte, y aunque ahora ya lo sabe todo el mundo, libros como Los tres estigmas de Palmer Edrisch o Scanner Darkly aún no existen en catalán. También me entusiasmaría sacar La guerra de les salamandras de Karel Capek, pero ya se hizo en los ochentas.

Atz: ¿Qué nos puedes avanzar, que no sea secreto, de vuestros futuros proyectos?

R: Este noviembre publicaremos una compilación de cuentos de Yu Hua, un autor chino extraordinario. Se trata de sus primeros relatos, muy y muy crudos, donde trata la violencia extrema con una naturalidad bestial. Los relatos en cuestión, en verdad, quieren reflejar lo que fue la revolución cultural china. A principios de año también publicaremos Cartes Mortes, la opera prima de David Gálvez, un autor andorrano que dará mucho de qué hablar y en el que creemos rotundamente.

¡¡Muchas gracias!! Esperamos con ganas vuestros libros.

Andrés Luengo repassa les novetats del curs literari andorrà

Nous narradors que demanen tanda

Publicat el dimecres, 28 d'agost 2013

Els novells aporten diversitat de gèneres i també lingüística al panorama literari nacional

A. L. / ESCALDES-ENGORDANY

Mirin els sants d'aquí al costat: hi trobaran, segur, cares conegudes. Les de Villaró, Llahí i Pastor, habituals dels saraus literaris del nostre racó de Pirineu. Però també d'altres que potser no els resultin tan (literàriament) familiars: el canillenc David Arrabal i l'escaldenc Fernado Bontempi, que el curs passat ja van ensenyar la poteta i el professor David Gálvez, que s'estrenarà el 2014. Tots sis constitueixen l'aperitiu literari de l'any, perquè tots ells –i altres que no cabien al fotomató, però a qui donarem entrada de seguida– tenen un fillet de ficció (o dos) a punt, a punt de sortir del forn. Una primera impressió del cens d'autors amb novetat (més o menys) a la vista és precisament aquesta: que els nous, els acabats d'arribar a la nostra humil república de les lletres, han vingut per quedar-s'hi, i que el seu debut no va ser flor d'un dia, en una prova més que la literatura amb denominació d'origen (andorrana, sí, però en català i també en castellà, ep) no és el monocultiu de quatre gats que era fins no fa gaire, i que a la quantitat s'hi ha afegit una molt saludable varietat de gèneres.


El cas paradigmàtic és Arrabal, que l'estiu passat va donar la campanada –campanadeta, vaja– entre els aficionats al gòtic amb El final de todos los inviernos, aquella d'àngels antropòfags, glups, que es va haver d'autoeditar. Després de l'entusiasta rebuda que li van dispensar els aficionats al gènere farà el salt a primera divisió editorial amb El sueño inefable, novel·la de terror sobrenatural –són les seves paraules– a compte d'una estrella de rock a punt de tocar el cel. Se la publicarà la madrilenya editorial Universo per Nadal o, com a molt tard, per Sant Jordi. I encara hi ha més: una altra novel·la, també de terror, ambientada a Andorra i que té emparaulada amb Otros Mundos. Si es compleixen les previsions, el 2014 serà per a Arrabal l'any de la consagració. És obvi que no aspira a colar-se al Parnàs literari, però la ficció de gènere és una ínsula literària ben legítima i que té, a més, una legió de seguidors que seria ben poc sensat ignorar.

Qui també repeteix és Bontempi: el cònsol honorari de Xile –que ja és títol ben literari, ¿no els sembla?– publicarà al segon semestre del 2014 La cúpula de los tiempos, segona entrega de la trilogia que va estrenar l'any passat amb La verdadera historia de Robinson Crusoe. Sí, home, aquella història a compte d'un descendent contemporani d'Alexander Selkirk –el Crusoe de debò– embolicat en la recerca d'un tresor més o menys fabulós...

El capítol de les estrenes absolutes l'obre (i de moment, el tanca) David Gálvez amb Cartes mortes, que li publicarà abans de fi d'any la barcelonina Males Herbes. Un debut arriscat, com correspon al cortazarià major de les Valls neutres, perquè es tracta d'un patracol de missives de les quals el lector no en coneix ni l'autor ni el destinatari, ni el vincle que els uneix ni el motiu de les epístoles, en un joc literari que demana –més aviat exigeix– la complicitat activa del lector/víctima.

Anem ara amb els consagrats, i comencem per una pura qüestió de veterania amb Robert Pastor. Atenció, perquè abandona els predis de la poesia (Mai no tornaràs a Ítaca) i l'assaig històric (Aquí les penjaven) en què s'havia prodigat els últims anys i torna a la ficció dels seus inicis com a narrador amb Perduts, recull de relats de tall generacional protagonitzat pels fills del 68. Si es compleixen les previsions, serà una de les apostes d'Aloma per a la temporada.

L'altra patum del curs amb novetat a la calaixera és Albert Villaró. Que no s'esveri el personal, però: la tercera entrega de les peripècies d'Andreu Boix encara és a la panxa del bou, així que no ens en fem (gaires) il·lusions. De moment, és clar, perquè tot arribarà, assegura, i potser més aviat del que ens pensem. En canvi, Editorial Andorra li reeditarà abans de fi d'any La selva moral, la col·lecció de relats amb què es va estrenar en la selva (aquesta, purament literària) allà pel 1993, quan encara no duia barret i faltava un decenni perquè donés la campanada –ell, sí– amb Obaga. No deixem el segell de la família Rebés, que té també entre cella i cella una aventura absolutament necessària: recopilar els articles de caràcter històric de Pere Canturri, avui escampats per dotzenes de publicacions. Provin a buscar-ne un i veuran el sidral en què s'embarquen. Fins i tot a la Biblioteca Nacional, amb el catàleg intern pràcticament inservible i el públic incomprensiblement inexistent. Coses del ministeri, capaç d'enterrar alegrement milers d'euros en pessebres com els que organitza la Fundació Ramon Llull però no de resoldre d'una vegada la penosa situació de la mare de les nostres biblioteques, que s'arrossega des de temps gairebé immemorials.

En fi, que el meu país i jo som així, senyora i aquesta és probablement una altra història. Així que tornem a les novetats del curs. Un altre dels reconsagrats que no faltarà a la cita és Alfred Llahí, amb tres projectes –¡tres!– en cartera: el que primer veurà la llum serà Qui és qui als carrers d'Andorra, un prometedor volum que il·lustrarà el personal sobre els personatges que enllustren els nostres carrers. Serà per la campanya de Nadal i a 2+1, casa seva. Com el tercer volum d'Històries de la nostra història, filó que Llahí continua explotant –i que duri– amb una vintena de nous capítols. Per acabar, Llahí és l'autor de l'entrada sobre el pas dels Pirineus de Sant Josepmaria per al monumental diccionari sobre el fundador de l'Opus Dei que l'editorial Monte Carmelo publicarà de forma imminent.

La poesia no aixeca el vol

En aquesta estupenda abundància s'hi troba a faltar com és habitual la poesia. L'única de les nostres veus líriques que té novetat en perspectiva és Teresa Colom. I de fet, no és estricta novetat: perquè autora de La meva mare es preguntava per la mort forma part de la vintena de poetes catalans que l'hispanista Walter Rimini ha seleccionat per a una antologia bilingüe català-italià. Això, és clar, si els Gibert, Fenoll i Dalleres –o potser els inèdits que mereixen una oportunitat, però ja: Toni Caus i Eva Arasa, sense anar més lluny– no ens donen una sorpresa poètica de les grosses. En tornarem a parlar, segur.

Andrés Luengo sobre "Cartes mortes" (exclusiva?)

El moment 'Portella'

• David Gálvez debuta en la ficció amb 'Cartes mortes', novel·la experimental en la línia de 'Rayuela' / Iñaki Rubio prepara recull de contes i es 'cola' a l'antologia 'Els caus secrets'

A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Gálvez espera a la Casa de la Vall l'arribada de la seva primera criatura, "Cartes mortes"; Rubio encara no té títol, però el 2014 tornarà als aparadors. Foto: EL PERIÒDIC

D'acord: qui va donar el tret de sortida va ser Joan Peruga per Sant Jordi amb El museu de l'elefant, el barrabum literari de la temporada. Però ara és el torn de dos dels seus col·legues -i amics, si ens permeten l'oxímoron- portellans: David Gálvez i Iñaki Rubio, tots dos amb novetat en perspectiva -una perspectiva més o menys pròxima- i que amenacen de convertir el 2014 en l'Any Portella. Ja es veurà, perquè en matèria editorial mai no es pot dir blat fins que no és al sac i etcètera –que li diguin si no a Natàlia Senmartí i la seva Jai-Vita, aquella de romans, aparcada des de fa anys als llimbs literaris, per no parlar del Soldeu de Morell– però el cert és que les criatures de Gálvez i de Rubio es troben en un prometedor i avançat estat de gestació, i caldria que les coses es torcessin molt, però molt, perquè fessin finalment figa.

Anem primer amb Gálvez, de qui coneixíem fins ara la faceta de contista -i de cortazarià major de les Valls neutres, que no és un títol en absolut menor- i que s'estrenarà el curs que ve i amb Cartes mortes en la novel·la -paraules majors, amb el permís de Rubio, ja ho veuran. La publicarà a finals d'any Males Herbes, intrèpida editorial barcelonina amb vocació de pam, fum i pipa -compartirà catàleg amb Valero Sanmartí, el de Jo només follo a pèl: no els diré més- i constitueix un patracol de vocació experimental en la línia de Rayuela, amenaça Gálvez. Salvant les distàncies i modèstia a part, naturalment. Si el lector ha crescut -literàriament parlant, és clar- amorrat al piló de les novel·les-riu vuitcentistes, ja pot passar directament de pàgina. No hi busquin a Cartes mortes ni un fil argumental coherent, ni protagonistes d'una peça, ni que li donin tot ben mastegadet. Gálvez proposa un joc literari, una mena de trencaclosques a partir d'una sèrie de cartes de les quals només en sabem les dates inicial i final: van ser escrites entre el 2003 i el 2007. Res més. Ni l'autor, ni el destinatari, ni el vincle que els uneix, ni el motiu de tan intensa correspondència. De fe, una correspondència no corresposta, perquè aquí qui escriu només és una de les parts. L'altre es limita a rebre les cartes i a llegir-les. Se suposa, perquè Gálvez ho vol posar una mica més difícil encara: podria ser que ni tan sols existís un destinatari.

Art major i art menor

Es tracta, diu, de sembrar el camp de joc de pistes que el lector ha d'anar recollint i armant per trobar-li el sentit a tot plegat, amb una estructura fragmentària on les coses rarament són com semblen i que reclama la participació activa del lector, amb el risc (assumit) d'irritar els (legítims) amants de la novel·la a l'antiga, amb personatges, peripècies i totes aquestes relíquies literàries. No s'acaba aquí la dèria experimental de Gálvez, que ha treballat un llenguatge volgudament apàtrida, geogràficament impossible d'ubicar, en un exercici de virtuosisme estilístic que -admet- se li ha resistit més en català que en la versió en castellà de Cartes mortes. Que no és altra cosa -diu- que un «repte»: el de demostrar-se a si mateix que era autor capaç de la llarga distància, més enllà de l'esprint del conte i del relat breu. Més enllà de Cortázar i Kafka -ja ho veuen: Gálvez no es moca amb mitja màniga, no- s'apunti el lector una referència: la de l'Andorra de Peter Cameron i la seva atmosfera altament suggestiva, vagament malaltissa i finalment opressiva. La llàstima és que per saber si el debut de Gálvez estarà a l'altura de tan exigents companys de viatge caldrà esperar encara uns mesos. Paciència.

L'altre portellà del dia és Rubio, que ha ensenyat aquest curs la poteta a Els caus secrets, antologia de joves narradors dels territoris de parla catalana. I entenguem-nos: els editors -la mallorquina editorial Moll- considera «joves» vels autors per sota dels 40. L'autor de Trencadís hi col·loca "Fantàstic APS" –un dels capítols de Trencadís, precisament– i comparteix índex amb una seixantena de promeses -entre les quals hi ha, per cert, la barcelonina Bea Cabezas, la guanyadora de l'últim Carlemany de veritat. Però això ja és història. Rubio té al calaix una col·lecció de contes que espera veure als aparadors al pròxim Sant Jordi. Perquè es considera per sobre de tot contista –i aspira a dreta llei a viure del cuento, quasi res– i despatxa com a «tronada» i «equivocada» aquesta concepció de la novel·la com a art major –i del relat, com a germà petit, petit. Al contrari, diu: «La frontera entre l'una i l'altre cada dia és més difusa, i de fet crec que és més difícil escriure un bon relat, amb l'exercici de contenció i síntesi que implica, que no una novel·la, on et pots esplaiar tant com vulguis». És veritat que Trencadís tenia de novel·la més l'aspecte que no el concepte, i que el conte té tots els números per erigir-se –vaticina– en el gènere del segle XXI. Com el tuit. No altra cosa sostenien –i sostenen– il·lustres col·legues de gènere, des de Cortázar –«Julio nostre, que esteu en el cel»– fins a Pàmies, passant per Trabal i Monzó. Quasi res. Força i honor.

Otro escrito mutante

20 de setiembre de 2004

Otro escrito mutante:

Meditando impasible, legítimamente, que nuestros hijos son dolientes, se sacuden y, no obstante, consienten en su audacia desigual; que lo más sublime que conciben es acomodarse en plazos, ciclos, pagos, prescripciones, vencimientos; que son vivíparos pavorosos y se baten en retirada,

Reflexionando que los hijos descienden dócilmente del placer,implican responsabilidades y afligen apego; que el anteproyecto de su cosecha es el firme trasluz de sus galardones y que, ya a punto de arrancar, sus sentidos aprendieron, desde distantes épocas, su método insaciable de caterva,

Intuyendo sin voluntad que nuestros hijos permanecen, en ocasiones, rumiando, como aspirando a suspirar, y, supeditados a expandirse como cuerpos, se descubren sensibles operarios, excretan, engendran y luego vocalizan, se nutren, se sujetan

Pensando todavía que los hijos son ciertamente cernícalos y, sin embargo, al girarse, me proveen de su congoja,

Sondeando, en conclusión, sus tropezadas fracciones, su letrina, su desmoralización al saldar sus días feroces, suprimiéndolos,

Comprendiendo que ellos están al tanto de que los necesito, de que los aborrezco con devoción y me son, resumidamente, refractarios,

Viendo sus títulos ordinarios y escrutando bajo el microscopio atómico aquel pliego que conviene que germinaron indefensos, les invento un saludo, se presentan, y les suministro una caricia, anhelante.

¿Importa?

Portella núm. 5 (Bon Nadal)

Luengo escriu sobre Bioy Casares a Andorra

Aquí us enganxo l'article de l'Andrés Luengo de fa uns dies a El periòdic d'Andorra. Parla d'un diari de viatge --En viaje (1967)-- d'Adolfo Bioy Casares del què jo vaig escriure fa uns quants anys en un article publicat al Diari d'Andorra. Vaig conèixer el llibre gràcies al meu sogre, Wolfgang Rhein, que el tenia en una lleixa de la seva biblioteca, a Steinbach. Luengo em cita al text com "el professor Gálvez." Té raó. Tot i que mai no m'he referit a mi mateix d'aquesta manera, és el que sóc. La meva mare encara riu per sota el nas ("m'ha fet molta gràcia, nen, què vols que et digui?"). Au, sense més preàmbuls ni batalletes...

Cliqueu damunt la imatge per engrandir-la.

Presentació de 'Portella' núm. 4

Un altre erm?

Fa temps vaig tenir la idea de demanar a una sèrie d'amics que m'enviessin una llista (un poema) amb la sèrie de records positius que havien anat acumulant al llarg de la seva vida. Els volia per fer-los servir en un relat que preparava per un concurs. Mai no els vaig explicar exactament per a què volia els seus versos. La resposta va ser impressionant tant en volum com en qualitat. Per tant, després d'usar-ne uns quants en el conte de més avall, vaig veure que la cosa donava per un projecte de més envergadura. Ja us ho aniré explicant.

Ara fa uns dies que sé que (un cop més) el relat no va ser premiat. És més, ni tan sols va ser seleccionat per a publicació.

Aquest cop encara més que mai puc dir que no hi fa res, perquè l'aventura que m'ha fet iniciar va més enllà de l'experiència personal d'escriure. De tota manera, aquí us deixo el fals relat.

Fitxes

Van deixar el quadern dins d’un calaix del qual no va moure’s fins al cap de quatre anys. Durant aquest període ningú no se’n va recordar més. Ningú no va obrir-ne les tapes ni el va fullejar lentament, assaborint-ne els tresors.

El conductor del Bus Exprés l’havia trobat a terra en acabar un trajecte. Era de la mida d’un passaport. Hi havia una beta a la part exterior que servia per tancar-lo. No duia escrits ni noms ni telèfons. En canvi, era ple de frases que formaven llistes. Semblaven notes preparatòries.

L’home que havia anotat les frases feia poc més d’un any que s’havia jubilat. No li agradava quedar-se a casa. Preferia estar rodejat de gent. No era gaire amic de places i bancs. Se li va acudir que si cada dia pujava al Bus Exprés —li sortia molt bé de preu, ara que era un sènior— seria capaç de veure poc menys que una multitud. El mètode tenia l’avantatge afegit que al bus no passaria fred. El poble entrava i sortia a cada parada. El món desfilava davant dels seus ulls sense que ell hagués de fer el més mínim esforç. Aquest ball constant de vida el meravellava. Al cap de poc va començar a reconèixer els passatgers habituals i les seves rutines. Es va familiaritzar amb les seves vides perquè molts trobaven amics i coneguts i en parlaven. De mica en mica, alguns d’aquests passatgers es van anar asseient a la seva vora i li explicaven urgències, cabòries, anhels. Però a ell el que més li interessava entre totes les minúcies del dia a dia eren els records més radiants que, de tant en tant, s’escolaven com a perles de les boques dels passatgers.

Així, amb paciència de bon escoltador, en qüestió de mesos havia encetat unes dues dotzenes d’allò que ell anomenava “fitxes”. Al Bus Exprés només escoltava. A casa, més tard, endreçava les joies. Havia numerat les fitxes perquè no creia oportú desvetllar el nom de les persones que li havien fet confidències, encara que fossin involuntàries.

El dia després de perdre el quadernet, l’home va morir plàcidament al llit d’una aturada cardíaca.

L’univers no va estremir-se quan quatre anys més tard la nova secretària de la companyia de transport va agafar el quadern, el va fullejar breument i el va fer passar per la trituradora de paper amb indiferència majestàtica.

I aquest és el rumor. I aquesta és la improbable història que algú em va explicar i a la què només podem aportar versemblança tot i reproduint algunes fitxes fragmentàries que m’han arribat per via oral. Fóra gairebé impossible que permetéssim que aquest memoràndum de vida es perdés del tot.

Fitxa 3 (fragment)

·        la temperatura càlida i l’olor a mar de l’aire de Fortaleza a les onze del vespre en sortir de l’edifici de l’aeroport, la sensació de ser a casa

·        el tacte humit de l’aire del passeig marítim de Palma, una tarda de primavera que passejava per veure ses barquetes

·        l’olor d’algues seques de la platja de Llenaire

·        la velocitat [il·legible] de la meva taula Roberto Ricci planejant enfront de Valdevaqueros

·        l’acceleració del cor, la dilatació de les pupil·les, [vàries paraules il·legibles] i el somriure confiat en saltar de l’avió després d’un ready-set-go a 4000 metres amb la mini pèrdua sensorial instantània consegüent

·        la sensació de dansa perfecta després d’encadenar a vista la via Peus de Moix de Coll de Nargó

·        quan ens miràvem als ulls molta estona, molta, molta

·        els sons greus de “Zuco 103” que sembla que estiguin sonant dins el cor, l’emoció que t’envaeix i que no saps [inacabat]

·        conduir i cantar “Bohemian Rhapsody” dins el cotxe amb ma cosina Norma en direcció a Barcelona, cridant al màxim i simulant que fugim de tot

·        al matí, la cua de l’Abba picant contra el parquet acompassadament quan nota que em desperto

Fitxa 4 (fragment)

·        la llum del sol de la tarda dibuixant les branques nues d’un roure sobre la paret de la sala

·        l’aire del mar d’hivern acariciant-me la cara a la velocitat del vaixell

·        la visió dels camps delineats al terreny, uns segons abans d’aterrar en una nova destinació

·        un enorme sol ponent a l'horitzó camí de Tunis, per acomiadar el viatge

·        els carrers solitaris del meu poble el matí de diumenge

·        l’olor dels pins mentre pedaleges pels camins de bosc no gaire pendents

·        la veu d’un cantant de country animant una nit de Williams, Arizona, transportant-te a una pel·lícula de John Wayne

Fitxa 11 (fragment)

·        les cançons de REM, Sting i Tracy Chapman, evocadores d’un inici de joventut

·        uns ullets enormes mirant-me fixament a través d’un llitet transparent

·        les llargues converses nocturnes amb la vocació de fer un món millor

·        l’anunci telefònic del resultat positiu d’un examen a quilòmetres de distància

·        la serenor d’un paisatge de mar amb els primers rajos de sol acompanyats d’un bon llibre a la Costa Brava

·        el [il·legible] de la màgia de sentir una vida créixer dins meu

Fitxa 1 (fragment)

·        les estrelles que apareixien al cel de Civís a l’agost quan parava de ploure

·        l’olor de la Maria aquell vespre just abans que el sol s’amagués darrere del coll d’Ares

·        el reflex de les estrelles a l’estany Gros de Basturs, com un milió de llampades surant a l’aigua

·        la superfície de vidre de l’estany del Pessó, el de dalt, tan clara que semblava que hi havia dos cels, l’un sobre l’altre

·        a les prades, a la primavera, vora el ramat, quan sortia el sol i no es podia distingir on naixia el cel i on s’acabava la terra

·        la pluja d’agost fent bombolles als bassals

Fitxa 7 (fragment)

·        miríades de cuques de llum una nit d’estiu a la riera d’Ocata, quan hi anàvem a pescar el congre, talment una rèplica de la volta celeste

·        el perfum barrejat de vi ranci i de tomàquets de penjar al celler de Ca la Margalida al poble del Masroig, al Priorat

·        la sentor mesclada de tinta i màstic de la impremta de can Seix & Barral, a la Barcelona dels anys seixanta

·        la imatge del meu fill petit, en Roger, el dia que el vaig conèixer per primera vegada, en un marge de la carretera a la Guingueta d’Ix, quan ja tenia cinc mesos

·        les soles d’unes xiruques que vaig gastar en pocs mesos de tant caminar pels carrers en el meu exili parisenc

·        la gravidesa de l’atmosfera abans de desencadenar-se la tempesta, a qualsevol lloc de muntanya

·        el silenci còsmic al cim de Casamanya

·        la definició de llumí al Diccionari Pompeu Fabra

·        el sostingut de baríton a les Vespro della Beate Vergine de Monteverdi

·        la raie à la sauce moutarde a la terrassa del Café du Commerce d’Ars-en-Ré, qualsevol dia de l’any, a l’illa de Ré (Charente Maritime)

·        el xiscle punyent de les orenetes, al cel del terrat de casa, preludi de l’arribada de l’estiu

Sobre l'auca de Meritxell (BonDia Andorra, 20.12.2011)

A la venda l’‘Auca de Nostra Senyora de Meritxell’, de Sergi Mas i David Gálvez

Nacional - Cultura
Escrit per E. J. M./Foto: T. M.
Dimarts 20, Desembre de 2011
Si volen oferir un obsequi de Nadal original i nostrat, prenguin nota: ja poden adquirir a les llibreries l’Auca de Nostra Senyora de Meritxell, una petita obra d’art que combina els dibuixos de Sergi Mas i els rodolins de David Gálvez. La creació es pot adquirir a les llibreries des de fa un parell de setmanes a un preu pràcticament simbòlic: quatre euros. Els autors han editat l’auca, que es presenta en una làmina d’un format aproximat de 35 cm x 50 cm, de color blanc trencat, més aviat beix, i amb els dibuixos a tinta negra. Molt senzilla, amb una aparença sòbria i elegant, similar a un gravat. El treball és el resultat d’un projecte personal de Mas i Gálvez, que han volgut solucionar la carència d’una auca dedicada a la patrona d’Andorra. Una auca és un “conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d’una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d’una biografia, d’una història, etcètera”, segons l’Enciclopèdia Catalana. “La forma tradicional de l’auca, de molta difusió durant el segle XIX, va ser la d’un full imprès de format gran foli amb quaranta-vuit vinyetes.” La de Meritxell en té setze. “Corona de muntanyes, Senyora del Cel, / Dama d’An­dorra, benèfic estel. / Conta aquesta tradició tan antiga / Com regna Nostra Verge de Meritxell sense fatiga.” Així comença l’auca, que narra la troballa de la talla de la verge, una nit de Reis, per un pastor que passava per Meritxell, fent camí cap a Canillo: “Al peu del roseret es revela una talla / L’efígie de la Verge lluent com una medalla.” El pastor se l’endú i “en un altar de l’església deixen la Verge a fer nit / Amb la prometença que ben aviat tindrà un retaule beneït”. Però l’endemà la talla ha desaparegut i la retroben a Meritxell. Se la tornen a emportar, aquest cop en processó, fins a Encamp. “De bon matí, la talla s’ha esvaït un altre cop. / A la gavarrera retroben Nostra Dona dels Esclops.” Els andorrans es rendeixen a l’evidència i aixequen una capella entorn de la talla. El temple va creixent “fins que una trista nit de mil nou-cents setanta-dos / Tot ho arrasa un incendi en un desastre ruïnós”. El desenllaç es resol en les tres últimes vinyetes: “Ja fa temps que allí s’hi alça un nou temple rutilant / Que venera Nostra verge i el seu Jesuset infant. / Ni foc, ni neu, ni cap fatal destí / Faran malbé el desig diví / Que Nostra Dama de Meritxell / sigui d’An­dorra pels segles el meridià cimbell.” La darrera vinyeta de l’auca evoca el santuari de Meritxell, les muntanyes que l’envolten i un grup de gent que gaudeix, probablement, de la celebració de la diada de la verge patrona. Una petita joia que paga la pena. No se’n quedin sense.

Meritxell ja té auca

Meritxell ja té auca

dimecres, 28 de setembre de 2011

• Sergi Mas il·lustra la llegenda, amb rodolins de David Gálvez
• Els autors salden en setze vinyetes el deute pendent amb la patrona
• Ja es pot adquirir a Sant Joan de Caselles

A. L.
CANILLO

TEXT: DAVID GÀLVEZ; DIBUIX: SERGI MAS

I ja era hora, perquè el de Meritxell era probablement l'últim gran santuari marià que no tenia auca dedicada a la patrona local. Un oblit sense importància que Sergi Mas i David Gálvez han resolt per fi i com déu (i sa mare) manen: amb setze vinyetes cisellades amb la mà mestra habitual pel menairó d'Aixovall acompanyats pels rodolins de David Gálvez, que s'estrena aquí com a rimaire sacre. La tirada, d'un miler d'exemplars i autoeditada pels autors, es distribuirà pròximament en llibreries. I hi ha en camí una reedició de l'auca en castellà, francès, anglès i fins i tot rus, per allò del desembarcament dels conciutadans d'Olga Kuznetsova i Alexandra Grebennikova, russes practicants i andorranes honoràries. Però això és ara fer volar coloms. De moment, l'auca existeix en català. Els que no tinguin espera –i ara no m'ho diguin a ningú, ep– ja es poden arribar fins a Sant Joan de Caselles: n'hi trobaran un grapat en rigorosa primícia.

«Corona de muntanyes, senyora del Cel/ Dama d'Andorra, benèfic estel./ Conta aquesta tradició tan antiga/ Com regna Nostra Verge de Meritxell sense fatiga.» Així comença l'auca. Feia mig segle que Mas la tenia entre cella i cella. I un any per ase i l'altre per bèstia, mai no hi veia el moment: «Jo mai no he tingut el do de la rima, així que necessitava algú que s'atrevís amb els rodolins», diu. Sempre rebia llargues del poeta de torn, o les promeses no es concretaven. Fins que va ser el mateix Gálvez, ara fa uns mesos, qui li va convidar a reprendre el projecte. «I he de dir que el resultat és espectacular. Ha escrit uns versos ajustadíssim i molt ben documentats. Tan precisos i tan ben travats, que em va costar traduir-los en imatges».

Espectacular, diu Mas, sí. I no exagera. Com tot el que toca, els dibuixos de l'inquilí de casa Duró estan aquí tocats d'una rara, magnètica màgia, emanen una joie de vivre que convida a instal·lar-se per sempre en una de les vinyetes, irradien la fascinació de l'autor per les coses senzilles, per la vida lenta –la lentitud és un arma de combat– dels andorrans d'antany. Mas ha treballat en offset, que potser no és una tècnica tan noble com la litografia però que se li assembla molt. Per això, i si ell no ens hagués confessat que no, les il·lustracions podrien passar per gravats litogràfics. No ho són, però tan se val. I l'offset, al final, és avui una tècnica quasi tan demodé com la litografia. «Però jo sóc de la vella escola, així que insisteixo». Insisteixi, Sergi, insisteixi, que sense vostè i les seves criatures aquest país seria una mica més invivible. Ni ell ni Gálvez s'han permès ni la més mínima llicència poètica: els rodolins recreen, condensada, la llegenda. Ja saben: el bon pastor que la nit de Reis es topa una florida gavernera –gavarrera, a l'auca– enmig de la nevada, i «al peu del roseret es revela una talla:/ L'efígie de la Verge lluent com una medalla». De res serveixen els intents d'instal·lar-la en lloc sacre; la imatge insisteix cada nit a tornar-se'n al racó de món on va ser trobada: «Allí on era l'arbust, enmig d'un buit a la neu,/ Hauran de bastir-li una capella a Nostra Mare de Déu».

La dels esclops
El que no diuen ni Mas ni Gálvez és com la talla romànica, la dels esclops, massa rústica –es veu– per als sofisticats gustos dels fel·ligresos del segle passat, va ser desterrada rere l'altar i en el seu lloc es va col·locar la imatge gòtica. Totes dues van cremar –és un dir, ja ens entenem– en l'episodi aquell: «Fins que una trista nit de mil nou-cents setanta-dos/ Tot ho arrasa un incendi en un desastre ruïnós». Val a dir que Mas va ser el tallista de la imatge que va substituir la romànica original al nou santuari de Bofill. Un santuari que també té el seu lloc a l'auca –«Ja fa temps que allí s'hi alça un nou temple rutilant/ Que venera a Nostra Verge i al seu Jesuset Infant»–, morta i enterrada la polèmica entre els partidaris de reconstruir el santuari a escala andorrana, i els que, amb el síndic Reig al capdavant, postul·laven un edifici visionari i amb arquitecte estrella. Ni s'ha de dir que són aquests últims els que es van sortir amb la seva.

L'auca de Meritxell s'afegeix a la dedicada a la Mare de Déu de Canòlic –¡perdó, Canòlich!–, que el mateix Mas i Jaume Pla van publicar el 1959 –ara fa quinze anys es va reeditar, amb l'ortografia ja normalitzada– i també a la de la Mare Janer, amb rodolins per cert d'Esteve Albert.

El col·lectiu Portella presenta "La veu cantant" de Pere Ballart

Presentació del núm. 2 de la revista cultural 'Portella'

Invitació Portella 2 by David Gálvez Casellas

Col·lectiu Portella presenta "El Mar de Barceló" d'Agustí Torres

Iñaki Rubio presenta

La penya es mou. Andorra és com una olla a pressió de possibilitats i concrecions. El novembre (va ser el novembre?) vam publicar el número 1 de la revista Portella. Un membre del col·lectiu, Manel Gibert, va treure al mercat un excel·lent poemari titulat Blaus a la deriva no fa gaire. Diu que altres membres-escriptors del col·lectiu tenen també llibres interessants al calaix. De fet, em consta que Joan Peruga ha escrit una magnífica novel·la centrada en alguns personatges i circumstàncies de la nissaga dels Areny-Plandolit. S'està acabant de tancar, d'altra banda, el número 2 de Portella, que serà presentat aviat en el marc de la capitalitat de la cultura catalana d'Escaldes-Engordany el proper 26 de maig.

Ara, però, li toca el torn a l'Iñaki Rubio, un altre portellà insigne. El llibre, que es presentarà el dia 6 d'abril, sembla una novel·la o una sèrie de relats connectats estranyament o una sèrie de variacions, ecos i deconstruccions d'una sèrie de temes. Si voleu entendre alguna cosa, però, haureu de comprar el llibre i llegir-lo.

Veniu a la presentació, s.v.p. L'Iñaki us ho agrairà. I jo també.

Compreu cultura.

Consumiu lletres autòctones de qualitat.

No sigueu rancis!

Presentació de la revista cultural 'Portella'

The time has come!

Crepuscle

Cliqueu damunt la imatge per llegir-la millor, Mr. Magoos!

Qui tindrà el valor, ara, de dir-me que mai faig res. "Ja no publiques mai res, oi?". "Fa temps que només penges les teves sortides en bici als blogs; ja no se sap res de tu." Etcètera etcètera. Mireu que faig, avui; us regalo un poema que m'han deixat en préstec! Altrament, us faig el favor de deixar-vos llegir en primícia un text que es presenta al públic aquest dijous que ve. Heus-lo aquí:

CREPUSCLE

Volem ser trapezistes, anhelant,
alhora, l’abraçada d’una xarxa
protectora al final de la caiguda;
busquem parcs temàtics per oblidar;
ens tornem diletants, conjuguem verbs
en la dolça lleugeresa del ser,
postulem la substantia, entenem
els lapses com espais eterns; neguem
l’estropell de les partences; fem veure
que ens banyem, una vegada i una altra,
recusant Heràclit, al mateix riu
metafísic; ens atansem a platges
desolades i ens enfilem al mur
de l’esperança, veiem els camps erms
que haurem de travessar; perpetuem
les pulsions, els suïcidis lents;
comptem infinitèsims entre Aquil·les
i la tortuga —encara Zenó—;
ens endinsem en el vast estuari
del crepuscle fins que ens asserenem,
mentre es va fent fosc i rebem carícies
d’unes mans, d’uns llavis... tot escoltant
el quartet de Ravel, aquell nocturn

de Borodin, un adagio de Britten...

i ens anem adormint, sentint la pluja
i el vent, el murmuri incessant del temps.

I perquè no em digueu allò tan suat, que sé que em voldreu dir, estimats lectors, amics i semblables...

I perquè no em vingueu amb allò de "però el poema no és teu; és del Manel Gibert... On és el mèrit de fer un apunt com aquest?"...

Us proposo, tot seguit, dues versions travestides del text de Gibert. Vull creure que són les primeres dues traduccions d'algun poema d'aquest llibre (Blaus a la deriva, Editorial Andorra, 2010): al castellà i a l'anglès.

Espero que el poeta, que ha polit paraules i lluentors durant mesos, em permeti aquesta feina ràpida i grollera, entesa només en el context del prêt a porter de la blogosfera.

CREPÚSCULO

Queremos ser trapecistas, anhelando,
a la vez, el abrazo de una red
protectora al final de la caída;
buscamos parques temáticos para olvidar;
nos volvemos diletantes, conjugamos verbos
en la dulce levedad del ser,
postulamos la substantia, entendemos
los lapsos como espacios eternos; negamos
el estropicio de las partidas; fingimos
que nos bañamos, una y otra vez,
recusando a Heráclito, en el mismo río
metafísico; nos acercamos a playas
desoladas y nos trepamos al muro
de la esperanza, vemos los campos yermos
que deberemos atravesar; perpetuamos
las pulsiones, los suicidios lentos;
contamos infinitésimos entre Aquiles
y la tortuga –Zenón, aún-;
nos adentramos en el vasto estuario
del crepúsculo hasta que nos serenamos,
mientras va oscureciendo y recibimos caricias
de unas manos, de unos labios... escuchando
el cuarteto de Ravel, aquel nocturno
de Borodin, un adagio de Britten...
y nos vamos durmiendo, sintiendo la lluvia
y el viento, el murmullo incesante del tiempo.


TWILIGHT

We want to be trapeze artists, yearning,
at the same time, for the embrace of a protective net
at the far end of the fall;
we look for theme parks to forget;
we become dilettanti, conjugate verbs
in the sweet lightness of being,
we propose the substantia, understand
lapses as eternal spaces, refuse
the mess of departures; we pretend
to bathe once and again,
objecting Heraclitus, in the same metaphysical
river; we approach desolate beaches and climb up the wall
of hope and see the wasted fields
we shall have to cross; we maintain
the urges, the slow suicides;
we count infinitesimals between Achilles
and the tortoise -still Zeno-;
we go into the vast estuary
of twilight until we calm down,
as it gets dark and we obtain the fondling
of hands, of lips... while listening to Ravel's quartet, to that nocturne
by Borodin, to an adagio by Britten ...
and we start falling sleep, feeling the rain
and the wind, the ceaseless murmur of time.